 |
| fotografia de Wolfgang Weber |
 |
| fotografia de Wolfgang Weber |
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catedral. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catedral. Mostrar tots els missatges
UN SARCÒFAG PISÀ PER A SANTA EULÀLIA
Per acollir el cos de santa Eulàlia
a la cripta que a principis del segle XIV Jaume Fabre havia construït a la
catedral, es va pensar en un sarcòfag adient. L’artista triat havia de ser de
primer ordre, amb un conjunt de belles escultures. En aquell moment el
principal centre de producció artística era Itàlia i allà van anar a trobar l’artista
que havia de treballar-hi a casa nostra. Està documentat que l’any 1327 hi ha a
Barcelona d’un artista “partibus pisarum”, i en concret es sap que va ser Lupo
di Francesco (Lupo Francisci, magister lapidum) gràcies a un document en el
qual és citat com a testimoni d’un acte de manumissió de l’esclau, d’origen
grec, Joan Rostoll per part del seu amo, el mestre d’obres de la catedral,
Jaume Fabre. L’escultor Lupo de Francesco era conegut com a ajudant de Giovanni
Pisano, amb qui se li atribueix els treballs de la trona de la catedral de Pisa,
i més tard amb el seu successor Tino de Camaino i que acabaria sent mestre d’obres
del duomo de Pisa, per tant, el principal de la ciutat poc abans de venir a la
ciutat. La presència d’aquest important artista es situa en un context de
tnsuiobns entre la corona d’aragó i la república de Pisa a causa de la
conquesta de Sardenya. L’arribada de l’escultor es situa en un acostament entre
ambdós bàndols i es sap que l’any 1326 una ambaixada de Pisa és a la ciutat. Així,
el mestre pisà, i d’altres, arriben a la ciutat com a compensació o obsequi per
la signatura de la pau i potser fins i tot hi van portar una part de la matèria
prima, el marbre, amb la qual treballaria.
És interessant acostar-se a aquesta obra excepcional de l’art de la nostra ciutat per apreciar els seus detalls. Si ens fixem en el cos del sarcòfag. A una de les cares fa referència al martiri.
A l'altra cara s'explica el trasllat del seu cos i el seu enterrament a la catedral
És interessant acostar-se a aquesta obra excepcional de l’art de la nostra ciutat per apreciar els seus detalls. Si ens fixem en el cos del sarcòfag. A una de les cares fa referència al martiri.
 |
| Santa Eulàlia es presenta davant de Dacià |
 |
| Sense cap mena de pietat, comença a rebre assots com a martiri |
 |
| I finalment serà crucificada |
 |
| En el moment de la seva mort, la seva ànima, en forma de colom, abandona el seu cos |
 |
| Es cerca el lloc on descansa el cos de la santa |
 |
| Amb gran solemnitat, traslladaran el cos |
 |
| I hi serà dipositat amb gran joia per la ciutat |
 |
| El lloc es convertirà en un important centre de pietat |
EL VELL SEPULCRE DE SANTA EULÀLIA
Al fons de la cripta de santa Eulàlia de la catedral de Barcelona, amagat darrera del sarcòfag que va elaborar el mestre pisà Lupo di Francesco es troba una làpida que acompanyava el vell sarcòfag de la santa. Hi ha escrites una sèrie de paraules en llatí que ens expliquen de que es tracta:
 |
|
Aquí reposa Santa
Eulàlia mártir de Crist que va patir a la ciutat de Barcelona sota la presidència
de Dacià el dia segon dels idus de febrer i fou trobada pel bisbe Frodoí amb el
seu clergat a l’església de Santa Maria el … de les calendes de novembre. A Déu
gràcies
|
Abans de patir l’incendi
durant la guerra civil, a la capella baptismal de l’església de santa Maria del
Mar hi havia un sarcòfag que s’identificava com a sarcòfag de la santa, diuen
que s’usava com a pila i per l’aspecte que tenia no sembla gaire pràctic per
aquesta activitat.
GÀRGOLES ANIMALS
Les gàrgoles són un component funcional a un edifici, és el darrer dels elements del sistema utilitzat per recollir l’aigua de la pluja i llançar-lo fora de la línia de murs i fonaments d’una construcció. Mitjançant les gàrgoles l’aigua de la pluja es projecte a certa distància d’una construcció. Per complir aquesta funció la gàrgola podem dir que és un caneló que sobresurt del nivell del mur i que es repeteix, separat, a determinada distància l’un de l’altre. Diuen que l’origen etimològic li ve d’aquesta funció. Sembla que gàrgola deriva del francès, gargouiller diuen que és produir el soroll que fa un líquid dins un tub, la paraula deriva del grec gargaritzó seria l’equivalen al nostre “fer gàrgares”.
Si tornem a la gàrgola, on aquesta es presenta plenament espectacular és als gran edificis religiosos, sobretot a les catedrals. A la gran casa de Déu, les gàrgoles no només són elements funcionals que fan evacuar l’aigua sinó que, a més, adquireixen la categoria de símbols: la seva forma es complica, adopta formes monstruoses i salvatges i es presenta com una catàleg de bèsties horribles. Així la llegenda explica la raó del seu origen en temps molt reculats. Abans, les bruixes i males dones, permanentment enfadades amb les processons religioses, tenien el costum d’escopir al pas de la sagrada forma pels carrers de la ciutat i, per aquest motiu, van ser castigades i convertides en monstres de pedra que escopirien l’aigua de la pluja.
La forma monstruosa de les gàrgoles de les grans catedrals ha portat a buscar explicacions de la seva raó de ser. S’ha apuntat que són monstres que protegeixen l’espai interior, éssers condemnats però penedits que troben la seva protecció als voltants de les esglésies. També s’ha dit que potser representen el mal que té negat l’entrada l’interior i per això es gira violentament i ens mira entre amenaçadorament i trista. Potser les dues explicacions unides són possibles. Són les gàrgoles éssers condemnats que ens adverteixen de que cal ser bons en aquest món? Els símbols d’altres temps sovint se’ns escapen.
Ja que no en traiem l’aigua clara potser és millor delectar-nos amb la seva visió: Si ens fixem en la catedral de Barcelona les millors gàrgoles, les més antigues, són a la zona de l’absis, allà trobem una veritable animalada. Animals exòtics, mítics, salvatges i domèstics escupen l’aigua de la pluja. Si mirem amb deteniment, allargant el coll i forçant una mica la vista les veurem allà dalt.
Des de la plaça de Sant Iu a la porta de la Pietat trobem
 |
| un elefant |
 |
| un unicorni |
 |
| un gos |
 |
| una vaca |
 |
| una cabra |
 |
| un porc |
 |
| un ós |
 |
| i un lloro |
VIVA LA PEPA
La Constitució és la llei màxima que regeix la manera de funcionar un estat. A l'espanyol la primera Constitució va ser aprovada el dia de Sant Josep del 1812. Per això se la va anomenar la Pepa.
Va ser usada fins el 1814 i fou de nou recuperada dues vegades: la primera durant el trienni lliberal, entre 1820 i 1823, i la segona el 1836 fins que a l'any següent va ser aprovada una de nova.
La Pepa donava moltes llibertats que aleshores no es tenien. Els més reaccionaris, veient com canviaven les coses i tot era permès, van començar a culpar la constitució de tots els mals i d'aquí ve la expressió "això és un viva la Pepa" quan es permeten els excessos.
A Barcelona, com a ciutat oberta a les noves idees, la Pepa va tenir una bona acollida. No sé exactament quan però suposo que seria cap el 1836, quan la Pepa per darrer cop va tornar a ser aplicada, els ciutadans van voler que es veiessin els seus articles i els van escriure als edificis públics de la ciutat. Encara avui podem veure les restes a la catedral. A la porta de la Pietat i a la de Sant Iu es poden veure, quasi esborrades un munt de lletres. A sant Iu es llegeix perfectament la paraula "libre".
Va ser usada fins el 1814 i fou de nou recuperada dues vegades: la primera durant el trienni lliberal, entre 1820 i 1823, i la segona el 1836 fins que a l'any següent va ser aprovada una de nova.
La Pepa donava moltes llibertats que aleshores no es tenien. Els més reaccionaris, veient com canviaven les coses i tot era permès, van començar a culpar la constitució de tots els mals i d'aquí ve la expressió "això és un viva la Pepa" quan es permeten els excessos.
A Barcelona, com a ciutat oberta a les noves idees, la Pepa va tenir una bona acollida. No sé exactament quan però suposo que seria cap el 1836, quan la Pepa per darrer cop va tornar a ser aplicada, els ciutadans van voler que es veiessin els seus articles i els van escriure als edificis públics de la ciutat. Encara avui podem veure les restes a la catedral. A la porta de la Pietat i a la de Sant Iu es poden veure, quasi esborrades un munt de lletres. A sant Iu es llegeix perfectament la paraula "libre".
EL LLEGENDARI SANT JAUME BARCELONÍ
Una bona part de les nostres llegendes són d’àmbit religiós. Els sants són quelcom més que persones exemplars i han esdevingut mites. Una ciutat que vol mostrar la seva noblesa ha de trobar una vinculació amb algun sant important. A Barcelona aquest honor recau en Sant Jaume.
Explica la llegenda que Barcelona va ser una de les ciutats que va abraçar per primera vegada, tant fidels eren els seus habitants que van pensar en que una visita del propi Jesús seria adient i així sembla que ho van sol·licitar per escrit. El fill de Déu fet home no va poder satisfer la petició dels barcelonins però va trobar una bona opció. Enviaria al seu millor home i així arribà Sant Jaume a la nostra ciutat.
La llegenda explica que sant Jaume va desembarcar a la platja de la ciutat on l’esperaven fervents seguidors que van voler escoltar les seves paraules. Sant Jaume dalt d’una pedra va pregar sota l’atenta mirada dels barcelonins. Poc després, al lloc triat per la primera pregària, es fundaria una església, és la de Santa Maria del Mar, aleshores de les Arenes.
Va continuar la seva estada i va anar fins al centre de la petita ciutat romana de Barcino i de nou la gent va voler escoltar les seves paraules, al fòrum romà de la ciutat va pregar de nou dalt d’una pedra que va servir d’altar d’una nova església, la parròquia de Sant Jaume que era al centre de la plaça actual i que va desaparèixer quan va decidir-se obrir l’eix Ferran, Jaume I i Princesa, moment en que va rebre la dedicació al sant que ens interessa la capella de la Trinitat al carrer Ferran.
Però encara hi hagué una nova mostra de fervor a la ciutat. La gent va demanar a Sant Jaume que els mostrés el símbol de la fe i el sant va acostar-se a un petit bosquet proper on va agafar dues branques amb les que va fer una creu. Allà mateix deixà clavada al terra. En aquell lloc es va bastir el principal edifici religiós de la ciutat que va dedicar-se per aquesta raó a la Santa Creu.
Després marxaria de la ciutat, a Saragossa trobaria la verge damunt d’un pilar i les seves restes acabarien descansant a Santiago de Compostela on no deixen d’atreure visitants.
Així vistes les coses tenim una bona relació amb Sant Jaume de manera que el trobem representat tres vegades al centre de la ciutat.
La primera de les peces que el representen es troba a la plaça Sant Jaume, a la cantonada amb el carrer de la ciutat. Es tracta d’una estàtua del sant muntant el seu famós “cavall blanc” realitzada pel prolífic Manuel Fuxà. Es troba en aquella fornícula des del 1903 quan La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat va decidir posar sota la protecció de diversos sants algunes de les seves oficines. En aquest sentit aparegueren tres peces d’art públic: l’estàtua que ens ocupa, que va costar 10.000 pessetes, va ser la segona en posar-se, s’havia començat amb la de Sant Pere (1898), realitzada per Antoni Mas, Josep Tarrach, a la plaça del seu nom, i després de la de Sant Jaume s'aixecaria la de Santa Maria de Gràcia (1908), obra d’Enric Clarassó, al començament del carrer Gran de Gràcia, que va ser destruïda en temps de la guerra i substituïda per una de nova obrada per Manuel Martí Cabré.
Les altres dues imatges de Sant Jaume les trobem a la capella que té dedicada al carrer Ferran: a la façana apareix la imatge de “Santiago Matamoros”, realitzada per l'escultor tortosí Anicet Santigosa, una representació “políticament incorrecta” basada en la llegenda que va sorgir en plena reconquesta. Diuen que a Clavijo, a prop de l’actual Logronyo, s’estava lluitant ferotgement contra els musulmans que a mesura que avançava la lluita veien com s’acostava la seva victòria. Aleshores els cristians van demanar auxili al cel i d’allà baixà, muntat en el seu cavall, el sant que ens ocupa qui a cops d’espasa va acabar amb els infidels i deixà la victòria en mans dels seus fervents seguidors. Potser en el temps que corren la imatge d’un sant que aniquila els seus enemics no és la millor imatge per una església. Així que millor fixar-nos a l’interior on trobem una imatge del sant com a peregrí. La tristesa de la seva cara sembla voler dir-nos: << jo no vaig acabar amb cap "moro" >>.
MARÈS I LES RESTES DE SANTA EULÀLIA
Una vegada més, Frederic Marès ens proporciona a les seves memòries una bona informació sobre un aspecte interessant de la nostra ciutat com són les restes de Santa Eulàlia de a cripta de a catedral poc després de la fi de la guerra. Explica Marès:
Más tarde, ya terminada la guerra, la pura casualidad, me llevara a estar presente cuando, por segunda vez, se abría el sepulcro (...) se trataba de averiguar de una manera cierta si existían los restos del cuerpo de Santa Eulalia, o se los habían llevado. Pues rumores los hubo y había que acallarlos, para tranquilizar los espíritus de la Barcelona devota de su Santa Patrona.
¡Quien me dijera que un día yo tenía que contemplar y más aún tener en mis propias manos pecadoras las reliquias de la Santa!
¡Quien me dijera que un día yo tenía que contemplar y más aún tener en mis propias manos pecadoras las reliquias de la Santa!
Era el 14 de diciembre de 1939, cuando me dirigía al Palacio de la Diputación, por la calle de los Condes de Barcelona, frente a la Puerta de San Ivo, tropecé con el contratista Amargós quién me invitó a presenciar un acto que, me dice, ha de impresionarme. Entramos en la catedral, descendemos a la cripta, apartamos un gran paño que la cerraba a la mirada de la gente y pasamos dentro. Los canónigos Dr. Serra Puig, Terradella, Vilaseca, Faura, el presbítero Carran, el jefe de ceremonial del Ayuntamiento Manuel Ribé y el sacristán, contemplaban el andamiaje que los obreros acababan de montar alrededor del sepulcro
(...) oigo que Amargós da la orden a sus obreros de tirar de las cadenas (...) Y la cabria empieza a chirriar y, lentamente, se mueve la tapa de mármol que cubre el sarcófago. El momento toma un cariz profundamente emocional. Se eleva la losa (...)
Nadie habla, el silencio es total, sólo el contratista da órdenes: “¡más un poco más, ¡basta! Ahora a la derecha, más, más, ¡alto!, bajen; y la losa desciende sobre los tablones (...)
El sarcófago está abierto, expectación: subimos al andamio, miramos dentro y descubrimos otro sarcófago en alabastro, más pequeño, menos de la mitad. Liso, sin el menor adorno en la caja (...) en la cara anterior, una inscripción en latín y en letra gótica dice: Hic requiescit corpus beatae Eulaliae /barchinonensis virginis et martyris / christi quod in vasculo ycontinúa isto fuit positum anno incarnacionis / dominen MCCCXXXIX VI idus iulii.
(...) la tapa no pesa, un hombre sólo sin esfuerzo la retira. El momento es de una honda emoción. Todas nuestras miradas coinciden en un mismo vértice.
(...) Miramos y descubrimos un pequeñito montón de cenizas y unos cuantos restos de huesos. Muy escasos (...) Una vértebra, un pedazo del hueso frontal o parietal, y lo demás ceniza (...) y creo recordar unos pedacitos de tela de lino. Y esto y no más es cuanto figura en el sepulcro de Santa Eulalia.
(...) oigo que Amargós da la orden a sus obreros de tirar de las cadenas (...) Y la cabria empieza a chirriar y, lentamente, se mueve la tapa de mármol que cubre el sarcófago. El momento toma un cariz profundamente emocional. Se eleva la losa (...)
Nadie habla, el silencio es total, sólo el contratista da órdenes: “¡más un poco más, ¡basta! Ahora a la derecha, más, más, ¡alto!, bajen; y la losa desciende sobre los tablones (...)
El sarcófago está abierto, expectación: subimos al andamio, miramos dentro y descubrimos otro sarcófago en alabastro, más pequeño, menos de la mitad. Liso, sin el menor adorno en la caja (...) en la cara anterior, una inscripción en latín y en letra gótica dice: Hic requiescit corpus beatae Eulaliae /barchinonensis virginis et martyris / christi quod in vasculo ycontinúa isto fuit positum anno incarnacionis / dominen MCCCXXXIX VI idus iulii.
(...) la tapa no pesa, un hombre sólo sin esfuerzo la retira. El momento es de una honda emoción. Todas nuestras miradas coinciden en un mismo vértice.
(...) Miramos y descubrimos un pequeñito montón de cenizas y unos cuantos restos de huesos. Muy escasos (...) Una vértebra, un pedazo del hueso frontal o parietal, y lo demás ceniza (...) y creo recordar unos pedacitos de tela de lino. Y esto y no más es cuanto figura en el sepulcro de Santa Eulalia.
UNA FAÇANA SIMPLE
UNA CITA HISTÒRICA AL COR DE LA CATEDRAL
La ciutat de Barcelona va viure un esdeveniment de primer ordre el març de l’any 1519. La ciutat havia estat escollida pel rei Carles I per acollir la reunió del XIX capítol de l’Ordre del Toisó d’Or en la que hi eren presents els nobles més rellevants d’Europa.El rei era present a la ciutat des del 14 de febrer per supervisar que tot estigués preparat per tant important reunió. La seva entrada protocol·lària a la ciutat va coincidir amb una trista notícia, el seu avi, l’emperador Maximilià I d’Habsburg, acabava de morir, cosa que el convertia en l’emperador Carles V d’Alemanya.
L’ordre del Toisó d’Or, ordre de cavalleria, havia estat fundada el 1429 a Bruges, pel duc de Borgonya i comte de Flandes, Felip III el Bo, la seva missió era lluitar per la pau i propagar la fe cristiana. La ciutat de Barcelona tindria el mateix honor que altres ciutats com ara Lille, Bruges, Dijon, Brussel·les, Gant, La Haia o Utrecht de veure tanta quantitat de nobles pels seus carrers. El lloc escollit per la reunió era el Cor de la Catedral de Barcelona. Els ciutadans quedarien bocabadats veient com arribaven els assistents a la reunió des del carrer Ample per Regomir, Ciutat, Bisbe i Santa Llúcia o per la Ribera per Santa Maria del Mar, Montcada, plaça de la Llana, Bòria, plaça de l’Àngel, Baixada de la Presó, plaça del Rei i carrer dels Comtes. L’excitació ciutadana devia ser tremenda, quina densitat de nobles pels carrers de la ciutat!!!
Les sessions és van realitzar des del 5 al 8 de març. El primer dia va ser dedicat a les cerimònies fúnebres del recentment finit emperador. El dia 6, festivitat de sant Andreu, patró de l’ordre, va ser el gran dia. El 7 de març va ser el dia de difunts, de record als membres desapareguts de l'ordre i el dia 8, el de clausura, es dedicà a la Verge. El Saló del Tinell va ser escollit, com no podia ser d'altra manera pels àpats de tant fins estómacs.
D’aquell llunyà mars de 1509 tenim un record al cor de la catedral de Barcelona on el pintor Juan de Borgonya va deixar-nos pintats els escuts dels participants. En total van ser 64 pannells: 51 dels membres, 1 del desaparegut emperador Maximilià, 6 amb frases laudatòries, 4 amb divises borgonyones i 2 amb les dates de celebració del capítol. Per no equivocar-se va comptar amb la supervisió del rei d’armes del capítol, Thomas Isaac, tot havia de ser correcte. Avui el color de tots els escuts complementa la bellesa del cadirat obrat un segle abans per Pere Sanglada i Macià Bonafè.
UN EXEMPLE DE MÀRQUETING RENAIXENTISTA
Un dels museus fascinants del barri gòtic és el de la Catedral, allà trobem algunes de les joies que ha anat conservant el nostre recnte catedralici. No és ara el moment de fer un catàleg de les peces que allà podem gaudir però si almenys recordarem una de ben curiosa.
Penjat al mur de les sales hi ha unes enormes teles, unes sarges, segons el nom tècnic, que servien per cobrir l'orgue de la catedral. Van ser pintades per Pere Serafí entre 1537 i 1539. El pintor ha passat a la història com un dels primers en introduïr el màrqueting a la seva feina ja que s'anunciava: Pere Serafí el de les 5 p, el que "Pinta Portes Per Poc Preu".
Penjat al mur de les sales hi ha unes enormes teles, unes sarges, segons el nom tècnic, que servien per cobrir l'orgue de la catedral. Van ser pintades per Pere Serafí entre 1537 i 1539. El pintor ha passat a la història com un dels primers en introduïr el màrqueting a la seva feina ja que s'anunciava: Pere Serafí el de les 5 p, el que "Pinta Portes Per Poc Preu".
EL CARGOL DE LA CATEDRAL
Una bona manera de saber si tenim bon vista és anar a veure el cargol de la catedral. Cal anar pel carrer de la Freneria. Allà ens hem de fixar, aguditzar la vista. L'altra dia em va acompanyar a aquesta tasca la Marina i va fer aquesta foto. El vam veure millor a la pantalla de la camera que adalt de la petita torre adossada a la torre de les campanes.
Explica la llegenda que l'arquitecte que va construir la torre només tenia temps per la seva feina. Un dia i un altre passava les hores capficat en la seva tasca constructora. La seva esposa es va sentir desatesa. Volia sortir i el seu marit només pensava en pedres. Un dia pel carrer un estudiant va lloar la seva bellesa i l'esposa desatesa va trobar-se de sobte atreta pel jove galant. La parella va passejar durant mesos, va parlar molt i un dia, es retirà a un lloc tranquil. Algú va creure que l'espòs havia de saber la situació i va anar a explcar-li el cas. L'arquitecte no es va enfadar més que en si mateix. Havia perdut l'amor de la seva esposa a causa de massa treballar. Penedit va decidir que la ciutat havia de saber on l'havia portat la seva desatencio marital. Adalt de tot de a torre va posar un cargol: banyut i arrosegat com ell.
UNA HISTÒRIA DE PASSIÓ I PENITÈNCIA
Entre els molts elements històrico-artístics que trobem a la catedral de Barcelona em sembla especialment remarcable les tombes del comte Ramon Berenguer el vell i la seva esposa l'Almodis, fundadors de la catedral romànica, al que hi havia anteriorment a l'actual. Es dos sepulcres es troben situats a un dels costats del deambulatori, en un marc arquitectònic pintat pel pintor Enric Ferrandis al 1545.
La història de la parella és una barreja de passió i penitència.
S'explica que el comte va quedar molt trist després de la mort de la seva primera esposa i, seguint el consell dels seus assessors, va anar a passar una temporada a casa d'un parent seu al sud de França. Allà va quedar prendat de la bellesa d'una dama que segon sembla també va quedar gratament impressionada per la bellesa del comte barceloní. Més tard, el cosí li presentava a la dama, la seva pròpia esposa, i el comte va seguir sentint una forta atracció per ella. L'atracció va ser mútua i ambdós van planejar fugir en direcció a la ciutat de Barcelona.
L'acció del comte va arribar a oïdes del papa que va decidir excomulgar el comte. Hauria estat terrible si no hagués intervingut el bisbe de la ciutat qui va aconseguir un compromís del comte. A canvi d'un acte de penitència i d'un acte de generositat envers l'església aconseguirà anul·lar el primer matrimoni de la bella Almodis i santificar el nou matrimoni amb Ramon Berenguer. Així el comte tenia el que volia i la ciutat veuria aixecar-se, gràcies a la generositat del comte, la seva catedral romànica. És per aquesta raó que la enamorada parella encara continua descansant al principal edifici religiós de la ciutat més de mil anys després de la seva escandalosa fuga.
UN ANUNCI A LA CATEDRAL
La catedral amaga molts detalls que cal descobrir. Un d'ells és l'anunci dels sabaters. La confraria de Sant Marc dels sabaters té la seva capella a la catedral. A l'exterior de la capella, al carrer dels Comtes de Barcelona, van penjar un anunci artístic: el relleu d'una sabata.
També és curiosa la imatge de l'àngel que corona la finestra. Si la comparem amb les imatges dels àngels de la resta de capelles, la de la capella de Sant Marc sorprèn. Tots els àngels miren al front, excepte la de la capella dels sabaters que no pot deixar de mirar a l'interior i gira el cos per admirar la bellesa del conjunt de la capella que veu per la finestra.
BALLARINS A LA CATEDRAL
A la façana de sant Iu de la catedral hi ha un grup d'escultures fascinants. Sembla que va ser recuperades de l'antiga catedral romànica (Joan Peñarroja al seu llibre Edificis viatgers de Barcelona en parla, págs. 357-371).
D'entre les imatges, m'agraden especialment un conjunt de dansaires que es troben als capitells, tenen els genolls doblegats i alcen els braços. Ballen la música que tocava l'orgue de la catedral, que és just a l'interior de la porta? No ho sabrem mai del cert. No és fàcil imaginar avui què volien dir les gents que van viure ara fa tants segles amb aquelles curioses imatges.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)