LA NENA DEL MOCADOR

El temps durant el qual el president Companys va estar presoner al vapor Uruguai, ancorat al port, i després al penal de Santa Maria a Cadis, va rebre molts suports. Com a record d’un d’ells tenim una estàtua inaugurada l’any 1998 just davant del passeig que porta el nom del president al costat de l’Arc de Triomf.  El monument consisteix en una estàtua d’una jove que sembla posar per a un fotògraf davant d’un monòlit dedicat al president, porta un mocador a una mà i una rosa a l’altra. La figura va ser feta per l’escultor madrileny Francisco López que va quedar impressionat quan li van explicar una anècdota relacionada amb els anys en què el president Companys era presoner després dels esdeveniments d’octubre del 34.

Una noieta de 13 anys, la Conxita Julià, com molts altres ciutadans, va anar amb el seu pare a donar ànims al govern captiu i va voler escriure un poema per fer-li suport i encoratjar-lo en aquells difícils moments i el president va contestar-li per carta com a agraïment. No va ser l'única comunicació escrita entre els dos i a la primera carta en van seguir altres tres. Quan, a l’abril del 36, les noves eleccions van donar el triomf al Front Popular i el govern recuperava la llibertat, la noia va voler conèixer el president amb qui s’havia cartejat. A un acte al cementiri de Montjuïc en honor al president Macià la noia va aconseguir presentar-se a Companys qui, agraït, va regalar-li el mocador que sempre duia a la butxaca de la seva americana.

La història del mocador no va quedar aquí. Poc després de rebre aquest regal, una veïna hi va brodar una dedicatòria i l’escut de Catalunya. Després de la guerra i en ple franquisme, el mocador comença a amoïnar a la família, que l’amaga dins el folre d’un abric alhora que estripa les cartes del president. Temorosos de represàlies, acabarien per fer-lo arribar a Caracas d’on torna amb l’arribada de la democràcia per anar a enriquir els fons del Museu d’Història de Catalunya.

VUIT ESTÀTUES AL PASSEIG

El passeig Lluís Companys és ric en escultura: a la part alta, on hi ha l’avinguda Vilanova, davant de l’arc de Triomf, s’alcen uns complexos pals de bandera coronats amb elms, el mateix arc de triomf acull una bona quantitat de relleus al·legòrics, al seu costat un teatral Pau Claris sembla voler-nos parlar, la balustrada que emmarca el passeig apareix enriquida amb gerros on veurem cargols i petits dragonets, al llarg del passeig hi ha uns fanals contundents i a la part baixa, on hi ha el passeig Pujades, trobem, al centre, un conjunt dedicat a l’alcalde Rius i Taulet flanquejat per un soldat i un pintor.

Aquestes dues estàtues formaven part d’un programa decoratiu pensat per embellir aquest indret quan a Barcelona, l’any 1888, es realitzava la Exposició Universal. Van triar-se 8 personalitats importants de la nostra història per ornamentar el passeig. Així, en bronze i fets per diversos escultors, una sèrie d’estàtues omplirien el passeig. D’aquestes vuit estàtues, només dues de les originals es conserven in situ.

El pintor barroc Antoni Viladomat, amb la paleta a la ma, fou realitzada pel Torquat Tasso i, a l’altra banda, l’almirall Roger de Llúria, amb armadura i espasa descansant, fet per Josep Reynés.  

També hi havia al passeig la figura emblemàtica del darrer conseller en cap, Rafael Casanova, fet per Rossend Nobas i traslladada del seu lloc original a la cantonada Ronda de Sant Pere amb Ali-Bey on, segons la tradició, l'heroi va caure ferit. El trasllat de les estàtues es produí l’any 1914, moment en que la imatge guanyà un artístic pedestal realitzat per Josep Llimona. Al passeig, en el seu lloc, va aparèixer un altre revolucionari, el president de la Generalitat Pau Claris durant la convulsa guerra dels Segadors, la seva imatge és de Rafael Atché. Totes dues imatges van desaparèixer amb l’arribada de la dictadura franquista, el seu caire patriòtic gens simpàtic amb el nou règim, els feia poc adients per estar als carrers de la ciutat i van quedar aparcats a magatzems municipals fins que l’arribada de la democràcia va suposar la seva recuperació.

Els altres cinc personatges només els coneixem per imatges, eren:

L’arquitecte Jaume Fabre, que començà la catedral de Barcelona, de Pere Carbonell; l’historiador Bernat Desclot, autor d'una de les quatre cròniques, feta per Manuel Fuxà i el comte Guifré, obra de Venanci Vallmitjana.

Els altres dos que completaven la llista d’il·lustres al passeig eren el comte Ramon Berenguer el vell, de Josep Llimona, i el jurista Pere Albert d’Antoni Vilanova.

Aquestes cinc estàtues de bronze van passar a millor vida després de la guerra, quan es va voler tornar a posar sobre la imatge de la Mercè al capdamunt de la seva basílica barcelonina. La imatge original, de Maximí Sala, havia estat posada l’any 1888 i va desaparèixer durant la guerra aprofitada per fer material de guerra. Així acabada el fratricida conflicte, els guanyadors van voler que la patrona tornés a destacar sobre els teulats de la ciutat i van buscar el bronze necessari i el van trobar en el que configurava aquestes cinc estàtues que eren guardades a un magatzem. Així, l’any 1959, el bronze de els cinc imatges canvia de forma i ara apareix com a la Mercè obra dels germans Oslè.