LA DIRECCIÓ DELS CARROS: ENTRADA I SALIDA

PRIMERA INAUGURACIÖ A MONTJUÏC

Va ser a principis del segle XX quan l'Ajuntament de Barcelona va prendre la iniciativa d'adquirir una sèrie de finques a Montjuïc per tal de construir-hi un parc municipal. Les famílies Fitó i Vinyamala i el comte d'Olzinelles veieren com els seus terrenys de la muntanya passaven a la ciutat que aniria guanyant un important patrimoni natural que avui encara gaudim. Però d'aquells terrenys que passaven a mans municipals els més grans i els de major qualitat van ser els de l'advocat i periodista Josep Laribal, un home molt popular a la Barcelona, havia estat director de El Diluvio, diari republicà d'aquells anys, i també era el propietari dels Banys Orientals. Encara avui té el seu nom associat al jardí on es troba la font del Gat.
El 12 de març de 1909 s'inaugurava de forma provisional el nou parc municipal
L'Esquella de la Torratxa, amb la seva agudesa característica, va riure's de la situació i canviant la lletra de les cançons que dels cors de nens que havien cantat en aquella inauguració va servir per criticar que es gastés més en aquells terrenys que en netejar els carrers de la ciutat. La caricatura és de Picarol.

L'Ajuntament potser va rebre el missatge però no va deixar aparcat l'enjardinament de la muntanya i d'una manera més formal va fer una nova inauguració per la revetlla del 1910 aprofitant aquella festa popular.
Més tard vindria Jean Claude Nicolas Forestier i donaria l'aspecte que encara avui trobem a aquests jardins de Montjuïc.

LAS GOTAS VIRILES... CUANTOS LAS HAN TOMADO LAS BENDICEN

A La Vanguardia del dia 28 de març de 1888 s'anuncien unes fantàstiques Gotas Viriles. per 6 pessetes feien miracles. Es trobaven a las buenas farmacias, on hi havia el depòsit era a la Estrella, al carrer Ferran. les garantitzava el Dr. Ricardo Botey.

MONUMENT A LA PACIÈNCIA

 

Emociona trobar-te amb les belles pedres de la ciutat. Va passar a finals d'abril. Per la rambla, davant del Fonton Colon, explicada la primera sessió de cinema a la ciutat, tocava parlar de "la rambla de les putes" quan el cambrer de l'Amaya em sorprèn: " Hola ... Te he visto varias veces por aquí contando cosas ... ¿os apetece ver las piedras con la marca de los tacones .... estan dentro en un salón que hemos hecho". En aquests moments t'emociones. Per fi el monument a la paciència té un lloc.

4 anys després d'escriure sobre aquest retrobament (20/5/2013) El monument a la paciència llueix a l'entrada de l'Amaya:

EL FASCINANT "SALÓN MÁGICO" A LA RAMBLA DEL CENTRE

Quan Joaquim Partagàs, el Rei de la Màgia, comença a estar cansat d’anar pel món fent trucs de màgia, decideix provar d’actuar exlusivament a la seva ciutat i així, l’any 1894, inaugura un petit local al número 30 de la Rambla del Centre (actualment número 37) que porta el nom de Salón Mágico. És molt possible que la idea d’obrir el seu teatre sorgeixi en algun dels seus quatre viatges de negocis a París. Allà visitaria el vell teatre fundat pel mag Robert Houdin el 1845 i que reneix quan quatre décades més tard, el 1888, és adquirit pel mag i pioner del cinema Georges Méliès. Aquest teatre pioner ja no existeix, va desaparèixer, fruit d’una demolició, l’any 1924.

El Salón Mágico de Partagàs no era un local gaire gran, diuen que hi cabia una cinquentena d’espectadors amb una actuació diària cada nit que es doblava amb una més a la tarda de dijous a diumenge. 

Els espectacles que ofereix són essencialment màgia, il·lusionisme i prestidigitació. Els jocs de mans es combinaven amb visions de la llanterna màgica que s’anuncien com a “cuadros disolventes”, “espectros vivos” o “fantoches animados”. Així el podem considerar un dels nostres pioners del cinema.

Podem imaginar com eren les actuacions que es feien a aquell Salón Mágico gràcies als anuncis de la premsa.

Un d’ells anuncia una actuació del nostre mag:

«Velada misteriosa, artística, científica-recreativa / por el profesor Partagàs / Prestidigitador rey de la magia y profesor de ciencias ocultas / ilusionista y fisico de varios teatros y casinos.
Programa/ Primera parte.
Grandes experimentos de alta prestidigitatión según las ultimas innovaciones de la escuela Norte-americana.
Novedad, destreza y agilidad.
Últimos esfuerzos de la taumaturgia / Inimitables y extraordinarias experiencias, comparación entre las dos escuelas. / Apariciones y desapariciones nigrománticas bajo una forma completamente escepcional.
A las 9 en punto».

Del que s’oferia en concret al Salón Mágico també hi ha aquests anuncis.
El primer, aparegut a la Vanguardia el 31 de gener de 1897:

I el segon, recollit al treball que Jordi Artigas dedica a Partagàs com a pioner del cinema: 

 «Teatro / SALÓN MÁGICO / Partagàs / Rambla del Centro, 30 bajos /
Sesiones de prestidigitación y cuadros disolventes imitación al Teatro Rubert [sic] Houdin de Paris.
Todas las noches a las 9 / Jueves y dias festivos a las 4 tarde y a las 9 de la noche.
Se recomienda a todas las familias que no dejen de visitar este Salón donde pasaran muy buenos ratos amenos y agradables.
Entrada y butaca una peseta».

                       
A una col·lecció -amb diverses històries màgiques que Juan Tamariz comercialitzava per fascicles- apareixia la notícia de la inauguració del local del mag. No hi ha referència d’on prové la cita, per la manera com està escrit, potser es tracta d’una recreació del que podia haver estat una crònica periodística del dia que comença a funcionar el Salón:

Ayer se inauguró en la Rambla del Centro el Teatro-Salón Mágico con una maravillosa sesión de Magia Espectral a cargo de D. Joaquín Partagás “El Rey de la Magia”, que obtuvo un extraordinario y bien merecido éxito.
      

Tras salir a escena risueño y con finura se presentó con una peroración pronunciada con claridad y despejo dando la impresión de tratarse de un discurso espontáneo. Presentó luego algunos juegos de destreza y habilidad con guantes y sin ellos, y adivinó el naype elegido por una bella espectadora con sólo escuchar e interpretar los suspiros de la dama; suspiros que causaron amplio regocijo entre los presentes, pues sonaron a sinceros y sentidos.
Tal es el arte del profesor Partagás para conseguir, al mismo tiempo, regocijo y suspiros, alegría y melancolía, sonrisas y lágrimas.
         

La escena estaba amueblada con varios veladores y una magnífica mesa mecánica en el centro con demoníaca cabeza colgante para la aparición de naypes en la cornamenta de la misma.
                  

Realizó luego un sinfín de experiencias de alta prestidigitación, entre las que sobresalió, a nuestro entender, la metempsicosis: durante ella fue elegido un espectador y quiso el Azar que lo fuese el más grueso de esta pareja de humildes cronistas, quien fue introducido en un ataúd con el consiguiente sobresalto para su muy trabajado corazón; luego fue transformado en esqueleto danzarín, a la vista de todos, y finalmente, loado sea el cielo, vuelto a su ser natural; aunque perdidos algunos kilos de peso debido a los sudores que durante el experimento hubo sin duda de pasar.

         

Tras este paseo por el más allá volvió al más acá y observó asombrado el resto del espectáculo, que consistió en la presentación escénica de un copólogo musical, melodioso instrumento constituido por copas de cristal de diversos tamaños que producían el sonido de 31 notas musicales al pasar por su borde la yema del tercer dedo del profesor Partagás. Si nuestro oído no estaba alterado bien podíamos decir que el copólogo comenzaba por un FA sostenido número 2 y concluía por un DO natural número 5. Lo que nos atrevemos a asegurar, teniendo en cuenta que así en el programa de mano.

Tras unas experiencias de escapismo para eludir un refinado suplicio oriental con mil y una estrellas, el popular prestímano reprodujo espectros vivos e impalpables, entre ellos varios políticos y próceres, practicó el antiguo y bello arte de las siluetas y las sombras chinescas, hipnotizó y durmió a varios espectadores. Realizó con verdadera maestría apariciones de monedas en una ininterrumpida lluvia de plata coreada entusiásticamente con el popular “que llueva que llueva, la Virgen de la Cueva, etc.” Por gran parte de la distinguida concurrencia: transformó agua en vino ante el asombro de todos los presentes que tan acostumbrados estamos a la transformación contraria.
La magia Infernal estuvo presente durante una breve y cálida sesión de Teatro Negro que finalizó con una proyección de vistas de la Linterna Mágica que tan gran aceptación tuvo ayer, como tiene siempre, entre toda clase de espectadores. 
 
El local va estar obert fins el 1900; el seu propietari va dedicar-se exclusivament a la seva botiga del carrer Princesa. Però no acaba aquí la història: el març del 2011, els actuals propietaris de El Rei de la Màgia decideixen emular el seu vell col·lega i obren un local destinat a espectacles de màgia. No es troba a la Rambla del Centre com el seu antecessor, sinó a l’estret carrer de les Jonqueres, al número 15 on, entre altres atractius, es poden visitar les peces que s’han anat recollint a la botiga i que conformen un extraordinari museu. Allà, més d’un segle després, el Rei de la màgia continua regnant.

QUE ET CONSERVI LA VISTA!!!

Santa Llúcia va viure entre els segles III i IV. Havia nascut a Siracusa, Sicília, en el si d’una família rica. Va rebre una educació cristiana i va consagrar la seva vida a Déu, fent vot de virginitat. La llegenda explica que un home enamorat d’ella, ofès pel fet que la noia el rebutgés, la va denunciar a les autoritats per ser cristiana quan això era motiu de persecució. Duien que la santa, abans del judici, va arribar fins on era el delator i li va preguntar què era allò que més li agradava d’ella. Com que va respondre que eren els seus ulls d’un blau intens, la jove va agafar una espasa i se’ls va arrencar per posar-los sobre una safata de plata on els hi va oferir. Diuen que al judici, malgrat no tenir ulls, la santa hi veia perfectament, amb uns enormes ulls negres. Per aquest motiu és la patrona de la vista i dels pobres, els cecs i els nens malalts.

Joan Amades ens il·lustra sobre aquelles persones que es trobaven a la capella. 
<<Tots els ceguets de Barcelona creien obligat anar a visitar a la santa el dia de la seva festa i fer-se passar pels ulls una relíquia seva que donava vista i claredat. La majoria dels ceguets barcelonins es passaven tot el dia vora la capella, encara que fossin benestants i no tinguessin necessitat de captar i entre tots els ceguets formaven unes llargues corrues tot al voltant de la capella. El tal dia, un ceguet barceloní per res del món hauria deixat d’anar a fer acte de presència a santa Llúcia; se n’hi reunien a cents.

També era corrent quan algú tenia alguna malaltia a la vista fer la prometença, si es guaria, de concórrer el dia de la festa a visitar la santa en la seva capella i fer almoina a tots els ceguets pidolaires que s’estacionaven pels voltants de l’esglesiola>>.

>>Santa Llúcia és la patrona de la majoria dels oficis per a l’exercici dels quals cal fer molt ús de la vista, especialment els oficis femenins, com cosidores, brodadores, puntaires i d’altres; també és el gremi dels matalassers, que aquest dia feien gran festa.

Santa Llúcia és patrona, també, de les donzelles en general, sobretot de les nenes que van a costura. És alhora patrona d’altres oficis pels quals cal bona vista; així com dels estudiants, puix hom creu que l’estudiar crema els ulls>>.

A les pàgines especialitzades en sants es diu que la santa, amb altres sants protectors, també és la patrona dels camperols, dels electricistes, dels xofers, dels afiladors, dels talladors, dels vidriers i dels escriptors.

Imatge i drap de morts del gremi de matalassers i vanovers

Diuen els llibres que antigament la capella que està dedicada a aquesta santa i que es trova a la cantonada del carrers del Bisbe i de Santa Eulàlia era dedicada a les onze mil verges de les quals se'n guardaven les relíquies a l’interior. Afegeixen les cròniques que un miracle va fer canviar la dedicació de la capella. Una nena, cega de naixement, va acostar-se a la zona de la capella on es guardaven les relíquies de la santa màrtir siracusana, va tocar-les i, de sobte, va recuperar la vista.

"COSAS QUE PASAN. RUFIANES SOBRE EL ASFALTO"

Quan vaig llegir aquesta vella informació a la pàgina 14 de l’edició de La Vanguardia Española del 15 desembre 1951, em va venir a la ment El piropo, la fotografia del gran Xavier Miserachs. La imatge és de 1962, una dècada més tard del que explicava La Vanguardia. Potser la floreta que li diuen a la noia de la foto podia ser d'un dia de santa Llúcia.

“COSAS QUE PASAN. RUFIANES SOBRE EL ASFALTO"

"Barcelona es una ciudad cristiana y española y sus fiestas tienen un aire alegre y tradicional que se compagina muy bien con la sólida piedad y las buenas costumbres, ninguna de las cuales, repetimos, está reñida con la expansión honesta y cortés. Pero desde hace unos años, con agravación constante que ha llegado a un límite sencillamente intolerable, la festividad barcelonesa de Santa Lucía viene siendo desnaturalizada. Aprovechando que se trata de la festividad de las modistillas, que se lanzan en bandadas a la calle a divertirse lo suyo — de un modo algo afrancesado, reconozcámoslo— , salen a la superficie urbana bandadas nutridas de jovenzuelos, que- bajo el denominativo genérico y no siempre adecuado de «estudiantes» se dedican a perseguir, zaherir y atropellar en términos procaces a las jovencitas, anden sueltas o en compañía, sean modistas o no lo; sean y provoquen o no provoquen —que por lo general no los provocan — algazara y chicoleos.

"La «fiestecita», que va siendo un bochorno para la ciudad, un semillero de gestos y actitudes inciviles, un espectáculo que, recuerda las bacanales de la Roma pagana o la entrada, de las hordas bárbaras en una ciudad rabiosamente conquistada con espíritu de saqueo, se prepara con una o dos jornadas de antelación mediante tumultos y jaleos en los centros escolares, bajo la especie de que sean adelantadas las vacaciones escolares. ¡Qué más quieren los falsos estudiantes, los que solo ansían campar por sus respetos y, en suma, alterar el orden y hacerse, sin peligro, los amos de la calle!

"Pues no; la autoridad debe prevenir la no repetición del espectáculo nefando; y si se produce, debe cortarlo de raíz donde se produzca con indomable energía, con implacable mano dura. Que los cafres sean puestos a disposición de la autoridad correspondiente donde quiera que cometan el desmán y en el acto mismo de transgredir las normas más elementales de la civilidad y la convivencia, ya que ni siquiera son sensibles a la cortesía, a la galantería y, sobre todo y ante todo, al respeto que merecen las mujeres. Contra las mujeres no se puede atentar ni de palabra: mucho menos de obra, acosándolas tumultuosamente como si se tratara de piezas de caza- ¿No tienen esos incalificables sujetos madre, hermana o novia de quien acordarse en el momento en que proceden de forma tan baja y rufianesca”

TRES SANTS PROTECTORS DE LA CAIXA

Quan al tombar de segle, la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat (popularment coneguda com la Caixa dels Marquesos a causa de l’abundor de títols nobiliaris dels que formaven la seva junta) va obrir noves oficines a la ciutat, va buscar també un recolzament celestial. Per assegurar-se l’èxit, de tota la cort de sants es van escollir aquells que ja protegien la barriada en la qual s’establien. Així va encarregar una sèrie de imatges a diversos escultors per posar-les ben visibles a les seves oficines. No n'hi ha un gran número, en total en tenim tres:

El primer sant protector anava a l’oficina ubicada a l’angle de la plaça de Sant Pere, davant de la seva parròquia, l'única resta del que va ser el vell monestir de Sant Pere de les Puel·les. La imatge s’atribueix a dos escultors, Antoni Mas i Josep Tarrach. Com és habitual, Sant Pere apareix estàtic i sobri, assegut a l’interior d’una ornamentada fornícula i ens beneeix amb la mà dreta alçada, mentre sosté fermament les claus del cel amb l’esquerra. De la figura cal destacar els plecs de la túnica. Per arrodonir la protecció, es va triar com a data de la  inaugurada el dia de la festivitat del sant, el 29 de juny. Era l’any 1898, tal i com podem veure a la inscripció.

El segon sant protector arriba cinc anys després, el 1903, i ho fa al centre de la ciutat, a la plaça de Sant Jaume. A la cantonada amb el carrer ciutat, on s’alça l’edifici construït d’August Font, premiat al concurs anual d’edificis l’any 1902, trobem una nova fornícula a l’interior de la qual s’hi situa la imatge del sant muntat al seu cavall blanc, vestint una túnica que mou el vent i alçant l’estendard de la creu. La imatge va ser realitzada pel prolífic Manuel Fuxà que va resoldre perfectament les dificultats que representava la ubicació d’una imatge just a la cantonada. Dominant la tècnica i amb força coneixements d’escultura monumental, Fuxà va realitzar un alt relleu gairebé exempt qualificat de majestuós i que justificava que es paguessin 10.000 pessetes pel seu treball.

La tercera imatge és de la Verge i la trobem fora del centre històric. Arribava l’any 1908, cinc anys després de l’anterior, a la sucursal de La Caixa que hi ha al carrer Gran de Gràcia 18-22, construïda, com la de la plaça de Sant Jaume, per l’arquitecte August Font.

L’autor de la imatge va ser l’Enric Clarasó, però no va sobreviure els tumultuosos temps de la guerra civil; i als 40, l’escultor gracienc Manuel Martí, especialitzat en escultura religiosa, va ser l’encarregat de la seva reconstrucció. La imatge de Santa Maria de Gràcia destaca per la seva sobrietat, està dins una fornícula situada a l’interior d’un finestral i està situada dalt d’una peanya de flors. Apareix dempeus, amb rostre juvenil i vesteix una senzilla túnica que la cobreix de cap a peus, du un petit llibre obert a la seva mà esquerra mentre que amb la dreta sosté una flor.

LA TERRASSA QUILOMÈTRICA DEL PARAL·LEL

El Paral·lel fou el centre de diversió popular de la ciutat, estava ple de teatres i cafès on ara fa cent anys la ciutadania passava les seves estones d’oci. D’entre aquestes espais d’oci sempre m’ha sorprès la terrassa quilomètrica del cafè Espanyol.

Una llegenda de la seva fundació relacionava la terrassa amb el veí Circo Español Modelo, que després va perdre el qualificatiu de Modelo, que a la cantonada amb el carrer Abat Zafont va ser el primer edifici destinat a l’espectacle a l’avinguda. Es deia que un acròbata del circ, anomenat Guàrdia, havia rebut la gestió del cafè quan va quedar inútil a causa d’un accident laboral. Com que no acabava de sortir-se’n, va anar a parar a mans de Josep Carabén, qui faria del local un dels més populars de l’avinguda.

Però per saber qualsevol cosa del Paral·lel cal recórrer al seu historiador, el Miquel Badenes. El mestre Badenes en el seu llibre volia aclarir totes les llegendes que s’explicaven del Paral·lel i va adonar-se'n que la història no podia ser aquesta i, passant les hores buscant als arxius, va saber que a principis del 1895 el propietari del solar del número 64 de l’actual Paral·lel, en Jacint Baxeras, va arrendar-lo a un fotògraf per tal d’instal·lar-hi una galeria fotogràfica. Poc va durar el negoci de la fotografia ja que el mateix any el solar és llogat per Josep Carabén, propietari d'El Asiàtico, un bar del carrer Roser, aleshores Rosal. El senyor Carabén, la seva dona Antònia Vendrell, el seu fill Pepet i quatre cambrers van començar a servir begudes als seus cada cop més nombrosos clients. Dos anys després de fer-se càrrec del local, el 1897, l’ampliava quedant-se el del costat, el número 66 i la terrassa passava a tenir 17 metres.

Badenes documenta que al costat del Cafè, als números 68 i 70 hi havia, des del 1901, el Teatro Olympia on abans hi havia hagut dos barracots, un d’ells dedicat a la pràctica del tir al blanc. Una mica més enllà, al número 72, hi hagué el cafè concert Sevilla i al costat, al número 74, hi havia, entre 1896 i el 1909, la Gran Barberia del Obrero. Just a la cantonada amb Sant Pau, al número 80 hi havia la Taverna de la Parra que més tard seria el bar Rosales. A la resta del Paral·lel, al costat dels teatres apareixen i desapareixen museus de cera, salons de subhastes, cinemes i tavernes.

La definitiva ampliació del local es produirà després de l’incendi que sofrí l’Español el 21 de maig de 1907. Després de la reforma va absorbir l’Olympia i l’Español s’estengué del 64 al 70. Diuen que la clau de l’èxit del local, a part del bon tracte que el propietari dispensava als seus clients que el van portar fins i tot a fiar, era que es considerava territori neutral, on totes les penyes tenien cabuda; així, explicava el mestre Badenes, de forma natural compartien l’espai tant els anarquistes com la policia secreta i fins i tot eren ben rebuts alguns dels gitanos que deambulaven per les immediacions. Explicava també el mestre Badenes que el local va ser famós per la música en directe; primer va ser el pianista Tomàs Buixens, conegut com a Tomaset, qui animava les vetllades a la terrassa i més tard van fer furor les actuacions del Septimio Armónico, format per set músics de la Banda Municipal. Aquest costum sembla que era una debilitat del propietari que tocava el piano. Qui no parava a la terrassa també tenia al sòtan una àmplia oferta pel que fa a les taules de billar.

L’any 1922 el Café Español canviava de mans quan la família Regàs, propietaris de la societat Cafés de Cataluña, es feia càrrec del local i Carabén es dedicaria a la política i com a regidor a l’Ajuntament per la Lliga va ocupar-se del Cos de Bombers. 

L’avinguda del Paral·lel, entre Sant Pau i Abat Zafont, amb el cafè de l’Español i la resta de terrasses dels altres locals, era el principal punt sedentari en un Paral·lel on la ciutadania anava amunt i avall a la recerca de diversió. A la terrassa de l’Español s’hi afegien, en aquella acera plena de taules i cadires, el cafè concert Sevilla, obert el 1908, i el Rosales.

SANT PONÇ, HERBES I XINXES

Es veu que de Ponç hi ha més al santoral que a la vida real. Segur que el nom estava de moda i que alguns dels que l’han portat feien olor a santedat però ara no és dels noms que triem per posar als nens. A la wikipedia, que fins i tot en sap de sants, en surten cinc: el primer Sant Ponç de Cartago, diaca del bisbe Cebrià de Cartago, celebrat el 8 de març; el segon Sant Ponç de Cimiez, bisbe i màrtir, amb festivitat el 14 de maig (l'11 de maig a Catalunya, en això sembla que som diferents de la resta de la cristiandat), el tercer Sant Ponç de Condat, monjo, celebrat el 23 de maig, el quart Sant Ponç de Pradleves, màrtir de la Legió Tebana el 14 de maig i, el cinquè, més proper a nosaltres, Sant Ponç de Roda, bisbe de Roda de Ribagorça, festejat el 12 de setembre.

D’entre els sants Ponç del santoral ens fixem amb Sant Ponç de Cimiez de qui celebrem una lluïda fira cada 11 de maig. El futur sant va convertir-se al cristianisme a la seva Provença natal i aviat patí les persecucions i les tortures ordenades pels emperadors Valerià i Galiè. Es diu que li van fer beure un brou de xinxes i, al final, acabaria decapitat. També es diu que van les xinxes les que es van menjar el seu cap. Sigui com sigui, serien suficients mèrits per acabar pujant als altars.

La llegenda el situa a Barcelona, una ciutat que sembla força atractiva pels sants. Ponç va trobar la ciutat plena de gent pobre i malalta i no va poder deixar d’ajudar. Coneixedor de totes les herbes remeieres i les seves virtuts va posar-se mans a l’obra i amb infusions i cataplasmes va alleugerir els mals dels patidors ciutadans. Així, Sant Ponç és patró dels herbolaris i apicultors i també advocat contra les xinxes i altres paràsits que mortifiquen l’home. Per això en el seu honor es realitza una fira amb força tradició.

Joan Amades diu “aquesta fira és molt animada i sembla que més aviat va en creixent ...”

... A més d’herbes s'hi venen flors i productes de caient camperol, com mel, arrop, formatge, moixernons, confitures de fruita, etc ....

... a les set del matí sortia un sacerdot que seguia tot el curs de la fira i beneïa la gran profusió d’herbes aromàtiques i remeieres que els firataires portaven per vendre ... a aqueixa fira la gent comprava, el dia de la festa una herba remeiera qualsevol i la tirava sota del llit, amb la creença que per efecte de la intervenció del sant, durant tota una anyada, es veuria lliure de paràsits enutjosos"

Diuen que la fira va començar-se a realitzar als voltants de l’església de Sant Miquel, ara una plaça al darrera de l’actual Ajuntament. D’allà es traslladà a la petita plaça de les Beates, on hi havia un beatari, i que es troba al carrer de Sant Pere més Baix, prop de la Via Laietana. Més tard s’instal·laria al carrer Carders fins que acabaria definitivament a l’emplaçament actual, al carrer de l’Hospital encara que també s’ha estès per diversos barris de la ciutat.

A Barcelona, es venerava una imatge a l’església de Sant Cugat del Rec i d’allà va anar a la capella de l’Hospita. Avui es troba a la de Sant Agustí, on comparteix protagonisme amb Santa Rita. Però no només era ajuda el que proporcionava Sant Ponç, també actuava si un s’ho proposava com a sicari, diu Amades a les seves Històries i llegendes de Barcelona “hi havia una superstició que quan algú desitjava la mort d’una altra persona, fos per la raó que fos, si anava a la capella i resava durant tretze dies un parenostre a sant Ponç, hom aconseguia, a vegades, el malèfic propòsit”

HISTÒRIES DE PINTORESCOS CICERONES

A la secció “Vida de Barcelona” de La Vanguardia, el dimarts 25 de setembre de 1951 es publicava la següent nota:

Pintorescos cicerones

En la presente proliferación de visitantes a los monumentos, edificios y tesoros de arte de Barcelona, salen a la luz, para guía de forasteros, una pléyade de cicerones más o menos acreditados, algunos de los cuales poseen de lo que muestran unos conocimientos sumarios y más bien legendarios. Su pintoresquismo expresivo, su audacia y, digámoslo de una vez, su ignorancia enciclopédica ha dado lugar a anécdotas tan sabrosas como lamentables, que han inducido a entidad tan respetable como «Amigos de los Museos» a tomar cartas en el asunto y solicitar del Ayuntamiento que no puedan ejercer las funciones de guía de la ciudad, más que aquellas personas que hayan acreditado cierta capacitación y sensatez y estén provistas de la credencial correspondiente, toda vez que existen varios textos, completos y serios dentro de su brevedad, idóneos para proporcionar a los cicerones los conocimientos indispensables para que no hagan ni siembren el ridículo.

És curiós que avui encara el problema dels “pintorescos cicerones” no s’hagi resolt del tot. Tot i que tenim excel·lents professionals, sempre hi ha algú que no està al nivell. La pirateria fa mal als bons guies però sobretot als turistes que guien. Un parell d’anècdotes que ens expliquem entre guies, exagerades i potser falses, ens poden fer pensar.

Un dia un jove guia que acompanyava uns iaios de ves a saber on va deixar-los temps lliure al mig de la plaça sant Jaume, no se d’on venia ni on anava, però estava ben despistat. Va dir als vells que tenien una hora i mitja lliure i al cap de les quals es trobarien de nou allà mateix a la Plaza de la Constitución. Aclaria: “si se pierden pregunten que aquí todos conocen perfectamente esta plaza”. Així que  si algun dia, caminant prop de les Rambles, us pregunta un vellet per la Plaza de la Constitución penseu que existeix i que com va dir el guia tothom la coneix, però amb una altre nom, li diem de Sant Jaume, malgrat que el gran rètol que apareix sobre el balcó principal ens pugui induir a error.

Un grup de turistes de ben lluny venien de visita a Barcelona, era el primer viatge important que feia el guia, no coneixia la ciutat i va assegurar-se del que era imprescindible visitar. Li van respondre que La Sagrada Família era el més important, no podia anar a Barcelona i no portar als turistes a veure-la. Co més la Sagrada Família? va preguntar a un company de l’agència i li van dir que era fàcil de distingir-la per les seves altes torres. Entrant a la ciutat pel nord no va dubtar que la tenia davant. Va dir les quatre frases de Gaudí que havia memoritzat i de que la ciutat se'n sentia orgullosa d'aquella gran obra. Aturats ben a la vora, va apuntar que era una sort veure-la sense gent ja que sempre hi havia molts autocars. El grup va baixar i no els hi va semblar per tant aquella andròmina que tenien al davant. Era la tèrmica del Besòs. 

VELLES SENYALS A VELLES BOTIGUES

M'agraden les fotos de coses antigues. Aquelles que el fan pensar com eren i  com seran les coses representades a les imatges. Hi ha una sèrie de fotos d'antigues botigues delicioses. Les conec gràcies al mestre Huertas i a la formidable edició que amb el Jaume Fabre va fer de Históries llegendes de Barcelona de Joan Amades. A la Biblioteca de Catalunya i a l'Arxiu Fotogràfic va trobar imatges on protagonisme de la botiga és el que allà es fa. Les senyals que identifiquen el local són els objectes que allà s'elaboren i es comercialitzen. Hi ha tot allò que és bàsic. Les coses necessàries:

la clau de casa

un matalàs per dormir

una espardenya

la camisa

la roba de treball

Però qui podia necessitar un immens ganivet que penjava a la ganiveteria Planas del carrer del Carme?

UNA DOLÇA PASSEJADA, SET TEMPTACIONS

He trobat l’antídot ideal contra la manca de ganes de fer coses. Cada dia que em llevo decaigut intento superar-ho amb un to de dolçor: una xocolata, un pastisset. Dies dolents hi ha més dels desitjats i afortunadament és fàcil venjar-te d’ells a molts llocs. Així ha nascut aquesta ruta dolça amb alguns dels meus llocs favorits. Són set els espais, temptacions per pecar dolçament, botigues plenes d’encant que aixequen la moral.

Per començar ens acostem on hi havia el primer mercat de la ciutat, l’antic Mercadal davant la porta romana, l’actual plaça de l’Àngel. Allà una de les botigues que ofereixen una bona mostra de productes dolços com ara caramels, carquinyolis, coques, torrons o panellets segons sigui la temporada. El seu nom convida a aturar-nos, La Colmena, tot un clàssic.

 

No hem de caminar gaire per la nostra segona temptació, pujant fins a la plaça Sant Jaume i més enllà del carrer del Call arribem a Banys Nous on hi ha un lloc ple d’encant com és La Granja, on podem prendre una xocolata o un capucino recolzats a la muralla romana. Tot un gust difícil de resistir-se. Enlloc es cau més a gust a la temptació.

No gaire lluny, al mateix carrer, que sembla voler arravatar al de Petritxol el títol de carrer més dolç de la ciutat, hi ha el Caelum una botiga que com el seu nom indica podíem anomenar de celestial, on podem gaudir de bons pastissos per acompanyar cafès o infusions i també omplir el rebost de casa ja que està especialitzat en dolços i productes elaborats per monjos i monges. Una temptació divina.Com a curiositat es diu que la sala del sòtan era el miqwé de les dones, el bany ritual femení de la comunitat jueva de Barcelona. El que si que està clar és que si entres  t'hi quedes.

La següent parada dolça té com per especialitat la xocolata. Bombons i dolços a dojo que circulen de l’obrador de la botiga a la nostra boca. No es pot passar de llarg quan ets davant de la Xocolateria Fargas. Una curiositat l’antic propietari del negoci, el Carles Fargas, va ser un gran afeccionat a la fotografia, un llibre en mostra els treballs que aquest havia fet darrera la camera a principis del XIX. 

 Ara toca seguir gaudint al carrer més dolç de la ciutat, segons havia dit l'incanseble caminat i amant de la ciutat, el mestre Josep Maria Huertas Claveria. El petit carrer de Petritxol és, sens dubte, el que més dolçor presenta per metre quadrat. Quan de petit amb la família entràvem al carrer un ampli somriure se’m dibuixava a la cara. L’excitació es produïa quan em possaven davant una tassa amb un suïs, xocolata i nata. A la Granja la Pallaresa o a Dulcinea estan per satisfer els paladars més golafres.

Però encara ens esperen més dolçors. Ara a la Rambla i amb tot el mestre Escribà. La botiga és una joia modernista, abans venien pastes de sopa entre mosaics i vitralls i ara endolceixen la vida dels clients que volen deixar-se temptar.

I el darrer pas ens porta al petit carreró Xuclà, junt a la parròquia de Betlem. Allà ens espera el bressol del Cacaolat, durant quasi 40 anys la joia de la casa, fins que fou engolit per les multinacionals. L’establiment és un petit museu a la beguda enxocolatada i a la família que va començar la seva elaboració. S’ha de gaudir dels productes que ens ofereixen i meravellar-nos amb els murs plens de records. a la Granja Viader.

Itinerari: Pl. Àngel (PASSTISERIA LA COLMENA) > Baixada de la Llibreteria > Llibreteria > pl. Sant Jaume > Call > Banys Nous (LA GRANJA - CAELUM) > Palla > pl. Nova > Boters > Pl. Cucurulla (XOCOLATERIA FARGAS) > Pi > Petritxol (LA PALLARESA - DULCINEA) > Pl. Pi > Cardenal Casañas > Ptge. Amadeu Bagués > la Rambla (ANTIGA CASA FIGUERAS – PASTISSERIA ESCRIBÀ) > Carme > Xuclà (GRANJA VIADER)

HE AHÍ EL ENEMIGO

Quan el fred apreta s'ha de vigilar que no ens amenaci un terrible enemic: la grip. Fantàstic l'anunci que publicava fa molts anys la Vanguardia: afortunadament hi ha coses antídots que tot ho vencen com són aquelles pastilles Soler

LA TORTUGA DE LA BONA SORT

Molts són els que cada dia toquen la tortuga que s’enfila a la bústia de la Casa de l’Ardiaca. Diuen que si la toquem tindrem garantida la bona sort. Només hem de fixar-nos que la  bestiola té quasi esborrades les línies característiques de la seva closca ja que les mans de les persones que busquen fortuna així ho han acabat de fer.

La bústia on s’enfila la tortuga és un dels elements curiosos de la nostra ciutat i està íntimament lligat a la història de l’edifici on es troba. La Casa de l’Ardiaca, l’actual Arxiu Històric de la Ciutat, fou la  residència d’un dels religiosos que governen la ciutat. L’ardiaca és una mena de “segon bisbe”, una veritable autoritat de la diòcesis. En època renaixentista la residència va ser considerablement enriquida quan l’ocupava l’ardiaca Lluís Desplà, a ell devem la magnífica portada plateresca.

La desamortització dels bens eclesiàstics va afectar la casa que ens ocupa que va anar a parar a mans del Josep Altimira qui va posar-la en lloguer. Els llogaters que van arribar foren importants, es tractava del col·legi d’advocats de Catalunya qui encarregarien a Domènec i Montaner la reforma de l’edifici.

Sembla que a l’arquitecte li van demanar una al·legoria de la seva activitat, la justícia havia de presidir la seu i es va trobar que una bústia seria d’allò més adient. La bústia exhibeix l’escut de la institució i tres curioses figures: un grup d’orenetes, una sèrie de fulles d’heura i la tortuga. Amb aquests tres elements es volia simbolitzar la justícia que hauria de ser ràpida com l’oreneta, l’ocell que vola més veloçment, però hi havia una element insospitat, la burocràcia que, com l’heura que s'enfila per tot arreu, comporta moltes dificultats i fa que la justícia en lloc de semblar-se a l’oreneta s’assembli, per la seva lentitud, a una tortuga.

Diuen que això no va agradar al  president del col·legi d’advocats i va demanar a Domènec que canviés l’aspecte de la bústia. Podia posar una inscripció on es recollís alguna de les expressions pròpies de la justícia. Sembla que l’arquitecte, que no volia canviar, va insinuar una de ben popular: “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. Davant aquesta alternativa, al final es va optar per la idea primitiva i l’oreneta, l’heura i la tortuga continuen allà un segle després de ser col·locades.