Josep Viladomat és un escultor amb gran quantitat d'obres a la ciutat diversoso espais de la ciutat trobem la seva feina. Podem fer un intens itinerari d'una banda a l'altra de la ciutat.
Per començar aquesta passejada per les obres de Viladomat anem a la Plaça Catalunya, en concret a la terrassa que corona la part alta de la plaça, una de les escultures que miren a mar és Dona amb nen i flabiol o Maternitat, una obra realitzada amb pedra de Montjuïc l’any 1928. No és original en quan a la temàtica (a la mateixa plaça hi ha d’altres) ni tampoc pel que fa al l’estil de caràcter classicista. Aquí Viladomat, un jove que està fent-se un nom, troba la inspiració en el classicisme barroc i aporta com a novetat l’estilització de la figura que s’allarga per damunt dels canons. És una obra agradable que li obrirà les portes a una carrera prolífica plena d’encàrrecs.
Per començar aquesta passejada per les obres de Viladomat anem a la Plaça Catalunya, en concret a la terrassa que corona la part alta de la plaça, una de les escultures que miren a mar és Dona amb nen i flabiol o Maternitat, una obra realitzada amb pedra de Montjuïc l’any 1928. No és original en quan a la temàtica (a la mateixa plaça hi ha d’altres) ni tampoc pel que fa al l’estil de caràcter classicista. Aquí Viladomat, un jove que està fent-se un nom, troba la inspiració en el classicisme barroc i aporta com a novetat l’estilització de la figura que s’allarga per damunt dels canons. És una obra agradable que li obrirà les portes a una carrera prolífica plena d’encàrrecs.
Continuem a l’Ajuntament on trobarem dues aportacions
de Viladomat pel que fa a la decoració. No trobem les seves obres al petit
museu d’escultures del vestíbul sinó que les veiem integrades a diversos
àmbits.
El primer lloc on trobem obres de Viladomat és al Saló de Plens de l'Ajuntament, a ambdós costats de la taula presidencial, on hi ha la cadira de l’alcalde, hi ha dues fornícules amb dues escultures que representen santa Eulàlia i sant Jordi.
El primer lloc on trobem obres de Viladomat és al Saló de Plens de l'Ajuntament, a ambdós costats de la taula presidencial, on hi ha la cadira de l’alcalde, hi ha dues fornícules amb dues escultures que representen santa Eulàlia i sant Jordi.
Es tracta de dos marbres realitzats que substituïen els models en guix originals d'Andreu Aleu del 1860.
Una altra obra de Viladomat es troba a la mateixa
planta, a la part alta de l’Escala Negra
instal·lada quan es va fer la reforma de l’Ajuntament pel 1929. Es coneguda
com a La bona acollida o Maternitat i és un bon exemple de la
producció religiosa de Viladomat. En l’obra es veu una clara influència de
la representació de La Caritat. La peça
no va ser encarregada expressament sinó que va ser adquirida per l’Ajuntament a
la Sala Parés.
Al Paral·lel es troba una de les escultures més
populars de Josep Vilanova, La violetera, l’homenatge a la cantant i actriu Francisca
Marquès, més coneguda com a Raquel Meller.
El bronze és un bon exemple de la vessant pintoresca de l’escultor i s’allunya de la representació fidel del personatge que apareix com la protagonista d’un dels seus més coneguts cuplés, sobre un pedestal de pedra on es situa una font. “Como ave precursora de primavera” hi apareix la violetera, amb un cistell penjat del seu braç dreta i amb la mà esquerra estirada oferint-nos “llevelo usted señorito, que no vale más que un real, cómpreme usted este ramito, cómpreme usted este ramito, pa’ lucirlo en el ojal”.
La idea del monument va ser del crític Ángel Zúñiga que va voler perpetuar la memòria de l’artista, poc després de la seva mort, a la ciutat que havia alegrat amb els seu art, de forma intermitent, des dels anys vint fins a la postguerra.
Va ser inaugurat el 21 de març del 1966. L’original és a Andorra i una altra còpia havia d’anar a Tarazona, ciutat natal de l’artista, però no va realitzar-se.
El bronze és un bon exemple de la vessant pintoresca de l’escultor i s’allunya de la representació fidel del personatge que apareix com la protagonista d’un dels seus més coneguts cuplés, sobre un pedestal de pedra on es situa una font. “Como ave precursora de primavera” hi apareix la violetera, amb un cistell penjat del seu braç dreta i amb la mà esquerra estirada oferint-nos “llevelo usted señorito, que no vale más que un real, cómpreme usted este ramito, cómpreme usted este ramito, pa’ lucirlo en el ojal”.
La idea del monument va ser del crític Ángel Zúñiga que va voler perpetuar la memòria de l’artista, poc després de la seva mort, a la ciutat que havia alegrat amb els seu art, de forma intermitent, des dels anys vint fins a la postguerra.
Va ser inaugurat el 21 de març del 1966. L’original és a Andorra i una altra còpia havia d’anar a Tarazona, ciutat natal de l’artista, però no va realitzar-se.
Si hi ha una bona mostra del treball de Viladomat
a la ciutat és a la muntanya de Montjuïc on, a més de les obres que es poden
veure al MNAC, trobem el treball a tres espais diferents:
Entre els cactus que omplen els jardins Costa i
Llovera, a la zona anomenada la rocalla, trobem l’enorme escultura de La puntaire. Sembla ser que la idea
d’aquesta escultura, instal·lada el 1972, és de l’alcalde Porcioles que havia
impulsat la creació de diversos jardins a la muntanya. En aquest jardí, situat
a la corva del Morrot, inspirant-se en un poema de Verdaguer, va pensar en la
puntaire, com a record a les dones que tot fent punta de coixí, esperaven la
tornada dels mariners. És interessant el tractament que fa Viladomat del
vestit, en lloc de representar-la amb la indumentària pròpia del vuit-cents,
com era habitual en les imatges tradicionals, l’escultor tria un vestit curt
que permet ressaltar el cos de la figura.
Als jardins Laribal, a la part més propera a
l’Avinguda de Miramar, després de la darrera restauració dels jardins, trobem
dues obres de Viladomat
La primera és la Noia de la trena, una escultura en bronze realitzada el 1928, i que
havia estat abans als propers jardins del Teatre Grec. És una mostra excel·lent
del noucentisme escultòric tant pel que fa l’estètica com el seu simbolisme.
Representa una noia jove que mostra la seva nuesa com a símbol de veritat, una
dona que es presenta com a garantia d’una societat amb un futur pletòric que es
fonamentava en el paper de la dona, com a esposa i mare, procreadora i
educadora, que se’ns mostra forta, sana i harmoniosa. Una dona que no és
voluptuosa ni sensual sinó discreta i continguda per això porta el cabell
recollit amb una trena i no solt i guarnit amb cintes o flors com el tenien les
dones del modernisme. La figura de Viladomat té unes formes estilitzades
resultat de l’allargament del canon i es presentada amb un cert moviment,
aconseguit per la forma dels braços i les cames, que contrasten amb la posició
del cap i la mirada a l’infinit, que fa pensar que aquesta valenta dona
noucentista se’ns mostra en un moment de distracció.
La segona, feta en pedra, és EI Repos una versió en grans dimensions, feta el 1928, d’una
escultura d’una petita escultura de Manolo Hugué que aleshores es trobava amb
un estat de salut delicat i era incapaç de realitzar una obra de grans
dimensions. L’obra no va ser instal·lada a la via pública fins l’any 1961 quan
va guarnir l’avinguda Josep Tarradelles, aleshores Infanta Carlota, on ara hi
ha una còpia des de que el 2002 l’original va ser portat a l’actual
emplaçament.
La tipologia de l’escultura, una noia asseguda, és habitual a l’època i apareix sovint en l’obra d’Hugué que, atret per les possibilitats que la disposició del torç, els braços, les cames i el cap ofereix a un escultor, en va fer diverses versions tant en forma de dibuix com en diversos materials i dimensions.
La tipologia de l’escultura, una noia asseguda, és habitual a l’època i apareix sovint en l’obra d’Hugué que, atret per les possibilitats que la disposició del torç, els braços, les cames i el cap ofereix a un escultor, en va fer diverses versions tant en forma de dibuix com en diversos materials i dimensions.
Una altra grup d’escultures de Viladomat es troba
molt a prop, als jardins Joan Maragall es tracta del conegut com Dos Tritons o Dues fonts amb amorets. Es tracta d’una de les obres dels inicis de
la carrera de Viladomat, quan treballa pels tallers Lena. Es troben ornamentant
sengles estanys del jardí, als laterals del palauet Albéniz. Es tracta d’uns
infants-tritons, un ésser amb cos de nen i en lloc de les extremitats una cua
de peix, sobre al cap, sostenen un peix la boca del qual esdevé un brollador.
Una composició de caire barroca.
La nova estàtua d'aquesta passejada per l'estatuària de Viladomat es troba davant de la
Masia del Barça, a l’avinguda Joan XXIII. Va ser un encàrrec fet pel president
del club, Agustí Montal per celebrar el quinzè aniversari del camp. La figura
representa L’avi del Barça un ninot
creat pel dibuixant Valentí Castanys per a les pàgines del setmanari humorístic
Xut.
Viladomat va dir que era una de les escultures que més li havia costat i que trobava una gran dificultat en convertir una caricatura en una forma escultòrica digna.
Va ser inaugurada el setembre de 1972 en presència d'alguns jugadors i de la vídua del dibuixant Castanys.
Pel Barça havia fet també tretze anys abans el Monument a la pilota de futbol que va ser regalat a Di Stefano en motiu d’un partit amb el Madrid i poc després en faria un projecte per un monument a Josep Samitier, l’home llagosta, que havia de ubicar-se al Nou Camp però que no arribà a realitzar-se.
Viladomat va dir que era una de les escultures que més li havia costat i que trobava una gran dificultat en convertir una caricatura en una forma escultòrica digna.
Va ser inaugurada el setembre de 1972 en presència d'alguns jugadors i de la vídua del dibuixant Castanys.
Pel Barça havia fet també tretze anys abans el Monument a la pilota de futbol que va ser regalat a Di Stefano en motiu d’un partit amb el Madrid i poc després en faria un projecte per un monument a Josep Samitier, l’home llagosta, que havia de ubicar-se al Nou Camp però que no arribà a realitzar-se.
Per seguir amb les obres de Josep Viladomat anirem
a la part alta de la ciutat, a la plaça de Pedralbes. Allà es troba un bronze,
l’homenatge a un home que té una avinguda molt a prop, l’enginyer i financer
nord-americà Fred Stark Pearson,
pioner en l’electricitat a Catalunya amb La Canadenca i home lligat de
ferrocarrils i tramvies de la ciutat. La idea d’aixecar el monument va partir
de l’empresari Josep Mª Roviralta que va convèncer al Rotary Club de Barcelona
de la bondat d’aquest monument que s’inaugura el 19 de maig de 1928.
Curiosament el monument no conté un retrat de l’homenatjat sinó que consisteix
en la imatge d’una victòria, vestida amb una túnica molt ajustada, que aixeca
el braç esquerre per mostrar una corona de llorer i la avança decidida amb la
cama esquerra avançada. Pearson és recordat amb una inscripció al peu de la
estàtua.
Una nova obra
de Viladomat la trobem a l’avinguda Pau Casals. Forma part de l’homenatge al
músic que l’Ajuntament democràtic va promoure tot just establir-se.
Primer es va voler recuperar per l’avinguda que s’obre davant del turó Park el nom del músic que havia tingut des de 1934, quan va substituir el de Victor Hugo, fins que el 1939 quan va ser canviat pel de general Goded. Amb aquest acte es feia justícia amb el músic però l’Ajuntament va voler anar més enllà en l’homenatge i va pensar en aixecar un monument a l’avinguda consistent en un llac al voltant del qual es van aixecar dues estàtues: una de grans dimensions d’Apel·les Fenosa, un relleu amb àngels músics i que té inscrit a la part posterior el poema que Espriu va dedicar al músic, i l’altre el retrat que Josep Viladomat li havia fet mentre era a l’exili a Prada de Conflent.
Va ser emotivament inaugurat al juny de 1982 amb una festa on apart dels escultors i les autoritats hi eren presents la vídua i la germana de Pau Casals.
El monument ha patit algun atac vandàlic i ha hagut de ser modificat, separant ambdues peces i elevant el retrat.
Primer es va voler recuperar per l’avinguda que s’obre davant del turó Park el nom del músic que havia tingut des de 1934, quan va substituir el de Victor Hugo, fins que el 1939 quan va ser canviat pel de general Goded. Amb aquest acte es feia justícia amb el músic però l’Ajuntament va voler anar més enllà en l’homenatge i va pensar en aixecar un monument a l’avinguda consistent en un llac al voltant del qual es van aixecar dues estàtues: una de grans dimensions d’Apel·les Fenosa, un relleu amb àngels músics i que té inscrit a la part posterior el poema que Espriu va dedicar al músic, i l’altre el retrat que Josep Viladomat li havia fet mentre era a l’exili a Prada de Conflent.
Va ser emotivament inaugurat al juny de 1982 amb una festa on apart dels escultors i les autoritats hi eren presents la vídua i la germana de Pau Casals.
El monument ha patit algun atac vandàlic i ha hagut de ser modificat, separant ambdues peces i elevant el retrat.
Viladomat va
treballar moltes hores en la realització del retrat del músic al qual va
estudiar detingudament per representar-lo de forma realista. Pau Casals apareix
assegut a un cadira, amb el cap aixecat i els ulls tancats, concentrat en
l’instrument del qual sembla sortir música. Es tracta que evoca admiració per
part de l’autor.
Una nova estàtua de Josep Viladomat es troba als
jardins Manuel Blancafort, a l’avinguda de la
República Argentina, un lloc adient per aquest monument anomenat A l'Argentina o General José San Martín. El bronze és va instal·lar el 1960 quan es
commemorava el 150è aniversari de la independència de la República Argentina
mitjançant un dels seus artífexs.
No va ser inaugurada fins dos anys més tard, un 25 maig, el dia de la independència argentina.
El monument és un bust de mida natural i està situada a l’alçada de la mirada de l’espectador. La figura, que vesteix casaca militar amb condecoracions, és plenament realista, els detalls del cabell i les patilles són molt acurats, la mirada penetrant està molt aconseguida i el lleuger desplaçament del cap a l’esquerre li dona un caire heroic destacat en part de la producció de l’escultor.
No va ser inaugurada fins dos anys més tard, un 25 maig, el dia de la independència argentina.
El monument és un bust de mida natural i està situada a l’alçada de la mirada de l’espectador. La figura, que vesteix casaca militar amb condecoracions, és plenament realista, els detalls del cabell i les patilles són molt acurats, la mirada penetrant està molt aconseguida i el lleuger desplaçament del cap a l’esquerre li dona un caire heroic destacat en part de la producció de l’escultor.
La darrera
obra de Josep Viladomat ens porta fins al districte de Nou Barris, a la plaça de la República, fins el 14 d'abril del 2016 Llucmajor, on es troba des de juliol de 1990. És una estàtua d'història convulsa. Va ser la figura que va guanyar el primer premi del concurs, celebrat el 1932, del monument a la República que s'aixecava a la plaça del Cinc d'Oros. La victòria franquista va significar la seva retirada. essent substituïda per una altra que representava la Victòria realitzada per Frederic Marès. L'estàtua de Viladomat va ser guardada de forma clandestina en un magatzem de l'Ajuntament i amb l'arribada de la democràcia va ser recuperada, però es va decidir instal·la-la en aquest emplaçament. És un nu femení amb un barret frigi, té el braç esquerre aixecat i porta un ram de llorer.
