LA LLOTJA

Per saber de Barcelona el millor és el Cirici. Uns recorreguts clàssics que tot amant de la ciutat ha de conèixer. Passejant per la façana marítima, un punt d'atura és la Llotja. El mestre ens explica una mica d'història:

A les ciutats de l'antiga confederació catalano-aragonesa, el més bonic i monumental edifici civil del període gòtic flamíger acostumava a ser el de la llotja, o sala de contractacions comercials, Perpinyà, Castelló d'Empúries, Barcelona, Tortosa, València, Ciutat de Mallorca i Saragossa segueixen aquesta llei.

La primera llotja de Barcelona fou un senzill porxo per a protegir les mercaderies i els comerciants, construït per l'arquitecte PERE LLOBET entre els anys 1352 i 1357 a la Ribera, al costat de la platja. Els terrenys eren propietat de l'almirall Pere de Montcada, que el 1358 en cedí gratuïtament una part per a la construcció d'una capella arran del porxo.

Com que la fúria del mar maltractava força aquests porxos primitius, i també a causa de l'atac naval de l'esquadra castellana de l'any 1359, el rei Pere el cerimoniós decidí construir una gran sala tancada, que fou començada a edificar l'any 1380 i acabada el 1392 sota la direcció de PERE ARVEY. És el gran saló que ha arribat fins a nosaltres.

Durant el segle XV s'hi afegí, pel costat de mar, una construcció per a Duana, en forma de porxo. A sobre, entre els anys 1457 i 1459 hi fou construït un pis per a local del Consolat de Mar, al qual s'entrava per una torre del jardí del costat de ponent. Entre els anys 1548 i 1552, les façanes del jardí s'enriquiren amb moltes escultures.  

 

Ocupada la Llotja el 1714 per les forces assaltants de Felip V, la Junta de Comerç obtingué per fi la seva restauració l'any 1771. El general Castaños, president d'aquesta junta, volgué aleshores revestir l'edifici segons el gust neoclàssic i encarregà un projecte a BARTOMEU TAMI i a PERE BRANLY DE DUNKERQUE, que fou substituït l'any 1774 per un projecte de JOAN SOLER I FANECA. Aquest no canvià l'estructura de l'edifici i respectà la gran sala gòtica, però uniformà les façanes amb un revestiment clàssic i transformà la decoració de les restants sales interiors. Mort l'any 1794, el succeïren en la direcció de l'obra TOMÀS SOLER i JOAN FÀBREGAS. Acabada la reforma l'any 1802, fou inaugurada per Carles IV.  

La Junta de Comerç es va dissoldre l'any 1847, i l'edifici fou heretat per la Cambra de la Navegació, el Col·legi de Corredors de Canvi i Borsa i l'Escola de Belles Arts. Aquesta l'ha abandonat fa pocs anys. D'aquesta escola sortiren tots els artistes catalans dels darrers cinquanta anys. La gran sala de la llotja és avui el  local de la Borsa de Barcelona (també marxà, ara a Passeig de Gràcia). Durant el segle XIX hi foren celebrats grans balls i festes dels Jocs florals, en el moment en què per iniciativa de BOFARULL foren restaurats, el 1859. El 1885, al vestíbul de Llotja, es reuniren les personalitats del país, al voltant de RUBIÓ I ORS, per aprovar el "Memorial de greuges", que, redactat per VALENTÍ ALMIRALL, havia d'ésser presentat, en nom de Catalunya, a Alfons XII.

  

L’IL·LUSTRE TEMPLE DE SANT PAU

Anant a la filmoteca, cada dia camino al costat de Sant Pau del Camp. Entrant pel carrer de Sant Pau des del Paral·lel, passat el carrer Abat Safont, va apareixent darrera del pati del col·legi Collaso i Gil i d’una reixa. Pas a pas, durant uns segons, l’església és una immillorable companyia.

Però ara em vull aturar una estona. Per saber alguna cosa d’aquest l’il·lustre temple m’ajuda Alexandre Cirici i la seva imprescindible guia Barcelona pam a pam. Al seu itinerari pel barri de sant Pau en parla. El mestre Cirici li dedica una plana i mitja, amb una lletra molt petita, amb una foto  i una fantàstica perspectiva axonomètrica. 

És una imatge que permet representar alçada, amplada i longitud de l’edifici. Cirici plasma perfectament la senzillesa de l’edifici. La planta de l’església apareix perfectament dibuixada i s’alcen la façana principal, les laterals, els interiors, la torre central de l’església i fins i tot, si ens fixem bé el claustre.

Cirici és un immillorable cicerone, la seva informació és de primera. Sant Pau del Camp està marcat amb tres estrelles. Comença amb una mica d’història:

“No se sap en quin temps fou fundat aquest il·lustre temple de Sant Pau que, com el de sant Pere de les Puel·les, situat sobre la ruta romana, presidia les hortes barcelonines. Només se sap que ja existia l’any 912, data a que es remunta la làpida sepulcral de Guifré II, que hi fou enterrat".

Aquesta lapida, descoberta el 1596, formava part de la tomba del comte Guifré Borrell, fundador del primer monestir de sant pau del camp, destruít l’any 985. El comte fou enterrat aquí el 26 d’abril de 911: SUB AC TRIBU(NA JA) Sota aquesta tribuna CIT CORPUS CONDAM (WIFRE) reposa el cos de Guifré,DI COMITI FILUIS WIFREDI SIMILI CONDAM COMITIS (BO) comte, fill de Guifré, també comte,NAE MEMORIAE. DIMITTAT EI DOMINUS: AMEN: QUI OBIIT VI KAL MADII SUB de feliç memòria. Que el senyor el perdoni. Amén. Morí el dia 6 de les calendes de maigER(A) DCCCCLII ANNI DOMINI DCCCCXIII de l’era 952, l’any del senyor 913 ... XIIII REGNATE KARULO REGE POST ODONI + l’any 14 del regnat de Carles, rei després d’Odó

"Potser el monestir ja existia a extramurs abans de la invasió musulmana, cosa que permet de suposar el fet que conservi uns capitells de marbre de l’època visigòtica.

Possiblement fou derruït per Al Mansur l’any 986 ... Per altra part,  és segur que els almoràvids hi realitzaren un altra destrucció o incendi els anys 1114-1115, atès que l’any 1117 Guibert Guitart i Rotlendis fundaren de nou el monestir. 

El 1127 el cenobi passà a dependre del de sant Cugat i entrà en la protecció de la família de Bell·lloc.

L’església actual sembla reflectir la reconstrucció del segle XII, encara que la llinda de la porta principal ens parla d’uns desconeguts Renardus i Raimunda". 

És una pedra de grans dimensions, fa 2,50 m llarg  x 0,37 m. d’alt. Al centre, dos cercles ornamentals de corda emmarquen una creu grega del braços de la qual la qual pengen una alfa i una omega. A una banda d’aquesta creu encordillada, llegim ST. PAULUS, i a l’altra ST. PETRUS. Corresponen a la representació del timpà. Envoltant la pedra, hi ha la inscripció a la que es refereix Cirici. Duran i Sanpere explicava que la inscripció havia provocat molts errors i imprecisions. S’hi pot llegir amb certa claredat. Diu: Adalt, + HEC DNI PORTA VIA EST OM - NIBUS (aquesta és la porta del  camí del senyor per a tots), HORTA ANVA SUM VITE (el portal de l’horta de la vida). Al lateral a la dreta: + MISIT. Abaix: ME GRADIENDO VENITE (veniu tots passant per mi) - RENARDUS SE T ANIM UXOR RAIMUNDA  (Renard per ell i per l’ànima de la seva muller Ramona). Al lateral esquerra, en tres linies, IN HAC AULA MOABITINOS VII (va donar set morabitins per a fer l’església). És la inscripció votiva d’un matrimoni benefactor que generosament va regalar set morabitins (moneda d’or del segle XII) per la reconstrucció de l’edifici.Afegeix la llegenda

"Possiblement el claustre fou construït durant el segle XIII, a finals d’aquest segle o a començaments del XIV, la sala capitular. La casa abacial, actual rectoria, pertany al segle XIV. Des de començaments del segle XIX estigué molt abandonada i l’any 1904 serví de caserna. Després el conjunt ha estat curosament restaurat”.

De l’exterior  el mestre Cirici destaca:

"La façana de l’església, guarnida amb arcuacions penjants anomenades llombardes, pròpies de l’arquitectura romànica, és acabada amb unes restes de fortificació.

Dos capitells visigòtics de marbre aguanten dues impostes d’encenalls sobre les quals es repenja la robusta arquivolta. Semblen ser d’una època anterior, com els símbols del Tetramorf  (éssers alats que simbolitzen els evangelistes), i la mà de l’Altíssim, vestigis d’una època arcaica en què eren evitades les imatges.

Sant Marc i Sant Lluc són representats pel lleó i el brau frontals, en alt relleu, animals que serveixen de base als carcanyols; sant Mateu i sant Joan, per l’home alat i l’àguila, que flanquegen la mà de l’Altíssim.

Cal donar mitja volta a l’entorn de l’edifici per contemplar l’absis. Les arcuacions de la façana, com les dels tres absis es repengen sobre mènsules esculpides. Les anteriors sobre cares humanes...

...les dels absis sobre motius vegetals de tradició califal, i cordes de tradició visigòtica.

Mirant el conjunt és possible d’apreciar la seva estructura en forma de creu, amb tres absis i una torre octogonal al creuer, coronada durant el segle XVIII per una espadanya.”

De l’interior i el claustre en explica:

"L’interior és cobert amb simples voltes de canó i cúpula de creuer. Des del braç dret del creuer es pot passar a la sala capitular gòtica, que te comunicació amb el claustre per mitjà d’una porta flanquejada per dues finestres bífores bessones.

El claustre és molt singular. Cap altre claustre romànic no té els arcs trilobulats com aquí es veuen (sostinguts sobre parells de columnes de capitells molt simples). Ben restaurat, amb un deliciós jardí al centre, en el qual raja una font, aquest minúscul claustre és un dels racons més exquisits de Barcelona. Al centre d’un barri populós, conserva la pau camperola de mil anys enrera.

Podem sortir del claustre per la planta baixa de la casa abacial, restaurada, el sostre de la qual, embigat, és aguantat per grans arcades".

CARRERS QUE EREN UN CAMÍ

Un llibre clàssic, del qual hem mamat tots aquells que ens dediquem a ensenyar la ciutat, és "Barcelona, pam  a pam", que va escriure l'Alexandre Ciriri. En aquest llibre hi ha, a més d'una important informació sobre a ciutat, una sèrie de il·lustracions molt preuades. Una d'elles és la que representa Barcelona i el camí d'accés a la ciutat

Quan els romans van decidir fundar la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, dalt de tot del Mons Tàber, també van aixecar un camí que travessava la ciutat i que des de la capital de l'imperi portava a la capital de provincial, Tarraco.

Quan Barcelona va superar el cercle romà i van construir-se noves muralles, l'antic camí va quedar integrat dins del nou recinte i va donar lloc a diversos carrers. Avui és possible seguir aquest traçat. El millor punt de partença d'aquesta passejada és l'Arc de Triomf, porta d'entrada a l'Exposició Universal de 1888. A pocs metres, arribem al carrer del Portal Nou, ja dins de la ciutat antiga, i hem de continuar fins a la plaça de Sant Agustí Vell, carrers de Carders, Corders i Bòria per arribar a la plaça de l'Àngel on hi havia el portal romà. Creuem la ciutat romana pel centre, ho fem per la Baixada de la Llibreteria, carrer Llibreteria, la plaça de Sant Jaume i el carrer del Call, al final del qual es trobava l'altre portal romà. Continuem pel carrer de la Boqueria, al final del qual hi havia el portal del segle XIII, i continuem pel tram del Raval que travessava l'antic traçat pels carrers de l'Hospital i de Sant Antoni Abat, al final del qual hi havia el Portal de la muralla del segle XIV.

Així que podem dir que hi ha un camí amagat dins dels carrers de la ciutat antiga.

LA DIMINUTA PLAÇA DE SANT JAUME

La plaça de Sant Jaume actual és enorme si la comparem amb l'existent abans de l'obertura de l'eix Ferran, Jaume I i Princesa. Al vell mig hi havia l’església de sant Jaume, adossada a l'actual Ajuntament i formava un llarg carrer Ciutat amb la rectoria i la casa del Veguer on hi havia adossada una font. Als peus de l'església, davant del Palau de la Generalitat hi havia el porxo i el cementiri, més enllà la Batllia formant un carreró que conduïa a una altra església desapareguda: la de sant Miquel.

Alexandre Cirici i Pellicer en feia un dibuix molt clarificador.

A un llibre dedicat a l'arquitecte Adolf Florensa apareixia aquest plànol.

Aquests dos gravats són la millor manera d'imaginar aquella diminuta plaça.