L'AUCA DEL CARRER PETRITXOL

El petit carrer de Petrixol és un dels més agradables de Barcelona.
Va ser el primer carrer peatonal de la ciutat, i només hi passen persones des de 1959.
També és el carrer més dolç de la ciutat, allà podem prendre xocolata a les més clàssiques Granja La Pallaresa o a La Dulcinea o a les més modernes.
I sens dubte ens deleiterem admirant la història i les curiositats del carrer explicada amb ceràmiques. Diuen que Petritxol és un carrer amb memòria. D'entre les plaques que informen del seu veïnat, de les costums i dels consells, sempre m'han semblat delicioses les que reflecteixen les vinyetes de l'auca del carrer. Són en total quinze plaques que ens parlen del passat.




















UNA PASSEJADA PER L'OBRA DE JOSEP VILADOMAT

Josep Viladomat és un escultor amb gran quantitat d'obres a la ciutat diversoso espais de la ciutat trobem  la seva feina. Podem fer un intens itinerari d'una banda a l'altra de la ciutat.


Per començar aquesta passejada per les obres de Viladomat anem a la Plaça Catalunya, en concret a la terrassa que corona la part alta de la plaça, una de les escultures que miren a mar és Dona amb nen i flabiol o Maternitat, una obra realitzada amb pedra de Montjuïc l’any 1928. No és original en quan a la temàtica (a la mateixa plaça hi ha d’altres) ni tampoc pel que fa al l’estil de caràcter classicista. Aquí Viladomat, un jove que està fent-se un nom, troba la inspiració en el classicisme barroc i aporta com a novetat l’estilització de la figura que s’allarga per damunt dels canons. És una obra agradable que li obrirà les portes a una carrera prolífica plena d’encàrrecs.


Continuem a l’Ajuntament on trobarem dues aportacions de Viladomat pel que fa a la decoració. No trobem les seves obres al petit museu d’escultures del vestíbul sinó que les veiem integrades a diversos àmbits.
El primer lloc on trobem obres de Viladomat és al Saló de Plens de l'Ajuntament, a ambdós costats de la taula presidencial, on hi ha la cadira de l’alcalde, hi ha dues fornícules amb dues escultures que representen santa Eulàlia i sant Jordi



Es tracta de dos marbres realitzats que substituïen els models en guix originals d'Andreu Aleu del 1860.

Una altra obra de Viladomat es troba a la mateixa planta, a la part alta de l’Escala Negra instal·lada quan es va fer la reforma de l’Ajuntament pel 1929. Es coneguda com a La bona acollida o Maternitat i és un bon exemple de la producció religiosa de Viladomat. En l’obra es veu una clara influència de la representació de La Caritat. La peça no va ser encarregada expressament sinó que va ser adquirida per l’Ajuntament a la Sala Parés. 


Al Paral·lel es troba una de les escultures més populars de Josep Vilanova, La violetera,  l’homenatge a la cantant i actriu Francisca Marquès, més coneguda com a Raquel Meller.
El bronze és un bon exemple de la vessant pintoresca de l’escultor i s’allunya de la representació fidel del personatge que apareix com la protagonista d’un dels seus més coneguts cuplés, sobre un pedestal de pedra on es situa una font. “Como ave precursora de primavera” hi apareix la violetera, amb un cistell penjat del seu braç dreta i amb la mà esquerra estirada oferint-nos “llevelo usted señorito, que no vale más que un real, cómpreme usted este ramito, cómpreme usted este ramito, pa’ lucirlo en el ojal”.
La idea del monument va ser del crític Ángel Zúñiga que va voler perpetuar la memòria de l’artista, poc després de la seva mort, a la ciutat que havia alegrat amb els seu art, de forma intermitent, des dels anys vint fins a la postguerra.
Va ser inaugurat el 21 de març del 1966. L’original és a Andorra i una altra còpia havia d’anar a Tarazona, ciutat natal de l’artista, però no va realitzar-se. 



Si hi ha una bona mostra del treball de Viladomat a la ciutat és a la muntanya de Montjuïc on, a més de les obres que es poden veure al MNAC, trobem el treball a tres espais diferents:
Entre els cactus que omplen els jardins Costa i Llovera, a la zona anomenada la rocalla, trobem l’enorme escultura de La puntaire. Sembla ser que la idea d’aquesta escultura, instal·lada el 1972, és de l’alcalde Porcioles que havia impulsat la creació de diversos jardins a la muntanya. En aquest jardí, situat a la corva del Morrot, inspirant-se en un poema de Verdaguer, va pensar en la puntaire, com a record a les dones que tot fent punta de coixí, esperaven la tornada dels mariners. És interessant el tractament que fa Viladomat del vestit, en lloc de representar-la amb la indumentària pròpia del vuit-cents, com era habitual en les imatges tradicionals, l’escultor tria un vestit curt que permet ressaltar el cos de la figura. 


Als jardins Laribal, a la part més propera a l’Avinguda de Miramar, després de la darrera restauració dels jardins, trobem dues obres de Viladomat
La primera és la Noia de la trena, una escultura en bronze realitzada el 1928, i que havia estat abans als propers jardins del Teatre Grec. És una mostra excel·lent del noucentisme escultòric tant pel que fa l’estètica com el seu simbolisme. Representa una noia jove que mostra la seva nuesa com a símbol de veritat, una dona que es presenta com a garantia d’una societat amb un futur pletòric que es fonamentava en el paper de la dona, com a esposa i mare, procreadora i educadora, que se’ns mostra forta, sana i harmoniosa. Una dona que no és voluptuosa ni sensual sinó discreta i continguda per això porta el cabell recollit amb una trena i no solt i guarnit amb cintes o flors com el tenien les dones del modernisme. La figura de Viladomat té unes formes estilitzades resultat de l’allargament del canon i es presentada amb un cert moviment, aconseguit per la forma dels braços i les cames, que contrasten amb la posició del cap i la mirada a l’infinit, que fa pensar que aquesta valenta dona noucentista se’ns mostra en un moment de distracció. 


La segona, feta en pedra, és EI Repos una versió en grans dimensions, feta el 1928, d’una escultura d’una petita escultura de Manolo Hugué que aleshores es trobava amb un estat de salut delicat i era incapaç de realitzar una obra de grans dimensions. L’obra no va ser instal·lada a la via pública fins l’any 1961 quan va guarnir l’avinguda Josep Tarradelles, aleshores Infanta Carlota, on ara hi ha una còpia des de que el 2002 l’original va ser portat a l’actual emplaçament.
La tipologia de l’escultura, una noia asseguda, és habitual a l’època i apareix sovint en l’obra d’Hugué que, atret per les possibilitats que la disposició del torç, els  braços, les cames i el cap ofereix a un escultor, en va fer diverses versions tant en forma de dibuix com en diversos materials i dimensions.



Una altra grup d’escultures de Viladomat es troba molt a prop, als jardins Joan Maragall es tracta del conegut com Dos Tritons o Dues fonts amb amorets. Es tracta d’una de les obres dels inicis de la carrera de Viladomat, quan treballa pels tallers Lena. Es troben ornamentant sengles estanys del jardí, als laterals del palauet Albéniz. Es tracta d’uns infants-tritons, un ésser amb cos de nen i en lloc de les extremitats una cua de peix, sobre al cap, sostenen un peix la boca del qual esdevé un brollador. Una composició de caire barroca.


La nova estàtua d'aquesta passejada per l'estatuària de Viladomat es troba davant de la Masia del Barça, a l’avinguda Joan XXIII. Va ser un encàrrec fet pel president del club, Agustí Montal per celebrar el quinzè aniversari del camp. La figura representa L’avi del Barça un ninot creat pel dibuixant Valentí Castanys per a les pàgines del setmanari humorístic Xut.
Viladomat va dir que era una de les escultures que més li havia costat i que trobava una gran dificultat en convertir una caricatura en una forma escultòrica digna.
Va ser inaugurada el setembre de 1972 en presència d'alguns jugadors i de la vídua del dibuixant Castanys.
Pel Barça havia fet també tretze anys abans el Monument a la pilota de futbol que va ser regalat a Di Stefano en motiu d’un partit amb el Madrid i poc després en faria un projecte per un monument a Josep Samitier, l’home llagosta, que havia de ubicar-se al Nou Camp però que no arribà a realitzar-se. 



Per seguir amb les obres de Josep Viladomat anirem a la part alta de la ciutat, a la plaça de Pedralbes. Allà es troba un bronze, l’homenatge a un home que té una avinguda molt a prop, l’enginyer i financer nord-americà Fred Stark Pearson, pioner en l’electricitat a Catalunya amb La Canadenca i home lligat de ferrocarrils i tramvies de la ciutat. La idea d’aixecar el monument va partir de l’empresari Josep Mª Roviralta que va convèncer al Rotary Club de Barcelona de la bondat d’aquest monument que s’inaugura el 19 de maig de 1928. Curiosament el monument no conté un retrat de l’homenatjat sinó que consisteix en la imatge d’una victòria, vestida amb una túnica molt ajustada, que aixeca el braç esquerre per mostrar una corona de llorer i la avança decidida amb la cama esquerra avançada. Pearson és recordat amb una inscripció al peu de la estàtua.


Una nova obra de Viladomat la trobem a l’avinguda Pau Casals. Forma part de l’homenatge al músic que l’Ajuntament democràtic va promoure tot just establir-se.
Primer es va voler recuperar per l’avinguda que s’obre davant del turó Park el nom del músic que havia tingut des de 1934, quan va substituir el de Victor Hugo, fins que el 1939 quan va ser canviat pel de general Goded. Amb aquest acte es feia justícia amb el músic però l’Ajuntament va voler anar més enllà en l’homenatge i va pensar en aixecar un monument a l’avinguda consistent en un llac al voltant del qual es van aixecar dues estàtues: una de grans dimensions d’Apel·les Fenosa, un relleu amb àngels músics i que té inscrit a la part posterior el poema que Espriu va dedicar al músic,  i l’altre el retrat que Josep Viladomat li havia fet mentre era a l’exili a Prada de Conflent.
Va ser emotivament inaugurat al juny de 1982 amb una festa on apart dels escultors i les autoritats hi eren presents la vídua i la germana de Pau Casals.
El monument ha patit algun atac vandàlic i ha hagut de ser modificat, separant ambdues peces i elevant el retrat.
Viladomat va treballar moltes hores en la realització del retrat del músic al qual va estudiar detingudament per representar-lo de forma realista. Pau Casals apareix assegut a un cadira, amb el cap aixecat i els ulls tancats, concentrat en l’instrument del qual sembla sortir música. Es tracta que evoca admiració per part de l’autor.


Una nova estàtua de Josep Viladomat es troba als jardins Manuel Blancafort, a l’avinguda de la  República Argentina, un lloc adient per aquest monument anomenat A l'Argentina o General José San Martín. El bronze és va instal·lar el 1960 quan es commemorava el 150è aniversari de la independència de la República Argentina mitjançant un dels seus artífexs.
No va ser inaugurada fins dos anys més tard, un 25 maig, el dia de la independència argentina.
El monument és un bust de mida natural i està situada a l’alçada de la mirada de l’espectador. La figura, que vesteix casaca militar amb condecoracions, és plenament realista, els detalls del cabell i les patilles són molt acurats, la mirada penetrant està molt aconseguida i el lleuger desplaçament del cap a l’esquerre li dona un caire heroic destacat en part de la producció de l’escultor. 



La darrera obra de Josep Viladomat ens porta fins al districte de Nou Barris, a la plaça de la República, fins el 14 d'abril del 2016 Llucmajor, on es troba des de juliol de 1990. És una estàtua d'història convulsa. Va ser la figura que va guanyar el primer premi del concurs, celebrat el 1932, del monument a la República que s'aixecava a la plaça del Cinc d'Oros. La victòria franquista va significar la seva retirada. essent substituïda per una altra que representava la Victòria realitzada per Frederic Marès. L'estàtua de Viladomat va ser guardada de forma clandestina en un magatzem de l'Ajuntament i amb l'arribada de la democràcia va ser recuperada, però es va decidir instal·la-la en aquest emplaçament. És un nu femení amb un barret frigi, té el braç esquerre aixecat i porta un ram de llorer.


MÉS FELIÇ QUE UN GINJOL

L'any 1999 desaparexia el carreró del Gínjol. S'enllaçava des d'aquell moment La Rambla amb el carrer Rull per la plaça Joaquim Xirau. Per fer possible aquest canvi es va construir a la Rambla l'edifci que havia d'acollir la Universitat Pompeu Fabra i des del 2010 l'Escola Elisava. L'edifici, realitzat pels arquitectes Jaume Llobet y Josep Benedito, s'aixecava sobre on es trobava el carrer del Gínjol.
El vell carrer era una resta de l'espai que s'obria darrera de la muralla de la Rambla. Era curiós per la seva disposició. Nomès tenia una entrada i acabava al que es coneixia com a plaça dels Banys. Naixia a un racó del Pla del Teatre, al costat de la Fonda Falcón, després Grand Hotel Falcón i entrava a la ciutat vella, paral·lel a la Rambla.
Va ser un racó canalla amb locals com La Buena Sombra, Los Cabales o el Paraguas Rojo.
El nom del carrer correspon a un arbre, sembla ser que com en el cas dels carrer de la Cucurulla o de l'Om,  té a veure amb un tipus d'arbre que es trobava en un jardí obert al carrer.
En record de la seva memòria, l'Ajuntament va voler plantar allà aquest arbre. Mirant-lo solitari no sembla que tingui.res a veure amb l'expressió "ser més feliç que un gínjol".

El ginjoler (azufaifo en castllà) és un arbre petit, de la família de les ramnàcies. El seu fruit, el gínjol, és de la grandària d'una oliva i és comestible. Està dins d'un gran test ja que no era possible plantar-lo al terra. Sota  hi ha un aparcament.


ELS NEGOCIS DE, DON ANTONIO LÓPEZ, MARQUÉS DE COMILLAS

Dels monuments barcelonins el que té pitjor premsa és el dedicat a l'insigne Antonio López y López, marqués de Comillas y Grande de España. Antonio López va ser un dels grans homes de negocis de la seva època, una persona amb un passat fosc vinculat al tràfic d'esclaus. Per aquest motiu el monument va ser batejat pels ciutadans com El negro Domingo.
Antonio López va néixer pobre a Comillas el 1817 i va morir, immensament ric, a Barcelona el 1883. Poc després de la seva desaparició, la ciutat va voler recordar-lo amb aquest monument que va començar a aixecar-se per la Mercè, el 24 de setembre, del 1883 (havia mort a mitjans de gener d'aquell any) i es va inaugurar solemnement el 13 de setembre de l'any següent.
Estava situat al mig del passeig d'Isabel II, i a tocar del port, espai vinculat als seus negocis. Després de l'obertura de la Via Laietana i de l'enderroc de l'antic convent de Sant Sebastià, el monument es va traslladar al lloc que ara ocupa, uns metres més amunt del seu emplaçament original. Coincidint amb aquest canvi també es va refer l'estàtua del marquès que havia estat enderrocada en temps de la guerra civil quan no es va tenir gens de miraments amb el personatge que simbolitzava el pitjor de la societat burgesa contra la que es lluitava. L'encarregat de la restitució fou el prolífic Frederic Marès.
Per aixecar el monument es va encarregar a l'arquitecte Josep Oriol Mestres la concepció general i una imatge del marquès que el coronés a Venanci Vallmitjana i Barbany. Sota de l'escultura, a cadascuna de les cares del monument, hi ha un relleu fet per alguns dels millors escultors del seu moment. Són quatre al·legories dels negocis del marquès que converteixen el monument en una de les peces més destacades de l'ar públic de la ciutat.Com bé han assenyalat els estudiosos el més important no és la imatge del homenatjat sinó les seves gestes, el que vol recordar-se és el que va fer el marquès i això és el que s'explica en aquests quatre relleus:

Al·legoria del Banco de Crédito Mercantil y al Banco Hispano Colonial, realitzat per Lluis Puiggener.

Al·legoria de la unió de ferrocarrils amb França, realitzat per Joan Roig i Soler.

Al·legoria de la Compañía Transatlántica Española de Rossend Nobas

Al·legoria de la Compañía General de Tabacos de Filipinas, realitzat per Francesc Pagès.

ELS QUATRE RELLEUS DE L'ARC DE TRIOMF

L'Arc de Triomf va ser el monument de l'Exposició Universal. El seu creador va ser Josep Vilaseca. Era al punt d'entrada i sortida del recinte pel Saló de Sant Joan, avui Lluis Companys. La seva forma és tot un encert i també ho és el material amb el que es va construir. Els arcs de triomf es recuperen en aquest moment com a senyal d'exaltació patriòtica. Abans del nostre es va aixecar a París i Milà. La totxana, que es disposa de manera elegant, té l'avantatge que és de baix cost. És immens i deixa un espai gran per escultures a les seves quatre façanes, per on es pensa en un programa iconogràfic que sigui una exaltació al Progrés, al qual es dóna la benvinguda i es premia a aquell que hi destaca, i que es manifesta mitjançant les Arts, les Ciències, la Indústria, l'Agricultura i el Comerç.


A la cara principal, la que es pot considerar l'accés ja que per sota s'entrava a l'exposició, hi ha representada Barcelona reben les nacions o L'adhesió de les Nacions.

Fet per Josep Reynés.
A l'esquerra hi ha un grup de dones desfila.
Al centre hi ha Barcelona, somrient i feliç. Se la identifica per l'escut que porta al pit. A l'esquerre trobem Cibeles, deesa de la terra, que té una torre com a corona. Al costat dret hi ha Pal·las Atenea, porta un escut amb dues lletres gravades la P (de progrés) i la F (de felicitat).
A la dreta apareixen un conjunt de igures de caràcter mitològic.

A la cara interna, la que mira cap a la Ciutadella, la que es veia sortint, hi ha representada La Recompensa o El repartiment de recompenses als participants a l'Exposició.

Fet per Josep Llimona.
Entre les diverses represenatcions de personatges de diversa procedència ètnica apareix la figura d'un egipci.
Al centre de nou aapreix representada Barcelona, amb l'escut al pit i expressió serena.Reparteix guardons als que ho mereixen, així trobem personatges envoltant la ciutat.
Hi apareix una dona i un lleó (s'ha apuntat que podia representar Castela i Lleó).

Al costat que mira a Ciutat Vella hi ha representada L'Apoteosis de l'Agricultura, la Indústria i el Comerç.
Fet per Antoni Vilanova. La figura del centre porta, a una mà, una branca d'olivera, símbol de la pau, i a l'altra raïm, símbol dels fruits de la terra.A l'esquerra hi ha representada l'agricultura per mitjà d'un grup de figures portant fruites i verdures, aliments del camp. A la dreta trobem una roda dentada, símbol de la Indústria, i Mercuri amb el seu casc alat.
Al costat que mira a l'Escola Pere Vila i al Palau de Justícia hi ha representada L'Apoteosis de les Ciències i les Arts
Fet per Torquat Tasso. AL cente hi ha Apol·lo que amb la mà estesa assenyala a les Arts, mentre amb l'altra sosté una flama, símbol de progrés. A la dreta hi veiem la pintura (una paleta), l'escultura (la gúbia) i l'Arquitectura (un temple). A l'esquerra apareix un home repenjat en un canó i una figura femenina amb una flama a la mà.

LA INFANTESA, LA JOVENTUT, LA MADURESA I LA VELLESA

La casa Garriga Nogués es troba al número 250 del carrer Diputació. El va construir el prolífic Enric Sagnier entre 1902 i 1904 per a la família de banquers.
No és un edifici totalment modernista, s'acostuma a classificar d'eclèctic. Això vol dir que l'arquitecte no opta per utilitzar un repertori formal que l'identifiqui amb un estil concret sino que agafa formes de diversos estils que combina al seu gust, La façana s'inspira esencialment en l'arquitectura barroca classicista, Destaca per la seva simetria aconseguida per les 5 obertures de cadascuna de les quatre plantes i el tractament de la superfície de la façana amb elegants motllures.
El pis principal està dominat per una gran balconada recolzat en quatre amples mènsules que dominen la planta baixa, allà apareixen quatre figures femenines, esculpides pel gran Eusebi Arnau, i que corresponen a quatre moments de la vida. Sens dubte es tracta d'una de les decoracions més aconseguides del modernisme a la ciutat.

LA INFANTESA.

LA JOVENTUT.

LA MADURESA o LA MATERNITAT

LA VELLESA.