Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Companys. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lluís Companys. Mostrar tots els missatges

LES DEU HORES D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA



Catalunya va ser independent durant les 10 hores que van de les 8 de la nit del dia 6 a les 6 de la matinada del dia 7 d’octubre de 1934. La independència va ser proclamada pel president Companys des del balcó del Palau de la Generalitat. Va ser un acte que cal situar-lo en el context d’oposició que en el si de la Segona República va tenir el govern sorgit de les eleccions de novembre de 1933 que va donar com a guanyadors els partits de dretes: la CEDA de Gil Robles, el Partit Republicà Radical de Lerroux i el Partit Agrari. Uns governs inestables, vuit en dos anys amb tres presidents diferents, que es veien com una aturada a les transformacions que el primer govern de la República havia engegat. Quan es va produir l’entrada al govern de tres ministres de la CEDA, partit que no va manifestar la seva adhesió a la República, hi va haver una reacció d’oposició que havia de donar pas a la Revolució d’Octubre, una fracassada insurrecció socialista, que només va tenir desenvolupament important a Astúries i a Catalunya. En aquest context Lluís Companys declarava la independència de la República Catalana tal i com s’explica el manifest que faria públic la Generalitat.

La reacció del govern central fou ràpida i dura, es declarà l’Estat de Guerra i les tropes militars, dirigides pel general Batet, es fan càrrec de la situació, fan ús la força i la Generalitat acaba rendint-se de matinada. Els enfrontaments tenen lloc als edificis de govern (el Palau de la Generalitat, l’Ajuntament i el Palau de la Governació al Pla de Palau) i a altres zones de Barcelona on les forces subversives s’han fet fortes.




Especialment cruents van ser els fets viscuts a La Rambla, on un grup es va fer fort a la seu del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), a l’actual núm. 10, on oneja la bandera de la UGT, sindicat en el qual es va integrar el CADCI els primers temps de la guerra civil (hi ha un aclariment als comentaris). En plena revolta, els militars van anar fins a la seu del sindicat per llegir als que hi havia tancats el ban de la Capitania general declarant l’Estat de Guerra i van ser rebuts a trets. La reacció no es féu esperar i es van llançar 10 granades. Una fotografia presa després dels fets demostra les destrosses i des del 1987 una placa recorda els tres caiguts durant aquells tristos dies.


Després dels fets el govern va ser detingut i portat al vaixell Uruguai, ancorat en aquell moment al port, i l’Estatut, suspès.


LA NENA DEL MOCADOR



El temps durant el qual el president Companys va estar presoner al vapor Uruguai, ancorat al port, i després al penal de Santa Maria a Cadis, va rebre molts suports. Com a record d’un d’ells tenim una estàtua inaugurada l’any 1998 just davant del passeig que porta el nom del president al costat de l’Arc de Triomf.  El monument consisteix en una estàtua d’una jove que sembla posar per a un fotògraf davant d’un monòlit dedicat al president, porta un mocador a una mà i una rosa a l’altra. La figura va ser feta per l’escultor madrileny Francisco López que va quedar impressionat quan li van explicar una anècdota relacionada amb els anys en què el president Companys era presoner després dels esdeveniments d’octubre del 34.


Una noieta de 13 anys, la Conxita Julià, com molts altres ciutadans, va anar amb el seu pare a donar ànims al govern captiu i va voler escriure un poema per fer-li suport i encoratjar-lo en aquells difícils moments i el president va contestar-li per carta com a agraïment. No va ser l'única comunicació escrita entre els dos i a la primera carta en van seguir altres tres. Quan, a l’abril del 36, les noves eleccions van donar el triomf al Front Popular i el govern recuperava la llibertat, la noia va voler conèixer el president amb qui s’havia cartejat. A un acte al cementiri de Montjuïc en honor al president Macià la noia va aconseguir presentar-se a Companys qui, agraït, va regalar-li el mocador que sempre duia a la butxaca de la seva americana.


La història del mocador no va quedar aquí. Poc després de rebre aquest regal, una veïna hi va brodar una dedicatòria i l’escut de Catalunya. Després de la guerra i en ple franquisme, el mocador comença a amoïnar a la família, que l’amaga dins el folre d’un abric alhora que estripa les cartes del president. Temorosos de represàlies, acabarien per fer-lo arribar a Caracas d’on torna amb l’arribada de la democràcia per anar a enriquir els fons del Museu d’Història de Catalunya.