QUATRE DAMES MODERNES

Desaparegudes les delicioses nimfes que hi havia a la planta baixa de la casa Lleó Morera, ens veien obligats a alçar la vista per trobar escultura.  

Mirant amunt, al primer pis, trobem una elegant galeria circular, i a banda i banda, àmplies finestres que arranquen del pis, emmarcades per columnes, amb barana metàl·lica i decoració de garlandes esculpides a la pedra. Al segon pis, una balconada completament florida ocupa pràcticament tota la façana i és com una corona dels finestrals i la galeria circular del primer pis. A cada balcó s’obren tres portes i als costats es situen dues figures femenines, de perfil i mirant a la casa.

 

Ja que no ens hi podem acostar, són d’agrair les possibilitats del zoom i el fotoshop que ens permeten emocionar-nos amb l’art de l’Eusebi Arnau. Són escultures que arrelen a l’edifici, ancorades als balcons. Una a cada costat, apareixen quatre dames modernistes, vestides amb roba ampla, amb el cabell ondulat, i que sostenen els grans invents recents de l’època. Aquí queda clar perquè es diu això modernisme.

Un fonògraf, amb un enorme trompeta.

La bombeta, és a dir, l’electricitat.

El telèfon (destruït).
En temps sense fils, sorprèn el relleu del llarg cordó a la paret.

La fotografia (amb un pesat aparell).

Veient la delicadesa de l’Eusebi Arnau en aquest treball, és de lamentar, encara més, el que es va perdre a peu pla quan la planta baixa es transformava en botiga.

LA ILLA DE LA DISCÒRDIA I LA POMA DEL JUDICI DE PARIS

Explica el mestre Permanyer que el terme més adient per designar l’agrupació de cases que trobem a l’Eixample és mansana. És un neologisme usat pel propi Cerdà i que deriva del llatí; mansio/mansionis es pot traduir com habitació o casa. El terme no s’ha utilitzat en català però sí que tenim la seva transcripció en castellà, parlem de “las manzanas del Ensanche” mentre en català s’utilitza “les illes de l’Eixample”. Manzana en català és poma, però no és el mateix la fruita que els habitatges.

De les cases del passeig de Gràcia entre els carrers de Consell de Cent i d’Aragó se’n diu l’illa de la discòrdia. Diuen que la discòrdia és la que provoquen els edificis que composen l'illa. Realment, penso que l’origen d’aquesta denominació no és massa correcte en català, en canvi sí que ho és en castellà. El qualificatiu no fa referència a l’illa o mansana pròpiament dita, sinó a una poma. Hem de buscar a la mitologia clàssica per trobar l’origen: a la poma de la discòrdia, també coneguda com el Judici de Paris.

Diuen que al casament de Peleu i Tetis van ser convidats tots els deus de l’Olimp i només va quedar exclosa Eris, la deesa de la discòrdia, ja que la seva influència negativa podia perjudicar la nova parella. Però Eris es va assabentar i va acudir a la festa. Quan tothom festejava feliçment, Eris va llençar una poma d’or i va dir que havia de quedar-se-la la deessa més bella. Zeus va pensar que el millor jutge devia ser un humà, i va triar a Paris, fill del rei de Troia. Tres van ser les deesses aspirants a la poma destinada a la deessa més bella: Hera, l’esposa de Zeus, Atenea i Afrodita. Totes tres van voler convèncer Paris i, per buscar els seus favors, fins i tot van recórrer al xantatge. Hera oferia a Paris el poder, així endevindria el més poderós de la terra, Atenea la saviesa, per tant seria el més savi de tots, i Afrodita l’amor, segons això ninguna dona se li resistiria. Paris, no ho va dubtar i va escollir Afrodita i d'aquesta manera es va beneficiar de l’amor de la dona més bella  del seu temps, Helena, esposa de Menelao, rei d’Esparta. Com Helena va anar-se a Troia, el seu marit, decidí començar una guerra contra aquesta ciutat. Així va començar la mítica batalla.

Però que té a veure aquesta història amb la nostra illa de cases, amb la nostra mansana meravellosa? Doncs que allà tenim tres deesses en pedra entre els quals hauríem de triar com ho va fer Paris. Tenim:

La casa Lleó Morera (1902-1906) de Lluís Domènech i Muntaner

 

La Casa Amatller (1898-1900) de Josep Puig i Cadafalch

La Casa Batlló (1904-1906) d’Antoni Gaudí

 

Quina és la vostra elecció? La meva no la tinc clara. Les tres obres són excel·lents. Afortunadament no sóc Paris i no he de triar la més bella. Fareu el mateix vosaltres o en teniu una de favorita?

UNA FANTASIA DE LLUM

Hi ha tresors amagats i ocults a la nostra ciutat, elements que malauradament no són accessibles als ulls de la gent. Un d'espectacular és la casa Lleó Morera, una de les tres obres que embelleixen l'anomenada Illa de la Discòrdia, al Passeig de Gràcia.

És una de les obres mestres del modernisme ciutadà, un estil que va ser possible gràcies al treball de gran quantitat d'artesans que tenien cura de fer un treball únic de tots els racons dels edificis que s'aixecaven a la ciutat. Fusters, escultors, ferrers, ceramistes, vitrallers formaven una meva de "dream team" de la construcció que, dirigits pels arquitectes com a directors d’orquestra, es dedicaven a crear espais agradables per una clientela burgesa que volia tenir en el seu domicili un ambient elegant i agradable.
Un d'aquests ambients encisadors, una veritable simfonia pels sentits, és el menjador de la casa Lleó Morera amb uns interessantíssims vitralls sortits del taller d'Antoni Rigalt.

NOTA (febrer 2014): Afortunadament la casa lleó Morera és oberta a les visites.