GRAN VIA A, BILBAO, DE L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL, DE LA REINA REGENTE I FINALMENT LAIETANA I TAMBÉ DURRUTI

La Via Laietana és la Gran Via A del Pla Cerdà de Reforma Interior, que acompanya el Pla d’Eixample (1859), una de les tres gran vies que devien esponjar la ciutat antiga.  Com el projecte de Cerdà fou una imposició del govern central i no voluntat de l'Ajuntament, el projecte quedà guardat en un calaix per sortir anys més tard. 

Quan encara era al calaix, el 1868, en ple procés desamortitzador, desapareixen dos edificis religiosos on justament havia de passar anys després la Via Laietana:

El primer és sant Joan de Jerusalem (1205-1835). Del convent només es conserva la portalada que va ser col·locada a la part posterior de la parròquia de Santa Madrona del Poble Sec (es pot veure, pujant des del Paral·lel pel carrer Margarit a l’esquerra). Amb l’enderroc va desaparèixer la tomba de Pau Claris. En el lloc on hi ha havia el convent ara hi ha l’edifici propietat de Caixa Catalunya, a la plaça Antonio Maura.

El segon és  el convent de Jonqueres (1269-1810), benetes en els seus inicis i que, més tard, seran de las señoras nobles del hábito de Santiago. Hi entraven les filles de les millors famílies i popularment eren conegudes com a “monges casadores”, ja que no feien vot de castedat i es podien casar, sempre i quan els pares trobessin un marit adient i les traiessin del convent. Del convent de Santa Maria de Jonqueres, es conserva tot. Jeroni Granell i Mundet es va encarregar de portar l’església i el claustre fins al carrer Aragó, avui és la Concepció (1869-1888). En part del solar del convent es va obrir un nou carrer, més ample que el vell torrent de Junqueres que allà hi havia. El nou carrer serà el de Bilbao. Això era el 1894. Anys després, en el solar del vell convent, Enric Sagnier aixeca l’edifici de la Caixa de Pensions. 

El 1879 Àngel Baixeras va treure el vell projecte del calaix i va fer una reelaboració per fer possible la via que travessaria la ciutat, des de l’Eixample al port. El finançament es va trobar el 1907 amb el Banco Hispano Colonial i el 10 de març de 1908 s’iniciaven les obres: hi eren presents totes les autoritats. El rei, amb dues eines fetes expressament, un piqueta i una palanqueta que es conserven al museu d’història de la Ciutat, va fer l’enderroc simbòlic. Diu Lluis Permanyer que havia de néixer amb el nom d’Exposició Universal i que es va inaugurar com a Reina Regent, però va acabar tenint el nom Laietana, seguint els criteris de Francesc Carreras i Candi, es recordava així la tribu dels laietans, poble ibèric pre-romà.

Per fer possible la nova via, van ser enderrocades 270 cases, que feien 2199 llars, afectant unes 10.000 persones segons s’apuntava a l'època. En total van desaparèixer 82 carrers i places. Els enderrocs acaben el 1913 i tot seguit es van anar alçant edificis. El 1922, oficialment, el carrer Bilbao queda engolit per  la via Laietana.

El 26 de novembre de 1936, tres dies després del seu multitudinari enterrament, la Via Laietana va portar el nom de via Durruti. Es va fer una artística placa que es coneix per una vella fotografia.

Curiosament, la dictadura franquista va fer créixer la Via Laietana, el nom de Via Laietana va ser donat també al carrer Pau Claris, la seva continuació natural a l’Eixample. Així de fàcil el règim es desfeia d’un nom que els hi semblava indesitjable.

JOSEP VILADOMAT, LA REPÚBLICA I FRANCO A CAVALL

Josep Viladomat és un cas curiós pel que fa als escultors que treballen a la ciutat ja que fa una obra dedicada a la República i, més tard, una altra dedicada a Franco, el dictador que la va aniquilar. El temps, que ho posa tot a lloc, ha fet que avui es conservi, modificada, la primera mentre que el dictador està amagada i lluny de la mirada del públic. 

La participació de Viladomat en el monument a la República, el 1936, suposa el darrer capítol d’una llarga història. S’havia iniciat el 1902 quan l’Ajuntament pren la decisió d’aixecar monuments a mossèn Cinto Verdaguer (inaugurat el 1924 a la Diagonal a passeig de sant Joan), el doctor Bartomeu Robert (inaugurat el 1910 a la plaça universitat) i Francesc Pi i Margall (a l'actual plaça de Joan carles I, a l'encreuament de Passeig de Gràcia amb Diagonal). Malgrat que el 1915 és posà la primera pedra d’un monument dissenyat per Miquel Blay la situació política no va permetre que el monument sigui realitat. Caldria esperar a la proclamació de la República per renovar la idea del monument, però sense seguir el projecte de Blay. Així, de forma provisional, es posa un bust del president Pi i Margall mentre es decidia que fer. Es pren la resolució d'alçar un obelisc coronat amb una al·legoria de la República i un medalló amb el retrat de Pi i Margall a la base. El concurs per triar les escultures es convoca a finals de 1932 i el guanyen Josep Viladomat per l'alegoria i Joan Pié pel medalló. La inauguració està prevista pel novembre de 1934, però els fets d’octubre d’aquell any la retarden fins a l’abril de 1936. El monument  donà lloc a divertits acudits, com anomenar a l’estàtua nua de Viladomat, Margarita Carvajal, una atractiva vedette de belles corbes, ja que, com ella, fent un joc de paraules, la estàtua de Viladomat “tenia gràcia al cul”. Malgrat aquestes simpaties populars l’any 1939 l’estàtua de Viladomat és eliminada  i en el seu lloc s'instal·la la que havia quedat segona en el concurs, obra de Frederic Marès i que ha ocupat la part baixa de l’obelisc fins l’any 2011. Com a nota curiosa, el 1940 es va coronar l’obelisc amb una àguila, fet que portà a la gent a rebatejar la plaça com a plaça del lloro fins que la derrota de l’Alemanya nazi en la segona guerra mondial va fer canviar les formes del govern franquista que des d’aleshores va deixar d’aixecar el braç.  

L’Ajuntament democràtic va voler recuperar la estàtua de Josep Viladomat que la dictadura havia fet retirar i va pensar que un bon lloc per col·locar-la era la plaça Llucmajor, formant part d’un conjunt dissenyat per l’Albert Viaplana i l’Elio Piñón. Una part del monument de la plaça Llucmajor, l’estàtua que simbolitza la república i el medalló del president Pi i Margall, formaven part del monument que l’abril del 1936 l’Ajuntament republicà inaugurava com a homenatge a la República i que l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat va fer enretirar. Malgrat que les ordres eren de destruir-les, les peces havien estat guardades i amagades a un magatzem del carrer Wellington amb d’altres represaliades (el Doctor Robert ara a la plaça Tetuan, el Rafel Casanova del carrer Ali Bey amb Ronda de sant Pere, el Pau Claris junt a l’arc de Triomf i el Francesc Layret a la plaça Goya). Amb l’arribada de la democràcia totes les escultures van tornar als carrers excepte La República que no s’adeia amb un règim monàrquic per molt constitucional que fos. La república de Viladomat va canviar de magatzem i es van fer plans per ella, el més agosarat era col·locar-la al vestíbul de l’Ajuntament. Acabaria sortint del magatzem el juny de 1983 per anar a la capital en l’exposició "Catalunya dins l'Espanya moderna" i va tornar a ser guardada. Tornaria a sortir per ser exposada a la plaça Sóller i davant de la nova seu dels districte, per trobar definitivament el seu lloc a la plaça Llucmajor de Nou Barris on seria inaugurada un simbòlic 14 de juliol de 1990, commemoració de la presa de la Bastilla. 

Foto de Xavier Gómez publicada a La Vanguardia 15 novembre 2000

Pel que fa a l'estàtua de Franco, en plena dictadura, que com en qualsevol govern autoritari la propaganda és un tret fonamental, a la ciutat es van aixecar diversos monuments. Així van apareixent el reciclat monument a la Victòria que havia vist eliminada la imatge de Viladomat, substituïda per la de Marès el 1939, el dels Caiguts a la Diagonal (1951), l’abanderat "héroe de Espinosa de los Monteros" al carrer Numància (1955) o a el monòlit al general Moscardó junt al palau dels Esports (1959) però Franco, Caudillo y Generalísimo de los ejércitos, no tenia cap monument com sí que hi eren en moltes altres ciutats. Per solucionar aquesta manca, l’alcalde Porcioles va trobar que la cessió del castell de Montjuïc que el dictador havia fet a la ciutat era una bona excusa per retre-li, allà mateix, el reconeixement i lloança oportú. La feina havia de fer-la un escultor reputat i es va pensar en Viladomat, aquell que anys abans havia fet una estàtua en honor a la República. 

Com és que Viladomat va acceptar l’encàrrec i el 17 juny 1963 s’inaugurava, dins el pati del castell de Montjuíc, l’estàtua eqüestre de Franco? El mateix Viladomat, en una breu entrevista feta a la Vanguardia, el 8 de març de 1982 ho explicava així:   

"Yo iba con coche andorrano y me denunciaron. Y en aquella época, por una denuncia te enchampaban. Una noche, Brossa me invitó a cenar y al ir a recoger mi coche me esperaban dos guardias civiles de paisano. Me cogieron todos los documentos de Andorra y se quedaron el coche. Al día siguiente había que hacer el acta con un teniente que se llamaba Mula. (Ríe) Habían hecho un registro en mi casa... Me querían juzgar ¡por contrabando! Firmé unos papeles, recogí los documentos y me exilié por segunda vez. Poco después, Porcioles me hizo llamar para hacer el busto. Lo hice y gracias a eso salí con bien del juicio... por un documento del Ayuntamiento conforme tenía residencia andorrana...” 

Més informació, com sempre, és la que aporten l’estimat mestre Huertas Claveria i el seu inseparable Jaume Fabre quan expliquen: 

“Viladomat vivia entre Andorra i Barcelona, i havia comprat un cotxe d’importació a un preu molt més avantatjós al petit principat. La única condició era que calia que el cotxe passés mig any com a mínim a Andorra. Viladomat no feia cas d’aquesta norma fins que un dia la guàrdia civil li va demanar els papers sent a Barcelona i en veure que feia temps que el cotxe hauria d’haver marxat a la seva altra residència, li va confiscar i el va guardar a la caserna del carrer de Sant Pau. Viladomat coneixia Porcioles i sabia quin càrrec tenia a Andorra (era jutge de pau) i, desesperat, li va demanar ajut. L’alcalde s’hi va comprometre, però li va pregar que l’ajudés en el seu problema escultòric. Viladomat, que era molt mal parlat, va deixar anar uns quants renecs, però s’hi va avenir i va fer una escultura de Franco a cavall, segons ell tan malament com va poder”. 

No obstant, sempre he pensat que malgrat tot, el fet de ser una estàtua eqüestre devia ser un repte per un escultor que havia tenia tanta admiració per l’escultura barroca. Sigui com sigui, Viladomat no va signar l’estàtua.

No seria la darrera intervenció propagandística del règim un any després, el 29 d’octubre de 1964 un alt monòlit de 18 m. d’alçada dedicat a Primo de Rivera, va ser inaugurat a l’aleshores anomenada Avinguda Infanta Carlota per commemorar els 30 anys de la fundació de la Falange.

Amb l’arribada de la democràcia el manteniment de les imatges de la dictadura va començar a ser posada en dubte. En aquest context, el maig de 1985, l’estàtua de Franco a Barcelona va ser pintada de rosa. Poc després, el maig del 1986 va ser portada dins el Museu Militar, i el 2001 el director la va deixar fora de la vista, es va dir a “un espai expositiu no visitable”. Allà no hi seria gaire temps ja que el 2008, en aplicació de la Llei de la Memòria Històrica és portada a un magatzem municipal a la Via Favencia, al barri de Canyelles, on l’acompanyen les altres col·legues. Esperem que no surtin d’allà per ocupar un espai a la via pública com ho ha fet finalment la de la República, que si ho fa sigui com la primera vegada que va sortir-hi per anar a parar a alguna exposició cosa complicada ja que quan el 1986 va passar a dins el museu se li va tallar una cama per poder entrar per una porta i, segons informava la premsa, a l’agost del 2013 algú va tallar-li el cap a l’estàtua.