GRAN VIA A, BILBAO, DE L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL, DE LA REINA REGENTE I FINALMENT LAIETANA I TAMBÉ DURRUTI

La Via Laietana és la Gran Via A del Pla Cerdà de Reforma Interior, que acompanya el Pla d’Eixample (1859), una de les tres gran vies que devien esponjar la ciutat antiga.  Com el projecte de Cerdà fou una imposició del govern central i no voluntat de l'Ajuntament, el projecte quedà guardat en un calaix per sortir anys més tard. 

Quan encara era al calaix, el 1868, en ple procés desamortitzador, desapareixen dos edificis religiosos on justament havia de passar anys després la Via Laietana:

El primer és sant Joan de Jerusalem (1205-1835). Del convent només es conserva la portalada que va ser col·locada a la part posterior de la parròquia de Santa Madrona del Poble Sec (es pot veure, pujant des del Paral·lel pel carrer Margarit a l’esquerra). Amb l’enderroc va desaparèixer la tomba de Pau Claris. En el lloc on hi ha havia el convent ara hi ha l’edifici propietat de Caixa Catalunya, a la plaça Antonio Maura.

El segon és  el convent de Jonqueres (1269-1810), benetes en els seus inicis i que, més tard, seran de las señoras nobles del hábito de Santiago. Hi entraven les filles de les millors famílies i popularment eren conegudes com a “monges casadores”, ja que no feien vot de castedat i es podien casar, sempre i quan els pares trobessin un marit adient i les traiessin del convent. Del convent de Santa Maria de Jonqueres, es conserva tot. Jeroni Granell i Mundet es va encarregar de portar l’església i el claustre fins al carrer Aragó, avui és la Concepció (1869-1888). En part del solar del convent es va obrir un nou carrer, més ample que el vell torrent de Junqueres que allà hi havia. El nou carrer serà el de Bilbao. Això era el 1894. Anys després, en el solar del vell convent, Enric Sagnier aixeca l’edifici de la Caixa de Pensions. 

El 1879 Àngel Baixeras va treure el vell projecte del calaix i va fer una reelaboració per fer possible la via que travessaria la ciutat, des de l’Eixample al port. El finançament es va trobar el 1907 amb el Banco Hispano Colonial i el 10 de març de 1908 s’iniciaven les obres: hi eren presents totes les autoritats. El rei, amb dues eines fetes expressament, un piqueta i una palanqueta que es conserven al museu d’història de la Ciutat, va fer l’enderroc simbòlic. Diu Lluis Permanyer que havia de néixer amb el nom d’Exposició Universal i que es va inaugurar com a Reina Regent, però va acabar tenint el nom Laietana, seguint els criteris de Francesc Carreras i Candi, es recordava així la tribu dels laietans, poble ibèric pre-romà.

Per fer possible la nova via, van ser enderrocades 270 cases, que feien 2199 llars, afectant unes 10.000 persones segons s’apuntava a l'època. En total van desaparèixer 82 carrers i places. Els enderrocs acaben el 1913 i tot seguit es van anar alçant edificis. El 1922, oficialment, el carrer Bilbao queda engolit per  la via Laietana.

El 26 de novembre de 1936, tres dies després del seu multitudinari enterrament, la Via Laietana va portar el nom de via Durruti. Es va fer una artística placa que es coneix per una vella fotografia.

Curiosament, la dictadura franquista va fer créixer la Via Laietana, el nom de Via Laietana va ser donat també al carrer Pau Claris, la seva continuació natural a l’Eixample. Així de fàcil el règim es desfeia d’un nom que els hi semblava indesitjable.

EL CAVALL DE LA CUA GRAN

La de Ramon Berenguer III és una de les estàtues que més llueixen a la ciutat. Al mig de la Via Laietana, a la plaça que justament porta el seu nom, s’alça, muntat a cavall, el comte que va passar  a la història com el gran. El monument té una curiositat pel que fa al seu aspecte actual.

Es tracta d’una obra antiga, feta per un jove i prometedor escultor de 24 anys. En Josep Llimona, estudiant a la Llotja, va trobar recolzament de l’Ajuntament per avançar en la seva carrera artística. Va rebre un ajut dels millors i més útils, anar a aprendre a Roma, al centre de l’art i la cultura. L’any 1880 feia les maletes i s’hi estaria cinc anys. Allà trobaria bons mestres i bons models i el seu art seria cada cop millor. Per demostrar el que anava aprenent va anar enviant a la ciutat algunes peces i entre elles un esbós d’una estàtua eqüestre de qui fou el vell comte que visqué entre els segles XI i XII. Establert definitivament a la ciutat, l’any 1888 se li encarrega transformar l’esbós en una estàtua de grans dimensions, el material triat per fer-lo, el guix, era fràgil però això no va ser obstacle per rebre un important guardó, la Medalla d’Or de l’Exposició Universal. Malgrat el guardó, la peça va anar primer al Palau de la Indústria i després al de Belles Arts, edificis construïts per l’Exposició i ara desapareguts.

La peça sortiria més tard de l’espai on s’hi trobava. L’any 1907, el projecte d’obertura de la via Laietana veia la llum. Quan els treballs arribaven a l’alçada de la capella de Santa Àgata, el descobriment d’un formidable conjunt monumental amb muralla i torres romanes que suportaven la capella gòtica, va fer pensar que allà havia d’haver una plaça o, millor dit, uns jardins. El 1918, aquell espai rebé el nom de plaça de l’Onze de Novembre, per commemorar la signatura de l’armistici que acabava amb la primera guerra mundial. A finals de l’any 1919 es considera que l’estàtua de Llimona lluiria plenament en aquell indret i es decideix fer una versió en bronze. Amb aquesta idea, el 1922 l’espai seria rebatejat com a plaça de Ramon Berenguer el Gran. Es veu que no va ser cosa fàcil la definitiva urbanització de la plaça i la instal·lació de l'estàtua, la convulsa situació política no ajuda i cal esperar a que arribi un llunyà mes de març de 1950 per poder veure la inauguració.

El que va passar amb l’estàtua és cosa divertida. La peça de guix de Llimona va perdre la cua i calia una reparació. Com el mestre Llimona havia mort el 1934 va caldre que el “solucionador” Frederic Marès es fes càrrec de la mateixa. Sens dubte que Marès va posar-se amb la passió pròpia que el caracteritzava i va acabar per fer una peça sens dubte excessiva pel que fa al les dimensions. La cua és més gran del que seria normal per un animal d’aquelles dimensions fins el punt que la imaginació popular la va anomenar l’escombra, per recordar la que diuen els escombriaires, o la xemeneia de l’estufa, que escalfava les llars barcelonines. El cavall del comte, potser amb la immensa cua que gasta, caminaria sobre les seves potes del darrera com una persona.

EL CARRER DE L'INFERN

No és una llegenda inventada, a Barcelona existia el carrer de l'Infern, estava al costat de la catedral. Ara tenim l’avinguda de la catedral i la plaça d’Antoni Maura. Abans hi havia dos carrerons que van desaparèixer amb l’obertura de l’avinguda de la catedral. Mireu-ho al plànol: els carrers del Bou de la Plaça Nova, adalt, i el de Corribia, avall, ens portarien des de la Plaça Nova al carrer Ripoll i a l’inici del de Tapineria. Allà on acabava el de Ripoll i començava Tapineria s’obria el carrer de l’Infern.

El seu nom el rebé per part dels veïns dels voltants. No és que cada dia veiessin entrar a casa seva el banyeta. El nom el van donar per un fet: la seva estretor. Quan a les esglésies parlaven de les incomoditats de l’Infern, la població pensava que, per infern, a la ciutat, aquell carreró.

Aquest carrer, que ja és un fantasma de carrer, que trobem només per velles fotos i plànols, és o no és el millor lloc per situar la casa del protagonista de la propera novel·la de Ruiz Zafont?