MEMÒRIA DEL SOMORROSTRO


Somorrostro és un nom mític a la ciutat que poca gent recorda però que ningú oblida. Amb aquest nom es coneixia un barri de barraques situat entre la Barceloneta i el Poblenou, a la platja, des de la Fàbrica de Gas i l’Hospital d’Infecciosos, avui del Mar, a la riera del Bogatell. Sobre el nom algú va dir que podia provenir d’uns carrabiners bascos instal·lats en aquell indret i que es van donar a aquest indret el mateix nom de la platja propera a Bilbao, però no és molt segur que aquest sigui l’origen. I si incert és la procedència del nom del barri tampoc és clar en quin moment va iniciar la seva història. Sembla que apareix documentat amb aquest nom al darrer quart del segle XIX encara que es molt possible que ja hi hagués una llavor anterior. Explicava Huertas Claveria que havia trobat el nom a un permís d’obres industrial del 1879 i que tres anys després apareixia a un treball demogràfic fet per Gumersindo Colomer en el que, destacava, mancaven dades exactes sobre la població i el número d’habitatges construïts. Com a dada curiosa el mestre afegia una nota del Diario de Barcelona de 1882 en la que s’informava de la detenció d’un home “en el sitio denominado Somorrostro” amb un sac de roba. També recollia una dada de l’alcalde Rius i Taulet qui, l’any 1887, citava el Somorrostro, quan concedia permís a les dones per banyar-se a la platja en aquell indret.



Hem d’imaginar-nos que més enllà de la fàbricade gas Lebon, convertit en una mena d’abocador, junt a la platja, va anar apareixent una mena de muntanyeta artificial que va ser on, al principi, van alinear-se un petit grup de barraques que anirien multiplicant-se amb els anys fins a constituir un barri atapeït. A un dels seus llibres Sempronio escrivia respecte al barri: “el barri havia multiplicat el cens i no va restar un pam de sorra sense la barraca corresponent”. Pel que es refereix a la gent que va viure les xifres són ben significatives: s'ha publicat que al barri del Somorrostro hi havia, el 1905, 63 barraques, al voltant de 1927, ja eren 109 on viuen 421 veïns i el 1954 es documenten 2.406 on viuen unes 15.000 persones. Arribat a aquest punt, les autoritats prohibiren alçar noves construccions. Pel que fa a les barraques on la gent vivia amuntegada (hi ha documentades famílies amb fins a 8 fills) aquestes eren petites amb una estança d’uns tres per quatre metres i eren construïdes de fusta i obra amb qualsevol material adient que es pogués trobar als voltants de l’emplaçament. La coberta de les més senzilles era de cartró i plàstic, i a les de millor qualitat, de cuir, i en els darrers temps, d’uralita. No hi havia aigua corrent ni llum ni cap mena de serveis. Només hi havia unes poques fonts que proporcionaven l’aigua pel consum diari i l’ajut mutu entre els veïns i el treball voluntari de gent sensibilitzada amb els problemes de la vida al barri, principalment religiosos, van alleugerir les dificultats que presentaven viure a uns carrerons estrets, amb cases precàries i sense paviment. Les condicions de vida força eren molt difícils en aquells carrers permanentment bruts on entre els habitatges cases i en direcció a la platja baixaven les aigües residuals de les fabriques veïnes que provocaven nombroses epidèmies i contagis i que on els dies de pluja tot s'omplia de fang. A part de les ja esmentades mancances higièniques i de serveis, al Somorrostro s’afegia un altre problema i és el dels temporals que arribaren a deixar el barri quasi destruït. De nou Sempronio: "Els dies crus d'hivern, el mar, convertit en botxí, fuetejava les barraques. Els bombers s'havien de mobilitzar, requerint la col·laboració de les ambulàncies sanitàries. L'endemà revenia la calma. Però els periòdics registraven pel cap baix un parell de morts, diversos ferits i un grapat de famílies sense habitatge".


Les onades d’immigrants en temps des de l’Exposició Internacional del 29, la guerra civil i la postguerra van alimentar aquest barri de la platja i altres indrets de la ciutat. Les barraques constituïen les primers llars del nouvinguts, els altres catalans segons paraules de Paco Candel. Havien de ser residències de caire provisional però la situació va mantenir-se més enllà del que era desitjat. Paral·lel al creixement del barri també van aparèixer d’altres al llarg del mar: la del Bogatell, la Marbella, el Trascementiri, el Pequín o el Camp de la Bota i a altres indrets de la ciutat com ara a Montjuïc, a Can Baró i el Carmel, a l’entrada a la Diagonal i a les zones limítrofes dels actuals districtes de Nous Barris, Sant Andreu i Sant Martí. El fenomen del barraquisme explotava a la ciutat. Les barraques es multiplicaven per acollir la gent que arribava a la ciutat a la recerca d’una vida millor i no podia trobar altre lloc millor per establir-se. Es calcula que van viure unes 100.000 persones als quasi 100 nuclis de barraques aixecats a la ciutat. El 7 % del ciutadans vivia sota la uralita.

 
Però no tot és tristesa al barri de barraques de la platja, allà també hi va néixer una estrella: “el 2 de noviembre de 1913, en una barraca del Somorrostro, nacía Carmen Amaya, mientras la lluvia y el mar se encabritaban por la tormenta” escrivia Francisco Hidalgo, biògraf de la gran ballarina. Al Somorrostro, a més dels pescadors i els obrers, hi havia una comunitat de gairebé 200 gitanos dels quals La Capitana, el seu primer nom artístic, és la millor representat. L’any 1951 l’artista tornava al barri on havia nascut quan era a la ciutat ballant al teatre Barcelona. De nou Sempronio recull el moment en que entra a la que havia estat casa seva: “Carmen va aïllar-se de la colla, s’encaminà al fons i amb els ulls amarats de llàgrimes va posar-se a palpejar les parets, miserables, d’allò que un dia havia estat casa seva” i que amb llàgrimes als ulls comentà que allà havia estat molt feliç.

 
El principi de la fi del Somorrostro no va arribar per la millora de les condicions de vida dels seus veïns sinó pels treballs urbanístics. Els interessos de la ciutat van acabar amb les barraques. Al Somorrostro, primer va ser la construcció del Passeig Marítim, entre 1957 i 1964, el que va retallar el barri. I el cop definitiu es va produir dos anys més tard quan un 25 de juny del 1966 va ser triada la platja de Barcelona per dur a terme una sèrie de maniobres militars en el marc de l’anomenada “Primera Semana Naval”. Aquestes maniobres havien ser presidides pel caudillo i es va veure incompatibles amb aquell teló de fons de misèria. Així, de la nit al dia, a corre-cuita, van ser enderrocades les aproximadament 600 barraques que quedaven i els quasi 3.000 veïns que les ocupaven van ser traslladats a la zona del Besòs, mentre es construïa el barri de Sant Roc de Badalona, a la Pau o al més propers barris de barraques del Camp de la Bota i la Perona. El barraquisme estava en vies de desaparició però a Barcelona hi quedarien restes de fusta i uralita fins poc abans de que la ciutat es vestís amb les gales olímpiques.


D’aquesta ciutat hi ha més records del que un pot imaginar. Algunes de les pintures que havia realitzat Isidre Nonell; un conjunt sorpenent de fotografies com ara les d’en Joan Colom, l’Oriol Maspons, el Català Roca o la Colita entre d’altres i especialment la pel·lícula Los Tarantos que rodà l’any 1962 Francesc Rovira Beleta amb Carmen Amaya en un paper estelar. També hi ha testimonis directes dels que hi van viure que apareixen a alguns documentals històrics com el que va emetre’s l’any 2009 al 30 minuts de TV3 amb el títol de Barraques, la ciutat oblidada (http://www.tv3.cat/videos/1138789). I ara també hi ha un nou record, promogut per la Comissió Ciutadana per a la Memòria dels Barris de Barraques de Barcelona. S'ha posat, oficialment, el nom de Somorrostro, des del passat dimecres 23 de març del 2011, a la petita porció de la platja que s’estén entre l’Hospital del Mar i el port Olímpic. Aviat hi haurà més intervencions, està previst que s’alcin quatre monòlits a altres lloc on hi hagué altres barris de barraques: al tram ara rebatejat, a Montjuïc on hi era Can Valero, a Sant Martí on estava la Perona i al turó de la Rovira. Tot un detall per no oblidar a persones que van patir els primers anys que van viure a la ciutat i meditar sobre els que encara avui pateixen a una ciutat on al costat de les llums també hi ha moltes ombres.