L’IL·LUSTRE TEMPLE DE SANT PAU

Anant a la filmoteca, cada dia camino al costat de Sant Pau del Camp. Entrant pel carrer de Sant Pau des del Paral·lel, passat el carrer Abat Safont, va apareixent darrera del pati del col·legi Collaso i Gil i d’una reixa. Pas a pas, durant uns segons, l’església és una immillorable companyia.

Però ara em vull aturar una estona. Per saber alguna cosa d’aquest l’il·lustre temple m’ajuda Alexandre Cirici i la seva imprescindible guia Barcelona pam a pam. Al seu itinerari pel barri de sant Pau en parla. El mestre Cirici li dedica una plana i mitja, amb una lletra molt petita, amb una foto  i una fantàstica perspectiva axonomètrica. 

És una imatge que permet representar alçada, amplada i longitud de l’edifici. Cirici plasma perfectament la senzillesa de l’edifici. La planta de l’església apareix perfectament dibuixada i s’alcen la façana principal, les laterals, els interiors, la torre central de l’església i fins i tot, si ens fixem bé el claustre.

Cirici és un immillorable cicerone, la seva informació és de primera. Sant Pau del Camp està marcat amb tres estrelles. Comença amb una mica d’història:

“No se sap en quin temps fou fundat aquest il·lustre temple de Sant Pau que, com el de sant Pere de les Puel·les, situat sobre la ruta romana, presidia les hortes barcelonines. Només se sap que ja existia l’any 912, data a que es remunta la làpida sepulcral de Guifré II, que hi fou enterrat".

Aquesta lapida, descoberta el 1596, formava part de la tomba del comte Guifré Borrell, fundador del primer monestir de sant pau del camp, destruít l’any 985. El comte fou enterrat aquí el 26 d’abril de 911: SUB AC TRIBU(NA JA) Sota aquesta tribuna CIT CORPUS CONDAM (WIFRE) reposa el cos de Guifré,DI COMITI FILUIS WIFREDI SIMILI CONDAM COMITIS (BO) comte, fill de Guifré, també comte,NAE MEMORIAE. DIMITTAT EI DOMINUS: AMEN: QUI OBIIT VI KAL MADII SUB de feliç memòria. Que el senyor el perdoni. Amén. Morí el dia 6 de les calendes de maigER(A) DCCCCLII ANNI DOMINI DCCCCXIII de l’era 952, l’any del senyor 913 ... XIIII REGNATE KARULO REGE POST ODONI + l’any 14 del regnat de Carles, rei després d’Odó

"Potser el monestir ja existia a extramurs abans de la invasió musulmana, cosa que permet de suposar el fet que conservi uns capitells de marbre de l’època visigòtica.

Possiblement fou derruït per Al Mansur l’any 986 ... Per altra part,  és segur que els almoràvids hi realitzaren un altra destrucció o incendi els anys 1114-1115, atès que l’any 1117 Guibert Guitart i Rotlendis fundaren de nou el monestir. 

El 1127 el cenobi passà a dependre del de sant Cugat i entrà en la protecció de la família de Bell·lloc.

L’església actual sembla reflectir la reconstrucció del segle XII, encara que la llinda de la porta principal ens parla d’uns desconeguts Renardus i Raimunda". 

És una pedra de grans dimensions, fa 2,50 m llarg  x 0,37 m. d’alt. Al centre, dos cercles ornamentals de corda emmarquen una creu grega del braços de la qual la qual pengen una alfa i una omega. A una banda d’aquesta creu encordillada, llegim ST. PAULUS, i a l’altra ST. PETRUS. Corresponen a la representació del timpà. Envoltant la pedra, hi ha la inscripció a la que es refereix Cirici. Duran i Sanpere explicava que la inscripció havia provocat molts errors i imprecisions. S’hi pot llegir amb certa claredat. Diu: Adalt, + HEC DNI PORTA VIA EST OM - NIBUS (aquesta és la porta del  camí del senyor per a tots), HORTA ANVA SUM VITE (el portal de l’horta de la vida). Al lateral a la dreta: + MISIT. Abaix: ME GRADIENDO VENITE (veniu tots passant per mi) - RENARDUS SE T ANIM UXOR RAIMUNDA  (Renard per ell i per l’ànima de la seva muller Ramona). Al lateral esquerra, en tres linies, IN HAC AULA MOABITINOS VII (va donar set morabitins per a fer l’església). És la inscripció votiva d’un matrimoni benefactor que generosament va regalar set morabitins (moneda d’or del segle XII) per la reconstrucció de l’edifici.Afegeix la llegenda

"Possiblement el claustre fou construït durant el segle XIII, a finals d’aquest segle o a començaments del XIV, la sala capitular. La casa abacial, actual rectoria, pertany al segle XIV. Des de començaments del segle XIX estigué molt abandonada i l’any 1904 serví de caserna. Després el conjunt ha estat curosament restaurat”.

De l’exterior  el mestre Cirici destaca:

"La façana de l’església, guarnida amb arcuacions penjants anomenades llombardes, pròpies de l’arquitectura romànica, és acabada amb unes restes de fortificació.

Dos capitells visigòtics de marbre aguanten dues impostes d’encenalls sobre les quals es repenja la robusta arquivolta. Semblen ser d’una època anterior, com els símbols del Tetramorf  (éssers alats que simbolitzen els evangelistes), i la mà de l’Altíssim, vestigis d’una època arcaica en què eren evitades les imatges.

Sant Marc i Sant Lluc són representats pel lleó i el brau frontals, en alt relleu, animals que serveixen de base als carcanyols; sant Mateu i sant Joan, per l’home alat i l’àguila, que flanquegen la mà de l’Altíssim.

Cal donar mitja volta a l’entorn de l’edifici per contemplar l’absis. Les arcuacions de la façana, com les dels tres absis es repengen sobre mènsules esculpides. Les anteriors sobre cares humanes...

...les dels absis sobre motius vegetals de tradició califal, i cordes de tradició visigòtica.

Mirant el conjunt és possible d’apreciar la seva estructura en forma de creu, amb tres absis i una torre octogonal al creuer, coronada durant el segle XVIII per una espadanya.”

De l’interior i el claustre en explica:

"L’interior és cobert amb simples voltes de canó i cúpula de creuer. Des del braç dret del creuer es pot passar a la sala capitular gòtica, que te comunicació amb el claustre per mitjà d’una porta flanquejada per dues finestres bífores bessones.

El claustre és molt singular. Cap altre claustre romànic no té els arcs trilobulats com aquí es veuen (sostinguts sobre parells de columnes de capitells molt simples). Ben restaurat, amb un deliciós jardí al centre, en el qual raja una font, aquest minúscul claustre és un dels racons més exquisits de Barcelona. Al centre d’un barri populós, conserva la pau camperola de mil anys enrera.

Podem sortir del claustre per la planta baixa de la casa abacial, restaurada, el sostre de la qual, embigat, és aguantat per grans arcades".

LA CAPELLA DE SANTA LLÚCIA

La vella catedral de Barcelona estava envoltada de quatre esglesioles o Caselles: la del Sant Sepulcre, la de Santa Caterina, la de Sant Miquel i la de Santa Llúcia. Les capelles havien de desaparèixer quan es construeix l’actual catedral gòtica, de major dimensió que la seva antecessora. En va quedar la de Santa Llúcia, ja que el seu emplaçament era perfectament aprofitable en la nova construcció i així la veiem adossada a la catedral.

Expliquen els llibres d’història que la capella de Santa Llúcia és la darrera construcció romànica de la ciutat. Va ser construïda entre 1257 i 1268, a una part del cementiri de la catedral, per iniciativa del bisbe Arnau de Gurb que té la seva tomba a l’interior.

L'edifici és petit, de planta rectangular, d’una sola nau i està coberta amb volta de canó lleugerament apuntada.

Del conjunt destaca la seva portalada a base de quatre arquivoltes en degradació que descansen sobre pilars i columnes. Tant les arquivoltes com els capitells on arrenquen presenten una interessant decoració escultòrica on dominen les formes vegetals i geomètriques. Al timpà, l’any 1901, el pintor Joan Llimona afegí una imatge de la Verge amb la safata i els ulls de santa Llúcia i que ara està pràcticament esborrada.

Sobre aquesta capella s’acostuma a explicar que hi apareix, cisellada al mur, la mesura de la cana de Barcelona, una antiga mesura de longitud anterior a la implantació del sistema decimal. Joan Amades escriu a  les seves Històries i llegendes de Barcelona: 

<< Conten que una vegada, entre els comerciants barcelonins van haver-hi unes diferencies sobre la tirada justa de la cana barcelonina i com que no es podien posar d’acord van acudir al Consell de Cent i aquesta institució, per evitar tot altre dubte successiu, i perquè sempre tothom pogués comprobar si li havien donat tros just quan es tractava de mides de llargària, féu gravar la mida exacta de la cana a cada costat de la façana de la capelleta de Santa Llúcia on encara es pot veure >>.

La cana de Barcelona, segons l’Enciclopèdia Catalana, mesurava 1,555 m. i el relleu que emmarca la capella de Santa Llúcia, segons explicava a La Vanguardia Josep M. Martí i Bonet, canònic conservador de la catedral de Barcelona, en mesura 3,25. Malgrat que Amades especificava que es tracta d’una cana dextra, la que servia per mesurar els camps, i no de la cana comuna, aquesta explicació, malgrat ser repetida contínuament, sembla que és errònia i que el relleu és simplement una motllura decorativa.

 

El motiu d’aquesta atribució és una inscripció que apareix al mur; allà es pot llegir “A 2 canas lo pou” i que indicava la propera presència d’un pou, que trobaríem a tres metres de la inscripció.

Particularment, el que més m’atreu de la capella és el relleu d’un agnus Dei que apareix a la façana lateral que segur que prové d’una antiga porta d’accés a la capella que allà hi havia i que fou cegada en temps indeterminat.