L’ESCUT DE BARCELONA, LA CIMERA DE LA VIBRA I LA RATAPINYADA DEL REI JAUME

A partir del segle XVII l’escut de Barcelona s’enriqueix amb un nou senyal, per damunt la corona apareix l’anomenada Cimera reial o Cimera del Drac Penat o de la Vibra (la femella del drac). 

A l'escut imprès, apareix de perfil, mirant a l’esquerra, rampant, amb el coll com de cigne, amb un cap d’orelles punxegudes, barba, grans narius i la boca oberta amb dents i la llengua fora, un cos amb urpes amenaçadores i un ala oberta com si fos un ventall. La bèstia surt d’una corona que està col·locada sobre un elm. Aquesta cimera s’usava als escuts de Mallorca i València i Barcelona també el va afegir al seu. 

El drac penat, símbol dels monarques de la Corona d’Aragó (i també dels reis de Portugal), fou primerament un símbol personal de Pere el Cerimoniós, i el mantindran els seus successors fins Carles I (apareix a la seva tomba a l’Escorial juntament amb el lleó), coronant l’escut dels Quatre Pals o Barres i presidint el pom de la bandera reial. Amb els monarques de la casa dels Austries i dels Borbons no fou usada i, per aquest motiu adquirí connotacions patriòtiques, convertint-se en un important símbol nacional. Aquest caràcter farà que sigui recuperat durant la Renaixença i sigui habitual amb el modernisme. S’abandona durant el noucentisme pel seu caire medievalista i durant l’època republicana pel seu caràcter monàrquic.

Aviat l’animal de la cimera, el drac penat, s’identificà amb el rat-penat, potser primer per la similitud del nom i després iconogràficament per la forma de les ales.. Així a Barcelona, i paral·lelament a les altres capitals dels països catalans, la cimera de l’escut es transforma en la Rata-pinyada o Rat-penat i, al segle XIX, arracona definitivament la cimera del drac o de la Vibra, alhora que perd l'elm.

El rat-penat apareix dispers als escuts que hi ha a diversos indrets de la ciutat.

L’explicació del motiu del rat-penat a l’escut ha donat lloc a interpretacions i llegendes, lligades  Jaume I. Els estudiosos parlen d’unes profecies, adaptades per Arnau de Vilanova, en les quals el rat-penat era el símbol d’un rei messiànic i si hi ha un a la Coronà d’Aragó és el Jaume I, conqueridor de terres i dames, que afegeix a la corona els regnes de Mallorca i València.

A Mallorca expliquen que el rei va salvar la vida d’un rat-penat que hi havia dins de la primera mesquita construïda a l’illa, l’actual església de Sant Miquel, i per demostrar que no creia en les supersticions que veien l’animal com un malaverany l’adoptà com a símbol. L’any 1269 el rei atorga un segell als prohoms de Mallorca que serà confirmat el 1312 per Sanç I de Mallorca i per això el rat-penat presideix l'escut de Palma.

A València expliquen una alta versió. Quan el rei era a la vora de Borriana, va decidir descansar a la seva tenda, esperant que el dia s’obriria amb bones perspectives per la batalla. Estant adormit, el despertà un soroll. Un rat-penat voltava dins la tenda i l’obliga a aixecar-se. Demana l’ajuda dels soldats que fan guàrdia per fer-lo sortir i els troba adormits. Veu també com l’enemic aprofita la foscor per atacar. Per sort, pel conqueridor va poder reaccionar i la situació es va capgirar al seu favor. Com el rat-penat fou qui evità la desfeta fou adoptat pel rei.

Com és ben conegut, el rat-penat és un dels emblemes oficials de la ciutat de València des del segle XVII. Apareix a l’escut d’entitats esportives (València CF, el Llevant UE o,el CE Alcoià), associacions falleres i culturals (com Lo Rat Penat fundat el 1878 quan aquí floria la Renaixença).     

Però avui el rat-penat ja no figura oficialment a l’escut de la ciutat, ha desaparegut un dels símbols comuns amb altres ciutats de l’àmbit català i de la figura més emblemàtica de la seva història. Com a símbol del conqueridor la ciutat hauria rebut el rat-penat l’any 1249, quan Jaume I concedí l’autogovern als ciutadans de Barcelona, posant les bases del que havia de ser el Consell del Cent.

A part de l’antic escut de Barcelona ( i també del Barça), on desapareix a principis del segle XX, el rat-penat també hi era a l’antic escut de Terol on desapareix abans que a Barcelona. És molt habitual a l’heràldica municipal de la Franja, el trobem als escuts de Fraga, Atzeneta d’Albaida, Catarroja o Novallas. Altres escuts que llueixen el rat-penat són els d'Albacete (també el del Club Albacete Balompié), Munera, el de Montchauvet, Yvelines, el de Fiefbergen i fora d’Europa al de Santa Fe de Antioquia, concedit per Carles I i la seva mare Joana I.

L’ESCUT DE BARCELONA, DE LES CREUS I ELS PALS

Per acord municipal de l’abril del 2004, l’escut de Barcelona és quadrat i, segons la terminologia heràldica, caironat, es a dir, que es recolza a un dels seus angles, i quarterat, o sigui, dividit en quatre parts iguals. Al camper, expressió que equival a superfície als escut, apareixen dos tipus de senyals:

- El senyal de la ciutat, la coneguda com a creu de sant Jordi, consistent en una creu plena de gules (en heràldica el color vermell) sobre fons d’argent que es situa al 1r i al 4t quarter de l’escut.

- El senyal del comtat reial, els coneguts 4 pals de gules sobre or que es troben als quarters 2n i al 3r.

Es tracta d’un escut força antic, els heraldistes sostenen que apareix a finals del primer terç del segle XIV quan el rei Pere el Cerimoniós concedeix al Consell de Cent el dret de portar “signo nostro et signo dicte civitatis”.

Pel que fa als dos senyals que apareixen a l’escut, la creu de Sant Jordi fa referència al patró del regne d’Aragó. La creu, com a senyal distintiu de la ciutat, és antic, es troba en un segell de 1288.

La creu de Sant Jordi no és exclusiva del Consell de Cent, també serà la senyal triada com a representació de la Diputació del General o Generalitat i així apareix a molt dels escut de la institució.

Curiosament, aquest element coincideix amb les armes de la catedral i la diòcesi barcelonines que està sota l’advocació de la Santa Creu. 

A part de l'escut de Barcelona, la creu de sant Jordi apareix a l'escut d'Aragó i de la comunitat valenciana i de l'estat alemany de Renània-Palatinat i en els de les ciutats d’Alcoy, Almeria, Valdecaballeros, Gènova, Bolonia, Coblença, Friburg de Brisgòvia, Londres, Milà, Batalha o Montreal, i a la banderes de les tres províncies aragoneses, Anglaterra, Geòrgia i Sardenya.

Pel que fa als quatre pals o les quatre barres, armes del Casal de Barcelona o armes reials, escut de Barcelona i de la Corona d’Aragó té un origen en les llegendàries quatre barres de sang. La llegenda de les quatre barres, relacionades amb el comte Guifré el Pilós i l’emperador franc, apareix per primera vegada a la Crónica General de España, escrita el 1551 per Pere Antoni de Beuter que l’explica així:

« los normandos entraron por la tierra de Francia, y huvo de hazer gente el emperador Loís para resistirles. Y fue a servirle el conde con los cavalleros barceloneses que con él se hallaron. Y pelearon con los normandos valerosamente y venciéronlos. En esta batalla, según he hallado escrito en unos cuadernos de mano, diz que pidió el conde Iofre Valeroso al emperador Loís que le diesse armas que pudiesse traher en el escudo, que llevava dorado sin ninguna divisa. Y el emperador, viendo que havía sido en aquella batalla tan valeroso que, con muchas llagas que recibiera, hiziera maravillas en armas, llegóse a él, y mojóse la mano derecha de la sangre que le salía al conde, y passó los quatro dedos ansí ensangrentados encima del escudo dorado, de alto a baxo, haziendo quatro rayas de sangre, y dixo: “Éstas serán vuestras armas, conde.” Y de allí tomó las quatro rayas, o bandas, de sangre en el campo dorado, que son las armas de Cathaluña, que agora dezimos de Aragón.»

Sobre el número de pals de l’escut de la ciutat no sempre han estat quatre com es va establir al moment de la concessió reial. Al llarg dels segles l’escut ha estat dibuixat amb un, dos, tres, quatre i fins i tot cinc pals, segons la habilitat que l’artista per encabir els pals a l’espai de l’escut.

 

Per sobre de l’escut es troba el que s’anomena el timbre, l’element que completa per la seva part superior els escuts heràldics i que indica el grau de noblesa de qui representa l’escut. A l'escut de Barcelona el timbre és una corona, actualment la  és la corona reial que indica que Barcelona era la residència dels reis de la Corona d'Aragó.

Però com a capital del comtat de Barcelona, sobre l’escut de la ciutat també hi havia hagut la corona comtal.

L'ANTIC HOSPITAL DE LA SANTA CREU I EL SEU ESCUT

L’escut de l’antic Hospital de la Santa Creu es troba distribuït per tot l’edifici del Raval: ales diverses portes, a les finestres, a les claus de voltes. 

 

Malgrat les seves diverses tipologies, a simple vista, es veu que es tracta un escut doble, format per dos elements afegits: per una banda hi ha un creu i per altra l’escut de la ciutat. No es tracta d’un disseny arbitrari sinó que es una expressió de la seva història. El vell recinte de carrer de l’Hospital va ser resultat de la fusió dels antics hospitals que funcionaven a la ciutat des del segle XII i que es mostraven inoperants. A finals del segle XIV la ciutat necessitava un recinte modern que substituís els antics i així va néixer el que durant sis segles seria el principal espai d’acollida de pobres i malalts a la nostra ciutat. Fins aleshores funcionaven a la ciutat sis hospitals, uns estaven sota dependència de la catedral i d’altres del Consell municipal. Així en el moment de la unió es va pensar en reunir a l’escut de la nova institució les senyals heràldiques de les dues institucions. La creu recordava els hospitals del capítol i l’escut de la ciutat els de la corporació. El nou escut era un bon exemple de la dita popular que diu que “la unió fa la força”.

 

Els hospitals que hi havia eren sis, quatre van desaparèixer físicament: el de Bernat Marcús a la plaça que actualment porta el seu nom, el del canonge Colom, al costat de l’església del vell Hospital, el d’en Vilar o de Sant Macià, no gaire lluny del de Sant Llàtzer al punt on actualment la plaça del Pedró esdevé el carrer de sant Antoni Abat i el del Pere Desvilar, més enllà del Born, a l’anomenat Pla d’en Llull. Els altres dos, tot i que es van mantenir en peus i en funcions, van ser gestionats per la nova institució. El motiu de mantenir els hospitals de malalts mesells, de santa Margarida o de sant Llàtzer per malalts leprosos a l’actual plaça del Pedró i el de Santa Eulàlia del Camp o de Santa Marta per a peregrins prop del Portal Nou era que encara eren útils a la ciutat per la seva especificitat.

Es conserven unes interessants representacions dels sis hospitals extrets d’un llibre del 1674, és l’anomenat Llibre de Taula que du el llarg títol de Llibre que conté tot lo principi del Hospital General de Santa Creu i de la Convalescència, ab unproleg que llargament narra les antiguitats de las cosas, casas y dels Hospitals Antichs ab una explicació de las armas de dita Convalescencia.

HOSPITAL DE MARCÚS           HOSPITAL DE MALALTS MESELLS

HOSPITAL D'EN COLOM                 HOSPITAL DE PEREGRINS

HOSPITAL DE PERE VILAR         HOSPITAL DE PERE DESVILAR