D'entre els 19 plafons que decoren la que va ser seu del Centre Internacional de la Fotografia del carrer de l'Aurora 11, al barri del Raval, destaquen dos plafons amb fotògrafs locals. Es troben a la planta baixa de l'edifici i són els més accessibles.
El primer dels plafons mostra 7 importants fotògrafs. Adalt del plafó, els més antics, són José Ortiz de Echagüe i Joaquim Pla Janini. Al mig trobem a Francesc Català Roca, Pep Curties i Jordi Socias. Abaix apareixen Agustí Centelles i Josep Armengol "Gol"
Dels plafons pintats a l’antiga casa dels fotògrafs, al núm. 11 del carrer Aurora, al barri del raval, on hi ha representats 78 fotògrafs en 19 plafons, destaca un grup de barcelonins. Són els fotògrafs de casa: a dalt de tot del plafó hi és Leopoldo Pomés, a baix a l’esquerra, Isabel Esteva, Colita, al centre, Xavier Miserachs, a la dreta Oriol Maspons. Gràcies al seu treball podem saber una mica millor que ha anat passant a la nostra ciutat.
Tres fotògrafs ens tornen a visitar. S’havien conegut a Paris l’any 1931 i van compartir una vida dedicada a la fotografia i una mateixa manera de morir. Tots tres van ser aquí ara fa 75 anys. Ara els tres venen, com deia Machado, lleugers d’equipatge, amb una sola maleta: la maleta mexicana. Dins milers de negatius que ens han de servir per saber que va passar a la guerra civil.
Aquest tres visitants s’han instal·lat uns mesos al MNAC. Són l’alemanya Gerda Taro, Gerda Pohorylle de nom real, el polonès David Seymour, Chim, abreviatura del seu cognom autèntic, Szymin, i l’hongarès Ernö Andrei Friedman, aviat conegut com Robert Capa. Aquest dos últims apareixen a una de les pintures que omplen la façana de la que va ser la casa del fotògrafs, al número 11 del ravaler carrer de l’Aurora, ocupen el seu lloc a la paret amb 76 col·legues més.
David Seymour neix a Varsòvia el 1911, estudia a Leipzig i marxa a Paris el 1931. Andrei Friedman, neix a Budapest el 1913. Es veu obligat a marxar del seu país, primer a Berlin, i després a Paris on també serà Gerda Taro, nascuda el 1911, i l’Henri Cartier-Bresson. Per poder col·locar millor les fotos, Andrei i Gerda Taro, inventen el fotògraf americà Robert Capa, amb aquest nom les seves fotos són acceptades cosa que no passa quan les ofereixen amb el seu nom veritable. Naixia una figura que esdevindrà mítica.
Compromès amb la causa antifeixista David Seymour marxa a Espanya. Taro i Capa, per l’editor Lucien Vogel, també cobreixen la guerra civil. Els tres fotògrafs de la maleta són antifeixistes i van a la guerra, però en lloc d’armes duen cameres. Sabem que Taro i Capa, arriben el mes d’agost i es mouen al llarg del territori per fotografiar el que passa. D’entre els testimonis impagables del conflicte hi ha la imatge del milicià caigut a Cerro Muriano, Córdoba. Als anys que dura el conflicte trobem a la parella Capa-Taro a Barcelona, al front d’Osca, a Còrdova, a Toledo, a Madrid, el 1936, a Màlaga, a Almeria, de nou a Madrid, a Bilbao, a Segòvia de nou a Madrid, el 1937, i, ja sense Taro, als fronts de l’Ebre, del Segre i, de nou a Barcelona, el 1938, d’on sortirà amb els refugiats republicans als camps del sud de França. David Seymour anirà amb els refugiats a Mèxic. Gerda Taro no veurà acabar la guerra, mora el juliol de 1937, a Brunete, quan un tanc republicà l’atropella. Li faltava un any per fer-ne 27.
A partir de 1941, les cameres de Robert Capa i de David Seymour es traslladen als escenaris de la segona guerra mundial. Chim s’allista com a fotògraf i intèrpret a l’exèrcit dels Estats Units. Capa serà el que més a prop viurà els grans esdeveniments de la guerra. “Si la foto no és suficientment bona, és que no hi ets prou a prop”, deia Capa. Primer és a Londres, on retrata la ciutat patint per les bombes alemanyes, i més documenta l’atac de les tropes aliades al nord d’Àfrica. S'enrola al 1943 a l'exèrcit i marxa a Sicília i Nàpols. Es troba al desembarcament de Normandia, el famós dia D (6 de juny de1944), segueix fins al Mont-Saint-Michel, amb el seu amic Ernest Hemingway, i arriba a Paris per retratar la ciutat alliberada, allà segur que de nou es van trobar. Es llença en paracaigudes sobre Alemanya amb les tropes dels Estats Units, arriba a Leipzig i veu com Alemanya es rendeix. Deia que era l’últim home en morir.
Acabat el conflicte, l’any 1947, Seymour i Capa, funden amb Henri Cartier-Bresson, Georges Rodger i William Vandivert la prestigiosa agencia fotogràfica Magnum Photos. Plataforma a la que faran amb una fructífera tasca.
El 1954 criden Capa per substituir el fotògraf de la revista Life a Vietnam. La matinada del 25 de maig, mentre acompanya una expedició de l’exèrcit francès, fa una fotografia, al voler repetir-la, trepitja una mina morint quan no ha fet encara els 41 anys.
David Seymour serà el tercer en caure, dos anys després, l’any 1956, al costat del fotògraf francès Jean Roy, és tirotejat per soldats egipcis al canal de Suez.
El 17 de maig del 2002 moria «Laszy» Kubala Stecz, el “barcelonès de Budapest”, una llegenda del Barça, un dels 50 millors futbolistes de tots els temps de la llista elaborada pels experts a l'esport rei.
Kubala va néixer a Budapest el 10 de juny de 1927. Va debutar amb el Ferencváros. Quan esclata la guerra marxa a Txecoslovàquia i juga amb el Bratislava. Torna al seu país i fitxa pel Vasas de Budapest.
El 1949 cansat de la dictadura comunista, fuig a Innsbruck. La federació hongaresa li dificulta les coses i queda un any suspès per la FIFA. Juga amb l’equip milanès del Pro Patria només partits amistosos. El Torino, el millor equip del moment, el convida a fer uan gira amb ells, ja que la seva esposa ha arribat a Itàlia no marxa a la gira. El Torino tindrà un ftal accident d'avió i mora l'equip sencer. Es trobava a un camp de concentració on decideix fundar l’Hungaria, un equip format per futbolistes evadits dels països comunistes (hongaresos, croats, albanesos, romanesos, iugoslaus) i que tenien negats els permisos per jugar a Europa. L’Hungaria havia jugat a Itàlia però les queixes del partit comunista van acabar per prohibir-lo. Les ordres de la FIFA eren impedir que els hongaresos juguessin sense el permís de la seva federació.
L’Hungaria feia gires per Europa. El 1950 hi ha la possibilitat de jugar contra el Madrid i el 5 de juny debuta a Chamartín, marcarà els dos gols del seu equip que perd 4 a 2. Realitza varis partits i sembla que el Madrid inicia gestions per fitxar-lo, però el president del Barça, Narcís de Carreras, es fa amb les seus serveis. L'argument principal serà que el Barça fitxa com a entrenador el seu cunyat Fernando Daucik com a entrenador.
El 12 d’octubre debuta en un partit amistós contra l’Osasuna. El Barça va ser multat varies vegades per alienar-lo, però es pagava la multa de 50 pessetes i jugava, valia la pena ja que el seu joc provocava molta expectació i molt de públic.
El 1951 es concedeix a Kubala l’estatut de refugiat polític i més tard la nacionalitat espanyola després de ser batejat a Águilas, Múrcia, d’on era el seu padrí, el president de la Federació Armando Muñoz Calero. El Barça al final pagà 12 milions de lires al Pro Patria i 300.000 pessetes al Vasas.
Entre 1950 i 1962 va disputar amb la samarreta blaugrana un total de 349 partidos (oficials i amistosos) i va marcar 270 goles.
A més posseeix, amb Bata de l’Athletic Club, el rècord de gols en un partir de la lliga espanyola al marcar-li set gols a l’Sporting de Gijón.
Amb Kubala el Barça va guanyar quatre lligues (1951-52, 1952-53, 1958-59 i 1959-60), cinc copes (1950-51, 1951-52, 1952-53,1953-1954, 1956-1957 i 1958-1959) i dues copas de Ferias (1958, 1960). Només li va quedar pendent aconseguir la Copa d’Europa, malgrat jugar la final de 1961 al Benfica.
Amb ell la temporada 1951-52 va ser, fins fa poc, la millor de la història , la de les cinc copes: Lliga, Copa, Copa Llatina, Eva Duarte i Martini Rossi.
Va portar tanta gent al vell estadi de Les Corts que el 1957 es va decidir fer-ne un de nou, molt més gran.
Serrat va cantar al seu ídol
En Pelé era en Pelé i Maradona un i prou. Di Stéfano era un pou de picardia.
Honor i glòria als qui han fet que brilli el sol del nostre futbol de cada dia.
Tots tenen els seus mèrits; lo seu a cadascú, però per mi ningú com en Kubala.
Es prega al respectable silenci, que pels qui no l'han gaudit en faré cinc cèntims:
La para amb el cap, l'abaixa amb el pit, l'adorm amb l'esquerra,
travessa el mig camp amb l'esfèrica enganxada a la bota,
se'n va del volant i entra en l'àrea gran rifant la pilota,
l'amaga amb el cos, empenta amb el cul i se'n surt d'esperó.
Es pixa al central amb un teva meva amb dedicatòria
i la toca just per posa-la en el camí de la glòria.
Visca el coneixement i l'alegria del joc adornada amb un toc de fantasia.
Futbol en colors, bocada de «gourmet», punta de ganxet, canyella fina.
Permeteu-me glossar la glòria d'aquests fets com ho feien els grecs
uns anys enrera amb la joia de qui ha jugat al seu costat i du el seu retrat a la cartera.
El Gato Pérez, de nom Xavier Patricio (Buenos Aires, 1950 – Caldes de Montbui, 1990) és un bon cronista de les décadas 70 i 80 de Barcelona. La seva música i la poesia de les seves paraules ens poden transportar a aquella ciutat.
Del seu repertori m’agrada especialment La Rumba del 60’s, un dels més bells himnes que s’han escrit sobre la ciutat. En això comparteixo l’opinió de Pasqual Maragall. Quan el 1966 va arribar a Barcelona la ciutat el va deixar captivat. Va viure pocs anys però intensament.
Un matí de primavera del que aviat farà dotze anys
arribava a la ciutat per la porta que té al mar
en un "barco" transatlàntic des d'un continent austral
un xicot viatger que duia una gran curiositat.
Molts amics en la distància havia hagut ell de deixar
tot un món intens de festa que solia freqüentar
la seva ciutat gegant coneixia pam a pam
i aprenia del carrer les qüestions fonamentals.
Un ambient cosmopolita i d'una gran activitat
va sorprendre gratament aquell noi al arribar,
quasi 30 anys captiva no havien pogut canviar
a l'enèrgica ciutat que començava a despertar
Emigrants i forasters inundaven els carrers
en un cóctel demencial de turistes amb obrers
obert i càlid el cor dels seus habitants
es nodria des de sempre de tradicions ben diferents.
Hi ha gitanos i jueus
valencians i portuguesos
andalusos, argelins
mallorquins i aragonesos
i unes Rambles que van plenes
de fecunda humanitat
un oasi de tolerància
impossible d'amagar
Copa a copa descobria els seus racons més amagats
en extenses caminades a les hores escolars
un itinerari ric de xerrades i de bars
des del Tibidabo al mar i del Besòs al Llobregat
D'aquest home grasonet, cantant amb cara d’ensaïmada , tipus curiós, rumbero català nascut a l’Argentina, diuen que era afortunat en l’amor, no va deixar mai d’estar enamorat. L’amor, la curiositat, la valentia, la tristesa, l’alegria, i la llibertat del Gato inunden la ciutat, Somorrostro, Bon Pastor, Hostafrancs, la Guineueta, Sans, Carmelo,Guinardó, Poble Sec, Barceloneta. Meridiana, Hospitalet, Sant Adrià, Verdum, Roquetes, Vall d'Hebron, Les Corts, Sagrera, Horta, Coll, Trinitat Vella.
Marcos Ordóñez parla del Gato i podem escoltar-lo cantant
Vaig descobrir L'home mosca de Harold Lloyd de petit, la imatge del còmic enganxat a un rellotge es trobava al Centrico, el cinema desaparegut de Peu de la Creu. Aquella pel·lícula divertida va tenir també la seva representació a la ciutat.
Divendres Sant de 1924 la ciutat havia de veure les habilitats del nostre home mosca. El repte era l'edifiici més alt de la ciutat: la casa Segura, a la cantonada de l'avinguda del Portal de l'Àngel amb la plaça Catalunya. En aquells temps no hi havia l'edifici del Banc d'Espanya que encara hi és. La gent coneixia aquell edifici com a casa Cabot, per la joieria del mateix nom que ocupava els baixos.
L'home mosca va ser "el trepador portugués Néstor López"
Al llibre de Lluis Permanyer, Biografia de la plaça Catalunya, es va publicar aquesta meravellosa instantània, sembla que no és el trepador que ens ocupa ni tampoc la Casa Segura on va pujar ja que els peus descalços es recolzen sobre el cap d'una estàtua que no tenia l'edifici.
A la hora citada comenzó el trepador su ascensión siendo saludado con aplausos. El trabajo de Lopes defraudó un tanto al público, pues no se había anunciado que se ayudaría de cuerdas para escalar la fachada, y aun cuando hizo uso de ellas en ocasiones en que no habla otro remedio, los espectadores querían que la ascensión la realizara sin ayuda de ningún género. Con todo el ejercicio es arriesgado, y el trepador demostró una gran agilidad y una serenidad envidiable.
Llegó a la una al templete que corona el edificio y como no pudiera escalar la cúspide hizo ejercicios de acrobacia y descendió por la fachada en la misma forma que había subido, sin accidente alguno.
Luego, infinidad de muchachos, influidos por el acto de Lopes, empezaron a escalar algunas fachadas. En la de la Catalana del Gas, sita en la plaza de Santa Ana, dos jóvenes treparon por la pared hasta el primer piso desde donde saludaron al público.
Com vaig disfrutar un dia de Sant Jordi, les biblioteques organitzaven visites pels barris, al programa una activitat a la que no podia deixar d'anar: passejada amb el meste Josep Maria Huertas Claveria.
El mestre Huertas es va estimar molt Barcelona, la va patir i la va gaudir. Se la passejava sencera i ho sabia tot. Aquell dia tocava escoltar-lo. Al vagó del metro va entrar baix i amb el pèl blanc. Havia de dir-li hola. Recordo que va dir: "arrivem tard". Va dir que estava cansat de signar per Sant Jordi. Només que signés cadascun dels llibres que va escriure (en perfecte tàndem amb Jaume Fabre) s'hauria passat una bona estona. Havia fet múscul. Tots els que vam passejar aquell dia, dalt d'un autobus per Diagonal Mar, vam escoltar-lo parlar del barri de barraques del Pequín i va parlar del seu "amic el Vaquilla". Fins i tot surto a la fotografia que de la informaió de l'acte es publicava a la Vanguardia. A la Rambla del Poblenou ens esperaven unes patates i un vermutet. Amb les coses del mestre ens vam sentir molt ben acompanyats. Vaig aprofitar per preguntar i parlar molt. Havia moltes coses que volia que em digués. Era un plaer escoltar al mestre Huertas.
Després el trobava a qualsevol lloc, ja que era incansable, i el diàleg amb ell era d'allò més interesant. Un matí, mentre em preparava per anar a fer la meva passejada, la ràdio en va donar una triste notícia. Recordo que va ser una veu trista de l'Àngels Barceló a la SER: el mestre Huertas havia mort. Vaig quedar tocat. Quina putada. Entre les paraules que li van dedicar recordo les de l'altre mestre, en Lluís Permanyer: "A qui acudirem ara quan tinguem un dubte?"
