LA TERRASSA QUILOMÈTRICA DEL PARAL·LEL

El Paral·lel fou el centre de diversió popular de la ciutat, estava ple de teatres i cafès on ara fa cent anys la ciutadania passava les seves estones d’oci. D’entre aquestes espais d’oci sempre m’ha sorprès la terrassa quilomètrica del cafè Espanyol.

Una llegenda de la seva fundació relacionava la terrassa amb el veí Circo Español Modelo, que després va perdre el qualificatiu de Modelo, que a la cantonada amb el carrer Abat Zafont va ser el primer edifici destinat a l’espectacle a l’avinguda. Es deia que un acròbata del circ, anomenat Guàrdia, havia rebut la gestió del cafè quan va quedar inútil a causa d’un accident laboral. Com que no acabava de sortir-se’n, va anar a parar a mans de Josep Carabén, qui faria del local un dels més populars de l’avinguda.

Però per saber qualsevol cosa del Paral·lel cal recórrer al seu historiador, el Miquel Badenes. El mestre Badenes en el seu llibre volia aclarir totes les llegendes que s’explicaven del Paral·lel i va adonar-se'n que la història no podia ser aquesta i, passant les hores buscant als arxius, va saber que a principis del 1895 el propietari del solar del número 64 de l’actual Paral·lel, en Jacint Baxeras, va arrendar-lo a un fotògraf per tal d’instal·lar-hi una galeria fotogràfica. Poc va durar el negoci de la fotografia ja que el mateix any el solar és llogat per Josep Carabén, propietari d'El Asiàtico, un bar del carrer Roser, aleshores Rosal. El senyor Carabén, la seva dona Antònia Vendrell, el seu fill Pepet i quatre cambrers van començar a servir begudes als seus cada cop més nombrosos clients. Dos anys després de fer-se càrrec del local, el 1897, l’ampliava quedant-se el del costat, el número 66 i la terrassa passava a tenir 17 metres.

Badenes documenta que al costat del Cafè, als números 68 i 70 hi havia, des del 1901, el Teatro Olympia on abans hi havia hagut dos barracots, un d’ells dedicat a la pràctica del tir al blanc. Una mica més enllà, al número 72, hi hagué el cafè concert Sevilla i al costat, al número 74, hi havia, entre 1896 i el 1909, la Gran Barberia del Obrero. Just a la cantonada amb Sant Pau, al número 80 hi havia la Taverna de la Parra que més tard seria el bar Rosales. A la resta del Paral·lel, al costat dels teatres apareixen i desapareixen museus de cera, salons de subhastes, cinemes i tavernes.

La definitiva ampliació del local es produirà després de l’incendi que sofrí l’Español el 21 de maig de 1907. Després de la reforma va absorbir l’Olympia i l’Español s’estengué del 64 al 70. Diuen que la clau de l’èxit del local, a part del bon tracte que el propietari dispensava als seus clients que el van portar fins i tot a fiar, era que es considerava territori neutral, on totes les penyes tenien cabuda; així, explicava el mestre Badenes, de forma natural compartien l’espai tant els anarquistes com la policia secreta i fins i tot eren ben rebuts alguns dels gitanos que deambulaven per les immediacions. Explicava també el mestre Badenes que el local va ser famós per la música en directe; primer va ser el pianista Tomàs Buixens, conegut com a Tomaset, qui animava les vetllades a la terrassa i més tard van fer furor les actuacions del Septimio Armónico, format per set músics de la Banda Municipal. Aquest costum sembla que era una debilitat del propietari que tocava el piano. Qui no parava a la terrassa també tenia al sòtan una àmplia oferta pel que fa a les taules de billar.

L’any 1922 el Café Español canviava de mans quan la família Regàs, propietaris de la societat Cafés de Cataluña, es feia càrrec del local i Carabén es dedicaria a la política i com a regidor a l’Ajuntament per la Lliga va ocupar-se del Cos de Bombers. 

L’avinguda del Paral·lel, entre Sant Pau i Abat Zafont, amb el cafè de l’Español i la resta de terrasses dels altres locals, era el principal punt sedentari en un Paral·lel on la ciutadania anava amunt i avall a la recerca de diversió. A la terrassa de l’Español s’hi afegien, en aquella acera plena de taules i cadires, el cafè concert Sevilla, obert el 1908, i el Rosales.