GRAN VIA A, BILBAO, DE L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL, DE LA REINA REGENTE I FINALMENT LAIETANA I TAMBÉ DURRUTI

La Via Laietana és la Gran Via A del Pla Cerdà de Reforma Interior, que acompanya el Pla d’Eixample (1859), una de les tres gran vies que devien esponjar la ciutat antiga.  Com el projecte de Cerdà fou una imposició del govern central i no voluntat de l'Ajuntament, el projecte quedà guardat en un calaix per sortir anys més tard. 

Quan encara era al calaix, el 1868, en ple procés desamortitzador, desapareixen dos edificis religiosos on justament havia de passar anys després la Via Laietana:

El primer és sant Joan de Jerusalem (1205-1835). Del convent només es conserva la portalada que va ser col·locada a la part posterior de la parròquia de Santa Madrona del Poble Sec (es pot veure, pujant des del Paral·lel pel carrer Margarit a l’esquerra). Amb l’enderroc va desaparèixer la tomba de Pau Claris. En el lloc on hi ha havia el convent ara hi ha l’edifici propietat de Caixa Catalunya, a la plaça Antonio Maura.

El segon és  el convent de Jonqueres (1269-1810), benetes en els seus inicis i que, més tard, seran de las señoras nobles del hábito de Santiago. Hi entraven les filles de les millors famílies i popularment eren conegudes com a “monges casadores”, ja que no feien vot de castedat i es podien casar, sempre i quan els pares trobessin un marit adient i les traiessin del convent. Del convent de Santa Maria de Jonqueres, es conserva tot. Jeroni Granell i Mundet es va encarregar de portar l’església i el claustre fins al carrer Aragó, avui és la Concepció (1869-1888). En part del solar del convent es va obrir un nou carrer, més ample que el vell torrent de Junqueres que allà hi havia. El nou carrer serà el de Bilbao. Això era el 1894. Anys després, en el solar del vell convent, Enric Sagnier aixeca l’edifici de la Caixa de Pensions. 

El 1879 Àngel Baixeras va treure el vell projecte del calaix i va fer una reelaboració per fer possible la via que travessaria la ciutat, des de l’Eixample al port. El finançament es va trobar el 1907 amb el Banco Hispano Colonial i el 10 de març de 1908 s’iniciaven les obres: hi eren presents totes les autoritats. El rei, amb dues eines fetes expressament, un piqueta i una palanqueta que es conserven al museu d’història de la Ciutat, va fer l’enderroc simbòlic. Diu Lluis Permanyer que havia de néixer amb el nom d’Exposició Universal i que es va inaugurar com a Reina Regent, però va acabar tenint el nom Laietana, seguint els criteris de Francesc Carreras i Candi, es recordava així la tribu dels laietans, poble ibèric pre-romà.

Per fer possible la nova via, van ser enderrocades 270 cases, que feien 2199 llars, afectant unes 10.000 persones segons s’apuntava a l'època. En total van desaparèixer 82 carrers i places. Els enderrocs acaben el 1913 i tot seguit es van anar alçant edificis. El 1922, oficialment, el carrer Bilbao queda engolit per  la via Laietana.

El 26 de novembre de 1936, tres dies després del seu multitudinari enterrament, la Via Laietana va portar el nom de via Durruti. Es va fer una artística placa que es coneix per una vella fotografia.

Curiosament, la dictadura franquista va fer créixer la Via Laietana, el nom de Via Laietana va ser donat també al carrer Pau Claris, la seva continuació natural a l’Eixample. Així de fàcil el règim es desfeia d’un nom que els hi semblava indesitjable.

¿DONDE ESTÁ NIN?

El 16 de juny del 1937 va ser el darrer dia que els seus companys van veure a qui era el secretari general del POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, un partit petit i d’ideologia revolucionària. Mai més es va tornar a veure a Andreu Nin, tenia 45 anys. Van aparèixer pintades demanant explicacions. Les respostes el volien relacionar amb el feixisme, greus acusacions que només pretenien desacreditar un grup polític que disentia amb les tesis oficials de la Unió Soviètica en un temps en el qual era la única potència que de forma oberta oferia auxili a la República. Fer la visita grossa a la única purga stalinista fora de la Unió Soviètica ca ser part del preu a pagar.

                                     
Andreu Nin neix al Vendrell, dins una família humil. Estudia per fer de professor i marxa a Barcelona. Allà, com altres joves inquiets per la situació general, sent l’atracció per la política, evoluciona des del republicanisme federal (UFNR), al socialisme (PSOE) i finalment acaba en sindicalisme anarquista (CNT). L’any 1921, quan es produeix l’assassinat del secretari general de la CNT, Evelio Boal, aplicant-li la llei de fugues, Nin serà escollit secretari general del sindicat. Atret per la Revolució rusa, el jove Nin de 29 anys forma part de la delegació de la CNT que marxa a Moscú on s’instal•la durant 9 anys. A Moscou particpa activament en activitats polítiques: és secretari general adjunt de la Internacional Sindical Roja, regidor de l’Ajuntament de Moscou i un important dirigent del Partit Comunista Soviètic amb responsabilitats a Europa.
Després de la mort de Lenin (1924) i amb la lluita pel poder que enfronten Stalin i Trotsky, Nin s’alinea amb Trotsky que serà arraconat juntament amb els seus partidaris. La repressió dels trotskistes a partir de 1928 representa un important canvi en la seva vida i decideix abandonar la unió Soviètica.

Al setembre de 1930 arriba amb la seva família a Barcelona. A la ciutat es dedica a traduir clàssics russos al català i castellà. La situació política que troba és suggerent: la fi de la dictadura de Berenguer, la proclamació de la república i els triomfs del feixisme a Europa, on veu un gran perill. L’any 1934 trenca amb Trotski i el 1935 funda el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) per la fusió de l’Esquerra Comunista i el Bloc Obrer i Camperol. Amb l’esclat de la Guerra Civil és escollit conseller de justícia, en tres mesos fa una important tasca: crea els tribunals populars, para els peus als membres més radicals de la FAI i estableix la majoria d’edat als 18 anys. Les pressions soviètiques faran que sigui destituït del seu càrrec. L’any 1937 és igualment convuls per Nin, els fets de maig representen un dur cop pel seu partit acusat de pro-feixisme. El junt de 1936 es detingut i desapareix per sempre. Morirà dies més tard a Alcalá de Henares.
A partir de les investigacions fetes per un equip de TV3 l’any 1992 avui sabem perfectament que va passar amb Nin. El documental Operació Nikolai es basa en documents fins aleshores secrets de l’Arxiu de la Internacional  Comunista i del KGB, utilitza imatges inèdites i una sèrie d’entrevistes amb diverses personalitats.

Amb l’arribada de la democràcia dues plaques i una biblioteca ens recorden Andreu Nin a la Rambla, on hi havia dues de les seus del POUM.
La primera, de 1983, es troba a al façana del número 128, on hi ha un hotel i on hi havia la seu del consell executiu del POUM. 

Aquí, el 16 de juny de 1937
Els seus companys veiérem per
Darrera vegada ANdreu Nin (1892-1937)
Secretari polític del POUM
Lluitador pel socialisme i la llibertat
Víctima de l’Estalinisme
Els seus companys
Barcelona, 16 de juny de 1983

La segona de 1987 es troba al número 30-32, on avui hi ha la Biblioteca del barri gòtic que porta el nom del polític i escriptor. Allà durant la Guerra Civil hi havia el quarter general del POUM.

ELS FOTÒGRAFS DE LA MALETA

Tres fotògrafs ens tornen a visitar. S’havien conegut a Paris l’any 1931 i van compartir una vida dedicada a la fotografia i una mateixa manera de morir. Tots tres van ser aquí ara fa 75 anys. Ara els tres venen, com deia Machado, lleugers d’equipatge, amb una sola maleta: la maleta mexicana. Dins milers de negatius que ens han de servir per saber que va passar a la guerra civil. 

Aquest tres visitants s’han instal·lat uns mesos al MNAC. Són l’alemanya Gerda Taro, Gerda Pohorylle de nom real, el polonès David Seymour, Chim, abreviatura del seu cognom autèntic, Szymin, i l’hongarès Ernö Andrei Friedman, aviat conegut com Robert Capa. Aquest dos últims apareixen  a una de les pintures que omplen la façana de la que va ser la casa del fotògrafs, al número 11 del ravaler carrer de l’Aurora, ocupen el seu lloc a la paret amb 76 col·legues més.

 

David Seymour neix a Varsòvia el 1911, estudia a Leipzig i marxa a Paris el 1931. Andrei Friedman, neix a Budapest el 1913. Es veu obligat a marxar del seu país, primer a Berlin, i després a Paris on també serà Gerda Taro, nascuda el 1911, i l’Henri Cartier-Bresson. Per poder col·locar millor les fotos, Andrei i Gerda Taro, inventen el fotògraf americà Robert Capa, amb aquest nom les seves fotos són acceptades cosa que no passa quan les ofereixen amb el seu nom veritable. Naixia una figura que esdevindrà mítica.

Compromès amb la causa antifeixista David Seymour marxa a Espanya. Taro i Capa, per l’editor Lucien Vogel, també cobreixen la guerra civil. Els tres fotògrafs de la maleta són antifeixistes i van a la guerra, però en lloc d’armes duen cameres. Sabem que Taro i Capa, arriben el mes d’agost i es mouen al llarg del territori per fotografiar el que passa. D’entre els testimonis impagables del conflicte hi ha la imatge del milicià caigut a Cerro Muriano, Córdoba. Als anys que dura el conflicte trobem a la parella Capa-Taro a Barcelona, al front d’Osca, a Còrdova, a Toledo, a Madrid, el 1936, a Màlaga, a Almeria, de nou a Madrid, a Bilbao, a Segòvia de nou a Madrid, el 1937, i, ja sense Taro, als fronts de l’Ebre, del Segre i, de nou a Barcelona, el 1938, d’on sortirà amb els refugiats republicans als camps del sud de França. David Seymour anirà amb els refugiats a Mèxic. Gerda Taro no veurà acabar la guerra, mora el juliol de 1937, a Brunete, quan un tanc republicà l’atropella. Li faltava un any per fer-ne 27.

A partir de 1941, les cameres de Robert Capa i de David Seymour es traslladen als escenaris de la segona guerra mundial. Chim s’allista com a fotògraf i intèrpret a l’exèrcit dels Estats Units. Capa serà el que més a prop viurà els grans esdeveniments de la guerra. “Si la foto no és suficientment bona, és que no hi ets prou a prop”, deia Capa.  Primer és a Londres, on retrata la ciutat patint per les bombes alemanyes, i més documenta l’atac de les tropes aliades al nord d’Àfrica. S'enrola al 1943 a l'exèrcit i marxa a Sicília i Nàpols. Es troba al desembarcament de Normandia, el famós dia D (6 de juny de1944), segueix fins al Mont-Saint-Michel, amb el seu amic Ernest Hemingway, i arriba a Paris per retratar la ciutat alliberada, allà segur que de nou es van trobar. Es llença en paracaigudes sobre Alemanya amb les tropes dels Estats Units, arriba a Leipzig i veu com Alemanya es rendeix. Deia que era l’últim home en morir.

Acabat el conflicte, l’any 1947, Seymour i Capa, funden amb Henri Cartier-Bresson, Georges Rodger i William Vandivert la prestigiosa agencia fotogràfica Magnum Photos. Plataforma a la que faran amb una fructífera tasca.

El 1954 criden Capa per substituir el fotògraf de la revista Life a Vietnam. La matinada del 25 de maig, mentre acompanya una expedició de l’exèrcit francès, fa una fotografia, al voler repetir-la, trepitja una mina morint quan no ha fet encara els 41 anys.

David Seymour serà el tercer en caure, dos anys després, l’any 1956, al costat del fotògraf francès Jean Roy, és tirotejat per soldats egipcis al canal de Suez.

ALTRES PEDROLA A LA BARCELONETA

Quan vaig tenir a les mans el llibre Josep M. Huertas titulat Paseos insólitos para descubrir Barcelona per fi vaig saber qui era aquell Miquel Pedrola, el nom del qual, mig esborrat havia vist escrit a una casa del carrer Sant Miquel de la Barceloneta. Deia el mestre que era un jove poumista, veí del barri i que havia mort al front d’Aragó. El nom pintat al carrer va ser posat pels seus companys i, malgrat no va ser reconegut oficialment, era allà. Va venir-me al cap l’Homenatge a Catalunya de Georges Orwell, a les meves passejades tenia una bona excusa per obrir-lo i llegir el que explicava de la seva estada al front. Em preguntava si es van conèixer, ara que ja sé que havia mort al setembre del 36 i que Orwell va arribar al desembre queda clar que no fou així. Malgrat tot, m'agrada pensar que també podria haver dit d'ell el que va escriure sobre la resta dels seus companys de trinxera i lluita:

<<Desafío a cualquiera a verse sumergido, como me ocurrió a mí, entre la clase obrera española —quizá debería decir la claseobrera catalana, pues aparte de unos pocos aragoneses y andaluces sólo tuve contacto con catalanes— y a no sentirse conmovido por su decencia esencial y, sobre todo, por su franqueza y generosidad. La generosidad de un español, en el sentido corriente de la palabra, a veces resulta casi embarazosa. Si uno le pide un cigarrillo, te obliga a aceptar todo el paquete. Y más allá de eso, existe generosidad en un sentido más profundo, una verdadera amplitud de espíritu que he encontrado una y otra vez en las circunstancias menos promisorias.

Los extranjeros que servían en la milicia empleaban su primera semana en aprender a amar a los españoles y en exasperarse ante algunas de sus características. En el frente, mi propia exasperación alcanzó algunas veces el nivel de la furia. Los españoles son buenos para muchas cosas, pero no para hacer la guerra>>.

No cal afegir més dades sobre el Miquel Pedrola, això ja ho ha fet el Dani Cortijo. Però si que m’agradaria afegir una mica més d’informació sobre el nom dels carrers de la Barceloneta que van canviar de nom en temps de la guerra civil. De nou, un altre llibre del mestre Huertas, aquest escrit a quatre mans amb Jaume Fabre, titulat Carrers de Barcelona és la millor informació.

A part del carrer de Sant Miquel -posat en honor d’un altre Miquel vinculat al barri, el sevillà Jaime Miguel de Guzmán Dávalos Spínola, marqués de la Mina, el capità general de Catalunya que va encarregar la construcció de la Barceloneta el 1753- que fou del Miquel Pedrola durant uns mesos, hi hagué altres vuit carrers a la Barceloneta que van canviar de nom durant la guerra. La Barceloneta, un barri obrer que seria molt castigat per les bombes de l’aviació feixista, havia de dur als carrers la seva ideologia anarquista i republicana.

Hi ha dos dedicats de forma múltiple, són:

• El carrer Sòria va portar el nom d’Anarquistes que també duia a Barcelona el de les Beates.
• El carrer de sant Carles es va dedicar a la Columna Durruti-Farràs que el 25 de juliol del 36 sortia de Barcelona per anar a recuperar la ciutat de Saragossa i que nomes va poder establir a Bujaraloz el quarter general fins que el seu cap va ser cridat a Madrid, on perdria la vida.

Pel que fa a les dedicatòries en particulars tenim:

• El carrer de Sant Elm es va passar a dir d’Amadeu Colldeforns, en record del diputat del Parlament per Esquerra Republicana deCatalunya que morí al darrer combat del 19 de juliol. Aquest nom sembla que també el van portar els carrers Rector Ubach i de Sant Pere Màrtir.
• El carrer Almirall Aixada es va dedicar al Pilot Cabré, el primer aviador republicà caigut al front d’Aragó.
• El carrer del Marqués de la Mina es va dedicar al Capità Arrando, Francisco Arrando Garriga, qui era germà del cap de les forces d’assalt i de Seguretat, i que va caure mort prop del monument a Clom quan es dirigia a defensar l'edifici de Capitania.
• El carrer Berenguer Mallol va anomenar-se de Pere Domingo, de qui no he trobat, per ara, cap informació.

El carrer Rector Bruguera va anomenar-se del Guàrdies Salvat i Manzano, en honor de Palmiro Salvat Mir i d’Enrique Manzano Carretero caiguts durant l’alçament i que van rebre un calurós homenatge per part dels seus companys.

 

Tots aquests noms no van ser reconeguts.

• L’únic oficial, encara que no surt com a tal al nomenclator barceloní, és el de la plaça de la Barceloneta que el 16 d’abril de 1937 passava a dir-se, amb molt altres carrers,  dels Germans Ascaso, els anarquistes Francisco y Domingo Ascaso Budría. En aquesta foto apareixen tots dos a la Rambla, és curiós que Francisco moriria poc després durant l’assalt al Quartell de les Drassanes.

Aquests noms van durar poc temps i que quasi tothom ja els ha oblidat. Aquestes lletres segur que ajuden a recuperar la memòria i no oblidar-los del tot.

DESPRÉS DE LA GUERRA

Dos petits detalls escultòrics a l'església de Sant Jaume, al carrer Ferran, ens transporten als convulsos temps de la guerra civil. Fixant-nos be, es pot apreciar com es van veure els fets després del triomf franquista.
Un cop passada la porta principal, hem de posar la vista als permòdols on descansa el cor. Allà veiem esculpides dues escenes on, de manera elegant però implacable, ens volen explicar que va passar abans i després de la guerra. No es feia altra cosa que deixar escrit en pedra la versió dels guanyadors: s'havia de mostrar com a bons els revoltats i  pintar com a terriblement dolents els republicans, els rojos que cremen i destrueixen l'església. Un conte de bons i dolents del franquisme. 

El 1940 després de la guerra, es va reconstruir l'església i es va aixecar de nou la casa de Déu. Aquí veiem gent laboriosa. A l'esquerra un home satisfet refà la creu, allisant-la amb un ribot. A la dreta dos homes reconstrueixen el finestral que a l'altra costat treia flames i fum.

L'any 36 va esclatar la guerra, Espanya estava partida i un dels objectius dels revolucionaris que lluitaven al costat de la república va ser l'església. Es van assaltar edificis religiosos i es va destruir el que es va trobar. En la imatge veiem, a l'esquerra, com d'un finestral trencat surten flames rotundes; a dalt, un home armat amb un ganivet i un garrot es prepara per un acte vandàlic. A la dreta un home amb un destral es dedica a destruir una creu.

CREMA SANTA MARIA DEL MAR

De Marès m'agraden les seves memòries publicades el 1977. En elles, apart d'un munt de informació sobre la seva passió pel col·leccionar, són impressionants les seves paraules sobre la guerra civil. Quan passejo prop de "la catedral del mar" no puc deixar de pensar en el que explica de santa Maria del Mar, va veure cremar l'església durant els 11 dies que va patir les ires revolucionàries i també va acceptar la oferta del president Companys per dirigir la restauració de l'església, sense sou i amb la garantia de poder actuar amb plena llibertat.

Aquestes són les paraules de Frederic Marès:

Me marcho corriendo hacia el barrio de la Ribera; al entrar en la calle Platería, ya veo las llamas que salen por el rosetón central y de sus campanarios, convertidos en chimenea, los penachos de humo…

Mirones, muchos mirones contemplan el espectáculo, frente a la puerta del Borne. Algunos, los menos, cada vez que se saca una imagen para arrojarla al fuego, esclatan en una ostentosa risotada histérica, acompañada de un palmoteo estúpido. Los más, silenciosos, humillados, despavoridos de terror, impávidos ante tanto sacrilegio, parece como si estuvieran presentes en un velatorio de difuntos.

Me marcho horrorizado, cuando un amigo, con quien tropiezo, me cuenta:

Acabo de hablar con el jefazo del grupo de incendiarios para ver de convencerles, de que se salvara la imagen de San Alejo del escultor Agustín Pujol, obra del siglo XVII, para llevarla al museo. Y el incendiario me pregunta: ¿Quién es este Alejo y este Pujol?, no los conozco… Pero todo fue inútil, sacaron la estatua y entre risas y aplausos fue arrojada al fuego … Lo más triste es quede todos los mirones sólo dos pretendieron ayudarme, los demás, por temor o, por lo que fuera, se hicieron el sordo.

La obra de desagravio de restauración del templo del barrio de la Ribera, iba a  dar comienzo: era el 20 de julio de 1938, o sea, dos años después, exactos de su profanación e incendio.

La Generalitat votó una cantidad para empezar las obras de limpieza, desescombro y adecentamiento, y estaba dispuesta a dar cuantas facilidades se creyera conveniente.

Al día siguiente … hicimos la primera visita de reconocimiento del templo. Y en plena visita las sirenas dan la señal de alarma, de bombardeo. ¡Bien empezamos, me dije!

Nuestra primera impresión no podía ser más desoladora, ni más deprimente. No quedaban rastro de los 34 altares laterales. Todo había quedado reducido a cenizas. Las tumbas del subsuelo de la iglesia, en número de más de cien, profanadas; los sarcófagos de algunas capillas, destruidos; las lápidas picoteadas bárbaramente. ¡Oh, la manía de los tesoros ocultos!

El fuego que invadiera el templo debió de ser pavoroso, terrible, por cuanto las llamas alcanzaron los puntos más altos de la bóveda, las claves, los aristones de las ojivas, las columnas, frisos y capiteles; por todos lados huellas indelebles del fuego implacable. La piedra de Montjuïc de gran resistencia a través de los años, tiene su punto débil en el fuego que la hace estallar como si hubiese recibido el disparo de una bala.

Gran parte de la nave central del templo se hallaba llena de montones de escombros: restos de madera chamuscados y ceniza del órgano, tribuna real y sitiales del coro quemados, y por todo su derredor más montones de desperdicios como latas de conservas, botellas, cacerolas y platos rotos, papeles grasientos, estropajos, en fin, los objetos más inmundos se encontraban allí; la abundancia de excremento humano, hacía suponer que aquello había sido refugio de gente nómada, desarraigada.

El espectáculo no podía ser más desolador y decepcionante para quienes conocíamos la historia del templo, su grandeza pretérita

…Pensar que el templo fue construido con la aportación voluntaria del pueblo. Que todos los ciudadanos, de todos los estamentos y oficios, aportaron sus horas extraordinarias: los faquines bajaron los bloques de piedra de Montjuïc que cediera Pedro el Ceremonioso de sus canteras; los albañiles, picapedreros, carpinteros, herreros, unos con su trabajo, otros con su óbolo, todo el barrio de la Ribera, al unísono, construía la fábrica del templo, a la mayor gloria de la Virgen del mar.

Siglos después, quienes se decían defensores del pueblo, incendiaban y destruían la obra que, piedra a piedra, había levantado la fe del pueblo.

(Frederic Marès, El mundo fascinante delcoleccionismo y de las antigüedades)

L'ULL DEL "GRAN HERMANO" ENS VIGILA

No podia ser a altre lloc millor que en aquest, l'ull del gran hermano ens mira i controla la plaça de l'escriptor que el va imaginar: Georges Orwell.

Georges Orwell va lluitar, al llarg de la seva vida, contra tres perilloses ideologies. Es poden resumir en aquests tres ismes: colonialisme, feixisme i comunisme.

Havia nascut a la India i aviat va renegar del sistema amb el que havia crescut. Amb 33 anys va veure com una nova ideologia injusta apareixia i va sentir la necessitat d'oferir-li resistència. El feixisme que havia donat un cop militar a Espanya el va fer venir.

"Había viajado a España con el proyecto de escribir artículos periodísticos, pero ingresé en la milicia casi de inmediato, porque en esa época y en esa atmósfera parecía ser la única actitud concebible. Los anarquistas seguían manteniendo el control virtual de Cataluña, y la revolución estaba aún en pleno apogeo. A quien se encontrara allí desde el comienzo probablemente le parecería, incluso en diciembre o en enero, que el período revolucionario estaba tocando a su fin; pero viniendo directamente de Inglaterra, el aspecto de Barcelona resultaba sorprendente e irresistible. Por primera vez en mi vida, me encontraba en una ciudad donde la clase trabajadora llevaba las riendas. Casi todos los edificios, cualquiera que fuera su tamaño, estaban en manos de los trabajadores y cubiertos con banderas rojas o con la bandera roja y negra de los anarquistas; las paredes ostentaban la hoz y el martillo y las iniciales de los partidos revolucionarios; casi todos los templos habían sido destruidos y sus imágenes, quemadas. Por todas partes, cuadrillas de obreros se dedicaban sistemáticamente a demoler iglesias. En toda tienda y en todo café se veían letreros que proclamaban su nueva condición de servicios socializados; hasta los limpiabotas habían sido colectivizados y sus cajas estaban pintadas de rojo y negro. Camareros y dependientes miraban al cliente cara a cara y lo trataban como a un igual. Las formas serviles e incluso ceremoniosas del lenguaje habían desaparecido. Nadie decía señor, o don y tampoco usted; todos se trataban de «camarada» y «tú», y decían ¡salud! en lugar de buenos días".

Lluitarà al front d'Aragó i arribarà a la ciutat de permís pocs dies abans de produir-se els Fets de Maig, la lluita entre comunistes i anarquistes pels carrers de la ciutat. Aquesta mena de "guerra civil dins la guerra civil" va tenir uns clars perdedors: el POUM, el partit comunista revolucionari, que dirigia Andreu Nin, assassinat en aquells moments. De nou al front Georges Orwell, que lluitava amb el POUM, va caure ferit i va tornar a Barcelona. Aquí va poder veure com eren de dures les purgues comunistes contra la gent del partit amb el que lluitava, que va ser fins i tot il·legalitzat.  Davant això no li va quedar altre que marxar a tota presa. Lluitarà a partir d'ara també contra el comunisme.

"el detalle que más me cuesta de digerir, aunque quizá no revista mayor importancia, es que se ocultaba a las tropas lo que sucedía. … nadie en el frente había oído nada acerca de la disolución del POUM. Todos sus cuarteles, los centros de Ayuda Roja y demás funcionaban con normalidad, e incluso el 20 de junio, en las trincheras y posiciones hasta Lérida, a menos de ciento cincuenta kilómetros de Barcelona, nadie se había enterado de lo que ocurría. Ni una sola palabra … muchos hombres seguramente murieron sin saber que los periódicos de retaguardia los tildaban de fascistas. Resulta difícil de perdonar tales cosas. Sé que era la política habitual ocultar a las tropas las malas noticias, y quizá eso esté justificado en la mayoría de los casos. Pero es algo muy distinto mandar a los hombres a la batalla sin siquiera decirles que, a sus espaldas, su partido ha quedado disuelto, sus líderes han sido acusados de traición y sus amigos y parientes enviados a la cárcel.

... La única salida consistía en permanecer escondido y ocultar cualquier vinculación con el POUM. Mi esposa me obligó a romper el carnet de miliciano, que llevaba inscrito en grandes letras «POUM», así como la foto de un grupo de milicianos con la bandera del POUM de fondo. Ésas eran las cosas que bastaban en esos días para ser arrestado.

... Debíamos pensar en la manera de salir de España. No tenía sentido permanecer allí con la certeza de un arresto más tarde o más temprano. En realidad, ambos hubiéramos preferido quedarnos y presenciar el desenlace de los acontecimientos. Pero yo preveía que las prisiones españolas serían sitios espantosos (en realidad, eran peores de lo que imaginaba), y una vez que se entraba en la cárcel, nunca se sabía cuándo se saldría; además, mi estado de salud era bastante malo".

DE LA SALUT I LA FEINA

A les esglésies barcelonines hi ha moltes capelles i molts sants, cadascun amb la seva història i les seves especials dedicacions. Entre tots hi ha un pel qual sento especial simpatia: és Sant Pancraç, patró de la salut i la feina. La imatge de la fotografia (no gaire bona) és a l'església del Pi.
Expiquen d'aquesta imatge que va ser salvada de les ires incendiàries durant la guerra civil. Els incontrolats que sembraven el temor a la ciutat van respectar la imatge del foc. Suposo que el fet que el sant fou l'advocat de la salut i la feina va col·laborar en aquest respecte. Diuen que l'única cosa que li va passar al sant en aquells tristos anys va ser perdre el dit que assenyala el cel arrencat pel cap dels assaltants. Va quedar amb el puny en alt cosa que portà a dir a algú, ara si que és dels nostres!!!

DON ANTONIO

Que el camí de l'exili és molt trist ho demostra la cara de don Antonio Machado en aquesta fotografia. Sembla que fou presa a Barcelona. Quan fugia de les tropes franquistes i havia de sortir camí a França, per morir a Cotlliure.
El sentiment de pena és més gran mirant la cara del poeta que va escriure tant belles paraules com aquestes:

he andado muchos caminos - he abierto muchas veredas;

he navegado en cien mares -y atracado en cien riberas.

en todas partes he visto -caravanas de tristeza,

soberbios y melancólicos -borrachos de sombra negra.

y pedantones al paño -que miran, callan y piensan

que saben, porque no beben - el vino de las tabernas.

mala gente que camina - y va apestando la tierra...

y en todas partes e visto - gentes que danzan o juegan,

cuando pueden, y laboran - sus cuatro palmos de tierra.

nunca, si llegan a un sitio - preguntan a donde llegan.

cuando caminan, cabalgan - a lomos de mula vieja.

y no conocen la prisa - ni aun en los días de fiesta.

donde hay vino, beben vino, - donde no hay vino, agua fresca.

son buenas gentes que viven, - laboran, pasan y sueñan,

y un día como tantos, - descansan bajo la tierra.