LA INFANTESA, LA JOVENTUT, LA MADURESA I LA VELLESA

La casa Garriga Nogués es troba al número 250 del carrer Diputació. El va construir el prolífic Enric Sagnier entre 1902 i 1904 per a la família de banquers.
No és un edifici totalment modernista, s'acostuma a classificar d'eclèctic. Això vol dir que l'arquitecte no opta per utilitzar un repertori formal que l'identifiqui amb un estil concret sino que agafa formes de diversos estils que combina al seu gust, La façana s'inspira esencialment en l'arquitectura barroca classicista, Destaca per la seva simetria aconseguida per les 5 obertures de cadascuna de les quatre plantes i el tractament de la superfície de la façana amb elegants motllures.
El pis principal està dominat per una gran balconada recolzat en quatre amples mènsules que dominen la planta baixa, allà apareixen quatre figures femenines, esculpides pel gran Eusebi Arnau, i que corresponen a quatre moments de la vida. Sens dubte es tracta d'una de les decoracions més aconseguides del modernisme a la ciutat.

LA INFANTESA.

LA JOVENTUT.

LA MADURESA o LA MATERNITAT

LA VELLESA.

TOTA DONA VAL MÉS, QUAN LLETRA APRÈN

La Biblioteca Francesca Bonnemaison, al carrer Sant Pere més baix amaga les antigues sales de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Aa la sala de lectura hi ha una lluerna on es pot llegir una frase que resum el pensament d'aquesta dona.

DOLORS ALEU: LA PRIMERA DOCTORA

La Dolors Aleu i Riera té un petit espai ajardinat a la part baixa del Raval, just al davant de l’ambulatori de Peracamps. Ella fou la primera dona llicenciada en medicina a l’estat espanyol, la primera que exercí com a tal després de llicenciar-se i aconseguir el doctorat.

Havia nascut a Barcelona l’abril de 1857. Quan amb 17 anys, el 1874, acaba el batxillerat vol dedicar-se a la medicina, com el seu pare que sembla que abans també havia estat guàrdia municipal. Per poder-ho fer acut a la Facultat de Medicina que aleshores era al carrer del Carme, dins el recinte de l’antic Hospital de la Santa Creu, on actualment hi ha la Reial Acadèmia de Medicina. Allà coincideix amb altres dues dones pioneres: la Maria Helena Maseras que estudià entre 1872 i 1878, i la Martina Castells que ho fa entre 1877 i 1881.

La Dolors Aleu segueix amb dificultat els seus estudis. Malgrat que es va veure obligada a traslladar-se a València per atendre una tieta malalta i estudia algunes assignatures a la facultat d’aquesta ciutat, acaba els seus estudis l’any 1879, en el seu expedient hi ha fins a 17 “sobresalientes”.

Les tres dones que havien acabat els estudis no van poder llicenciar-se fins més tard. Serà el 1882 quan primer la Dolors Aleu i, més tard, la Martina Castells i la Maria Helena Maseras van poder fer l’examen de llicenciatura. Un cop amb el títol només quedava el doctorat que es feia a Madrid.

La tesis de la Dolors portava l’eloqüent títol “De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer” (consultable a http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0527109-111025/)

De les tres dones metgesses la única que exercí va ser la Dolors. La Martina Castells va casar-se amb un metge i moria prematurament a causa d’una complicació amb el seu primer embaràs. L’Maria Helena Maseras es dedicaria a l’ensenyament a Maó. La Dolors va exercir durant 25 anysa la seva consulta al Passeig de Gràcia especialitzada en ginecologia i medicina infantil. Va ser la primera doctora admesa a la Societat d’Higiene de França. També va ser professora de l’Acadèmia per a la Il·lustració de la Dona que havia fundat l’Esmeralda Cervantes (suedòmin de la Clotilde Cerdà, filla de l'urbanista que creà l'Eixample) a la Rambla de Canaletas núm. 10. La seva especialitat era Higiene Domèstica. En aquest sentit publicaria "Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños”. 

La Dolors va ser una dona valenta, com a totes les pioneres. Res millor per entendre la seva les dificultats en els seus anys d'aprenentatge i exercici de mèdicina que les paraules que la Isabel Segura recull a la seva magnífica Guia de Dones de Barcelona. Són les opinions aparegudes a El Siglo Medico l’any 1878, quan la Dolors seia a les aules de lafacultat. Mirat amb la perspectiva de quasi un segle i mig podem veure que les coses no han estat com alguns pensaven:  

“hace algún tiempo viene discutiéndose si la mujer servirá o no para ejercer la Medicina ... Poco podré decir sobre el asunto, pero desearía que las mujeres, muchachas o jamonas, que se dedican a tan noble y difícil profesión se hicieran cargo ... de si su pudor les consentiría continuar los estudios y luego llevar a cabo su cometido ... Mucho trabajo costaría a las alumnas de medicina familiarizarse con los cadáveres en las salas de disección, y luego ir a sus casas a cumplir sus labores ... con los rebordes de las uñas teñidos de sangre y algunos miasmas en las narices”.

“así pues, les aconsejo que no dejen la aguja de la mano y sus múltiples labores, que no les faltarán camisas que planchar y que remendar o hijos a los que prodigar sus cariñosos cuidados, y la que no se conforme con esto puede coger el estropajo e irse a fregar, porque la mujer nunca servirá para ejercer la medicina, y mucho menos la cirugía”.

Avui les coses han canviat i potser no hauria estat possible sense la voluntat de la dona i el recolzament d’alguns metges. En aquest sentit són prou significatives un parell de cartes. La primera destinada al director de la seva tesis, el dr.  Joan Giné i Partagàs, del 30 de setembre de 1882, mostra l’agraïment de la Dolors:

“"Mi ilustre Maestro:

Acabo de tomar el grado de Doctor y me apresuro a comunicárselo a usted, [...] he recibido algunas felicitaciones, las que transmito a usted, porque a usted muy principalmente debo los pocos conocimientos que tengo; [...I siendo el único que ha levantado su elocuente frase apoyando el sexo débil contra los ataques del fuerte.

¡Cuantas veces hubiera dejado mis estudios, aturdida por los rudos sonidos venidos de tantas partes, a no ser por su valioso apoyo, por su enérgica defensa y por lavoluntad de hierro que Vd posee y comunica a todos los que tenemos la suerte de contarnos en el número de sus alumnos!
...Sin sus continuos estímulos, quizás no hubiera podido dar cima a mi empresa

¿Me permitirá dedicarle esta Tesis? [...I Espera su resolución su discípula y a.s.”

La resposta del metge, del 16 d’octubre, és digna d’aplaudiment

"Mi distiguida amiga y comprofesora:

He leído este trabajo, y mi opinión es que debiera usted publicarlo y para dejar sentado que hay mujeres españolas dignas del birrete doctoral de la Medicina.

De la aptitud natural de la mujer para los estudios teóricos y prácticos que constituyen la carrera médica, yo soy buen testigo y usted excelente ejemplo.

Señora Doctora: reciba usted mi entusiasta enhorabuena.

En cuanto a la dedicatoria que me propone de su Tesis, la acepto y me considero por ello muy honrado"

Moria el 1913 als 56 anys a la residència familiar del barri de La Salut. La família explica que va morir de pena, sotmesa al seu marit com totes les dones del seu temps. 

LES SENYORETES EREN DEL CARRER AVINYÓ

Un dels grans quadres de la història universal del l’art, sembla que porta el nom d’un dels carrers de la nostra ciutat. Es tracta d’un oli de considerables dimensions (243,9 x 233,7 cm), pintada per Pablo Picasso entre juny i juliol del 1907.

Està considerat el quadre que inaugura el cubisme i, per això, els crítics l’han qualificat de protocubisme o del període africà de Picasso. Amb aquest obra Picasso va experimentar un canvi en la manera de pintar, va trencar amb el realisme eliminant la profunditat en el quadre i la reproducció de l’ideal femení. La inspiració que Picasso va seguir per realitzar les seves senyoretes és l’art primitiu: si ens fixem en el rostre de les dues senyoretes de la dreta del quadre veurem clarament que es tracta de dues màscares africanes, un art que aleshores començava a ser coneguda a Europa, les dues centrals sembla que siguin tretes dels frescos medievals o també de les escultures ibèriques, mentre que la de l’esquerra sembla un perfil egipci. També s’ha apuntat la influència de El Greco (La Visió de l’Apocalipsis al Metropolitan de Nova York), de Cezanne (Les cinc banyistes del Kunstmuseum de Basilea) o Ingres.

El quadre no va agradar quan el va pintar, ni tant sols agradava als artistes i no va sortir del Bateau-Lavoir, el taller de Picasso, fins que va ser exposada el 1916 al Salon d’Antin. Poc temps després, el 1920, seria adquirida per Jacques Doucet, i la seva vídua la que la va vendre el 1939 per 150.000 francs, a Germaine Seligmann, d’on passà, a canvi de 28.000 dòlars, al Museum of Modern Arts de Nova York on la podem observar i només allà ja que ha estat declarada “no prestable”.

La vinculació de l’obra amb el carrer de Barcelona del mateix nom sembla avui clara però no sempre ha estat així. Picasso, quan pintava, quasi mai posava títols als seus quadres i aquesta va ser una obra sense nom. Es diu que al veure-la Guillaume Apollinaire va batejar-la com de El bordell filosòfic, mentre André Salmon li va posar Les demoiselles d’Avinyó. Com poca gent sabia que en aquell carrer hi havia hagut prostíbuls es va pensar que es referia a la ciutat francesa i així va rebre el nom de Les demoiselles d’Avignon.

En un article publicat per Lluís Permanyer a la Vanguardia l’any 1988, degut a la exposició aquell any del quadre de Picasso, aleshores "prestable", al seu museu a Barcelona, exposava les seves investigacions sobre els possibles bordells del carrer: començava citant a Joan Amades que parlava de Can Saleta i també de l’emplaçament de dos prostíbuls, segons dades recollides entre veïns del carrer que van voler que restessin en l'anonimat, als números 26 i 44.

SANTA EULALIA DE BARCELONA

Eulàlia, en grec, significa la ben parlada (“eu” és bé i “lalos” parlar).
S’explica que havia nascut a Sarrià, filla de Filet i Leda i de molt petita, es mostrà molt piadosa.
Hi ha dues llegendes de la seva infantesa:
Com a nena caritativa que era, sempre donava almoines als pobres. Tanta prodigalitat va ser motiu que els seus pares la renyessin. Un dia que la santa anava amb la faldada plena de pa per una pobra, el seu pare la va aturar i li demanà que duia. Esporuguida contestà que flors. Obrí la faldada i aparegueren flors.
Prop de casa seva hi havia un bosc de xiprers. Un dia que per allà s’hi passejava se li aparegué un àngel que li anuncià que seria santa i patrona de Barcelona. Per recordar aquell prodigi, l’àngel va tornar els xiprers en palmeres, les primeres que va tenir la ciutat.
 

Quan només té  13 anys, a Barcelona ha arribat fa poc Dacià, el nou governador romà. Té ordres de ser implacable amb els cristians que a la ciutat tenen un fort seguiment. Ordenarà que tots els habitants facin ofrenes al temple en honor a l’emperador si es neguen patiran terribles càstigs. Quan coneix això la jove Eulàlia, de nit i d’amagat, deixarà casa seva i es traslladarà al centre de la ciutat. No pot aguantar-se de dir-li el que pensa al governador i que sàpiga del seu amor per Déu i que aquest el jutjarà a ell per la seva mala actuació amb els seus germans. Les paraules dites per la nostra santa irritaran Dacià, que no suporta la insolència de la nena. Les ires del governador es dirigiran cap a jove Eulàlia que patirà un terrible martiri que la durà a la santedat. Es parla dels tretze martiris de santa Eulàlia, tants com anys tenia:

1. serà posada en una fosca presó

2. serà assotada amb un fuet
3. serà castigada amb garfis i arpions al poltre, que estripen la seva carn
4. serà posada de peu dins un braser
5. serà cremada amb foc als pits
6. se li freguen les ferides amb pedra tosca
7. se li ruixen les ferides i les nafres amb oli bullent
8. se li reguen les ferides amb plom fos
9. la llencen dins una basa de calç viva
10. la posen nua dins d’una bóta amb vidres, pedres i claus i la llencen per un carrer que fa baixada
11. la tanquen nua dins un corral de bestiar infecte i ple de puces que a milers es tiren damunt del seu cos, així es diu que pels voltants de la festa de santa Eulàlia les puces són més grosses que la resta de l’any i piquen amb més fúria i amb molt més verí, per aquesta raó a santa Eulàlia se la invocava contra els polls
12. serà portada a suplici nua damunt una carreta de bous que anava lentament, neva per vestir-la
13. serà crucificada

Tres dies està a la creu, JOAN AMADES diu que va ser enterrada a una zona que ara correspondria entre l’arc de triomf i l’estació del nord, on es fa la petita capella de santa Eulàlia del Camp, al voltant de la qual es reuniren monjos agustins.
Com la capella de santa Eulàlia del Camp es trobava en una zona, aleshores, plena d’aiguamolls, en temps de sant Quirze, es trasllada a una capella més gran, maca i saludable: santa Maria de les Arenes. Santa Maria de les Arenes serà després santa Maria del Mar. Passen els segles i la invasió musulmana fa que les imatges s’amaguin i es perdin fins que són trobades al segle IX.

una troballa miraculosa

La troballa del cos es va produeix el 23 d'octubre de 878. A instàncies de Sigebut, arquebisbe metropolità de Narbona, el bisbe franc Frodoí, que regia la diòcesi barcelonina, després de tres dies de dejunis i pregàries troba miraculosament un sepulcre a la basílica de Santa Maria de les Arenes. Pels indicis que presenta, es considera que és el sepulcre que es trobava perdut des de la invasió musulmana.

Tret del crani i altres relíquies que havien de ser trameses a Narbona, la resta de relíquies havia de ser traslladada a la catedral. El dia del trasllat es concentren gents de tot el món cristià, omplint la ciutat de peregrins que eren acollits a l’hospital situat on ara hi ha la Pia Almoina. S’organitza una processó i al moment d’arribar davant de les portes de la ciutat romana, aproximadament on ara hi ha la plaça de l'Àngel, el cos es fa tant pesat que va ser impossible moure’l. Immediatament, el bisbe demana als peregrins que resin i demanin l’ajut celestial per resoldre el problema inesperat. Al cap de poc d'iniciar-se les pregàries, apareix un àngel que assenyala amb el dit a un dels canonges de la seu que ajudaven a portar el cos de la santa. Aquèst, cau de genolls a terra i confessa que havia robat un dels dits. Penedit i avergonyit, el reincorpora dins el fèretre i el cos perd la seva pesadesa i potser traslladat. La santa no volia entrar incompleta a la ciutat.

un antic monument

El 1616 es col·loca a la plaça un obelisc, a dalt del qual hi ha la imatge d’un àngel amb les mans esteses i el dit estirat assenyalant a santa Maria del Mar i al terra. Era una imatge realitzada amb una planxa de coure. Al marge d’aquesta escultura el portal es va anomenar de santa Eulàlia i la Baixada de la Presó (avui de la Llibreteria) de Santa Eulàlia. La nova urbanització de la plaça de l'any 1823 sacrificà el monument on apareixia l'àngel i la santa i només se'n salvà la figura de l'àngel, que fou duta al Arxiu Municipal, després al Museu del Parc de la Ciutadella i finalment desposseït de les ales i maltractat, al Museu d'Història de Barcelona. Modernament, una reproducció de l'escultor Àngel Ferrant fou col·locada a la fornícula de la façana de l'edifici anomenat can Calicó a la mateixa plaça a la qual donà el nom.

Santa Eulàlia continua com a patrona de la ciutat, continua protegint-nos i portant-nos bones coses . Per això cada 12 de febrer celebren una festa en el seu honor. Ara en la protecció de la ciutat l’ajuda Nostra Senyora de la Mercè Mercè des de que el 30 de març de 1868, a Roma, un Breu pontifici l'anomenada patrona de la diòcesis barcelonesa.  Si s’hagués d’explicar la diferència en el patronatge de la Mercè i santa Eulàlia en termes de jurisdicció hi ha un matis: Santa Eulàlia és la patrona de la ciutat i la Mercè de la diòcesis, és a dir, de l’església.
Però els barcelonins celebrem amb gran joia la nostra gran festa major al voltant del 24 de setembre. Per aquesta raó, la veu popular assegura que cada any, per la diada de la Mercè, una fina pluja cau sobre la ciutat. No és una pluja qualsevol, són les llàgrimes de santa Eulàlia, un senyal de la pena que sent pel patronatge perdut.

LA GEOGRAFIA EULALIANA A CIUTAT VELLA

A Barcelona trobem un munt d’espais on podem recordar a santa Eulàlia, configuren una mena de geografia eulaliana.

Relacionats amb el martiri tenim:

1. CARRER DE LA BAIXADA DE SANTA EULÀLIA
És el lloc on la tradició situa un dels 13 martiris, en aquest carrer va ser llançada dins una bota amb ganivets, vidres i pedres, fins i tot s’ha dit que això va passar 13 vegades, com 13 van ser els martiris de la santa. Una capella veïnal, amb un versos de Verdaguer, ho recorda. Abans una petita bota acompanyava a la imatge, com la santa havia estat martiritzada dins d'una, va ser la patrona dels boters. 

2. CARRERS DE LA VOLTA DEL REMEI i DE L’ARC DE SANTA EULÀLIA
Segons la tradició, entre aquests dos carrers es trobava la presó on va ser tancada la nostra patrona. Per aquesta raó, el sol avergonyit, no hi apareix mai. En faust record del seu martiri, hi entrà una vegada a l’any, el dia de la festa de la santa, que correspon al del seu sacrifici. Aquests trossos d'espai ciutadà conserven les típiques cases sobre voltes. Aquesta és la causa de la seva foscor.

3. EL PLA DE LA BOQUERIA
Aquest és un dels dos llocs on es creu que fou crucificada. Hi havia una capella. Després, un home anomenat Taverner, construí una botiga de roba que rebé el nom de la santa (avui encara oberta a passeig de Gràcia). Allà hi ha una vella làpida i una imatge moderna. 

4. LA PLAÇA DEL PEDRÓ
És l’altre espai de la crucifixió. Al segle XVII s’alçà un obelisc coronat per una escultura de Lluís Bonifaç i Llàtzer Tramulles. El 1826 fou convertida en font. El 1936 fou destruïda i refet per Frederic Marès el 1952.
Per embolicar encara més la troca, una tradició situa el seu martiri a la plaça de l’Àngel i també amb el Pla de la Boqueria, durant un temps l'espai de les execucions al ciutat.

Relacionats amb l’enterrament tenim:

5. SANTA MARIA DEL MAR
Acollí les restes, amagades durant la invasió musulmana i perdudes, van ser trobades pel bisbe Frodoí el 878, després de tres dies de dejuni i oracions, i traslladades en solemne processó a la catedral.

6. LAPLAÇA DE L’ÀNGEL
Allà, davant la porta de la ciutat, es produí un miracle: les restes de la santa feren inamovibles i es demana ajut al cel. Apareix un àngel que assenyala a un dels canonges. Aquest, avergonyit, es treu de la butxaca l’ós d’un dit, agafat d’amagat i el reintegrà al sarcòfag. La santa no volia entrar incompleta a la ciutat. Un àngel a una façana de la plaça recorda el fet.

7. LA CRIPTA DE LA CATEDRAL
Al centre de la catedral, a la cripta, es venera el sepulcre que conserva les restes de la santa, obrat per l’italià Lupo di Francesco.

 

Amb diverses tradicions

8. LA CATEDRAL
A) al cor, obrat per relleus renaixentistes del martiri de la santa, hi intervenen el burgalès Bartolomé Ordóñez i el seu deixeble Pere Villar, entre 1563 i 1564

B) portal de sant Iu, conserva una imatge amb la palma i el llibre

C) portal de Santa Eulàlia, del carrer del Bisbe, amb altra imatge, atribuïble a l’escultor Claperós, que li dona nom

D) façana principal, una imatge moderna recorda la dedicació de la catedral a la santa

E) al claustre, 13 oques, recorden que la santa tenia 13 anys quan l’any 304 va patir el martiri
F) una de les campanes és l’Eulàlia.

9. LA PIA ALMOINA
Un relleu recorda que la institució era promoguda per la catedral. En aquest sector s’aixecava l’hospital de santa Eulàlia o d’en Guitart, fundat al segle IX. 

10. L’AJUNTAMENT

A) la Bandera de Santa Eulàlia, es treia a la finestra central quan Barcelona necessitava l’ajut de lapatrona (guerres, pestes, calamitats). Avui es treu en senyal de festa.
B) a una paret lateral la façana gòtica, hi ha una altra imatge.
C) A una de les vidrieres que tanquen les finestres de la façana gòtica, amb els sants protectors, la nostra patrona ocupa un lloc preeminent.
D) Al saló de Plens o de la Reina Regent hi ha una altra escultura de la santa feta per Josep Viladomat.

11. AVINGUDA DEL PORTAL DE L’ÀNGEL
Al número mig de l’avinguda, aleshores de Santa Anna, hi havia una pedra usada per baixar del cavall que era venerada com la pedra en la qual va baixar santa Eulàlia del seu cavall quan venia a Barcelona. Era venerada pels monjos caputxins de Sarrià.

12. L’ARC DE TRIOMF
Primitiva capella de Santa Eulàlia del Camp on es creu que fou enterrada la santa i després es traslladada. Al segle XII es funda una canònica agustina.

13. PARRÒQUIA DE SANTA ANNA
A la sala capitular, entre diverses ménsules es troba una representació de Santa Eulàlia. Els frares agustins de santa Eulàlia del Camp es traslladen al monestir de santa Anna i s’uneixen als sepulcristes al segle XV.

14. EL RIU DE SOTA o DE SANTA EULÀLIA
Era creença que a Barcelona existia un riu soterrani que nodria d’aigua els pous de la ciutat, quan a Barcelona l’aigua era un bé escàs i preuat es considerava que era sota protecció de la santa patrona. L’invocaren els pouetaires.

15. CARRER LLÀSTICS. ANTIC HOSTAL DESANTA EULÀLIA
Un relleu amb una imatge de la santa recorda que en aquest hi havia un hostal que duia el seu nom.

16. CARRER ESPARTERIA/VOLTA DELSTAMBORETS
Els estadants tenien per patrona a santa Eulàlia, que tenia oberta una capella veïnal al carrer. Anaven en processó a Sarrià.

MARÈS I LES RESTES DE SANTA EULÀLIA

Una vegada més, Frederic Marès ens proporciona a les seves memòries una bona informació sobre un aspecte interessant de la nostra ciutat com són les restes de Santa Eulàlia de a cripta de a catedral poc després de la fi de la guerra. Explica Marès:

 

Más tarde, ya terminada la guerra, la pura casualidad, me llevara a estar presente cuando, por segunda vez, se abría el sepulcro (...) se trataba de averiguar de una manera cierta si existían los restos del cuerpo de Santa Eulalia, o se los habían llevado. Pues rumores los hubo y había que acallarlos, para tranquilizar los espíritus de la Barcelona devota de su Santa Patrona.
¡Quien me dijera que un día yo tenía que contemplar y más aún tener en mis propias manos pecadoras las reliquias de la Santa!

Era el 14 de diciembre de 1939, cuando me dirigía al Palacio de la Diputación, por la calle de los Condes de Barcelona, frente a la Puerta de San Ivo, tropecé con el contratista Amargós quién me invitó a presenciar un acto que, me dice, ha de impresionarme. Entramos en la catedral, descendemos a la cripta, apartamos un gran paño que la cerraba a la mirada de la gente y pasamos dentro. Los canónigos Dr. Serra Puig, Terradella, Vilaseca, Faura, el presbítero Carran, el jefe de ceremonial del Ayuntamiento Manuel Ribé y el sacristán, contemplaban el andamiaje que los obreros acababan de montar alrededor del sepulcro
(...) oigo que Amargós da la orden a sus obreros de tirar de las cadenas (...) Y la cabria empieza a chirriar y, lentamente, se mueve la tapa de mármol que cubre el sarcófago. El momento toma un cariz profundamente emocional. Se eleva la losa (...)
Nadie habla, el silencio es total, sólo el contratista da órdenes: “¡más un poco más, ¡basta! Ahora a la derecha, más, más, ¡alto!, bajen; y la losa desciende sobre los tablones (...)
El sarcófago está abierto, expectación: subimos al andamio, miramos dentro y descubrimos otro sarcófago en alabastro, más pequeño, menos de la mitad. Liso, sin el menor adorno en la caja (...) en la cara anterior, una inscripción en latín y en letra gótica dice: Hic requiescit corpus beatae Eulaliae /barchinonensis virginis et martyris / christi quod in vasculo ycontinúa isto fuit positum anno incarnacionis / dominen MCCCXXXIX VI idus iulii.
(...) la tapa no pesa, un hombre sólo sin esfuerzo la retira. El momento es de una honda emoción. Todas nuestras miradas coinciden en un mismo vértice.
(...) Miramos y descubrimos un pequeñito montón de cenizas y unos cuantos restos de huesos. Muy escasos (...) Una vértebra, un pedazo del hueso frontal o parietal, y lo demás ceniza (...) y creo recordar unos pedacitos de tela de lino. Y esto y no más es cuanto figura en el sepulcro de Santa Eulalia.

UN REI I LA SEVA REINA

Fa quasi 1600, a Barcelona, l'Ataülf i la Gala Placídia van viure moments intensos.

Aelia Gala Placídia era la filla de l'emperador romà Teodosi. L'any 410, quan els visigots d'Alaric saquegen Roma, la prenen com a hostatge. Ataülf és cunyat d'Alaric i, al morir aquest, el succeeix com a rei dels visigots i es fa càrrec de la captiva. El 414 es casa amb ella ja que el patrici Constanci la demana per fer-la la seva esposa. La parella reial marxa a Barcelona fugint de Constanci. La reina espera un fill, Teodosi, que morirà a la ciutat als pocs mesos del seu naixement. L'alegria es transformà en pena i la mort del seu marit fa que canvii d'aires i torni a Roma a canvi de 600.000 mesures de blat. Constanci, que serà també emperador, serà el seu marit i pare dels seus dos fills. Serà enterrada a Ravenna en un mausoleu esplèndid embellit amb rics mosaics.

 

A la part del darrera de l'actual Ajuntament, hi havia el Palau Reial Menor o de la reina, a finals del segle XIX fou enderrocat i es va urbanitzar un barri de belles cases. Una sèrie de carrers van ser aixecats amb edificis ideats per un grup d'arquitectes en el que destaca l'Elies Rogent. Els nous carrers seran el de Palau, el de la Comtessa de Sobradiel i un de llarg que es dedicarà al rei dels visigots que va triar la nostra ciutat per viure amb la seva esposa. 
Sobre el nom del carrer diu Víctor Balaguer al seu llibre Las Calles de Barcelona: "El nombre que lleva es moderno. Se lo dio el Ayuntamiento de 1835" ... i ens pinta una imatge molt suggerent de la parella:
"pronto la esclava debía hacer esclavo a su vencedor. Por su amor hacia ella concluyó Ataulfo un tratado de alianza con Honorio ... prendido en los lazos del amor que había habido inspirarle Placídia, ni de su reino se cuidaba apenas ni de sus asuntos. Un día había podido vivir para la guerra: entonces solo vivía para el amor. Barcelona había sido convertida por él en un lugar de encantos y delicias ... Si el rey o caudillo vivía del amor, el pueblo, que no sabía y no podía vivir mas que de la guerra, comenzó a murmurar conra la indolencia y la molicie que de su jefe se había apoderado. Los godos ... dieron en criticar a su rey que había abandonado la Italia y perdido la Galia, sacrificando dos reinos al amor de una mujer. De estas murmuraciones vino a formarse un partido contra Ataulfo ... " i, al final, l'assassinen.

A prop del carrer, als anys 60 Josep M. Subirachs reb l'encàrrec de decorar la façana de l'edifici novíssim de l'Ajuntament i en deixa la curiosa imatge de la Gala Placídia, acostant-la a qui fou el seu marit. La plaça barcelonina que té dedicada es trobava molt luny.

Un rei visigot i la seva reina romana, filla, germanastra, esposa i mare d'emperador, van viure moments intensos a la ciutat ara fa 1600 anys.

LA PATRONA NO VOLIA ENTRAR INCOMPLETA

Santa Eulàlia va viure al segle III. Un període difícil pels cristians a causa de les persecucions que els emperadors promulgaven. Quan tot just tenia 13 anys va arribar a Barcelona, Dacià, encarregat de dur a terme una forta persecució contra els cristians. Per celebrar la seva arribada va fer sacrificis al temple en honor dels déus i ordenà que hi participés tothom. Dacià amenaçava que qui no acudís seria jutjat i, en cas de negar-se a oferir els honors als deus, seria sotmès a dolorosos suplicis i turments. Eulàlia va sortir de casa seva, a Sarrià, una nit en secret. Arribà a Barcelona quan tot just començava el judici contra els cristians que havien desobeït l’ordre de Dacià. La jove Eulàlia s’enfrontà al governador i aquest no dubtà en sotmetre-la a tortura fins que el seu cos acabà a la Creu. Despenjat pels seus companys fou portat a enterrar al cementiri junt a la platja.

Acabada la persecució, el seu martiri de Santa Eulàlia desperta una forta devoció entre els habitants de la ciutat. Una església es construeix on era enterrada, la primitiva Santa Maria de les Arenes. La invasió musulmana va portar als barcelonins a amagar les restes de la seva santa. Van ser tant ben amagats, que es va perdre el seu rastre. Els fidels de la santa no sabien on es trobaven les seves restes. Al segle IX, El bisbe Frodoí, fervent admirador de la santa, començà la recerca. Com era costum en aquest casos, va resar i dejunar. Tant era de gran el seu desig de trobar a la santa, que el cel el va ajudar. Una llum mostrà el lloc on descansava el cos de la santa. Després de la gran alegria de la troballa, es va pensar que tan preuades relíquies havien de ser portades a la catedral. El dia del trasllat es va congregar gent de tota la cristiandat, la ciutat s’omplia de peregrins. Es va organitzar una gran processó que recorregué el carrer del Mar. Al trobar-se davant de la porta de la muralla romana, les restes de la santa es va fer molt pesades i ningú va poder-les moure. Estranyat, el bisbe va demanar als peregrins que resessin amb totes les seves forces, el cel havia de solucionar aquell problema. L’aparició d’un àngel va fer posar tothom en peu. Sense dir una paraula va senyalar amb l’angelical dit d’una mà a un dels portadors de les relíquies, mentre que amb l’altre senyalava l’església d’on havia sortit la processó. La persona senyalada va caure de genolls i va posar la mà a la butxaca traient un ós del dit de la santa que s’havia apropiat com a relíquia particular. El dit robat va ser reincorporat a la resta de relíquies i van poder continuar el seu camí. La santa no volia entrar incompleta a la ciutat. 

 L’any 1616, en record del miracle de l’aparició, la imatge d’un àngel va ser posada dalt d’un obelisc. La plaça que s’havia dit del Mercadal i del Blat s’anomena per això de l’Àngel. L’obelisc ja no hi és, però l’àngel, còpia de l’antic ,es pot veure a una capella oberta a una casa de la plaça.

MARGARET MICHAELIS FOTOGRAFIÀ EL BARRI XINO

El dia 6 d’abril de 1902 hi ha una gran alegria a la casa de la família de l’Henryk i la Fanny Gros, neix una nena, la Margaret, el segon dels seus fills. Viuen a Dzieditz, a Àustria, i són jueus.

La jove Grete es sent atreta pel món de la fotografia i estudia a Viena, a Institut d’Arts Gràfiques. Poc després començarà com a ajudant a diversos estudis de Berlín i Praga. En aquests anys de joventut ja la veiem viatjant per diverses ciutats cosa que farà al llarg de la seva vida.

Instal·lada definitivament a Berlín, coneix aquí serà el seu company, Rudolph Michaelis, jove d’idees anarquistes i que treballa al Museu d’Antiguitats del Museu Estatal de Berlín. La jove parella viurà tranquil·lament, ell treballant al museu amb qui participa a una expedició a Iraq entre 1931 i 1932 i ella realitzant la seva feina com a fotògrafa amb la seva empresa Foto-Gross. Sembla que el 1932 ve a Barcelona on farà una sèrie de fotografies del districte V, el mític barri xinès. Unes notes sense datar ni signar a l’arxiu del GATCPAC han estat relacionades en aquest viatge:

“Un dia per la tarda a Barcelona, vaig agafar la meva petita Leica i vaig fer una incursió pel Barri Xino. Allà vaig trobar els meus amics, els tramposos de les cartes. Al seu voltant una gran quantitat de gitanos i còmplices. Valia la pena fer una foto! ... tots em van mirar amb cara de pocs amics, pensaven que devia ser un xivata de la policia i que faria us de les fotos en contra seu ...Ja no vaig poder treballar amb tranquil·litat al carrer del Migdia ...  Em vaig alegrar de ser de nou a la fonda ...Va arribar un acordionista i es va seure davant de la fonda i començà a tocar. Al cap d’una poca estona tots els nens del carrer del Migdia l’havien envoltat”

La vida de la parella canviarà el 1933, amb l’arribada al poder del partit nacional socialista, comencen aleshores els problemes. Sobretot per Rudolf que serà acomiadat del museu acusat d’activitats antifeixistes i més tard empresonat. La parella decideix casar-se i poc després marxarà a Barcelona, arriben a finals del 1933. Aquí existia ja un nucli d’anarquistes alemanys que acullen a la jove parella.

A Barcelona la Margaret seguirà amb la seva feina de fotògrafa, sabem que obra Foto-Estudi, al carrer Rosselló 36, 4t 4ª, i que després canvia de nom i emplaçament, el nou Foto-Elis al número 218 de l’avinguda de la República Argentina. Mentre el Rudolf col·labora amb el Pere Bosch i Gimpera a les excavacions d’Empúries.

La parella no es mantindrà unida a Barcelona, l’any 1934 es separa i finalment es divorcia tres anys més tard.

La Margaret continua treballant com a fotògrafa a Barcelona, realitzarà treballs publicitaris, col·laboracions  amb el GATCPAC, especialment amb els arquitectes G. Rodríguez Arias i R. Rivas Seva, i també treballs de propaganda. Les seves fotografies apareixen a les revistes AC, D’Ací y d’Allà, Crònica, Nova Iberia o SIAS (Butlletí de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social).

La guerra civil farà que la Margaret es plantegi de nou canviar d’aires: El 1937 marxarà a Paris. D’allà anirà a la població polonesa de Bielsko on es troba la família. Mitjançant l’ajuda del vice-cònsol britànic a Polònia aconsegueix un visat per anar a Londres on arriba a finals del 1938 i uns mesos després marxarà cap a on serà el seu definitiu destí: Australia. Allà mora el 16 d’octubre de 1985. Entre les fotografies que formen el seu arxiu hi ha un bon grapat de les que va fer a Barcelona.