Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges

"COSAS QUE PASAN. RUFIANES SOBRE EL ASFALTO"




Quan vaig llegir aquesta vella informació a la pàgina 14 de l’edició de La Vanguardia Española del 15 desembre 1951, em va venir a la ment El piropo, la fotografia del gran Xavier Miserachs. La imatge és de 1962, una dècada més tard del que explicava La Vanguardia. Potser la floreta que li diuen a la noia de la foto podia ser d'un dia de santa Llúcia.

“COSAS QUE PASAN. RUFIANES SOBRE EL ASFALTO"

"Barcelona es una ciudad cristiana y española y sus fiestas tienen un aire alegre y tradicional que se compagina muy bien con la sólida piedad y las buenas costumbres, ninguna de las cuales, repetimos, está reñida con la expansión honesta y cortés. Pero desde hace unos años, con agravación constante que ha llegado a un límite sencillamente intolerable, la festividad barcelonesa de Santa Lucía viene siendo desnaturalizada. Aprovechando que se trata de la festividad de las modistillas, que se lanzan en bandadas a la calle a divertirse lo suyo — de un modo algo afrancesado, reconozcámoslo— , salen a la superficie urbana bandadas nutridas de jovenzuelos, que- bajo el denominativo genérico y no siempre adecuado de «estudiantes» se dedican a perseguir, zaherir y atropellar en términos procaces a las jovencitas, anden sueltas o en compañía, sean modistas o no lo; sean y provoquen o no provoquen —que por lo general no los provocan — algazara y chicoleos.

"La «fiestecita», que va siendo un bochorno para la ciudad, un semillero de gestos y actitudes inciviles, un espectáculo que, recuerda las bacanales de la Roma pagana o la entrada, de las hordas bárbaras en una ciudad rabiosamente conquistada con espíritu de saqueo, se prepara con una o dos jornadas de antelación mediante tumultos y jaleos en los centros escolares, bajo la especie de que sean adelantadas las vacaciones escolares. ¡Qué más quieren los falsos estudiantes, los que solo ansían campar por sus respetos y, en suma, alterar el orden y hacerse, sin peligro, los amos de la calle!

"Pues no; la autoridad debe prevenir la no repetición del espectáculo nefando; y si se produce, debe cortarlo de raíz donde se produzca con indomable energía, con implacable mano dura. Que los cafres sean puestos a disposición de la autoridad correspondiente donde quiera que cometan el desmán y en el acto mismo de transgredir las normas más elementales de la civilidad y la convivencia, ya que ni siquiera son sensibles a la cortesía, a la galantería y, sobre todo y ante todo, al respeto que merecen las mujeres. Contra las mujeres no se puede atentar ni de palabra: mucho menos de obra, acosándolas tumultuosamente como si se tratara de piezas de caza- ¿No tienen esos incalificables sujetos madre, hermana o novia de quien acordarse en el momento en que proceden de forma tan baja y rufianesca”

LA CASA DELS FOTÒGRAFS


El Centre Internacional de Fotografia de Barcelona va ser un dels actius centres culturals apareguts a la ciutat arran de la mort de Franco. El CIFB girava entorn de la docència, la divulgació i la producció de fotografia. No va tenir una vida massa llarga, va estar actiu cinc anys, entre 1978 i 1983, però va deixar un important rastre i va fer avançar el fet fotogràfic. El seu director era l’Albert Ripoll Guspi, un dels grans noms de la fotografia a la nostra ciutat. Diuen que el centre estava a mig camí del cine club, l’escola, la sala d’art i el focus de debat. A la seva Nueva guia secreta de Barcelona, Josep Maria Carandell escrivia: “posee bar, biblioteca, sala de exposiciones, escuela a tres niveles y da cursos monográficos ... su espectacular fachada fue pintada por Arranz Bravo y Bartolozzi en un alarde de imitar a la fotografia, con los retratos de varios de los fotógrafos”. El MACBA recorda el centre en una exposició entre gener i maig del 2012  i anuncia que després de la mateixa un important fons documental del centre estarà disponible per poder ser consultat al Centre d'Estudis i Documentació del MACBA.


Si ens acostem al carrer Aurora, on tenia era la seu del centre, encara podem veure la decoració de la que parlava Carandell. És un dels edificis característics del barri, construït al segle XIX segurament per ser aprofitat com a fàbrica. El que fa diferent l’edifici, avui ocupat per habitatges, és la decoració de la seva façana que des de 1999 llueix gràcies a la restauració promoguda per l’Institut del Paisatge Urbà i finançada per l’empresa Chrysler. En el moment de fer la restauració la relació entre els dos autors era inexistent, el Rafael Bartolozzi no va participar i l’Eduard Arranz Bravo va rebre, dalt de la bastida, el suport del pintor Martí Cormand.  Malgrat l’estretor del carrer cal mirar lafaçana detingudament, allà trobarem 19 plafons on hi ha 78 fotògrafs de diverses nacionalitats i de diverses èpoques.

Al quart pis, trobem els pioners. Als dos plafons de l’esquera, al primer, l’heliografía, considerada la primera fotografía, feta el 1826 per Nicéphore Niépce (1765-1833) i al seu costat el retrat de Louis Jacques Daguerre (1887-1851)
A la dreta, un retrat de William Henry Fox Talbot (1800-1887) i al seu costat una fotografia experimental, l’estudi de la figura humana en moviment, d’Eadweard Muybrydge (1830-1904) 

Al tercer pis trobem un bon nombre de fotògrafs, a l’esquerra de la façana dos plafons: al primer amb Eugéne Atget (1857-1927), Jacob Riis (1849-1914), Mathew B. Brady (1823-1896), Lewis W. Hine (1874-1940), Roger Fenton (1819-1940)  i al seu costat Erich Salomon (1886-1944), Félix H. Man (1893-1985), August Sander (1876-1964), Alfred Eisenstaedt (1898-1995).
Als dos plafons de la dreta apareixen al primer Gaspard Felix Tournchon, conegut com a Nadar (1820-1910), Lewis Carrol (Charles Lutwitge Dogson 1832-1898), Julia Margaret Cameron (1815-1879) i al segon Paul Strand (1890-1976), Alfred Stieglitz (1864-1946), Edward Steichen (1879-1973)

Al segon pis els fotògrafs que apareixen als dos plafons de l’esquerra són:en el primer André Kertész (1894-1985), Jacques-Henri Lartigue (1894-1986), Bill Brandt (1904-1983), Brassi (Gyula Halász 1895-1984), Manuel Alvarez Bravo (1902) i al segon, Walter Evans (1903-1975), Dorotea Lange (1895-1965), Margaret Bourke-White (1904-1971), Ben Sahb (1898-1969)
Als dos plafons de la dreta, hi són, al primer, Edward Weston (1886-1958), Ansel Adams(1902-1984), Imagen Cunningham (1883-1976), Wynn Bullock (1902-1975) i al segon Minor White (1908-1976), Otto Steinert, Lászlo Moholy-Nagy (1895-1946), Alexander Rodchenko (1891-1956) i Man Ray (1890-1976)

Al primer pis es repeteix el mateix esquema que als altres. Als plafons de l’esquerra, al primer, W. Eugene Smith (1918-1978), Weegee (Arthur H. Fellig 1899-1968), David Seymur “Chim” 1911-1956), Robert Capa (André Friedmann, 1913-1954)
I al segon, Diana Arbus (1923-1971), Donald McCullin (1935), Robert Doisneau (1912-1994), Robert Frank (1924), Bruce Davidson (1933)
Als dos plafons que es troben a la dreta. Al primer apareixen Yousuf Karsh (1908), Philippe Halsman (1906-1979), Arnold Newman (1918-2006), Cecil Beaton (1904-1980), Richard Avedon (1923-2004), Irving Penn (1917). I al segon Franco Ontana (1933), Ernst Haas (1921-1986), Jerry N. Uelsman (1934), Duane Michals (1932), Bernard Plossu (1945)

A la planta baixa només hi ha tres plafons. A l’esquerra hi trobem a Agustí Centelles Ossó (1909-1985), Francesc Català Roca (1922-1998), Josep Armengol “Gol” (1946), Josep Cunties (1946), Jose Ortiz de Echagüe (1886-1980), Jordi Socias (1945), Joaquín Pla-Janini (1879-1970)
Al centre la Colita (1940), Leopoldo Pomés (1931), Oriol Maspons (1928), Xavier Miserachs (1937-1998)
I a l’esquerra el més densament ocupat on hi són Jean-Claude Lemagny (1931), Lanfranco Colombo, Nathan Lyons (1930), Cornell Capa (1918), Jean Dieuzaide (1921), Lee Witkin (1935-1984), John Szarkowski, André Laude (1936-1995), Gisèle Freund (1908-2000)

SET FOTÒGRAFS NOSTRES


D'entre els 19 plafons que decoren la que va ser seu del Centre Internacional de la Fotografia del carrer de l'Aurora 11, al barri del Raval, destaquen dos plafons amb fotògrafs locals. Es troben a la planta baixa de l'edifici i són els més accessibles.
El primer dels plafons mostra 7 importants fotògrafs. Adalt del plafó, els més antics, són José Ortiz de Echagüe i Joaquim Pla Janini.
Al mig trobem a Francesc Català Roca, Pep Curties i Jordi Socias. Abaix apareixen Agustí Centelles i Josep Armengol "Gol"


sobre Català Roca


 

 

sobre Agustí Centelles
                                           

QUATRE FOTÒGRAFS DE CASA



Dels plafons pintats a l’antiga casa dels fotògrafs, al núm. 11 del carrer Aurora, al barri del raval, on hi ha representats 78 fotògrafs en 19 plafons, destaca un grup de barcelonins. Són els fotògrafs de casa: a dalt de tot del plafó hi és Leopoldo Pomés, a baix a l’esquerra, Isabel Esteva, Colita, al centre, Xavier Miserachs, a la dreta Oriol Maspons. Gràcies al seu treball podem saber una mica millor que ha anat passant a la nostra ciutat.

sobre Leopoldo Pomés
 

 

sobre Colita
 

 

sobre Xavier Miserachs

sobre Oriol Maspons





ELS FOTÒGRAFS DE LA MALETA

Tres fotògrafs ens tornen a visitar. S’havien conegut a Paris l’any 1931 i van compartir una vida dedicada a la fotografia i una mateixa manera de morir. Tots tres van ser aquí ara fa 75 anys. Ara els tres venen, com deia Machado, lleugers d’equipatge, amb una sola maleta: la maleta mexicana. Dins milers de negatius que ens han de servir per saber que va passar a la guerra civil. 


Aquest tres visitants s’han instal·lat uns mesos al MNAC. Són l’alemanya Gerda Taro, Gerda Pohorylle de nom real, el polonès David Seymour, Chim, abreviatura del seu cognom autèntic, Szymin, i l’hongarès Ernö Andrei Friedman, aviat conegut com Robert Capa. Aquest dos últims apareixen  a una de les pintures que omplen la façana de la que va ser la casa del fotògrafs, al número 11 del ravaler carrer de l’Aurora, ocupen el seu lloc a la paret amb 76 col·legues més.

 
David Seymour neix a Varsòvia el 1911, estudia a Leipzig i marxa a Paris el 1931. Andrei Friedman, neix a Budapest el 1913. Es veu obligat a marxar del seu país, primer a Berlin, i després a Paris on també serà Gerda Taro, nascuda el 1911, i l’Henri Cartier-Bresson. Per poder col·locar millor les fotos, Andrei i Gerda Taro, inventen el fotògraf americà Robert Capa, amb aquest nom les seves fotos són acceptades cosa que no passa quan les ofereixen amb el seu nom veritable. Naixia una figura que esdevindrà mítica.


Compromès amb la causa antifeixista David Seymour marxa a Espanya. Taro i Capa, per l’editor Lucien Vogel, també cobreixen la guerra civil. Els tres fotògrafs de la maleta són antifeixistes i van a la guerra, però en lloc d’armes duen cameres. Sabem que Taro i Capa, arriben el mes d’agost i es mouen al llarg del territori per fotografiar el que passa. D’entre els testimonis impagables del conflicte hi ha la imatge del milicià caigut a Cerro Muriano, Córdoba. Als anys que dura el conflicte trobem a la parella Capa-Taro a Barcelona, al front d’Osca, a Còrdova, a Toledo, a Madrid, el 1936, a Màlaga, a Almeria, de nou a Madrid, a Bilbao, a Segòvia de nou a Madrid, el 1937, i, ja sense Taro, als fronts de l’Ebre, del Segre i, de nou a Barcelona, el 1938, d’on sortirà amb els refugiats republicans als camps del sud de França. David Seymour anirà amb els refugiats a Mèxic. Gerda Taro no veurà acabar la guerra, mora el juliol de 1937, a Brunete, quan un tanc republicà l’atropella. Li faltava un any per fer-ne 27.


A partir de 1941, les cameres de Robert Capa i de David Seymour es traslladen als escenaris de la segona guerra mundial. Chim s’allista com a fotògraf i intèrpret a l’exèrcit dels Estats Units. Capa serà el que més a prop viurà els grans esdeveniments de la guerra. “Si la foto no és suficientment bona, és que no hi ets prou a prop”, deia Capa.  Primer és a Londres, on retrata la ciutat patint per les bombes alemanyes, i més documenta l’atac de les tropes aliades al nord d’Àfrica. S'enrola al 1943 a l'exèrcit i marxa a Sicília i Nàpols. Es troba al desembarcament de Normandia, el famós dia D (6 de juny de1944), segueix fins al Mont-Saint-Michel, amb el seu amic Ernest Hemingway, i arriba a Paris per retratar la ciutat alliberada, allà segur que de nou es van trobar. Es llença en paracaigudes sobre Alemanya amb les tropes dels Estats Units, arriba a Leipzig i veu com Alemanya es rendeix. Deia que era l’últim home en morir.
Acabat el conflicte, l’any 1947, Seymour i Capa, funden amb Henri Cartier-Bresson, Georges Rodger i William Vandivert la prestigiosa agencia fotogràfica Magnum Photos. Plataforma a la que faran amb una fructífera tasca.


El 1954 criden Capa per substituir el fotògraf de la revista Life a Vietnam. La matinada del 25 de maig, mentre acompanya una expedició de l’exèrcit francès, fa una fotografia, al voler repetir-la, trepitja una mina morint quan no ha fet encara els 41 anys.
David Seymour serà el tercer en caure, dos anys després, l’any 1956, al costat del fotògraf francès Jean Roy, és tirotejat per soldats egipcis al canal de Suez.




ATV, EL DE LES POSTALS

 
Entre 1905 i 1915 va ser l’època daurada de les postals. A Barcelona, primer Adouard i Josep Esplugas Puig, i després, les cases Hauser i Menet, Samsot i Missé, L. Roissin oferien nombroses vistes urbanes amb els indrets més coneguts i emblemàtics. Un dels editors d’aquesta indústria, amb una producció remarcable per la seva quantitat i qualitat, és la d’ATV. Inicials del barceloní Àngel Toldrà Viazo (17 maig de 1867 - 1 d’octubre de 1956). Dels seus 89 anys es va passar quasi 40 anys dedicat a la fotografia. ATV no era un fotògraf gaire estricte. De fet, va començar en el negoci a través de la seva feina com a venedor de papers especials i cromos. Tenia la representació de la casa belga Biermans. La seva botiga era a Canuda 41-43. Allí vendria les seves pròpies postals. 

Havia estudiat comerç i comptabilitat i així va orientar la seva feina en el mon de la fotografia. Tenia més un interès comercial en la imatge que l’artístic o testimonial. No anava amb la màquina captant imatges. El seu treball era buscar enquadraments atractius de la ciutat, treure’n una imatge i reproduir-la en sèrie. Era un home incansable, tots els edificis de Barcelona, els indrets més destacats eren motiu d’una postal de la seva “Serie General” que arribà a tenir més de 4.500 exemplars.

Va deixar un testimoni de gran valor sobre la ciutat en forma de vistes generals, carrers significatius, monuments, esglésies, interiors, parcs vistes. Va fer fotografiar tota Catalunya, Mallorca, Navarra, Guipúscoa. Va fer tiratges o sèries per institucions o empreses. Va deixar testimoni de la Setmana Tràgica. Va fer fotos en diferents èpoques de l’any a la recerca de la varietat. Va prendre vistes panoràmiques. Va fer fotografies estereoscòpiques. 

Era un home educat també en l’Art, va ser amic del pintor Modest Urgell i va reunir una important col·lecció artística. Vivia a Sant Gervasi, al carrer Saragossa 26. Com a prop vivia l’astrònom Comas i Solà,  va aprofitar la seva amistat i els instruments de la seva feina. Això explica una sèrie de fotografies de núvols i astres.
Quan va deixar la feina a la fotografia a provar en el món dels negocis: va vendre’s el domicili i va anar a viure a Balmes 365, va invertir el seu capital en una indústria elèctrica que el va deixar quasi arruïnat. Va vendre’s la seva col·lecció i, quan quedà vidu, anà a viure amb la seva filla. Al carrer Laforja passaria els darrers anys de la seva vida.

EL MEU VEÍ FRANCESC BOIX


Francesc Boix hauria estat veí meu, va néixer al Poble Sec, al núm. 19 del carrer Margarit. Allà hi havia la "Sastreria Boix" i el domicili familiar. Era de pare barceloní i mare aragonesa i tenia tres germanes. La seva família era catalanista i d'esquerres. La situació familiar no era dolenta ja que Francesc va començà el batxillerat. Es diu que heretà la passió per la fotografia de casa seva. El seu pare, que comprava càmeres a les subhastes, havia habilitat una antiga cuina de la sastreria com a laboratori fotogràfic. Amb aquests interessos, el seu primer treball sembla que fou d'aprenent a la casa Fotografia Industrial Romagosa. També es sap que havia treballat d'aprenent amb es fotògrafs Mayo.

Era d'ideologia comunista, cosa normal com a fill d'un barri obrer. Era membre del JSU. Les seves fotos apareixen a Juliol, Periòdic de la Joventut Unificada de Catalunya. Quan va esclatar la guerra, tenia 16 anys marxa al front a més d'agafar el fusell segur que agafà la càmara. Acabada la guerra, marxa exiliat a França on segueix lluitant contra el feixisme. Tindrà la mala sort de ser fet presoner pels nazis, l'any 1940 i lliurat a la Gestapo. El conduiran al camp de Mathausen amb 7.200 republicans, el 1941. La dictadura franquista, en veu del cuñadísimo Serrano Suñer, considerava que els "rojos" no eran "españoles" i no li importava el més mínim que fossin deportats a un camp. A Matthausen són dels primers en arrivar. Són considerats apàtrides i llueixen un triangle vermell cosit a la roba. Són una bona mà d'obra, treballen durament a una pedrera, molt rentable pel règim de Hitler. D'allà havia de sortir la pedra del mausoleu que el dictador pensava fer a Linz. El duríssim treball en el camp minvà la xifra dels republicans de Mathausen a un 1.500.

Francesc Boix serà destinat al Servei d’Identificació del camp, al servei de fotos, on els nazis documentaven amb imatges els informes que enviaven a l'alt comandament de Berlin: fotografies d'identificació, escenes del funcionament del camp, testimonis d'esdeveniments especials... Aquelles fotos esgarrifoses van ser robades pels presos i en acabar la guerra van constituir una prova contra les jerarquies nazis al judici de Nuremberg. El 28 i 29 de gener de 1946, Francesc Boix mostrava a Nuremberg les fotografies de Mathausen. Llegir el que declarava Francesc Boix posa els pèls de punta. Boix estarà present en el moment de l'alliberament del camp. (per saber-ne més Francesc Boix, el fotògraf de Mathausen eds. La magrana pp. 185-214)

Els que el coneixien deien que era un home d'extraordinària vitalitat, havia tingut la mort tant a prop que sabia veritablement quin era el valor de la vida. Va quedar-se a viure a Paris, treballava, viatjava i feia cures de repòs i passava temporades hospitalàries. Va treballar a Ce Soir, L'Humanité. Per feina, va anar a Argèlia, Praga, Budapest, Grècia...  I el 1949 ha d'abandonar el Tour de França que cobria com cada any, a causa de problemes als seus pulmons. El 1951, quan només li queda un mes i 10 dies per complir els 31 anys, moria.


 

SI LI POSEM PERILLA, SEMBLA EL MEU VEÍ


el dia que li van rentar la cara a Colom, semblava una mica trist...
el pentinat que no li toquin

MARGARET MICHAELIS FOTOGRAFIÀ EL BARRI XINO


El dia 6 d’abril de 1902 hi ha una gran alegria a la casa de la família de l’Henryk i la Fanny Gros, neix una nena, la Margaret, el segon dels seus fills. Viuen a Dzieditz, a Àustria, i són jueus.

La jove Grete es sent atreta pel món de la fotografia i estudia a Viena, a Institut d’Arts Gràfiques. Poc després començarà com a ajudant a diversos estudis de Berlín i Praga. En aquests anys de joventut ja la veiem viatjant per diverses ciutats cosa que farà al llarg de la seva vida.

Instal·lada definitivament a Berlín, coneix aquí serà el seu company, Rudolph Michaelis, jove d’idees anarquistes i que treballa al Museu d’Antiguitats del Museu Estatal de Berlín. La jove parella viurà tranquil·lament, ell treballant al museu amb qui participa a una expedició a Iraq entre 1931 i 1932 i ella realitzant la seva feina com a fotògrafa amb la seva empresa Foto-Gross. Sembla que el 1932 ve a Barcelona on farà una sèrie de fotografies del districte V, el mític barri xinès. Unes notes sense datar ni signar a l’arxiu del GATCPAC han estat relacionades en aquest viatge:

“Un dia per la tarda a Barcelona, vaig agafar la meva petita Leica i vaig fer una incursió pel Barri Xino. Allà vaig trobar els meus amics, els tramposos de les cartes. Al seu voltant una gran quantitat de gitanos i còmplices. Valia la pena fer una foto! ... tots em van mirar amb cara de pocs amics, pensaven que devia ser un xivata de la policia i que faria us de les fotos en contra seu ...Ja no vaig poder treballar amb tranquil·litat al carrer del Migdia ...  Em vaig alegrar de ser de nou a la fonda ...Va arribar un acordionista i es va seure davant de la fonda i començà a tocar. Al cap d’una poca estona tots els nens del carrer del Migdia l’havien envoltat”



La vida de la parella canviarà el 1933, amb l’arribada al poder del partit nacional socialista, comencen aleshores els problemes. Sobretot per Rudolf que serà acomiadat del museu acusat d’activitats antifeixistes i més tard empresonat. La parella decideix casar-se i poc després marxarà a Barcelona, arriben a finals del 1933. Aquí existia ja un nucli d’anarquistes alemanys que acullen a la jove parella.

A Barcelona la Margaret seguirà amb la seva feina de fotògrafa, sabem que obra Foto-Estudi, al carrer Rosselló 36, 4t 4ª, i que després canvia de nom i emplaçament, el nou Foto-Elis al número 218 de l’avinguda de la República Argentina. Mentre el Rudolf col·labora amb el Pere Bosch i Gimpera a les excavacions d’Empúries.

La parella no es mantindrà unida a Barcelona, l’any 1934 es separa i finalment es divorcia tres anys més tard.

La Margaret continua treballant com a fotògrafa a Barcelona, realitzarà treballs publicitaris, col·laboracions  amb el GATCPAC, especialment amb els arquitectes G. Rodríguez Arias i R. Rivas Seva, i també treballs de propaganda. Les seves fotografies apareixen a les revistes AC, D’Ací y d’Allà, Crònica, Nova Iberia o SIAS (Butlletí de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social).

La guerra civil farà que la Margaret es plantegi de nou canviar d’aires: El 1937 marxarà a Paris. D’allà anirà a la població polonesa de Bielsko on es troba la família. Mitjançant l’ajuda del vice-cònsol britànic a Polònia aconsegueix un visat per anar a Londres on arriba a finals del 1938 i uns mesos després marxarà cap a on serà el seu definitiu destí: Australia. Allà mora el 16 d’octubre de 1985. Entre les fotografies que formen el seu arxiu hi ha un bon grapat de les que va fer a Barcelona.