La feina dels bastaixos era molt feixuga. A l'antiga Barcelona, havien de carregar les mercaderies des dels vaixells i portar-les als magatzems. Quan al port no hi havia vaixells que descarregar movien, des de les pedreres de Montjuïc, les pedres que s'utilitzaven per construir l'església del seu barri: Santa Maria del Mar. I allà van quedar immortalitztats a dos llocs de la façana.
Un és als dos capitells dels extrems de la columnata que enmarca la porta
I l'altra és a la part superior de les portes de fusta que tanquen el recinte.
A l'interior també apareixen més homenatges als que amb l'esforç de la seva feina van fer possible la construcció de l'església del mar al barri de la Ribera. Gent forta i esforçada, generosa i orgullosa que han quedat immortalitzats també al llibre de l'Ildefonso Falcones, La catedral del mar.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Ribera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Ribera. Mostrar tots els missatges
BROKEBACK MOUNTAIN DEL MAR
Quan es celebra el dia de l'orgull sempre em ve al cap un dels capitells de la façana de Santa Maria del Mar. Podria ser un bon cartell per la celebració d'un d'aquests anys. El capitell es troba entre els del costat esquerra de la porta, mirant la façana. Es poden veure quatre figures, dos cavalls i dos cavallers. Aquests es donen un petó a la boca, els podem veure units pels llavis. L'escena porta a un acudit facil i és que aquests dos entendrits cavallers que s'estimen em semblen la font d'inspiració del famós film d'Ang Lee. Només els hi falten uns barrets de cowboy.
![]() |
Bromes apart, aquesta representació escultórica, que potser ja pertanyia a l'església de Santa Maria de les Arenes, com sempre explico quan l'ensenyo als passejants que m'acompanyen pel barri, sembla la representació del petó feudal que en senyal de pau, d'amistat i de fidelitat mutua es feien dos cavallers en el moment de la cerimònia d'homenatge. Quan dos cavallers es vinculaven pel vasalllage s'establia una cerimònia, que a grans trets consistia en la imposició de les mans, el petó feudal i el jurament de fidelitat. Així, un senyor guanyava un vasall i aquest, a canvi d'un regal en forma de diners o terres, es comprometia a ajudar el seu senyor sempre que aquest li demanés, el vasall era des d'aquell moment amic dels amics del seu senyor i enemic dels seus enemics.
Un detall simpàtic més en aquesta joia de la Ribera.
![]() |
| Des del costat esquerre |
![]() |
| Des del costat dret |
Etiquetes de comentaris:
Barcelona gay,
DETALLS CURIOSOS,
escultura,
la Ribera,
Santa Maria del Mar
UNA PINTURA DE PICASSO AMAGADA AL CARRER CONSOLAT DE MAR?
El carrer Consolat de Mar porta aquest nom des de 1834. Abans s’havia anomenat de les voltes dels Boters i dels Fusters, pels oficis que allà hi eren instal•lats, voltes de Guayta, no se sap si pels vigies que des d’aquell lloc miraven al mar i els seus perills o per un llinatge, i finalment, Volta dels encants, ja que allà es va instal•lar un mercat de diversos objectes en pública subhasta. És un carrer que guanya quan hi entres. La part del carrer veïna amb la Via Laietana i la plaça d’Antonio López és moderna i a mesura que avancem, a partir del carrer de les Portadores, envelleix. A una banda destaca l’artística Llotja i just al davant un espai encisador, dominat per pintorescos porxos.
Hi ha una curiosa història amagada a aquets carrer. Ens hem de remuntar a l’any 1903, els protganistes són dos joves artistas: Picasso i Sabartés.
El que seria des de 1935 secretari de Picaso publicava un llibre que recollia les seves vivències junts. Allà ens explica la història d’aquest taller:
“Yo tomo un pisito debajo del tejado de una casa de esquina en la parte más angosta de la calle del Consulado: un viejo caserón con escalera de caracol, empinada y oscura. La entrada da a los pórticos en donde están los fabricantes de baúles y maletas. Tengo dos piezas y una cocinita; cada pieza tiene una ventana y el tabique que separa a las dos está agujereado por un tragaluz oval. Las paredes están encaladas, el piso es de ladrillos de barro mal cocido y el techo de vigas. En principio ese local debe servir de estudio (…) A los pocos días Picasso viene a decorar las paredes (…) Como siempre que se entrega a la obsesión de producir, parece que se aísla de cuanto le rodea y que se adueña del espacio en que se mueve: como si se bebiera el aire; como si las ideas estuvieran flotando por allí y temiera que alguien se las quite... El caso es que no separa los ojos de la pared y que el que está a su lado se siente abandonado de su contacto espiritual. Diríase que una fuerza oculta conduce su mano llevándola a seguir, con la punta del pincel, una senda de luz que sólo él puede percibir".
Sabartés explica en que va consistir la decoració: primer es dedica a una de les parets on pinta, sobre d’una finestra, un nu que defineix com a rígid, i continua amb la paret que hi ha enfront, on representa una parella fent l’amor als peus d’un moro penjat a una forca, inspirant-se en la novela eròtica Gamiani d’Alfredo de Musset. Un altra dia torna i treballa en la decoració d’un ull de bou on dibuixa “unas líneas en torno del huevo, dándoles el aspecto de unos párpados abiertos (…) el ojo monumental parecía vigilar lo que pasaba” i a sota unes figures estirades.
Sembla ser que no va ser només Picasso qui va pintar “Casagemas también pintó porciones de pared en el taller aquel”
No sabem gaire més de les pintures, només que un dia un “obrero que tuvo que quitarlas de la vista. A nadie se le ocurrió fotografiarlas siquiere, porque entonces eso todavía no representaba un valor monetario. Hoy la gente se disputaría el honor de verlas, alguien compraría la casa por tenerlas, serian reproducidas, se habría gastado una fortuna para costear el trabajo de despegarlas, montarlas y enmarcarlas”.
Potser avui, 110 anys després de fer-les, les pintures encara hi són allà i tenim a la nostra ciutat unes pintures amagades de Picasso.
Etiquetes de comentaris:
carrer Consolat de Mar,
Jaume Sabartés,
la Ribera,
Picasso
LES VUIT CONFIGURACIONS URBANES
L’any 92 vam ser olímpics, durant uns dies la flama portada d’Olímpia cremava al pebeter. Malgrat ser la que tothom recorda, l’olimpíada esportiva no va ser l’única. La ciutat va viure també una Olimpíada cultural. Una de les manifestacions que encara avui mantenim d’aquella olimpíada va ser la realització d’una sèrie de treballs d’artistes d’avantguarda pels carrers de la ciutat que en forma d’itinerari uneixen la Ribera i la Barceloneta. Són les vuit configuracions urbanes olímpiques
El primer treball és el que va realitza el nord-americà James Turrell que va triar el Convent de Sant Agustí per realitzar una instal·lació lumínica que va anomenar “Deuce coop” (compartiment igualat). Les portes i el passadís d’entrada rebien un subtil tractament a base de llum que transforma l’espai i li dona un caire especial amb un resultat força suggerent.
La següent parada ens a de portar al passeig del Born on el barceloní Jaume Plensa va deixar la seva obra Born, consistent en un enorme bagul muntat sobre un dels bancs del passeig i una sèrie de bales amb diverses que apareixen distribuïdes al llarg del passeig. El conjunt presenta un cert aire misteriós i porta a l’espectador, mentre conviu amb l’obra a reflexionar. El bagul pot ser una al·lusió a les arquetes que guarden les relíquies als edificis religiosos, als cofres dels gremis o al transport de les mercaderies que es podien vendre en aquest mateix indret fa força anys? Les bales recorden el passat bel·licista viscut en aquest lloc pel 1714?
El tercer punt d’aquest itinerari ens porta al Pla de Palau on trobem el treball de l’alemany Ulrich Rückriem. Es tracta de quatre grans monòlits d’aparença idèntica, en forma de falca, realitzades en granit finès i que tenen quasi tres metres d’alçada situades, en dos grups de dues falques cadascun, a la banda de mar de la gran plaça. El fet que es tracti de quatre falques ha estat interpretat com una interpretació lliure de les quatre barres de la senyera. El conjunt produeix una sensació de serenitat i ordre.
El quart indret que va rebre una de les configuracions urbanes és la plaça Pau Vila on hi ha la intervenció de l’alemany Lothar Baumgarten, la Rosa dels vents, és la que pitjor es pot copsar de forma completa ja que es troba de forma dispersa. Consisteix en una sèrie de lletres, d’aproximadament un metre i mig, encastades al terra, entre la plaça i els vials que l’envolten, que escriuen els noms dels vuit vents que configuren la rosa dels vents. Diuen que aquest treball va ser inspirat pel poema Veles e vents d’Ausiàs March. Un curiós treball, discret, que s’ha d’anar descobrint.
La cinquena obra és la més simpàtica del conjunt, va ser realitzada per l’italià Mario Merz amb el nom de Crescendo appare (creixent en aparença) i la constitueixen 21 cubs encastats al terra, dins dels quals hi ha una neons amb diverses xifres. Cada xifra es correspon amb una de les que conformen la successió del matemàtic Leonardo Fibonacci que consisteix en un número resultat de la suma de l’anterior començant per 1 i que és la següent 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89, 144, 233, 377, 610, 987, 1597, 2584, 4181, 6765, 10946. L’obra presenta problemes de manteniment i, malgrat s’ha restaurat diverses vegades, apareix amb els vidres trencat o els neons apagats.
La sisena parada en aquest itinerari per les configuracions urbanes ens ha de portar al final del Passeig joan de Bornó on apareix la curiosa obra del madrileny Juan Muñoz. A l’interior d’una glorieta inspirada en l’umbracle de la Ciutadella apareixen els típics i impersonals saltamartins d’aquest artista. El conjunt havia de tenir aigua constant tal i com indica el nom de la peça, La habitación donde siempre llueve, però per dificultats tècniques no va ser possible. El conjunt ofereix una certa sensació d’angoixa, distanciament i fredor.
La setena parada és L’estel ferit, treball de l’artista alemanya Rebecca Horn, sens dubte el treball més conegut a causa de la seva ubicació al mig de la platja, amb el mar al fons i que, amb els seus 10 metres d’alçada, és visible des de diversos punts del barri. S’ha volgut veure en aquests quatre cubs d’acer amb gran finestrals de vidre, asimètrics, col·locats sense ordre un sobre l’altre, una referència als restaurants, les cases de banys i els habitatges del popular barri marítim de la ciutat d’aquí que també sigui conegut com a Homenatge a la Barceloneta. Un conjunt que suggereix idea fragilitat.
Per acabar, el darrer treball el trobem, des del 2007, al petit espai que es troba entre els carrers de la Conreria i el d’Andrea Dòria. Es tracta del treball Balança romana del grec Iannis Kounellis. La peça ha estat la més viatgera, havia de ser instal·lada als murs de l’anomenat Palau de Mar però va acabar al carrer Almirall Cervera amb Baluart d’on va ser treta quan es va urbanitzar el sector. Es tracta d’una composició que consisteix en una sèrie de plataformes unides per ganxos que pengen d’una gran biga, en les que descansen uns sacs. La inspiració és clara i es troba en la activitat portuària que es realitzava en l’indret en el qual s’havia pensat ubicar la peça.
Etiquetes de comentaris:
el Born,
escultura,
la Barceloneta,
la Ribera,
PASSEJADES
CREMA SANTA MARIA DEL MAR
De Marès m'agraden les seves memòries publicades el 1977. En elles, apart d'un munt de informació sobre la seva passió pel col·leccionar, són impressionants les seves paraules sobre la guerra civil. Quan passejo prop de "la catedral del mar" no puc deixar de pensar en el que explica de santa Maria del Mar, va veure cremar l'església durant els 11 dies que va patir les ires revolucionàries i també va acceptar la oferta del president Companys per dirigir la restauració de l'església, sense sou i amb la garantia de poder actuar amb plena llibertat.
Aquestes són les paraules de Frederic Marès:
Me marcho corriendo hacia el barrio de la Ribera; al entrar en la calle Platería, ya veo las llamas que salen por el rosetón central y de sus campanarios, convertidos en chimenea, los penachos de humo…
Mirones, muchos mirones contemplan el espectáculo, frente a la puerta del Borne. Algunos, los menos, cada vez que se saca una imagen para arrojarla al fuego, esclatan en una ostentosa risotada histérica, acompañada de un palmoteo estúpido. Los más, silenciosos, humillados, despavoridos de terror, impávidos ante tanto sacrilegio, parece como si estuvieran presentes en un velatorio de difuntos.
Me marcho horrorizado, cuando un amigo, con quien tropiezo, me cuenta:
Acabo de hablar con el jefazo del grupo de incendiarios para ver de convencerles, de que se salvara la imagen de San Alejo del escultor Agustín Pujol, obra del siglo XVII, para llevarla al museo. Y el incendiario me pregunta: ¿Quién es este Alejo y este Pujol?, no los conozco… Pero todo fue inútil, sacaron la estatua y entre risas y aplausos fue arrojada al fuego … Lo más triste es quede todos los mirones sólo dos pretendieron ayudarme, los demás, por temor o, por lo que fuera, se hicieron el sordo.
La obra de desagravio de restauración del templo del barrio de la Ribera, iba a dar comienzo: era el 20 de julio de 1938, o sea, dos años después, exactos de su profanación e incendio.
La Generalitat votó una cantidad para empezar las obras de limpieza, desescombro y adecentamiento, y estaba dispuesta a dar cuantas facilidades se creyera conveniente.
Al día siguiente … hicimos la primera visita de reconocimiento del templo. Y en plena visita las sirenas dan la señal de alarma, de bombardeo. ¡Bien empezamos, me dije!
Nuestra primera impresión no podía ser más desoladora, ni más deprimente. No quedaban rastro de los 34 altares laterales. Todo había quedado reducido a cenizas. Las tumbas del subsuelo de la iglesia, en número de más de cien, profanadas; los sarcófagos de algunas capillas, destruidos; las lápidas picoteadas bárbaramente. ¡Oh, la manía de los tesoros ocultos!
El fuego que invadiera el templo debió de ser pavoroso, terrible, por cuanto las llamas alcanzaron los puntos más altos de la bóveda, las claves, los aristones de las ojivas, las columnas, frisos y capiteles; por todos lados huellas indelebles del fuego implacable. La piedra de Montjuïc de gran resistencia a través de los años, tiene su punto débil en el fuego que la hace estallar como si hubiese recibido el disparo de una bala.
Gran parte de la nave central del templo se hallaba llena de montones de escombros: restos de madera chamuscados y ceniza del órgano, tribuna real y sitiales del coro quemados, y por todo su derredor más montones de desperdicios como latas de conservas, botellas, cacerolas y platos rotos, papeles grasientos, estropajos, en fin, los objetos más inmundos se encontraban allí; la abundancia de excremento humano, hacía suponer que aquello había sido refugio de gente nómada, desarraigada.
El espectáculo no podía ser más desolador y decepcionante para quienes conocíamos la historia del templo, su grandeza pretérita
…Pensar que el templo fue construido con la aportación voluntaria del pueblo. Que todos los ciudadanos, de todos los estamentos y oficios, aportaron sus horas extraordinarias: los faquines bajaron los bloques de piedra de Montjuïc que cediera Pedro el Ceremonioso de sus canteras; los albañiles, picapedreros, carpinteros, herreros, unos con su trabajo, otros con su óbolo, todo el barrio de la Ribera, al unísono, construía la fábrica del templo, a la mayor gloria de la Virgen del mar.
Siglos después, quienes se decían defensores del pueblo, incendiaban y destruían la obra que, piedra a piedra, había levantado la fe del pueblo.
(Frederic Marès, El mundo fascinante delcoleccionismo y de las antigüedades)
Etiquetes de comentaris:
Frederic Marès,
guerra civil,
la Ribera,
llibres,
PARAULES,
Santa Maria del Mar
UN NAVILI NAVEGA A SANTA MARIA DEL MAR
Passejar per les esglésies de la ciutat és trobar-se amb un munt de sorpreses, una de les que presenta un nombre més abundant és la de santa Maria del Mar. Allà trobem les tombes dels veïns, la gent del barri. Entre totes destaca una d'espectacular. Mostra la imatge d'un navili ben arborat, un d'aquells vaixells que van fer ric a l'anònim propietari de la tomba: podem pensar en un ric mercader que aconseguia la seva riquesa del comerç marítim o la d'un armador especialitzat en la construcció d'aquests poderosos mithjans de navegació,
Sigui quina sigui l'activitat a la qual es dedicava el propietari de la tomba, avui és un plaer veure navegar el navili dins l'església del mar.
Sigui quina sigui l'activitat a la qual es dedicava el propietari de la tomba, avui és un plaer veure navegar el navili dins l'església del mar.
Etiquetes de comentaris:
Barcelona gremial,
COSTUMS,
DETALLS CURIOSOS,
la Ribera,
Santa Maria del Mar,
tombes
DOS REIS AL VITRALL
Els vitralls de Santa maria del Mar no son gaire antics, la guerra civil va provocar grans destrosses a l'edifici. L'església del mar va estar 11 dies cremant. Els vitralls van trencar-se i es van haver de reconstruïr més tard. Alguns dels nous vitralls avui ens sorprenen. El barri de la Ribera va patir la Guerra de Succesió més que altra zona de la ciutat i allà ben il·luminats trobem els dos personatges que van originar la guerra: a l'esquerra Felip el Borbó i a la dreta Carles l'austriac. Abans enemics i ara companys de vitrall.
Etiquetes de comentaris:
DETALLS CURIOSOS,
la Ribera,
reis,
Santa Maria del Mar,
vitrall
UNA MULTA QUE JA ÉS BARATA
A un mur del carrer Brossoli, venint des del carrer dels Banys Vells, es veu un advertiment als vianants: "Se prohibe el orinar, ensuciar y echar escombros en toda esta calle bajo la multa de 5 pesetas por cada infracción".
Avui amb l'euro és més una invitació que una prohibició.
Etiquetes de comentaris:
carrer Brossoli,
DETALLS CURIOSOS,
la Ribera
MIRANT AL MAR
Al carrer Montcada hi ha els grans casals de l'antiga burgesia mercantil barcelonina. Gent que feia important negocis marítims, enviant mercaderies en naus cada cop més grosses i esperant la seva arribada per fer un negoci rodó.
Els habitants dels palaus del carrer Montcada necessitaven veure el que passava al mar que s'obria davant de la ciutat. Una part de la seva casa s'habilità amb una torre que sobresortia per sobre dels teulats de la ciutat. Dalt de tot de la torre el propietari segur que no deixava de mirar l'horitzó, esperant veure les veles dels seus vaixells.
En el carrer Montcada hi ha molts elements pensats per mirar.
Etiquetes de comentaris:
Barcelona medieval,
carrer Montcada,
COSTUMS,
DETALLS CURIOSOS,
la Ribera
HOSTAL AMB VISTES AL CEMENTIRI
Qui venia a Barcelona ara fa quasi un quart de segle, no podia allotjar-se a cap dels moderns hotels de la ciutat. Havia de parar a un hostal i a la ciutat una opció era l'Hostal de santa Eulàlia.
Prenia el nom del fet de trobar-se prop del lloc on s'havia enterrat a la santa màrtir. La tradició situa aquest fet al lloc on avui s'alça la parròquia de Santa Maria del Mar. En aquell indret no era la única, al costat estava l'Hostal o Fonda de Santa Maria on va estar-hi l'italià Casanova convidat per la Nina Bergonzi.
Aquests locals tenien una ubicació curiosa per una fonda: eren davant del fossar de Santa Maria del Mar. Així que aquells visitants d'abans podien dir que a Barcelona dormien al costat on es descansava perpètuament.
Etiquetes de comentaris:
COSTUMS,
DETALLS CURIOSOS,
esgrafiats,
Fossar de les Moreres,
la Ribera
UNA LÀPIDA EN CATALÀ
Santa Maria del Mar és una parròquia preciosa i plena de detalls, cal mirar-la amb calma per descobrir alguns dels seus secrets. Un d'ells és una làpida amb una important informació. Es va possar per recordar la construcció de l'edifici. Hi ha la fórmula habitual en aquests casos: protecció divina i informació precisa. El text que es pot llegir es el següent:
EN NOM DE LA TRINITAT A HO
NOR DE MADONA SCA. M. FOU COMEN
ÇADA L’OBRA D’AQUESTA ESGLESIA
LO DIA DE SCA. M. MARS DE L’ANY
MCCCXXIX REGNANT NANFÓS PER LA
GRA DE DEU REY D’ARAGÓ Q CONQUES
LO REGNE DE CERDENYA
Etiquetes de comentaris:
COSTUMS,
DETALLS CURIOSOS,
la Ribera,
Santa Maria del Mar
ELS ATRIBUTS DEL GENI CATALÀ
L’any 1856, la ciutat de Barcelona retia homenatge a un dels seus capitans generals: a José Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado. D'una família important que tenia al seu escut com a divisa: "después de Dios, la casa de Quirós".
L’homenatge era un font que encara tenim en peu al Pla de Palau, on destaca dalt de tot el Geni Català. La font era una manera de recordar que aquest senyor havia fet portar aigua de Montcada en un moment de sequera.
En el monument van intervenir l’arquitecte Francesc Daniel Molina i les escultures eren obra dels germans italians Baratta, seves són sens dubte les quatre províncies i els caps del leó que representen els quatre rius (Llobregat, Ter, Ebre i Segre). Però satribueix la imatge que corona el conjunt a l'escultor català Anicet Santigosa.
Hi ha una anècdota divertida que lliga amb elmonument i que va deixar escrita Josep Puig i Alfons a les seves Curiositats barcelonines:
<< A propòsit de la font monumental del pla del Palacio, al capdamunt del tot del qual hi ha la figura d’un geni amb ales representant el Geni Català, és cosa de contar el que va succeir en els primers temps de laseva existència. Com que la figura baronívola amb què termina es presentava més despullades que ara fou objecte de molts comentaris relacionats amb l’eterna discussió de la decència en les obres d’art. I això fou causa que, a processó feta, anessin dones a prendre vistes de la gentilesa de les formes de l’esmentada estàtua ...
En això resultaren guanyadors els venedors del mercat del Born, car veien augmentar-hi sobtadamentla concurrència tant, que, envejosos els de la plaça de santa Caterina, arribaren a concebre la idea d’aixecar un monument semblant en aquesta. I potser ho haurien fet si no hagués intervingut en l’assumpte el senyor bisbe de la diòcesi. En efecte, a les gestions de l’autoritat eclesiàstica va ésser degut que altra volta es posés una bastida al monument per vestir aquell àngel en la forma en què es presenta encara i els venedors del mercat de Santa Caterina, i fins i tot els de la Boqueria, no tingueren, pel motiu indicat, perquè queixar-se del Born >>
Etiquetes de comentaris:
escultura,
font del Geni Català,
la Ribera,
MONUMENTS,
Pla de Palau
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





















