Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montjuïc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montjuïc. Mostrar tots els missatges

UNA PASSEJADA PER L'OBRA DE JOSEP VILADOMAT

Josep Viladomat és un escultor amb gran quantitat d'obres a la ciutat diversoso espais de la ciutat trobem  la seva feina. Podem fer un intens itinerari d'una banda a l'altra de la ciutat.


Per començar aquesta passejada per les obres de Viladomat anem a la Plaça Catalunya, en concret a la terrassa que corona la part alta de la plaça, una de les escultures que miren a mar és Dona amb nen i flabiol o Maternitat, una obra realitzada amb pedra de Montjuïc l’any 1928. No és original en quan a la temàtica (a la mateixa plaça hi ha d’altres) ni tampoc pel que fa al l’estil de caràcter classicista. Aquí Viladomat, un jove que està fent-se un nom, troba la inspiració en el classicisme barroc i aporta com a novetat l’estilització de la figura que s’allarga per damunt dels canons. És una obra agradable que li obrirà les portes a una carrera prolífica plena d’encàrrecs.


Continuem a l’Ajuntament on trobarem dues aportacions de Viladomat pel que fa a la decoració. No trobem les seves obres al petit museu d’escultures del vestíbul sinó que les veiem integrades a diversos àmbits.
El primer lloc on trobem obres de Viladomat és al Saló de Plens de l'Ajuntament, a ambdós costats de la taula presidencial, on hi ha la cadira de l’alcalde, hi ha dues fornícules amb dues escultures que representen santa Eulàlia i sant Jordi



Es tracta de dos marbres realitzats que substituïen els models en guix originals d'Andreu Aleu del 1860.

Una altra obra de Viladomat es troba a la mateixa planta, a la part alta de l’Escala Negra instal·lada quan es va fer la reforma de l’Ajuntament pel 1929. Es coneguda com a La bona acollida o Maternitat i és un bon exemple de la producció religiosa de Viladomat. En l’obra es veu una clara influència de la representació de La Caritat. La peça no va ser encarregada expressament sinó que va ser adquirida per l’Ajuntament a la Sala Parés. 


Al Paral·lel es troba una de les escultures més populars de Josep Vilanova, La violetera,  l’homenatge a la cantant i actriu Francisca Marquès, més coneguda com a Raquel Meller.
El bronze és un bon exemple de la vessant pintoresca de l’escultor i s’allunya de la representació fidel del personatge que apareix com la protagonista d’un dels seus més coneguts cuplés, sobre un pedestal de pedra on es situa una font. “Como ave precursora de primavera” hi apareix la violetera, amb un cistell penjat del seu braç dreta i amb la mà esquerra estirada oferint-nos “llevelo usted señorito, que no vale más que un real, cómpreme usted este ramito, cómpreme usted este ramito, pa’ lucirlo en el ojal”.
La idea del monument va ser del crític Ángel Zúñiga que va voler perpetuar la memòria de l’artista, poc després de la seva mort, a la ciutat que havia alegrat amb els seu art, de forma intermitent, des dels anys vint fins a la postguerra.
Va ser inaugurat el 21 de març del 1966. L’original és a Andorra i una altra còpia havia d’anar a Tarazona, ciutat natal de l’artista, però no va realitzar-se. 



Si hi ha una bona mostra del treball de Viladomat a la ciutat és a la muntanya de Montjuïc on, a més de les obres que es poden veure al MNAC, trobem el treball a tres espais diferents:
Entre els cactus que omplen els jardins Costa i Llovera, a la zona anomenada la rocalla, trobem l’enorme escultura de La puntaire. Sembla ser que la idea d’aquesta escultura, instal·lada el 1972, és de l’alcalde Porcioles que havia impulsat la creació de diversos jardins a la muntanya. En aquest jardí, situat a la corva del Morrot, inspirant-se en un poema de Verdaguer, va pensar en la puntaire, com a record a les dones que tot fent punta de coixí, esperaven la tornada dels mariners. És interessant el tractament que fa Viladomat del vestit, en lloc de representar-la amb la indumentària pròpia del vuit-cents, com era habitual en les imatges tradicionals, l’escultor tria un vestit curt que permet ressaltar el cos de la figura. 


Als jardins Laribal, a la part més propera a l’Avinguda de Miramar, després de la darrera restauració dels jardins, trobem dues obres de Viladomat
La primera és la Noia de la trena, una escultura en bronze realitzada el 1928, i que havia estat abans als propers jardins del Teatre Grec. És una mostra excel·lent del noucentisme escultòric tant pel que fa l’estètica com el seu simbolisme. Representa una noia jove que mostra la seva nuesa com a símbol de veritat, una dona que es presenta com a garantia d’una societat amb un futur pletòric que es fonamentava en el paper de la dona, com a esposa i mare, procreadora i educadora, que se’ns mostra forta, sana i harmoniosa. Una dona que no és voluptuosa ni sensual sinó discreta i continguda per això porta el cabell recollit amb una trena i no solt i guarnit amb cintes o flors com el tenien les dones del modernisme. La figura de Viladomat té unes formes estilitzades resultat de l’allargament del canon i es presentada amb un cert moviment, aconseguit per la forma dels braços i les cames, que contrasten amb la posició del cap i la mirada a l’infinit, que fa pensar que aquesta valenta dona noucentista se’ns mostra en un moment de distracció. 


La segona, feta en pedra, és EI Repos una versió en grans dimensions, feta el 1928, d’una escultura d’una petita escultura de Manolo Hugué que aleshores es trobava amb un estat de salut delicat i era incapaç de realitzar una obra de grans dimensions. L’obra no va ser instal·lada a la via pública fins l’any 1961 quan va guarnir l’avinguda Josep Tarradelles, aleshores Infanta Carlota, on ara hi ha una còpia des de que el 2002 l’original va ser portat a l’actual emplaçament.
La tipologia de l’escultura, una noia asseguda, és habitual a l’època i apareix sovint en l’obra d’Hugué que, atret per les possibilitats que la disposició del torç, els  braços, les cames i el cap ofereix a un escultor, en va fer diverses versions tant en forma de dibuix com en diversos materials i dimensions.



Una altra grup d’escultures de Viladomat es troba molt a prop, als jardins Joan Maragall es tracta del conegut com Dos Tritons o Dues fonts amb amorets. Es tracta d’una de les obres dels inicis de la carrera de Viladomat, quan treballa pels tallers Lena. Es troben ornamentant sengles estanys del jardí, als laterals del palauet Albéniz. Es tracta d’uns infants-tritons, un ésser amb cos de nen i en lloc de les extremitats una cua de peix, sobre al cap, sostenen un peix la boca del qual esdevé un brollador. Una composició de caire barroca.


La nova estàtua d'aquesta passejada per l'estatuària de Viladomat es troba davant de la Masia del Barça, a l’avinguda Joan XXIII. Va ser un encàrrec fet pel president del club, Agustí Montal per celebrar el quinzè aniversari del camp. La figura representa L’avi del Barça un ninot creat pel dibuixant Valentí Castanys per a les pàgines del setmanari humorístic Xut.
Viladomat va dir que era una de les escultures que més li havia costat i que trobava una gran dificultat en convertir una caricatura en una forma escultòrica digna.
Va ser inaugurada el setembre de 1972 en presència d'alguns jugadors i de la vídua del dibuixant Castanys.
Pel Barça havia fet també tretze anys abans el Monument a la pilota de futbol que va ser regalat a Di Stefano en motiu d’un partit amb el Madrid i poc després en faria un projecte per un monument a Josep Samitier, l’home llagosta, que havia de ubicar-se al Nou Camp però que no arribà a realitzar-se. 



Per seguir amb les obres de Josep Viladomat anirem a la part alta de la ciutat, a la plaça de Pedralbes. Allà es troba un bronze, l’homenatge a un home que té una avinguda molt a prop, l’enginyer i financer nord-americà Fred Stark Pearson, pioner en l’electricitat a Catalunya amb La Canadenca i home lligat de ferrocarrils i tramvies de la ciutat. La idea d’aixecar el monument va partir de l’empresari Josep Mª Roviralta que va convèncer al Rotary Club de Barcelona de la bondat d’aquest monument que s’inaugura el 19 de maig de 1928. Curiosament el monument no conté un retrat de l’homenatjat sinó que consisteix en la imatge d’una victòria, vestida amb una túnica molt ajustada, que aixeca el braç esquerre per mostrar una corona de llorer i la avança decidida amb la cama esquerra avançada. Pearson és recordat amb una inscripció al peu de la estàtua.


Una nova obra de Viladomat la trobem a l’avinguda Pau Casals. Forma part de l’homenatge al músic que l’Ajuntament democràtic va promoure tot just establir-se.
Primer es va voler recuperar per l’avinguda que s’obre davant del turó Park el nom del músic que havia tingut des de 1934, quan va substituir el de Victor Hugo, fins que el 1939 quan va ser canviat pel de general Goded. Amb aquest acte es feia justícia amb el músic però l’Ajuntament va voler anar més enllà en l’homenatge i va pensar en aixecar un monument a l’avinguda consistent en un llac al voltant del qual es van aixecar dues estàtues: una de grans dimensions d’Apel·les Fenosa, un relleu amb àngels músics i que té inscrit a la part posterior el poema que Espriu va dedicar al músic,  i l’altre el retrat que Josep Viladomat li havia fet mentre era a l’exili a Prada de Conflent.
Va ser emotivament inaugurat al juny de 1982 amb una festa on apart dels escultors i les autoritats hi eren presents la vídua i la germana de Pau Casals.
El monument ha patit algun atac vandàlic i ha hagut de ser modificat, separant ambdues peces i elevant el retrat.
Viladomat va treballar moltes hores en la realització del retrat del músic al qual va estudiar detingudament per representar-lo de forma realista. Pau Casals apareix assegut a un cadira, amb el cap aixecat i els ulls tancats, concentrat en l’instrument del qual sembla sortir música. Es tracta que evoca admiració per part de l’autor.


Una nova estàtua de Josep Viladomat es troba als jardins Manuel Blancafort, a l’avinguda de la  República Argentina, un lloc adient per aquest monument anomenat A l'Argentina o General José San Martín. El bronze és va instal·lar el 1960 quan es commemorava el 150è aniversari de la independència de la República Argentina mitjançant un dels seus artífexs.
No va ser inaugurada fins dos anys més tard, un 25 maig, el dia de la independència argentina.
El monument és un bust de mida natural i està situada a l’alçada de la mirada de l’espectador. La figura, que vesteix casaca militar amb condecoracions, és plenament realista, els detalls del cabell i les patilles són molt acurats, la mirada penetrant està molt aconseguida i el lleuger desplaçament del cap a l’esquerre li dona un caire heroic destacat en part de la producció de l’escultor. 



La darrera obra de Josep Viladomat ens porta fins al districte de Nou Barris, a la plaça de la República, fins el 14 d'abril del 2016 Llucmajor, on es troba des de juliol de 1990. És una estàtua d'història convulsa. Va ser la figura que va guanyar el primer premi del concurs, celebrat el 1932, del monument a la República que s'aixecava a la plaça del Cinc d'Oros. La victòria franquista va significar la seva retirada. essent substituïda per una altra que representava la Victòria realitzada per Frederic Marès. L'estàtua de Viladomat va ser guardada de forma clandestina en un magatzem de l'Ajuntament i amb l'arribada de la democràcia va ser recuperada, però es va decidir instal·la-la en aquest emplaçament. És un nu femení amb un barret frigi, té el braç esquerre aixecat i porta un ram de llorer.


PRIMERA INAUGURACIÖ A MONTJUÏC

Va ser a principis del segle XX quan l'Ajuntament de Barcelona va prendre la iniciativa d'adquirir una sèrie de finques a Montjuïc per tal de construir-hi un parc municipal. Les famílies Fitó i Vinyamala i el comte d'Olzinelles veieren com els seus terrenys de la muntanya passaven a la ciutat que aniria guanyant un important patrimoni natural que avui encara gaudim. Però d'aquells terrenys que passaven a mans municipals els més grans i els de major qualitat van ser els de l'advocat i periodista Josep Laribal, un home molt popular a la Barcelona, havia estat director de El Diluvio, diari republicà d'aquells anys, i també era el propietari dels Banys Orientals. Encara avui té el seu nom associat al jardí on es troba la font del Gat.
El 12 de març de 1909 s'inaugurava de forma provisional el nou parc municipal
L'Esquella de la Torratxa, amb la seva agudesa característica, va riure's de la situació i canviant la lletra de les cançons que dels cors de nens que havien cantat en aquella inauguració va servir per criticar que es gastés més en aquells terrenys que en netejar els carrers de la ciutat. La caricatura és de Picarol.



L'Ajuntament potser va rebre el missatge però no va deixar aparcat l'enjardinament de la muntanya i d'una manera més formal va fer una nova inauguració per la revetlla del 1910 aprofitant aquella festa popular.
Més tard vindria Jean Claude Nicolas Forestier i donaria l'aspecte que encara avui trobem a aquests jardins de Montjuïc.

NOU RAIGS DE LLUM CREUEN EL CEL BARCELONÍ


Un assolellat matí dedicat a explorar Barcelona va acabar a un punt alt de la ciutat: el terrat del Palau Nacional on vaig poder veure els focus que projecten els nou raigs de llum al cel de la nit barcelonina.


Són nou raigs tants com lletres té el nom de la ciutat.

UN CAMPIÓ OLÍMPIC

Barcelona, junt amb Atenes i Roma, és una ciutat olímpica tant en els jocs de l’antiguitat i com en els de l’era moderna. Barcelona va ser olímpica molt abans del 1992. Ho va ser fins i tot abans que, l’any 1896, el baró Pierre de Coubertain iniciés els Jocs Olímpics de l’era moderna. Un llunyà any 129, és a dir, 1734 anys abans de Coubertain i 1863 abans de Barcelona 92, la nostra ciutat es relacionava amb l’olimpisme.
Als 227 Jocs Olímpics de l’antiguitat, els que es celebraven a la ciutat grega d’Olímpia, hi va haver un guanyador barceloní: era el Luci Minici Natalis Quadroni Ver. Aquest pioner olímpic, que va viure entre l’any 97 i el 154, va guanyar una cursa de quadrigues.
D’aquest personatge tenim notícies gràcies a Frederic-Pau Verrié, un home savi que, entre altres coses, va dirigir el Museu d’Història de la Ciutat. Verrié, l’any 1972,  va anar a Olímpia per seguir el rastre del jove campió. Volia veure els vestigis del monument que el propi Luci Minici havia deixat a Olímpia com a testimoni del seu triomf. Així explicava aquell viatge a La Vanguardia, el 27 d’agost de 1972:

"Fue un bello viaje y una pequeña aventura. Primero Atenas, apenas entrevista. Luego un lento avanzar del tren hacia Pirgos bordeando, de Corinto hasta Patras, un golfo de aguas quietas que a lo largo del día fueron tomando todos los colores posibles del azul; bajo un cielo radiante y en una atmósfera saturada por el perfume de los naranjos y limoneros que descienden en suave pendiente hasta la orilla del mar. El país pobre que me esperaba hallar y la sorpresa de no divisar por ninguna parte las ruinas que me imaginaba ver surgir en cada uno de los lugares de nombre milenario; y ya de noche, Olimpia: un desgarbado lugar turístico que asciende lentamente hasta la colina tras la cual se esconde la maravilla del valle surcado por el Alfeo con el Altis sagrado en primer término, bajo una gran fronda de pinos; una colina en lo alto de la cual un pequeño Museo guarda los grandes tesoros hace menos de un siglo aún desconocidos (…)".
"Los días para mi búsqueda estaban contados y pasaba el tiempo. Pero en las ruinas, donde transcurrí el día, me sentía fuera de él, envuelto por una atmósfera sagrada.
Las piedras esparcidas entre hierbas y flores, el estilóbato de los grandes templos con apenas alguna columna erecta, bajo la copa de los grandes pinos, imponían a pesar del turismo que empezaba a hormiguear, la sensación revivida de lo que fue un gran templo al aire libre. El placentero descanso en la inquieta espera, empujaba la imaginación y la ayudaban los planos y guías y la lectura oportuna de Píndaro, (…) no dejaba de pensar en Minicius Natalis jr. y en su monumento (…)".
"En Olimpia había, por lo menos, trescientas o cuatrocientas inscripciones dispersas, algunas de ellas en piedras dejadas en el suelo o cerca del lugar de su hallazgo. Después de una mañana entera de búsqueda por entre las hierbas, agavillando flores para ver si tras ellas se escondía la inscripción histórica, (…) decidí volver al punto donde había sido hallada en el siglo pasado y empecé a buscar de nuevo. Y allí estaban: no dos sino tres. (…)
Dejaré de contar la carrera contra reloj —olímpica también y ésta ganada por mi— para lograr los materiales encargados a Atenas que no llegaron a tiempo y fue preciso ir a buscar personalmente, los permisos oficiales para manipular las piedras, las dificultades para hacerse entender de los obreros que habían de colaborar (…)".






Luci Minici va oferir al santuari el seu carro i va afegir-hi, a tamany natural, figures de bronze que representaven els quatre cavalls i l’auriga que el va dur a la victòria. D’aquell conjunt, descobert el 1878, només se'n conserva una part de les pedres superiors del podi on hi ha les marques de les potes dels cavalls, les rodes del carro i el peu de l’auriga. Vint anys més tard de les investigacions de Verrié, i gràcies al calc i la còpia que ell mateix va fer, aquests vestigis van ser reproduïts a la nostra ciutat, a la muntanya olímpica just davant de la seu de l'INEFC.

Relacionat amb la làpida hi ha aquest article del mestre: http://articulos-apunts.edittec.com/76/es/076_082-088PorES.pdf


 Al frontal hi ha una inscripció en grec que havia estat publicada el 1896:
L(ou kios) Minikios Natalis strategikos, olympiadi diakosioi eikosi epta armati teleio neikesas, anetheken to arma; Ypatos anthypatos Libyes, que significa: “El pretor Luci Minici Natal que a l’Olimpíada 227 va vèncer amb un carro complert, fa donació (al Santuari) del carro (guanyador) (Minici Natal ha estat) Cónsul i Procónsul de Líbia".


Hi ha tres làpides que fan referència al nostre campió. Sabem que va néixer a la nostra ciutat i que pertanyia a una important família, inscrit a la tribu Galeria. Va tenir importants càrrecs polítics. Entre altres títols en el seu cursus honorem el trobem com a pro-cònsol, a l’Àfrica, i com a pro-pretor a la regió de la Mísia inferior, situada voltant del Danubi (per les actuals Sèrbia i Bulgària).
Però si ens interessa saber quina va ser la relació amb la seva ciutat natal, l’epigrafia diu que va deixar, al seu testament, una bona aportació econòmica a disposició dels colonis Barcinonensibus  i que, abans, una casa de la seva propietat, potser on va néixer, va ser convertida en termes públiques amb “els seus porxos i la corresponent conducció d’aigua”, com diu una de les làpides. Aquesta casa convertida en termes està sota l’actual plaça de sant Miquel, darrera de l’Ajuntament. Allà hi hagué més tard l’església de Sant Miquel (d’on rep el nom la plaça) a l’interior de la qual sembla que es veien uns mosaics que van ser dibuixats d’aquesta manera:

 
Per això Verrié insinuava que Luci Minici Natalis podia ser un bon nom per la vella plaça on hi va haver una església i ara hi ha el polèmic monument als castellers. Els temps olímpics van fer l’honor, i com a passeig es recorda a qui va ser campió, que no medallista, com algú arribà a dir. El seu nom el porta la zona que s’obre entre l’estadi, el palau Sant Jordi i la plaça d’Europa.

ELS MONUMENTS SECRETS A FERRER I GUÀRDIA

Barcelona ha dedicat tres monuments a Francesc Ferrer i Guàrdia, és la personalitat amb més dedicatòria monumental. Però certament no són a llocs cèntrics. Són els monuments amagats a Francesc Ferrer i Guàrdia.
La història ve de lluny. L’Ajuntament va votar el 9 d’agost de 1931 l’erecció d’un monument en honor a Francesc Ferrer i Guàrdia. La ciutat on havia mort li rebia així un homenatge. El 27 de juny de 1934 s’havia posat la primera pedra d’un monument en honor al pedagog al grup de les cases barates Eduard Aunós, com la segona no va arribar a posar-se mai aquesta no entra a la llista dels monuments.


Dels tres monuments, el primer està a Montjuïc. Al final de les escales que pugen des del darrera del Palau Nacional trobem una figura que porta una torxa. Aquest monument va ser inaugurat un plujós dia 13 d’octubre de 1990. La idea d’aixecar un monument la promovia la fundació que porta el nom del pedagog i va ser recollida per l’ajuntament i es va pensar que el lloc adient era Montjuïc, on Ferrer havia perdut la vida tot just 81 anys abans. El monument és una còpia del que hi ha a Brussel·les, aixecat per August Puttemans el 1911. L’autor del monument de Montjuïc és el belga Robert Ghysels. A la part del darrera es va afegir una sentida inscripció:
A / FRANCESC FERRER I GUÀRDIA / FUNDADOR DE L'ESCOLA MODERNA / (1859-1909) / BARCELONA REPARA AMB / AQUEST MONUMENT MOLTS / ANYS D'OBLIT I D'IGNORÀNCIA / D'UN HOME QUE VA MORIR / PER DEFENSAR LA JUSTÍCIA / SOCIAL, LA FRATERNITAT I LA / TOLERÀNCIA /AJUNTAMENT DE BARCELONA / FUNDACIÓ FERRER I GUÀRDIA / 13 d'octubre de 1990.


El segon monument es troba just a l’entrada de la Facultat de Ciències d’Empresarials, a la zona universitària. Es tracta d’un baix relleu fet per set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara, sota la direcció de Dominique Strootbont, que reprodueix el dibuix fet per Flavio Costantini sobre l’afusellament de Ferrer i Guàrdia. Va ser inaugurat el 16 d’octubre del 2001.


I el darrer dels tres monuments en honor a Ferrer es troba a la seu de l’Institut de Ciències de l’Educació, al complex de les antigues Llars Mundet, a la Vall d’Hebron. El aleshores degà Xavier Hernández va proposar realitzar un homenatge a l'ilustre pedagog. Es va pensar en un conjunt format per pupitres on hi ha una llàntia votiva permanentment encesa. Finalment els problemes pressupostaris fan que l’obra no surti endavant. En el seu lloc es col·loca un bust de Ferrer que la família d’un professor de Calafell tenia a casa seva. El bust era fet per Josep Cardona, el mateix autor que l’estàtua de l’Àngel Guimerà de la plaça Sant Josep Oriol. Se’l pot veure als jardins del davant de l’església de les velles Llars Mundet.

BENVINGUDA AVINGUDA FERRER I GUÀRDIA

Cent anys després d’haver estat afusellat al castell de Montjuïc, acusat d’haver provocat amb les seves idees les ires incendiàries del 1909, Francesc Ferrer i Guàrdia torna a ser protagonista. Tornem a parlar d’ell a causa d’haver-li estat dedicat una avinguda a Montjuïc. L’avinguda Francesc Ferrer i Guàrdia era abans la del marquès de Comillas, personalitat fosca que ja tenia una plaça dedicada a la ciutat antiga, la que porta el seu nom i no el seu títol nobiliari, la plaça Antoni López, amb monument inclòs. 


L’avinguda del pedagog comença on acaben les de la reina Maria Cristina i de l’alcalde Rius i Taulet i puja fins a la plaça de Sant Jordi més amunt del Poble Espanyol.
El malaguanyat pedagog havia tingut una plaça dedicada en temps de la guerra civil, uns temps en els que cregué convenient retre-li un homenatge, el seu nom fou posat a l’actual plaça Urquinaona i una bella placa l’embellí.