La plaça de Sant
Felip Neri porta el nom de l’Oratori i del convent dels “felipons” que l’ocupa.
Sens dubte és
una de les més encisadores de la ciutat. Un racó confortable, de petites
dimensions, que constitueix una illa de pau ja que una mica amagat enmig d’un
barri sempre transitat. La seva història és d’allò més interessant va ser
cementiri del barri de la catedral, centre de culte des de 1673 i objectiu
involuntari durant la guerra civil un trist dia 30 de gener de 1938.
Però avui no parlaré
de la plaça sinó de l’Oratori, on hem d’entrar per veure dues interessants
obres d’art que hi ha dins, dos quadres que es troben a cadascun dels murs que
tanquen el creuer de l’església i que són obra del pintor Joan Llimona. Menys conegut que el seu
germà petit, l’escultor Josep, Joan Llimona va ser una artista interessant. La seva obra es
troba dins del corrent del modernisme i temàticament va estar molt influenciat
per la seva forta religiositat i que ha fet que els historiadors l’incloguin
dins l’estil que anomenen naturalisme místic. Nascut al carrer del Correu Vell
el 1860, el seu pare, treballador d’una fàbrica de vellut, es va fer càrrec del
negoci a la mort del propietari i per això va voler que el seu fills estudiés enginyeria,
però Joan es va decantar per l’art i va estudiar arquitectura, carrera que no
acabaria. Atret per l’art es va formar a la Llotja, en classes nocturnes, i als
tallers de Martí Alsina i Antoni Caba. Al 1879 va acompanyar el seu germà Josep
que havia guanyat la pensió Fortuny. Hi seran quatre anys al final dels quals Joan
va a Venècia i a Madrid. De nou a Barcelona, a causa dels problemes d’índole
personal, intensifica el seu sentiment religiós i el seu art es va decantant
des d’una temàtica realista de tipus folklòric i ambientada en la vida marítima
o rústica a un altre de temàtica religiosa. El 1893 amb el seu germà, Gaudí ,
Dionís Baixeras i Joaquim Bancells funda el cercle Artístic de San Lluc. L’exemple
més destacat d’aquest estil nou de Joan
Limona serà el seu treball al Cambril de Montserrat. Acabat aquest intervenció,
a l’iniciar-se el nou segle, el trobem treballant per a sant Felip Neri.
Curiosament aquests dos quadres són els menys afectats, els menys teatrals dels
quadres religiosos del pintor i per això han estat considerats pels experts com
uns dels seus més reeixits de la seva producció religiosa.
La primera de
les dues pintures de Joan Llimona que podem admirar a l’oratori, està al costat
de l’evangeli (a l’esquerra des de la porta) el tema és Sant Felip Neri
celebrant la santa Missa. Llimona introdueix una novetat en la representació
tradicional d’aquest tema en el quadre que Guido Reni va pintar per a la
capella on va ser enterrat el sant a Santa Maria in Valicella, a Roma, on
sempre apareixen un àmbit celestial, dominat per la Verge, i un terrenal, amb
el sant agenollat. Aquí Llimona representa l’escena en una arquitectura àmplia on
domina la composició en perspectiva. A l’esquerra i al fons hi apareixen els
fidels en una imatge que de ben segur es segueix veient cada dia a l’oratori. En
aquest àmbit de normalitat, a la dreta trobem al sant que s’eleva, els seus
peus no toquen el terra i a més una intensa llum surt del calze i de l’hòstia
que el sant porta a les mans. D’aquesta manera Llimona representa el miracle eucarístic.
La segona, enfront,
al costat de l’epístola, és sant Felip Neri a la muntanya de sant Onofre
rodejat de nois. El sant apareix assegut i atentament escolta un noi que es
troba davant seu. L’acompanyen un grup de nois de diversa condició social que porten
instruments i partitures musicals i que també escoltant atentament el recitador.
Al centre del quadre hi ha un pilota on conflueixen les línees diagonals de la
composició. Aquí es pot veure com Llimona,
que coneixia Roma, va representar el lloc amb gran realisme, es veuen un
paratge bosquet de pins i, al fons, la cúpula de Sant Pere del Vaticà.
Mirant atentament
la representació del sant sorprèn la gran semblança que té amb l’arquitecte
Gaudí gran amic del pintor i també assidu a l’Oratori. Sempre s’ha explicat que
Antoni Gaudí era assidu a l’església de Sant Felip. L’oratori era un dels llocs
on pregava amb gran fervor. Cada vespre, quan plegava de la feina a la sagrada
Família, a la que anomenaven la Catedral
dels Pobres, Gaudí baixava a l’Oratori “a dir uns quants mots a Maria”, com
va escriure F. Pujols al seu llibret La visió artística i religiosa de Gaudí. Precisament
cap allà es dirigia a les 6 i cinc minuts del dilluns 7 de juny de 1926 i quan
creuava la Gran via, entre els carrers Bailén i Girona, va ser atropellat per
un tramvia de la línia 30 procedents de la plaça Tetuán. Tres dies després, el
1o de juny, moria el geni, a un llit de l’Hospital de la santa creu i de Sant Pau,
al barri del Raval. Així que Gaudí curiosament segueix a la seva estimada
església convertir en sant.
