TANCAMENT DE L'ESTADI DE LES CORTS PER XIULAR LA MARXA REIAL

El 14 de juny de 1925 al camp de les Corts es jugava un partit de futbol en homenatge a l'Orfeó Català. S'enfronten el Barça i el Júpiter. El resultat, 3 a 0 a favor dels culés, és el de menys. Està pensat que tot plegat sigui una gran festa. A l'acte es convida la banda musical d'un vaixell britànic ancorat al port com a animadora de la festa. La banda toca la marxa reial i rep una escandalosa xiulada per part dels aproximadament 12.000 espectadors que es transforma en aplaudiments quan sona el God save the Queen. La situació no queda aquí, les autoritats decideixen castigar al club d'una manera exemplar. Deu dies després de la xiulada, el capità general Milans del Bosch ordena el tancament del camp per sis mesos i l'exili del seu president acusat de separatista. El camp estarà clausurat només la meitat del temps previst i en Gamper podrà tornar però amb la condició que abandonés per sempre la presidència del club que ell havia creat. Segur que la represàlia pels xiulets estarien entre els motius que, anys després, van portar a Gamper a suïcidar-se.
La Vanguardia, dos dies després dels fets es feia ressò de la notícia: 

LA PRIMERA PEDRA DE L'ESTADI DE LES CORTS

 

Ara fa 90 anys que la culerada estava contenta. Anava a Les Corts, d’inauguració. Solemnement es posava la primera pedra d’un nou estadi. Era el seu segon en propietat i havia de ser el primer amb gespa. Evidentment, apart de més còmode, havia de ser molt més gran. L‘anterior estadi, el d’Indústria (actualment al carrer Paris) tenia una capacitat molt reduïda i per això la gent seia fins i tot a la barana, d’aquí allò de culés. A l’estadi d’Indústria se l’anomenava l’Escupidora. Ben apretadets hi cabien 6.000 persones. Al nou 25.000, encara que acabarà per acollint-ne 60.000 i també resultarà petit.

 

Però anem a aquell llunyà 19 de febrer de 1922. Una bona descripció la del Mundo Deportivo:

<< A las diez empezó a afluir ya numeroso gentío al actual campo del Barcelona punto de partida fijado para la manifestación que debía trasladarse a las Corts y posesionarse de los terrenos del nuevo campo.

A las diez y media púso se en marcha la comitiva, que no bajaría de unas 2.5OO personas y que enfiló por la carretera de las Corts, engrosándose notablemente en el recorrido. Abrían la marcha dos parejas de la guardia municipal, figurando luego a la cabeza de la manifestación el concejal señor Degollada y el diputado provincial señor Ráfols en representación respectiva del Ayuntamiento y la Diputación, la junta en peso del Club con Gamper a la cabeza y los arquitectos autores del proyecto de nuevo campo señores Mestres y Alemany. Luego seguían los jugadores de los equipos y gran número de socios y aficionados.

En las Corts el desfile de la manifestación despertó gran curiosidad y fue ovacionada en distintas ocasiones. 

Una vez en el terreno del nuevo campo y desde un templete al efecto levantado, el secretario del Barcelona señor Julinés pronunció sentidas palabras glosando la significación e importancia del acto y dando las gracias a todos los que al concurrir a él mostraban su adhesión a la obra deportiva del Club.

Acto seguido el párroco de las Corts y Mosén Sabater dieron la bendición al campo y se procedió a la ceremonia de colocación de la primera piedra, dando las primeras paletadas en representación de la ciudad, el señor Degollada, y en la del Club el señor Gamper.

 

La paleta que para ello sirvió era de plata y regalada por el personal de las oficinas del “Barcelona”.

Cuando hubo cerrado la serie de paletadas el popular Samitier, el señor Degollada pronunció un breve y felicísimo discurso, enalteciendo la obra del “Barcelona” que dijo era un timbre de orgullo para la ciudad y ofreciendo el apoyo del Ayuntamiento a los deportistas de todos los sectores. El diputado provincial, en nombre de la Diputación hizo también elocuentemente análogas manifestaciones.

Finalmente el señor Gamper, con gran emoción leyó unas cuartillas en catalán, alusivas al acto que fueron recibidas con una explosión de aplausos.

Estuvieron representados en el acto, gran número de clubs de Cataluña y del resto de España, entre ellos el Athletic, el Racing y el Madrid>>

 L’estadi va ser construït en un temps record de tres mesos. El dia 20 de maig s’inaugurava amb un partit contra els escocesos del Saint Minen Football Club. El Barça guanyava 2 a 1 i el primer gol que el marca un jugador escocès en pròpia porta. Jugant allà el Barça guanya els campionats de Catalunya i els d’Espanya en varies ocasions i fins i tot la primera lliga que es juga, la de la temporada 1928-1929. 

Però no tot van ser alegries en aquell estadi. Tres anys després de la seva inauguració, el 24 de juny del1925 els assistents al partit d’homenatge a l’Orfeó Català que enfrontava al Barça amb el Júpiter van tenir l’atreviment de xiular la marxa reial que interpretava l’orquestra d’un vaixell de la British Royal Marine, en canvi l’himne anglès, que també fou interpretat, fou aplaudit. Les autoritats no van acceptar aquest insult de culés i van clausurar l’estadi per sis mesos que al final van ser reduïts a tres.

Els anys 30 seran els temps difícils pel club que continuaran més enllà de la guerra. S'arriva a estar a punt de baixar a segona divisió l’any 1942. Però l'equip es refà i arriben les victòries.

L’any 1950 el club viu un dels seus moments històrics amb l’arribada de Ladislau Kubala. Amb ell el Barça guanyarà entre 1951 i 1953, dues lligues i tres copes. La temporada més gloriosa serà la 1951-952 coneguda com la del “Barçade les Cinc Copes quan es guanyen la Lliga, la Copa, la Copa Latina (queenfrontava els campions de Portugal, Espanya, França i Itàlia) i las copa EvaDuarte (antecedent de la Supercopa d’Espanya i que enfrontava els campions de LaLliga i la Copa)  i la Martini &Rossi (que l’empresa de begudes organitzava entre els equips amb millor balanç golejador).

El club esdevindria molt gran i necessitava un nou estadi. Així el1957 es traslladaven al Camp Nou, del qual es va dir que seria el camp "per tota la vida", ja que s’aixeca a un solar de les Corts entre la Maternitat i el cementiri. Els terrenys del vell estadi de les Corts és requalifiquen, de zona verda privada passen a terreny edificable, i el 2 de febrer del 1966 s'enderroca i en el seu lloc s’aixequen habitatges, comerços i una àmplia zona verda.

Des del 1974 una làpida recorda aquest escenari de la història del Barça.

DE MERCAT EN MERCAT: PER LES CORTS, SANTS I SANT ANTONI

Barcelona ha crescut primer, lentament i poc, amb tres muralles, i després, ràpidament i en major extensió, amb el projecte de Cerdà i les annexions; deien Josep Mª Huertas Claveria i Jaume Fabre que Barcelona era com una mà per omplir: el palmell era el barri vell i l’Eixample; el polze, Sants i Montjuïc; l’índex, Sarrià i Les Corts; el cor, Gràcia i Sant Gervasi; l’anular, Horta i Sant Andreu i el petit, Sant Martí. Avui ens movem pels dits d’aquesta mà.

Els mercats seran els protagonistes de les nostres passes, de mercat en mercat, creuem Barcelona des de Les Corts a l’Eixample, passant per Sants.

PUNT DE SORTIDA: metro Les Corts, L3, sortida Joan Güell

ITINERARI : Travessera de Les Corts (El Pi de Les Corts) > Dr. Ibáñez > Pl. Concordia (CC Can Déu, Parròquia del Remei) > Remei > Pl. Comas (Seu Del Districte, enPau Farinetes) > Dolors Masferrer I Bosch > les C/ Corts > MERCAT DE LES CORTS > Travessera de Les Corts > Joan Güell (Jardins de CanMantega, Font Del Niñu) > C/Papin > C/ Miracle > Joan Güell (Vapor Vell) > Blanco > Tenor Massini > Sant Medir > MERCAT DE SANTS > Sants (núm.141 Antiga Vaqueria) > Pl. Sants (Font Del Xato, El Ciclista) > Pas de Fructuós Gelabert (Cotxeres de Sants) > Pl. Bonet i Muixí (Església Santa Mª de Sants, Arxiu Municipal) > Sant Crist > Cros > Riego > Pl. Osca > Masnou > Watt > Muntades> Espanya Industrial > Creu Roberta (Seu del Districte) > MERCAT D’HOSTAFRANCS >  Consell de Cent > Parc Joan Miró (o de l’Escorxador) > Gran Via (núm. 475 Casa de Lactancia Municipal) > C/ Viladomat (Núm. 103 Sucursal Vaquería Suiza) > C/ Tamarit > MERCAT DE SANT ANTONI

Per començar ens situem al barri de Les Corts, depenent del municipi de Sant Gervasi de Cassoles fins que va aconseguir l’autonomia el 1836. Al cap de 61 anys, el 1897, va integrar-se a Barcelona malgrat l’oposició dels veïns. Les Corts actual té poc a veure amb el tradicional camperol i masover (el mot les Corts significa “terrenys i cases rústiques”) i amb el dels serveis assistencials i industrial d’entre els segles XIX i XX. És un barri modern amb racons plens d’encís. 

Comencem a la via que creua el barri des de l’època romana, l’actual Travessera de les Corts, quan fou ampliada van desaparèixer bona part de les construccions tradicionals però va quedar una nota romàntica  un immens pi. Per conèixer Les Corts res millor que anar de plaça a plaça. Per començar, la plaça de la Concòrdia on destaca la parròquia de Santa Maria del Remei (J. O. Mestres, 1849 i Antoni Rovira i Rabassa, 1896) i l’actual centre cívic Can Déu (Eduard Mercader i Sacanella, 1897). Seguint pel carrer del Remei arribem a la plaça Comas on trobem la seu del districte (Antoni Rovira i Rabassa,1897) i al seu davant un veí dels d’abans, en Pau Farinetes. Aquestes dues places formen el centre del que hom coneix com les Corts Noves, eixample vuitcentista aixecat sobre els terrenys cedits pels terratinents del municipi. Pel carrer Dolors Masferrer ens acostem al carrer de Les Corts, el centre de les Corts Velles, abans que carrer era un torrent anomenat “dels morts”. Al final del carrer la nostre darrera plaça, la del mercat de Les Corts, una construcció de 1961, remodelada i modernitzada fa pocs mesos.

Continuem passejant i canviant de districte. Pel carrer Joan Güell arribem a la frontera entre els districtes de Les Corts i de Sants-Montjuïc: l’avinguda de Madrid (que més endavant es converteix en els carrers Berlín i Paris). 

El districte de Sants-Montjuïc envolta la muntanya que li dona una forta personalitat. El seu naixement com a municipi es situa en els anys posteriors a la guerra de successió, quan els governants borbònics converteixen els pobles que envolten la ciutat en municipis independents. Una de les característiques de Sants és el seu caràcter industrial, en el seu territori, com veurem, s’han ubicat un nombre important de les indústries ciutadanes. 

Baixant cap a Sants trobem els jardins de Can Mantega on es troba una font viatgera: la del Niño, d’Agapit Vallmitjana que ha estat abans a la plaça d’Osca (on era el primer mercat) i a la de Víctor Balaguer, on era l’antic Ajuntament (ara desapareguda al aixecar-se la Ronda del Mig). No gaire lluny de la plaça es troba una important fàbrica el Vapor Vell, la gran empresa de Joan Güell constituïda entre 1844 i 1846 idestinada a la fabricació de panes, negoci al qual es dedica fins el 1891 quan el fill del fundador, Eusebi, la trasllada a Santa Coloma de Cervelló. Actualment l’edifici acull la biblioteca del barri. Un cop al Vapor Vell ja som al cor de Sants. 

Avui Sants està creuat pel carrer de Sants, l’eix del barri i el carrer comercial més llarg d’Europa, una via antiga que substitueix una de romana. L’antic traçat d’aquesta via encara és perceptible al cor del barri. Continuem la nostra passejada pel carrer Blanco, paral·lel i irregular, constitueix l’antic traçat del camí que creuava Sants, avui ens proporciona una calma mes pròpia d’un poble que d’una ciutat. Pel carrer Tenor Massini i creuant el carrer de Sants, pel carrer de sant Medir, ens acostem al mercat de Sants. És un dels mercats modernistes de la ciutat: presenta una estructura metàl·lica amb tancament d’obra vista, destaquen la teulada i la façana de ceràmica i maó, és obra de l’arquitecte Pere Falqués i Urpí. Els orígens d’aquest mercat, es remunten al carrer de Sant Crist (l’antiga carretera i actual carrer), on eren instal·lades les parades provisionals que van ser traslladades, cap el 1876, a l’actual plaça d’Osca. Amb l’agregació de Sants a Barcelona i l’augment de la població es va construir un mercat, en uns terrenys coneguts com a “Hort nou”,  inaugurats el 1913. El vell mercat serà motiu d’una profunda transformació.

 

Sortint per on hem entrat anirem a trobar una curiosa botiga, és al número 141 del carrer de Sants: una vaca i un bou ens recorden que abans hi havia una vaqueria. Unes passes més endavant trobem la plaça de Sants amb dos monuments: la font de xato (Damià Campeny, 1816), traslladada aquí des de la Rambla (1975), i el ciclista (Jorge José Castillo, 1986). Entrem als carrers interns de Sants a una banda i l’altra de l’eix central. Entremig del Centre Cívic Cotxeres de Sants, pel Pas de Fructuós Gelabert, dedicat al pioner del cinema, arribem a la plaça de Bonet i Muixí on s’alça l’església parroquial de Santa Maria de Sants, l’actual és obra de Duran Reynals (1940-65) i substitueix la que va ser incendiada durant la guerra civil. Al costat l’Arxiu Municipal ocupa la Casa del Rellotge. Sortim al carrer de Sants pels carrers de Sant Crist i de Cros i pel de Riego arribem a la plaça d’Osca, que acollí antigament el mercat, en uns terrenys cedits per la família Salat. No gaire lluny un altre espai amb elements  desapareguts: el parc de l’Espanya Industrial la gran fàbrica del barri i primera societat anònima de l’estat, que donava feina a 2500 obrers, és avui, gràcies a les reivindicacions veïnals, un enorme parc dissenyat pel basc Luis Peña Ganchegui.

Sortint de nou a l’eix central canviem de barri però no de districte: som ara a Hostafrancs, barri de Barcelona: el 1839 va ser incorporat a Barcelona a canvi de la marina de Sants i va tornar a Sants amb l’annexió. El seu nom prové d’un hostal situat a les afores de la ciutat, el propietari de l’Hostal era fill d’una població de la Segarra anomenada Hostafrancs de Sió. Avui la separació entre els dos barris es pot veure en el canvi de nom de la via central que de carrer de Sants passa a dir-se de la Creu Coberta. En aquesta via destaca la Seu del Districte (Jaume Gustà i Ubald Iranzo, 1917) un edifici de caire modernista amb magnífics vitralls. Molt a prop fem la nostra parada al mercat d’Hostafrancs construït en la millor època de l’arquitectura dels mercats per Antoni Rovira i Trias (1888), destaca l’estructura de ferro amb tancament d’obra vista. 

 

Per acabar la nostre llarga passejada ens dirigim a l’Eixample on ens espera el mercat de Sant Antoni i ho fem pel carrer Consell de Cent que ens deixa al Parc Joan Miró que ocupa el que fou l’antic escorxador de la ciutat. Destaca l’escultura de Joan Miró , Dona i ocell.

Des d’aquí ens acostem a la Gran Via al núm. 475 ens trobem la Casa de la Lactància (Antoni de Falguera i Pere Falqués, 1910) destaca la decoració escultòrica feta per l’Eusebi Arnau. A prop, en el núm.103 del carrer Viladomat trobem un altre edifici “lacti” un cartell ens indica que allà hi havia una sucursal de la Vaqueria Suiza. I ja quasi arribem a la fi de la passejada: el mercat de Sant Antoni, situat davant de l’antiga porta de la ciutat va ser projectat per Antoni Rovira i Trias i construït entre 1872 i 1882, ofereix una triple oferta en un sol espai, el mercat d'alimentació, els Encants i el mercat dominical de llibres i col·leccionisme.