UN CAMPIÓ OLÍMPIC

Barcelona, junt amb Atenes i Roma, és una ciutat olímpica tant en els jocs de l’antiguitat i com en els de l’era moderna. Barcelona va ser olímpica molt abans del 1992. Ho va ser fins i tot abans que, l’any 1896, el baró Pierre de Coubertain iniciés els Jocs Olímpics de l’era moderna. Un llunyà any 129, és a dir, 1734 anys abans de Coubertain i 1863 abans de Barcelona 92, la nostra ciutat es relacionava amb l’olimpisme.

Als 227 Jocs Olímpics de l’antiguitat, els que es celebraven a la ciutat grega d’Olímpia, hi va haver un guanyador barceloní: era el Luci Minici Natalis Quadroni Ver. Aquest pioner olímpic, que va viure entre l’any 97 i el 154, va guanyar una cursa de quadrigues.

D’aquest personatge tenim notícies gràcies a Frederic-Pau Verrié, un home savi que, entre altres coses, va dirigir el Museu d’Història de la Ciutat. Verrié, l’any 1972,  va anar a Olímpia per seguir el rastre del jove campió. Volia veure els vestigis del monument que el propi Luci Minici havia deixat a Olímpia com a testimoni del seu triomf. Així explicava aquell viatge a La Vanguardia, el 27 d’agost de 1972:

"Fue un bello viaje y una pequeña aventura. Primero Atenas, apenas entrevista. Luego un lento avanzar del tren hacia Pirgos bordeando, de Corinto hasta Patras, un golfo de aguas quietas que a lo largo del día fueron tomando todos los colores posibles del azul; bajo un cielo radiante y en una atmósfera saturada por el perfume de los naranjos y limoneros que descienden en suave pendiente hasta la orilla del mar. El país pobre que me esperaba hallar y la sorpresa de no divisar por ninguna parte las ruinas que me imaginaba ver surgir en cada uno de los lugares de nombre milenario; y ya de noche, Olimpia: un desgarbado lugar turístico que asciende lentamente hasta la colina tras la cual se esconde la maravilla del valle surcado por el Alfeo con el Altis sagrado en primer término, bajo una gran fronda de pinos; una colina en lo alto de la cual un pequeño Museo guarda los grandes tesoros hace menos de un siglo aún desconocidos (…)".

"Los días para mi búsqueda estaban contados y pasaba el tiempo. Pero en las ruinas, donde transcurrí el día, me sentía fuera de él, envuelto por una atmósfera sagrada.

Las piedras esparcidas entre hierbas y flores, el estilóbato de los grandes templos con apenas alguna columna erecta, bajo la copa de los grandes pinos, imponían a pesar del turismo que empezaba a hormiguear, la sensación revivida de lo que fue un gran templo al aire libre. El placentero descanso en la inquieta espera, empujaba la imaginación y la ayudaban los planos y guías y la lectura oportuna de Píndaro, (…) no dejaba de pensar en Minicius Natalis jr. y en su monumento (…)".

"En Olimpia había, por lo menos, trescientas o cuatrocientas inscripciones dispersas, algunas de ellas en piedras dejadas en el suelo o cerca del lugar de su hallazgo. Después de una mañana entera de búsqueda por entre las hierbas, agavillando flores para ver si tras ellas se escondía la inscripción histórica, (…) decidí volver al punto donde había sido hallada en el siglo pasado y empecé a buscar de nuevo. Y allí estaban: no dos sino tres. (…)

Dejaré de contar la carrera contra reloj —olímpica también y ésta ganada por mi— para lograr los materiales encargados a Atenas que no llegaron a tiempo y fue preciso ir a buscar personalmente, los permisos oficiales para manipular las piedras, las dificultades para hacerse entender de los obreros que habían de colaborar (…)".

 

Luci Minici va oferir al santuari el seu carro i va afegir-hi, a tamany natural, figures de bronze que representaven els quatre cavalls i l’auriga que el va dur a la victòria. D’aquell conjunt, descobert el 1878, només se'n conserva una part de les pedres superiors del podi on hi ha les marques de les potes dels cavalls, les rodes del carro i el peu de l’auriga. Vint anys més tard de les investigacions de Verrié, i gràcies al calc i la còpia que ell mateix va fer, aquests vestigis van ser reproduïts a la nostra ciutat, a la muntanya olímpica just davant de la seu de l'INEFC.

Relacionat amb la làpida hi ha aquest article del mestre: http://articulos-apunts.edittec.com/76/es/076_082-088PorES.pdf

 Al frontal hi ha una inscripció en grec que havia estat publicada el 1896:

“L(ou kios) Minikios Natalis strategikos, olympiadi diakosioi eikosi epta armati teleio neikesas, anetheken to arma; Ypatos anthypatos Libyes”, que significa: “El pretor Luci Minici Natal que a l’Olimpíada 227 va vèncer amb un carro complert, fa donació (al Santuari) del carro (guanyador) (Minici Natal ha estat) Cónsul i Procónsul de Líbia".

Hi ha tres làpides que fan referència al nostre campió. Sabem que va néixer a la nostra ciutat i que pertanyia a una important família, inscrit a la tribu Galeria. Va tenir importants càrrecs polítics. Entre altres títols en el seu cursus honorem el trobem com a pro-cònsol, a l’Àfrica, i com a pro-pretor a la regió de la Mísia inferior, situada voltant del Danubi (per les actuals Sèrbia i Bulgària).

Però si ens interessa saber quina va ser la relació amb la seva ciutat natal, l’epigrafia diu que va deixar, al seu testament, una bona aportació econòmica a disposició dels colonis Barcinonensibus  i que, abans, una casa de la seva propietat, potser on va néixer, va ser convertida en termes públiques amb “els seus porxos i la corresponent conducció d’aigua”, com diu una de les làpides. Aquesta casa convertida en termes està sota l’actual plaça de sant Miquel, darrera de l’Ajuntament. Allà hi hagué més tard l’església de Sant Miquel (d’on rep el nom la plaça) a l’interior de la qual sembla que es veien uns mosaics que van ser dibuixats d’aquesta manera:

 

Per això Verrié insinuava que Luci Minici Natalis podia ser un bon nom per la vella plaça on hi va haver una església i ara hi ha el polèmic monument als castellers. Els temps olímpics van fer l’honor, i com a passeig es recorda a qui va ser campió, que no medallista, com algú arribà a dir. El seu nom el porta la zona que s’obre entre l’estadi, el palau Sant Jordi i la plaça d’Europa.

CARRERS QUE EREN UN CAMÍ

Un llibre clàssic, del qual hem mamat tots aquells que ens dediquem a ensenyar la ciutat, és "Barcelona, pam  a pam", que va escriure l'Alexandre Ciriri. En aquest llibre hi ha, a més d'una important informació sobre a ciutat, una sèrie de il·lustracions molt preuades. Una d'elles és la que representa Barcelona i el camí d'accés a la ciutat

Quan els romans van decidir fundar la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, dalt de tot del Mons Tàber, també van aixecar un camí que travessava la ciutat i que des de la capital de l'imperi portava a la capital de provincial, Tarraco.

Quan Barcelona va superar el cercle romà i van construir-se noves muralles, l'antic camí va quedar integrat dins del nou recinte i va donar lloc a diversos carrers. Avui és possible seguir aquest traçat. El millor punt de partença d'aquesta passejada és l'Arc de Triomf, porta d'entrada a l'Exposició Universal de 1888. A pocs metres, arribem al carrer del Portal Nou, ja dins de la ciutat antiga, i hem de continuar fins a la plaça de Sant Agustí Vell, carrers de Carders, Corders i Bòria per arribar a la plaça de l'Àngel on hi havia el portal romà. Creuem la ciutat romana pel centre, ho fem per la Baixada de la Llibreteria, carrer Llibreteria, la plaça de Sant Jaume i el carrer del Call, al final del qual es trobava l'altre portal romà. Continuem pel carrer de la Boqueria, al final del qual hi havia el portal del segle XIII, i continuem pel tram del Raval que travessava l'antic traçat pels carrers de l'Hospital i de Sant Antoni Abat, al final del qual hi havia el Portal de la muralla del segle XIV.

Així que podem dir que hi ha un camí amagat dins dels carrers de la ciutat antiga.

UNA MUNTANYA AL COR DE BARCELONA

Potser caminant pel centre de la ciutat, heu topat amb una curiosa pedra de molí encastada al terra. Es troba al carrer del Paradís on diuen que hi havia una casa amb un jardí tant exhuberant i ric en plantes que podia haver estat la vivenda d'Adam i Eva.

En aquest carrer es troba el cim de la petita muntanya que trobem al centre de la ciutat: el Mons Tàber. Aquest cim va ser triat pels romans com a lloc idoni per fundar la nova colònia que necessitaven fundar: la Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino.
És curiós com quan entrem dins l'espai que tancaven les muralles romanes ho fem per carrers amb gran desnivells, així tenim el Call, Ferran, la Baixada de Sant Miquel, Cervantes, Comtessa de Sobradiel, Ataülf, Regomir, Baixada de Caçador, Baixada de la Canonja o Bisbe.
Així doncs, agafeu un bon sherpa i feu el cim. Dalt de tot trobareu, com no podia ser d'altra manera, el Centre Excursionista de Catalunya que us ofereix com a joia quatre columnes del temple d'August.

UNA MURALLA ROMANA QUE SÓN DUES

La Muralla romana de Barcelona és el monument més antic dels que podem gaudir. Només hem de fer una passejada sortint de la Plaça Nova i seguint pels de de Tapineria, plaça del’Àngel, Sotstinent Navarro, Pom d’Or, plaça del Traginers, Correu Vell, Regomir, Calella, Comtesa de Sobradiel, Avinyó, Banys Nou i la Palla; al final d’aquest trajecte haurem arribat al punt de partida que també és el d’arribada d’aquest itinerari. Veurem bona part del recinte romà que va sortir a la llum a principis del segle XX quan es va produir l’obertura de la Via Laietana que va deixar accessible la meitat del conjunt. L’altra meitat havia desaparegut uns decennis abans  quan foren enderrocats el Castell Nou, el Palau Reial menor i el Convent de l’ensenyança. La part conservada que trobem al costat de la Via Laietana havia quedat oculta sota les edificacions que es van adossar-hi al llarg dels anys i amb els enderrocs que comencen a fer-se el 1908 comença a veure’s aquella part antiga que es neteja i es monumentalitza.

Coses curioses, enderrocant apareixia la ciutat més antiga i Barcelona recuperava el passat. 

Però de la muralla cal saber, apart del recorregut i de la història de la seva desaparició, ocultament i recuperació, que quan parlem de muralla, en singular, no som gaire fidels a la veritat. Hauríem de parlar de muralles, en plural. Quan els romans decideixen fundar la petita colònia Iulia Agusta Faventia Paterna Barcino a finals del segle I aC van fer una muralla. La motivació per fundar una nova ciutat era econòmica, als peus de Montjuïc sembla hi havia un port natural d’on sortien les mercaderies cap a la metròpoli (cereal, vi, salaó de peix, el garum) i s’havia de fer un control ferri d’aquest tràfic i quina cosa millor per això que fundar una ciutat. Naixia així una ciutat dues vegades mil·lenària.  Es va triar un lloc estratègic, una petita elevació de terreny i es va envoltar d’un senzill mur, la nostra primera muralla. Passats tres segles, comença a perillar la tranquil·litat de Barcelona amb l’amenaça dels pobles bàrbars i les autoritats pensen que cal un nou recinte més sòlid. Així doblaran les muralles. A la cara externa del primitiu recinte s’afegeix un segon amb pedra de major dimensions i 78 torres. L’espai entre la primera i la segona muralla es reomplirà amb material reaprofitat: estàtues, restes arquitectòniques varies, pedres, sorra ... alguns d’ells s’exposen al MUHBA.