JOSEP VILADOMAT, LA REPÚBLICA I FRANCO A CAVALL

Josep Viladomat és un cas curiós pel que fa als escultors que treballen a la ciutat ja que fa una obra dedicada a la República i, més tard, una altra dedicada a Franco, el dictador que la va aniquilar. El temps, que ho posa tot a lloc, ha fet que avui es conservi, modificada, la primera mentre que el dictador està amagada i lluny de la mirada del públic. 

La participació de Viladomat en el monument a la República, el 1936, suposa el darrer capítol d’una llarga història. S’havia iniciat el 1902 quan l’Ajuntament pren la decisió d’aixecar monuments a mossèn Cinto Verdaguer (inaugurat el 1924 a la Diagonal a passeig de sant Joan), el doctor Bartomeu Robert (inaugurat el 1910 a la plaça universitat) i Francesc Pi i Margall (a l'actual plaça de Joan carles I, a l'encreuament de Passeig de Gràcia amb Diagonal). Malgrat que el 1915 és posà la primera pedra d’un monument dissenyat per Miquel Blay la situació política no va permetre que el monument sigui realitat. Caldria esperar a la proclamació de la República per renovar la idea del monument, però sense seguir el projecte de Blay. Així, de forma provisional, es posa un bust del president Pi i Margall mentre es decidia que fer. Es pren la resolució d'alçar un obelisc coronat amb una al·legoria de la República i un medalló amb el retrat de Pi i Margall a la base. El concurs per triar les escultures es convoca a finals de 1932 i el guanyen Josep Viladomat per l'alegoria i Joan Pié pel medalló. La inauguració està prevista pel novembre de 1934, però els fets d’octubre d’aquell any la retarden fins a l’abril de 1936. El monument  donà lloc a divertits acudits, com anomenar a l’estàtua nua de Viladomat, Margarita Carvajal, una atractiva vedette de belles corbes, ja que, com ella, fent un joc de paraules, la estàtua de Viladomat “tenia gràcia al cul”. Malgrat aquestes simpaties populars l’any 1939 l’estàtua de Viladomat és eliminada  i en el seu lloc s'instal·la la que havia quedat segona en el concurs, obra de Frederic Marès i que ha ocupat la part baixa de l’obelisc fins l’any 2011. Com a nota curiosa, el 1940 es va coronar l’obelisc amb una àguila, fet que portà a la gent a rebatejar la plaça com a plaça del lloro fins que la derrota de l’Alemanya nazi en la segona guerra mondial va fer canviar les formes del govern franquista que des d’aleshores va deixar d’aixecar el braç.  

L’Ajuntament democràtic va voler recuperar la estàtua de Josep Viladomat que la dictadura havia fet retirar i va pensar que un bon lloc per col·locar-la era la plaça Llucmajor, formant part d’un conjunt dissenyat per l’Albert Viaplana i l’Elio Piñón. Una part del monument de la plaça Llucmajor, l’estàtua que simbolitza la república i el medalló del president Pi i Margall, formaven part del monument que l’abril del 1936 l’Ajuntament republicà inaugurava com a homenatge a la República i que l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat va fer enretirar. Malgrat que les ordres eren de destruir-les, les peces havien estat guardades i amagades a un magatzem del carrer Wellington amb d’altres represaliades (el Doctor Robert ara a la plaça Tetuan, el Rafel Casanova del carrer Ali Bey amb Ronda de sant Pere, el Pau Claris junt a l’arc de Triomf i el Francesc Layret a la plaça Goya). Amb l’arribada de la democràcia totes les escultures van tornar als carrers excepte La República que no s’adeia amb un règim monàrquic per molt constitucional que fos. La república de Viladomat va canviar de magatzem i es van fer plans per ella, el més agosarat era col·locar-la al vestíbul de l’Ajuntament. Acabaria sortint del magatzem el juny de 1983 per anar a la capital en l’exposició "Catalunya dins l'Espanya moderna" i va tornar a ser guardada. Tornaria a sortir per ser exposada a la plaça Sóller i davant de la nova seu dels districte, per trobar definitivament el seu lloc a la plaça Llucmajor de Nou Barris on seria inaugurada un simbòlic 14 de juliol de 1990, commemoració de la presa de la Bastilla. 

Foto de Xavier Gómez publicada a La Vanguardia 15 novembre 2000

Pel que fa a l'estàtua de Franco, en plena dictadura, que com en qualsevol govern autoritari la propaganda és un tret fonamental, a la ciutat es van aixecar diversos monuments. Així van apareixent el reciclat monument a la Victòria que havia vist eliminada la imatge de Viladomat, substituïda per la de Marès el 1939, el dels Caiguts a la Diagonal (1951), l’abanderat "héroe de Espinosa de los Monteros" al carrer Numància (1955) o a el monòlit al general Moscardó junt al palau dels Esports (1959) però Franco, Caudillo y Generalísimo de los ejércitos, no tenia cap monument com sí que hi eren en moltes altres ciutats. Per solucionar aquesta manca, l’alcalde Porcioles va trobar que la cessió del castell de Montjuïc que el dictador havia fet a la ciutat era una bona excusa per retre-li, allà mateix, el reconeixement i lloança oportú. La feina havia de fer-la un escultor reputat i es va pensar en Viladomat, aquell que anys abans havia fet una estàtua en honor a la República. 

Com és que Viladomat va acceptar l’encàrrec i el 17 juny 1963 s’inaugurava, dins el pati del castell de Montjuíc, l’estàtua eqüestre de Franco? El mateix Viladomat, en una breu entrevista feta a la Vanguardia, el 8 de març de 1982 ho explicava així:   

"Yo iba con coche andorrano y me denunciaron. Y en aquella época, por una denuncia te enchampaban. Una noche, Brossa me invitó a cenar y al ir a recoger mi coche me esperaban dos guardias civiles de paisano. Me cogieron todos los documentos de Andorra y se quedaron el coche. Al día siguiente había que hacer el acta con un teniente que se llamaba Mula. (Ríe) Habían hecho un registro en mi casa... Me querían juzgar ¡por contrabando! Firmé unos papeles, recogí los documentos y me exilié por segunda vez. Poco después, Porcioles me hizo llamar para hacer el busto. Lo hice y gracias a eso salí con bien del juicio... por un documento del Ayuntamiento conforme tenía residencia andorrana...” 

Més informació, com sempre, és la que aporten l’estimat mestre Huertas Claveria i el seu inseparable Jaume Fabre quan expliquen: 

“Viladomat vivia entre Andorra i Barcelona, i havia comprat un cotxe d’importació a un preu molt més avantatjós al petit principat. La única condició era que calia que el cotxe passés mig any com a mínim a Andorra. Viladomat no feia cas d’aquesta norma fins que un dia la guàrdia civil li va demanar els papers sent a Barcelona i en veure que feia temps que el cotxe hauria d’haver marxat a la seva altra residència, li va confiscar i el va guardar a la caserna del carrer de Sant Pau. Viladomat coneixia Porcioles i sabia quin càrrec tenia a Andorra (era jutge de pau) i, desesperat, li va demanar ajut. L’alcalde s’hi va comprometre, però li va pregar que l’ajudés en el seu problema escultòric. Viladomat, que era molt mal parlat, va deixar anar uns quants renecs, però s’hi va avenir i va fer una escultura de Franco a cavall, segons ell tan malament com va poder”. 

No obstant, sempre he pensat que malgrat tot, el fet de ser una estàtua eqüestre devia ser un repte per un escultor que havia tenia tanta admiració per l’escultura barroca. Sigui com sigui, Viladomat no va signar l’estàtua.

No seria la darrera intervenció propagandística del règim un any després, el 29 d’octubre de 1964 un alt monòlit de 18 m. d’alçada dedicat a Primo de Rivera, va ser inaugurat a l’aleshores anomenada Avinguda Infanta Carlota per commemorar els 30 anys de la fundació de la Falange.

Amb l’arribada de la democràcia el manteniment de les imatges de la dictadura va començar a ser posada en dubte. En aquest context, el maig de 1985, l’estàtua de Franco a Barcelona va ser pintada de rosa. Poc després, el maig del 1986 va ser portada dins el Museu Militar, i el 2001 el director la va deixar fora de la vista, es va dir a “un espai expositiu no visitable”. Allà no hi seria gaire temps ja que el 2008, en aplicació de la Llei de la Memòria Històrica és portada a un magatzem municipal a la Via Favencia, al barri de Canyelles, on l’acompanyen les altres col·legues. Esperem que no surtin d’allà per ocupar un espai a la via pública com ho ha fet finalment la de la República, que si ho fa sigui com la primera vegada que va sortir-hi per anar a parar a alguna exposició cosa complicada ja que quan el 1986 va passar a dins el museu se li va tallar una cama per poder entrar per una porta i, segons informava la premsa, a l’agost del 2013 algú va tallar-li el cap a l’estàtua.

ALTRES PEDROLA A LA BARCELONETA

Quan vaig tenir a les mans el llibre Josep M. Huertas titulat Paseos insólitos para descubrir Barcelona per fi vaig saber qui era aquell Miquel Pedrola, el nom del qual, mig esborrat havia vist escrit a una casa del carrer Sant Miquel de la Barceloneta. Deia el mestre que era un jove poumista, veí del barri i que havia mort al front d’Aragó. El nom pintat al carrer va ser posat pels seus companys i, malgrat no va ser reconegut oficialment, era allà. Va venir-me al cap l’Homenatge a Catalunya de Georges Orwell, a les meves passejades tenia una bona excusa per obrir-lo i llegir el que explicava de la seva estada al front. Em preguntava si es van conèixer, ara que ja sé que havia mort al setembre del 36 i que Orwell va arribar al desembre queda clar que no fou així. Malgrat tot, m'agrada pensar que també podria haver dit d'ell el que va escriure sobre la resta dels seus companys de trinxera i lluita:

<<Desafío a cualquiera a verse sumergido, como me ocurrió a mí, entre la clase obrera española —quizá debería decir la claseobrera catalana, pues aparte de unos pocos aragoneses y andaluces sólo tuve contacto con catalanes— y a no sentirse conmovido por su decencia esencial y, sobre todo, por su franqueza y generosidad. La generosidad de un español, en el sentido corriente de la palabra, a veces resulta casi embarazosa. Si uno le pide un cigarrillo, te obliga a aceptar todo el paquete. Y más allá de eso, existe generosidad en un sentido más profundo, una verdadera amplitud de espíritu que he encontrado una y otra vez en las circunstancias menos promisorias.

Los extranjeros que servían en la milicia empleaban su primera semana en aprender a amar a los españoles y en exasperarse ante algunas de sus características. En el frente, mi propia exasperación alcanzó algunas veces el nivel de la furia. Los españoles son buenos para muchas cosas, pero no para hacer la guerra>>.

No cal afegir més dades sobre el Miquel Pedrola, això ja ho ha fet el Dani Cortijo. Però si que m’agradaria afegir una mica més d’informació sobre el nom dels carrers de la Barceloneta que van canviar de nom en temps de la guerra civil. De nou, un altre llibre del mestre Huertas, aquest escrit a quatre mans amb Jaume Fabre, titulat Carrers de Barcelona és la millor informació.

A part del carrer de Sant Miquel -posat en honor d’un altre Miquel vinculat al barri, el sevillà Jaime Miguel de Guzmán Dávalos Spínola, marqués de la Mina, el capità general de Catalunya que va encarregar la construcció de la Barceloneta el 1753- que fou del Miquel Pedrola durant uns mesos, hi hagué altres vuit carrers a la Barceloneta que van canviar de nom durant la guerra. La Barceloneta, un barri obrer que seria molt castigat per les bombes de l’aviació feixista, havia de dur als carrers la seva ideologia anarquista i republicana.

Hi ha dos dedicats de forma múltiple, són:

• El carrer Sòria va portar el nom d’Anarquistes que també duia a Barcelona el de les Beates.
• El carrer de sant Carles es va dedicar a la Columna Durruti-Farràs que el 25 de juliol del 36 sortia de Barcelona per anar a recuperar la ciutat de Saragossa i que nomes va poder establir a Bujaraloz el quarter general fins que el seu cap va ser cridat a Madrid, on perdria la vida.

Pel que fa a les dedicatòries en particulars tenim:

• El carrer de Sant Elm es va passar a dir d’Amadeu Colldeforns, en record del diputat del Parlament per Esquerra Republicana deCatalunya que morí al darrer combat del 19 de juliol. Aquest nom sembla que també el van portar els carrers Rector Ubach i de Sant Pere Màrtir.
• El carrer Almirall Aixada es va dedicar al Pilot Cabré, el primer aviador republicà caigut al front d’Aragó.
• El carrer del Marqués de la Mina es va dedicar al Capità Arrando, Francisco Arrando Garriga, qui era germà del cap de les forces d’assalt i de Seguretat, i que va caure mort prop del monument a Clom quan es dirigia a defensar l'edifici de Capitania.
• El carrer Berenguer Mallol va anomenar-se de Pere Domingo, de qui no he trobat, per ara, cap informació.

El carrer Rector Bruguera va anomenar-se del Guàrdies Salvat i Manzano, en honor de Palmiro Salvat Mir i d’Enrique Manzano Carretero caiguts durant l’alçament i que van rebre un calurós homenatge per part dels seus companys.

 

Tots aquests noms no van ser reconeguts.

• L’únic oficial, encara que no surt com a tal al nomenclator barceloní, és el de la plaça de la Barceloneta que el 16 d’abril de 1937 passava a dir-se, amb molt altres carrers,  dels Germans Ascaso, els anarquistes Francisco y Domingo Ascaso Budría. En aquesta foto apareixen tots dos a la Rambla, és curiós que Francisco moriria poc després durant l’assalt al Quartell de les Drassanes.

Aquests noms van durar poc temps i que quasi tothom ja els ha oblidat. Aquestes lletres segur que ajuden a recuperar la memòria i no oblidar-los del tot.

FAÇANES SUPÈRBIES

 

La meva passejada favorita de les Passejades insòlites per descobrir Barcelona que va deixar-nos el mestre Huertas (Ed. Optima, 2003) és la que parla dels esgrafiats. 
Ens porta per les façanes que van embellir-se a la Barcelona de finals del XVIII. El mestre cita l’obra d’un enamorat dels esgrafiats Ramon Nonat Comas qui va escriure una deliciosa monografia l’any 1913, en cita 288 cases esgrafiades. Algunes van desaparèixer amb l’obertura de la Via Laietana, per això escrivia el llibre, i altres el temps les està esborrant. 
Encara en queden moltes i el mestre en fa una passejada: comença a Escudellers 44, continua per Banys Nous, 47, pel Call, 14, la plaça del Pi, 4, Sant Pere mésAlt, 1, Sant Pere Més Alt, 4, Mare de Déu del Pilar, 24, Sant Pere més Baix, 46 i La Rambla, 116. Tota una volta per enamorar-se també dels esgrafiats.  En podeu buscar la llista al llibre Comas per ampliar la passió!!! 
El mestre Huertas ens parla de les millors, però hi ha més (recomanable la de la Casa dels Quatre Rius, a Avinyó, davant de la paça de la Verònica). Hi ha obres de Soler i Rovirosa, escenògraf i pintor amb monument als jardinets de la Gran Via, entre la Rambla Catalunya i el Passeig de Gràcia. També veiem treballs de Jujol amb un Sant Josep Oriol esplèndid des de dalt la façana. Hi ha una impremta, la que s’ha dit que va visitar el Quixot. Hi ha nens que tiren dels cordons d’un curiosos cortinatges. Hi ha al·legories de les estacions de l'any. Caps. Gerros. Flors. Tot un món.

Com es feia això? Estava molt clar que havia de cobrir les parets, la pedra era lletja. Tot començà per un estuc. Una paret plana i neta. Només calia embellir-la amb una sèrie de petits relleus. L’esgrafiat prové de l’italià, d’on provenia la tècnica. Sgraffiare és esgarrapar. Sobre la primera capa d’estuc, auan aquesta ja és seca es col·loca una segona, d’una tonalitat diferent. L’artista, pispant el material, esgarrapant seguint uns motlles, deixa una figura en relleu sobre el primer estuc. Els esgrafiats cal mirar-los i entendre com s’han fet i veure com es degraden i com s’han anat restaurant. La millor ruta la del mestre Huertas. Tota dedicatòria a ell és poca.

EL MESTRE HUERTAS

Com vaig disfrutar un dia de Sant Jordi, les biblioteques organitzaven visites pels barris, al programa una activitat a la que no podia deixar d'anar: passejada amb el meste Josep Maria Huertas Claveria.
El mestre Huertas es va estimar molt Barcelona, la va patir i la va gaudir. Se la passejava sencera i ho sabia tot. Aquell dia tocava escoltar-lo. Al vagó del metro va entrar baix i amb el pèl blanc. Havia de dir-li hola. Recordo que va dir: "arrivem tard". Va dir que estava cansat de signar per Sant Jordi. Només que signés cadascun dels llibres que va escriure (en perfecte tàndem amb Jaume Fabre) s'hauria passat una bona estona. Havia fet múscul. Tots els que vam passejar aquell dia, dalt d'un autobus per Diagonal Mar, vam escoltar-lo parlar del barri de barraques del Pequín i va parlar del seu "amic el Vaquilla". Fins i tot surto a la fotografia que de la informaió de l'acte es publicava a la Vanguardia.
A la Rambla del Poblenou ens esperaven unes patates i un vermutet. Amb les coses del mestre ens vam sentir molt ben acompanyats. Vaig aprofitar per preguntar i parlar molt. Havia moltes coses que volia que em digués. Era un plaer escoltar al mestre Huertas.
Després el trobava a qualsevol lloc, ja que era incansable, i el diàleg amb ell  era d'allò més interesant. Un matí, mentre em preparava per anar a fer la meva passejada, la ràdio en va donar una triste notícia. Recordo que va ser una veu trista de l'Àngels Barceló a la SER: el mestre Huertas havia mort. Vaig quedar tocat. Quina putada.
 Entre les paraules que li van dedicar recordo les de l'altre mestre, en Lluís Permanyer: "A qui acudirem ara quan tinguem un dubte?"