34 IGLESIA DE S. JAIME

EL LLEGENDARI SANT JAUME BARCELONÍ

Una bona part de les nostres llegendes són d’àmbit religiós. Els sants són quelcom més que persones exemplars i han esdevingut mites. Una ciutat que vol mostrar la seva noblesa ha de trobar una vinculació amb algun sant important. A Barcelona aquest honor recau en Sant Jaume.

Explica la llegenda que Barcelona va ser una de les ciutats que va abraçar per primera vegada, tant fidels eren els seus habitants que van pensar en que una visita del propi Jesús seria adient i així sembla que ho van sol·licitar per escrit. El fill de Déu fet home no va poder satisfer la petició dels barcelonins però va trobar una bona opció. Enviaria al seu millor home i així arribà Sant Jaume a la nostra ciutat.

La llegenda explica que sant Jaume va desembarcar a la platja de la ciutat on l’esperaven fervents seguidors que van voler escoltar les seves paraules. Sant Jaume dalt d’una pedra va pregar sota l’atenta mirada dels barcelonins. Poc després, al lloc triat per la primera pregària, es fundaria una església, és la de Santa Maria del Mar, aleshores de les Arenes.

Va continuar la seva estada i va anar fins al centre de la petita ciutat romana de Barcino i de nou la gent va voler escoltar les seves paraules, al fòrum romà de la ciutat va pregar de nou dalt d’una pedra que va servir d’altar d’una nova església, la parròquia de Sant Jaume que era al centre de la plaça actual i que va desaparèixer quan va decidir-se obrir l’eix Ferran, Jaume I i Princesa, moment en que va rebre la dedicació al sant que ens interessa la capella de la Trinitat al carrer Ferran.

Però encara hi hagué una nova mostra de fervor a la ciutat. La gent va demanar a Sant Jaume que els mostrés el símbol de la fe i el sant va acostar-se a un petit bosquet proper on va agafar dues branques amb les que va fer una creu. Allà mateix deixà clavada al terra. En aquell lloc es va bastir el principal edifici religiós de la ciutat que va dedicar-se per aquesta raó a la Santa Creu.

Després marxaria de la ciutat, a Saragossa trobaria la verge damunt d’un pilar i les seves restes acabarien descansant a Santiago de Compostela on no deixen d’atreure visitants.

Així vistes les coses tenim una bona relació amb Sant Jaume de manera que el trobem representat tres vegades al centre de la ciutat.

 

 

La primera de les peces que el representen es troba a la plaça Sant Jaume, a la cantonada amb el carrer de la ciutat. Es tracta d’una estàtua del sant muntant el seu famós “cavall blanc” realitzada pel prolífic Manuel Fuxà. Es troba en aquella fornícula des del 1903 quan La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat va decidir posar sota la protecció de diversos sants algunes de les seves oficines. En aquest sentit aparegueren tres peces d’art públic: l’estàtua que ens ocupa, que va costar 10.000 pessetes, va ser la segona en posar-se, s’havia començat amb la de Sant Pere (1898), realitzada per Antoni Mas, Josep Tarrach, a la plaça del seu nom, i després de la de Sant Jaume s'aixecaria la de Santa Maria de Gràcia (1908), obra d’Enric Clarassó, al començament del carrer Gran de Gràcia, que va ser destruïda en temps de la guerra i substituïda per una de nova obrada per Manuel Martí Cabré.

Les altres dues imatges de Sant Jaume les trobem a la capella que té dedicada al carrer Ferran: a la façana apareix la imatge de “Santiago Matamoros”, realitzada per l'escultor tortosí Anicet Santigosa, una representació “políticament incorrecta” basada en la llegenda que va sorgir en plena reconquesta. Diuen que a Clavijo, a prop de l’actual Logronyo, s’estava lluitant ferotgement contra els musulmans que a mesura que avançava la lluita veien com s’acostava la seva victòria. Aleshores els cristians van demanar auxili al cel i d’allà baixà, muntat en el seu cavall, el sant que ens ocupa qui a cops d’espasa va acabar amb els infidels i deixà la victòria en mans dels seus fervents seguidors. Potser en el temps que corren la imatge d’un sant que aniquila els seus enemics no és la millor imatge per una església. Així que millor fixar-nos a l’interior on trobem una imatge del sant com a peregrí. La tristesa de la seva cara sembla voler dir-nos: << jo no vaig acabar amb cap "moro" >>.

DESPRÉS DE LA GUERRA

Dos petits detalls escultòrics a l'església de Sant Jaume, al carrer Ferran, ens transporten als convulsos temps de la guerra civil. Fixant-nos be, es pot apreciar com es van veure els fets després del triomf franquista.
Un cop passada la porta principal, hem de posar la vista als permòdols on descansa el cor. Allà veiem esculpides dues escenes on, de manera elegant però implacable, ens volen explicar que va passar abans i després de la guerra. No es feia altra cosa que deixar escrit en pedra la versió dels guanyadors: s'havia de mostrar com a bons els revoltats i  pintar com a terriblement dolents els republicans, els rojos que cremen i destrueixen l'església. Un conte de bons i dolents del franquisme. 

El 1940 després de la guerra, es va reconstruir l'església i es va aixecar de nou la casa de Déu. Aquí veiem gent laboriosa. A l'esquerra un home satisfet refà la creu, allisant-la amb un ribot. A la dreta dos homes reconstrueixen el finestral que a l'altra costat treia flames i fum.

L'any 36 va esclatar la guerra, Espanya estava partida i un dels objectius dels revolucionaris que lluitaven al costat de la república va ser l'església. Es van assaltar edificis religiosos i es va destruir el que es va trobar. En la imatge veiem, a l'esquerra, com d'un finestral trencat surten flames rotundes; a dalt, un home armat amb un ganivet i un garrot es prepara per un acte vandàlic. A la dreta un home amb un destral es dedica a destruir una creu.