MÉS FELIÇ QUE UN GINJOL

L'any 1999 desaparexia el carreró del Gínjol. S'enllaçava des d'aquell moment La Rambla amb el carrer Rull per la plaça Joaquim Xirau. Per fer possible aquest canvi es va construir a la Rambla l'edifci que havia d'acollir la Universitat Pompeu Fabra i des del 2010 l'Escola Elisava. L'edifici, realitzat pels arquitectes Jaume Llobet y Josep Benedito, s'aixecava sobre on es trobava el carrer del Gínjol.
El vell carrer era una resta de l'espai que s'obria darrera de la muralla de la Rambla. Era curiós per la seva disposició. Nomès tenia una entrada i acabava al que es coneixia com a plaça dels Banys. Naixia a un racó del Pla del Teatre, al costat de la Fonda Falcón, després Grand Hotel Falcón i entrava a la ciutat vella, paral·lel a la Rambla.
Va ser un racó canalla amb locals com La Buena Sombra, Los Cabales o el Paraguas Rojo.
El nom del carrer correspon a un arbre, sembla ser que com en el cas dels carrer de la Cucurulla o de l'Om,  té a veure amb un tipus d'arbre que es trobava en un jardí obert al carrer.
En record de la seva memòria, l'Ajuntament va voler plantar allà aquest arbre. Mirant-lo solitari no sembla que tingui.res a veure amb l'expressió "ser més feliç que un gínjol".

El ginjoler (azufaifo en castllà) és un arbre petit, de la família de les ramnàcies. El seu fruit, el gínjol, és de la grandària d'una oliva i és comestible. Està dins d'un gran test ja que no era possible plantar-lo al terra. Sota  hi ha un aparcament.

EL CARRER DE L'INFERN

No és una llegenda inventada, a Barcelona existia el carrer de l'Infern, estava al costat de la catedral. Ara tenim l’avinguda de la catedral i la plaça d’Antoni Maura. Abans hi havia dos carrerons que van desaparèixer amb l’obertura de l’avinguda de la catedral. Mireu-ho al plànol: els carrers del Bou de la Plaça Nova, adalt, i el de Corribia, avall, ens portarien des de la Plaça Nova al carrer Ripoll i a l’inici del de Tapineria. Allà on acabava el de Ripoll i començava Tapineria s’obria el carrer de l’Infern.

El seu nom el rebé per part dels veïns dels voltants. No és que cada dia veiessin entrar a casa seva el banyeta. El nom el van donar per un fet: la seva estretor. Quan a les esglésies parlaven de les incomoditats de l’Infern, la població pensava que, per infern, a la ciutat, aquell carreró.

Aquest carrer, que ja és un fantasma de carrer, que trobem només per velles fotos i plànols, és o no és el millor lloc per situar la casa del protagonista de la propera novel·la de Ruiz Zafont?