ALTRES PEDROLA A LA BARCELONETA

Quan vaig tenir a les mans el llibre Josep M. Huertas titulat Paseos insólitos para descubrir Barcelona per fi vaig saber qui era aquell Miquel Pedrola, el nom del qual, mig esborrat havia vist escrit a una casa del carrer Sant Miquel de la Barceloneta. Deia el mestre que era un jove poumista, veí del barri i que havia mort al front d’Aragó. El nom pintat al carrer va ser posat pels seus companys i, malgrat no va ser reconegut oficialment, era allà. Va venir-me al cap l’Homenatge a Catalunya de Georges Orwell, a les meves passejades tenia una bona excusa per obrir-lo i llegir el que explicava de la seva estada al front. Em preguntava si es van conèixer, ara que ja sé que havia mort al setembre del 36 i que Orwell va arribar al desembre queda clar que no fou així. Malgrat tot, m'agrada pensar que també podria haver dit d'ell el que va escriure sobre la resta dels seus companys de trinxera i lluita:

<<Desafío a cualquiera a verse sumergido, como me ocurrió a mí, entre la clase obrera española —quizá debería decir la claseobrera catalana, pues aparte de unos pocos aragoneses y andaluces sólo tuve contacto con catalanes— y a no sentirse conmovido por su decencia esencial y, sobre todo, por su franqueza y generosidad. La generosidad de un español, en el sentido corriente de la palabra, a veces resulta casi embarazosa. Si uno le pide un cigarrillo, te obliga a aceptar todo el paquete. Y más allá de eso, existe generosidad en un sentido más profundo, una verdadera amplitud de espíritu que he encontrado una y otra vez en las circunstancias menos promisorias.

Los extranjeros que servían en la milicia empleaban su primera semana en aprender a amar a los españoles y en exasperarse ante algunas de sus características. En el frente, mi propia exasperación alcanzó algunas veces el nivel de la furia. Los españoles son buenos para muchas cosas, pero no para hacer la guerra>>.

No cal afegir més dades sobre el Miquel Pedrola, això ja ho ha fet el Dani Cortijo. Però si que m’agradaria afegir una mica més d’informació sobre el nom dels carrers de la Barceloneta que van canviar de nom en temps de la guerra civil. De nou, un altre llibre del mestre Huertas, aquest escrit a quatre mans amb Jaume Fabre, titulat Carrers de Barcelona és la millor informació.

A part del carrer de Sant Miquel -posat en honor d’un altre Miquel vinculat al barri, el sevillà Jaime Miguel de Guzmán Dávalos Spínola, marqués de la Mina, el capità general de Catalunya que va encarregar la construcció de la Barceloneta el 1753- que fou del Miquel Pedrola durant uns mesos, hi hagué altres vuit carrers a la Barceloneta que van canviar de nom durant la guerra. La Barceloneta, un barri obrer que seria molt castigat per les bombes de l’aviació feixista, havia de dur als carrers la seva ideologia anarquista i republicana.

Hi ha dos dedicats de forma múltiple, són:

• El carrer Sòria va portar el nom d’Anarquistes que també duia a Barcelona el de les Beates.
• El carrer de sant Carles es va dedicar a la Columna Durruti-Farràs que el 25 de juliol del 36 sortia de Barcelona per anar a recuperar la ciutat de Saragossa i que nomes va poder establir a Bujaraloz el quarter general fins que el seu cap va ser cridat a Madrid, on perdria la vida.

Pel que fa a les dedicatòries en particulars tenim:

• El carrer de Sant Elm es va passar a dir d’Amadeu Colldeforns, en record del diputat del Parlament per Esquerra Republicana deCatalunya que morí al darrer combat del 19 de juliol. Aquest nom sembla que també el van portar els carrers Rector Ubach i de Sant Pere Màrtir.
• El carrer Almirall Aixada es va dedicar al Pilot Cabré, el primer aviador republicà caigut al front d’Aragó.
• El carrer del Marqués de la Mina es va dedicar al Capità Arrando, Francisco Arrando Garriga, qui era germà del cap de les forces d’assalt i de Seguretat, i que va caure mort prop del monument a Clom quan es dirigia a defensar l'edifici de Capitania.
• El carrer Berenguer Mallol va anomenar-se de Pere Domingo, de qui no he trobat, per ara, cap informació.

El carrer Rector Bruguera va anomenar-se del Guàrdies Salvat i Manzano, en honor de Palmiro Salvat Mir i d’Enrique Manzano Carretero caiguts durant l’alçament i que van rebre un calurós homenatge per part dels seus companys.

 

Tots aquests noms no van ser reconeguts.

• L’únic oficial, encara que no surt com a tal al nomenclator barceloní, és el de la plaça de la Barceloneta que el 16 d’abril de 1937 passava a dir-se, amb molt altres carrers,  dels Germans Ascaso, els anarquistes Francisco y Domingo Ascaso Budría. En aquesta foto apareixen tots dos a la Rambla, és curiós que Francisco moriria poc després durant l’assalt al Quartell de les Drassanes.

Aquests noms van durar poc temps i que quasi tothom ja els ha oblidat. Aquestes lletres segur que ajuden a recuperar la memòria i no oblidar-los del tot.