33 IGLESIA DEL PINO

Fotografia de Wolfgang Weber

EL PECAT ORIGINAL

La porta de l'església del Pi que s'obre a la plaça de Sant Josep Oriol és la de l'AVe Maria. Allà hi ha aquest capitell: el pecat original. Adam i Eva surten, avergonyits, del paradís original.

UN ARC SOLITARI I ESTRANY QUE A SANT ADRIÀ PERTANY

A Sant Adrià, a un rotonda a tocar de la Ronda Litoral, al carrer Tibidabo santadrianenc, continuació de la Rambla Guipúscoa barcelonina, hi ha el “Portal de Sant Adrià”, una porta gòtica. L’origen d’aquest arc, solitari i estrany, cal buscar-lo a un indret i a un temps allunyats: hem d'anar al carrer del Carme, al barri del Raval, a finals del segle XIII.

Una llegenda explica que quan els frares discutien quin lloc de la ciutat era el més adient per instal·lar-se, una pedra va caure del cel i deixà un sot a un camp nevat prop de l’actual rambla. Malgrat això, no tot van ser facilitats, va haver una forta oposició de la parròquia del Pi, a la demarcació de la qual es trobava el nou convent. El motiu d’aquest enfrontament eren els ingressos que el nou convent restava a la parròquia, principalment d’alguns dels gremis que van decidir trobar al nou convent la seva seu. El prior del convent s’enfrontà amb el rector del Pi i el bisbe i fou amenaçat amb l’excomunió. Van haver-hi fins i tot baralles amb escamots armats dels dos bàndols. Els conflictes s’allargaren fins ben entrat el segle XIV, però els frares en sortiren reforçats. El 1323 veien com s’hostatjava el rei Jaume II, un anys després com s'acollia el capítol general de l’ordre i el 1333 com s ‘hi establia un "estudi general" per donar formació als membres de l’ordre. Amb els anys el convent multiplicava les seves dimensions. Contava amb una àmplia església amb capelles, dos claustres (el primer del XIV, reedificat al segle XVII, i el segon del XV). A la molt útil publicació de Gaietà Barraquer dues il·lustracions ens el mostren.

 

Al llarg dels segles viu moments d’alts i baixos fins que el 1835 deixa de complir la seva funció conventual. El convent s'incendia a conseqüència de la “broma” que el dia de Sant Jaume de l’any 1835 esclata al Torín de Barcelona, una violenta revolta que acaba amb la crema de bona part dels convents de la ciutat, conseqüència de la qual, més tard, es desamortitza seguint el que ordenava la llei del ministre Mendizabal. A diferència d’altres edificis religiosos que van ser enderrocats (neix així la Plaça Reial), el nostre convent es manté amb una nova funció ja que acull, de forma provisional des de 1842 i durant 31 anys, la Universitat de Barcelona, recuperada el 1837 per Reial Ordre després d'haver estat clausurada pel governant Borbó després de la Guerra de Successió. Quan finalment el 1882 s'acaba la nova seu universitària, l’immens edifici neo-romànic fet per l'Elies Rogent a la plaça de la Universitat, tot el conjunt s'enderroca i en el seu lloc es construeixen els habitatges que envolten els actuals carrers del Pintor Fortuny i del Doctor Dou, a l'anomenat "petit Eixample del Raval". Aleshores la portalada es desmunta i es trasllada, el 1873, segons apunta Jordi Peñarroja al seu voluminós llibre Edificis viatgers de Barcelona, als terrenys de la senyora Maria Consol Moragas, primera marquesa de Moragas, a l’anomenat mas Tondo fins que és de nou muntada al seu emplaçament actual, no gaire lluny de l’anterior, al construir-se la ronda litoral prop del lloc on fins aleshores s'hi trobava.

Respecte a la porta i la seva història, l’Adrià, un assidu passejant de Sant Adrià, un dia que fèiem un itinerari pel Raval i després de parlar-li de la porta em va dir que hi havia un auca que el col·lectiu de dones del futur de Sant Adrià havia editat sobre l’arc i me’l va fer arribar. Allà es recollia la curiosa història que sembla ser que va motivar el trasllat i que explica també la raó de la seva solitud. Diu i dibuixa Aroca i Rivera: “Quan la demolició del convent començà / quelcom va passar a Sant Adrià ... Un duel a Sant Adrià, en Juli Parellada en tení / del que ben parat, vora Cal tondo, en sortí ... I agraït al Bon Déu / una promesa en feu ... La porta del Carme abans d’enderrocar-la la traslladaré / i una gran església a la riba del Besòs aixecaré ... En Juli Parellada va morir / sense dur l’església a bon fi”

EL CAMPANAR I EL VEÍ MALCARAT

A la ciutat antiga hi havia dos barris que competien per ser els més importants de la ciutat. Tots dos posaven al seu costat de la balança mèrits per ser el millor barri. Cadascun tenia una església com a centre: Santa Maria del Pi i Santa Maria de Mar. El primer era el barri dels que treballaven la terra i proporcionaven el menjar necessari. El segon era el barri dels artesans i dels comerciants, els que proporcionaven la riquesa a la ciutat. Tot i ser complementaris, l’orgull de pertànyer a un d’ells i les enveges que li provocava el veïnat oposat, van provocar les típiques tibantors entre veïns. Això es notava en els comentaris: deien els de la Ribera,  despectivament, que als del Pi els batejaven amb l’aigua sobrant de regar els camps. Els dels Pi responien als de la Ribera que a ells els batejaven amb l’aigua amb la que remullaven el bacallà.

L’església de cada barri llueix encara i col·loca a Barcelona entre les que conserven de les joies del període gòtic. Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi mostren encara el seu esplendor. L’església del mar va créixer esplèndida en només 55 anys. La del Pi va ser de més lenta construcció. Lenta però segura, la del Pi acabaria guanyant a la del Mar en un element: el campanar. Quan els del Pi veieren els lleugers campanars de Santa Maria del Mar posaren tota la seva empenta en aixecar-ne un d’immens.

Per aixecar el campanar que havia de ser l’orgull del barri calia una bona col·lecta en la que tothom aportaria el màxim de les seves possibilitats. Explica la llegenda que quan l’Obra del Pi va anar a demanar la seva aportació a un veí de la Rambla aquest fou molt generós. Diuen que aquest veí era un home molt malcarat, que mai parlava amb ningú i que no participava gaire en la vida del barri. Sempre estava tancat a casa i mirava de reüll, amb una expressió que inspirava la desconfiança dels seus veïns. Quan els encarregats de la col·lecta van trucar a la porta de casa seva els va fer passar. Els va donar un generós refresc de fruites i va escoltar atentament el que venien a demanar-li. La seva resposta fou positiva. Els explicà que portava una vida molt apartada i que pensava que no era simpàtic a la gent del barri. La idea d’aixecar el campanar li semblava excel·lent i volia invertir en l’obra una bona suma. El barri tindria el seu capital si el necessitava. Tothom estava content i encara que el malcarat veí continuava amb aquella cara de pomes agres, tenia un somriure als llavis.

El campanar encara llueix i el podem veure des de la Rambla. Diuen que quan el generós veí va morir els veïns van saber la seva última voluntat quan es va llegir el seu testament. Per tal que el campanar es seguís veient des de la Rambla deixava clar que els que visquessin a partir d’aquell moment a la seva casa tindrien prohibit construir a sobre més pisos dels que hi havia. La casa no havia de ser obstacle per gaudir del campanar. Sembla que aquesta llegenda va influir a l’hora de dissenyar l’edifici intel·ligent que ara hi ha on la llegenda diu que era la casa del malcarat. Però ara el campanar no es veu per sobre de l’edifici, està emmarcat per un encisador passatge. 

DE LA SALUT I LA FEINA

A les esglésies barcelonines hi ha moltes capelles i molts sants, cadascun amb la seva història i les seves especials dedicacions. Entre tots hi ha un pel qual sento especial simpatia: és Sant Pancraç, patró de la salut i la feina. La imatge de la fotografia (no gaire bona) és a l'església del Pi.
Expiquen d'aquesta imatge que va ser salvada de les ires incendiàries durant la guerra civil. Els incontrolats que sembraven el temor a la ciutat van respectar la imatge del foc. Suposo que el fet que el sant fou l'advocat de la salut i la feina va col·laborar en aquest respecte. Diuen que l'única cosa que li va passar al sant en aquells tristos anys va ser perdre el dit que assenyala el cel arrencat pel cap dels assaltants. Va quedar amb el puny en alt cosa que portà a dir a algú, ara si que és dels nostres!!!