MARÈS I LES RESTES DE SANTA EULÀLIA

Una vegada més, Frederic Marès ens proporciona a les seves memòries una bona informació sobre un aspecte interessant de la nostra ciutat com són les restes de Santa Eulàlia de a cripta de a catedral poc després de la fi de la guerra. Explica Marès:

 

Más tarde, ya terminada la guerra, la pura casualidad, me llevara a estar presente cuando, por segunda vez, se abría el sepulcro (...) se trataba de averiguar de una manera cierta si existían los restos del cuerpo de Santa Eulalia, o se los habían llevado. Pues rumores los hubo y había que acallarlos, para tranquilizar los espíritus de la Barcelona devota de su Santa Patrona.
¡Quien me dijera que un día yo tenía que contemplar y más aún tener en mis propias manos pecadoras las reliquias de la Santa!

Era el 14 de diciembre de 1939, cuando me dirigía al Palacio de la Diputación, por la calle de los Condes de Barcelona, frente a la Puerta de San Ivo, tropecé con el contratista Amargós quién me invitó a presenciar un acto que, me dice, ha de impresionarme. Entramos en la catedral, descendemos a la cripta, apartamos un gran paño que la cerraba a la mirada de la gente y pasamos dentro. Los canónigos Dr. Serra Puig, Terradella, Vilaseca, Faura, el presbítero Carran, el jefe de ceremonial del Ayuntamiento Manuel Ribé y el sacristán, contemplaban el andamiaje que los obreros acababan de montar alrededor del sepulcro
(...) oigo que Amargós da la orden a sus obreros de tirar de las cadenas (...) Y la cabria empieza a chirriar y, lentamente, se mueve la tapa de mármol que cubre el sarcófago. El momento toma un cariz profundamente emocional. Se eleva la losa (...)
Nadie habla, el silencio es total, sólo el contratista da órdenes: “¡más un poco más, ¡basta! Ahora a la derecha, más, más, ¡alto!, bajen; y la losa desciende sobre los tablones (...)
El sarcófago está abierto, expectación: subimos al andamio, miramos dentro y descubrimos otro sarcófago en alabastro, más pequeño, menos de la mitad. Liso, sin el menor adorno en la caja (...) en la cara anterior, una inscripción en latín y en letra gótica dice: Hic requiescit corpus beatae Eulaliae /barchinonensis virginis et martyris / christi quod in vasculo ycontinúa isto fuit positum anno incarnacionis / dominen MCCCXXXIX VI idus iulii.
(...) la tapa no pesa, un hombre sólo sin esfuerzo la retira. El momento es de una honda emoción. Todas nuestras miradas coinciden en un mismo vértice.
(...) Miramos y descubrimos un pequeñito montón de cenizas y unos cuantos restos de huesos. Muy escasos (...) Una vértebra, un pedazo del hueso frontal o parietal, y lo demás ceniza (...) y creo recordar unos pedacitos de tela de lino. Y esto y no más es cuanto figura en el sepulcro de Santa Eulalia.

L'ESCULTOR MÉS PROLÍFIC

De la nòmina d’escultors amb obra pública als carrers de Barcelona, Frederic Marès és el que en té més. Va viure força anys i va rebre encàrrecs durant la dictadura de Primo de Rivera, durant la Segona República i també durant la dictadura franquista. Feina no li va faltar així que la llista és llarga.

Als anys 20 va fer tres fonts per completar l'ornamentació de l’Eixample, són la de La Sardana a la plaça Tetuan i dues amb dues aus, la del Gall, a la plaça anomenada per aquesta raó del Gall, a Aragó amb Casanova i Villarroel, i la de l’Ànec, a Enamorats amb València. 

On millor podem veure el treball de l’escultor en aquesta època són els espais que seran reorganitzats en els moments de l'Exposició del 1929: per una banda, Montjuïc i, per l'altra, la plaça Catalunya.

A Montjuïc va realitzar dues al·legories situades davant del Palau Nacional, son L’aigua i La terra.

A la plaça Catalunya va fer la al·legoria de Barcelona, una de les quatre províncies que hi ha presents a la plaça, i també va realitzar una de les figures de bronze que ornamenten la plaça, Emporion. I va fer també una font ornamental a la plaça Nens cavalcant peixos, avui a la cruïlla de Gran Via amb la Rambla Catalunya.

La darrera obra d’aquest període és el monument dedicat a Soler i Rovirosa, la gran figura de l’escenografia barcelonina, quan es commemoraven els 25 anys de la seva mort, diverses entitats vinculades al món teatral van voler retre-li un homenatge i van encarregar al nostre escultor un monument situat als jardinets de la Gran Via entre passeig de Gràcia i Rambla Catalunya.

En temps de la Segona República li van encarregar un monument en honor al sindicalista Francesc Layret assassinat el 1920 pels pistolers del Sindicat Lliure. El monument va ser instal·lat a la plaça Goya, aleshores Sepúlveda, el 1936, havia estat aixecat mitjançant una subscripció popular i amb el triomf franquista va ser desmuntada ja que era “un reflejo de la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas… motivo de vergüenza para los buenos barceloneses”. La democràcia la va recuperar i avui llueix al mateix lloc.

Durant la dictadura franquista Marès va tenir feina restaurant bona part dels monuments que van ser destruïts durant la guerra, van ser monuments especialment odiats per les milícies a causa de la seva significació: el monument de Santa Eulàlia, el monument a Joan Güell, el del general Prim i el d’Antonio López. També va restaurar una obra seva de la primera època, el monument al canonge Rodó.

D’aquesta època també és una obra d’història curiosa: el monument de la plaça anomenada del Cinc d’Oros. Allà, des de molt antic es va voler aixecar un monument dedicat a Pi i Margall, president de la I República. Es va concretar durant els anys de la II República. Havia de ser un obelisc i una escultura femenina nua. El concurs per fer l'escultura va ser guanyat per l’escultor Viladomat, Marès va quedar segon. Poc després, quan les tropes franquistes van entrar a la ciutat, el monument va ser retirat i en el seu lloc va ser posada una de nova que era justament la de Frederic Marès amb una única variant: la figura anava vestida. Al costat del monument, on hi havia hagut la inscripció dedicada a Pi i Margall, es va posar la seguent: "A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida".

Però amb aquestes obres s’acaba la participació de Marès tenim més obres. El 1952 va esculpir un homenatge al timbaler del Bruc del qual va fer tres versions.

Un conjunt de 31 animals van ser instal·lats a la Diagonal, als jardins Vicenc Vives, prop de Sabino Arana. Era una proposta d’urbanització promoguda pel Banc Central, el director de la qual era gran amant de la caça. Així l’encàrrec va estar relacionada ambaquesta activitat: un conjunt d’animals. Un grup actualment es troba al Parc Joan Maragall junt al Palauet Albéniz.

Les dues darreres obres són de recent presència a la ciutat una és al vestíbul de l’Ajuntament, és l’Esperit Mediterrani, i l’altre, Nu femení agafant-se el cabells, situat ala plaça que la ciutat li té dedicada junt als murs romans. 

Són bona part de les obres de Frederic Marès però hi ha alguna més als carrers de la ciutat, que són més bells gràcies a aquests treballador.

CREMA SANTA MARIA DEL MAR

De Marès m'agraden les seves memòries publicades el 1977. En elles, apart d'un munt de informació sobre la seva passió pel col·leccionar, són impressionants les seves paraules sobre la guerra civil. Quan passejo prop de "la catedral del mar" no puc deixar de pensar en el que explica de santa Maria del Mar, va veure cremar l'església durant els 11 dies que va patir les ires revolucionàries i també va acceptar la oferta del president Companys per dirigir la restauració de l'església, sense sou i amb la garantia de poder actuar amb plena llibertat.

Aquestes són les paraules de Frederic Marès:

Me marcho corriendo hacia el barrio de la Ribera; al entrar en la calle Platería, ya veo las llamas que salen por el rosetón central y de sus campanarios, convertidos en chimenea, los penachos de humo…

Mirones, muchos mirones contemplan el espectáculo, frente a la puerta del Borne. Algunos, los menos, cada vez que se saca una imagen para arrojarla al fuego, esclatan en una ostentosa risotada histérica, acompañada de un palmoteo estúpido. Los más, silenciosos, humillados, despavoridos de terror, impávidos ante tanto sacrilegio, parece como si estuvieran presentes en un velatorio de difuntos.

Me marcho horrorizado, cuando un amigo, con quien tropiezo, me cuenta:

Acabo de hablar con el jefazo del grupo de incendiarios para ver de convencerles, de que se salvara la imagen de San Alejo del escultor Agustín Pujol, obra del siglo XVII, para llevarla al museo. Y el incendiario me pregunta: ¿Quién es este Alejo y este Pujol?, no los conozco… Pero todo fue inútil, sacaron la estatua y entre risas y aplausos fue arrojada al fuego … Lo más triste es quede todos los mirones sólo dos pretendieron ayudarme, los demás, por temor o, por lo que fuera, se hicieron el sordo.

La obra de desagravio de restauración del templo del barrio de la Ribera, iba a  dar comienzo: era el 20 de julio de 1938, o sea, dos años después, exactos de su profanación e incendio.

La Generalitat votó una cantidad para empezar las obras de limpieza, desescombro y adecentamiento, y estaba dispuesta a dar cuantas facilidades se creyera conveniente.

Al día siguiente … hicimos la primera visita de reconocimiento del templo. Y en plena visita las sirenas dan la señal de alarma, de bombardeo. ¡Bien empezamos, me dije!

Nuestra primera impresión no podía ser más desoladora, ni más deprimente. No quedaban rastro de los 34 altares laterales. Todo había quedado reducido a cenizas. Las tumbas del subsuelo de la iglesia, en número de más de cien, profanadas; los sarcófagos de algunas capillas, destruidos; las lápidas picoteadas bárbaramente. ¡Oh, la manía de los tesoros ocultos!

El fuego que invadiera el templo debió de ser pavoroso, terrible, por cuanto las llamas alcanzaron los puntos más altos de la bóveda, las claves, los aristones de las ojivas, las columnas, frisos y capiteles; por todos lados huellas indelebles del fuego implacable. La piedra de Montjuïc de gran resistencia a través de los años, tiene su punto débil en el fuego que la hace estallar como si hubiese recibido el disparo de una bala.

Gran parte de la nave central del templo se hallaba llena de montones de escombros: restos de madera chamuscados y ceniza del órgano, tribuna real y sitiales del coro quemados, y por todo su derredor más montones de desperdicios como latas de conservas, botellas, cacerolas y platos rotos, papeles grasientos, estropajos, en fin, los objetos más inmundos se encontraban allí; la abundancia de excremento humano, hacía suponer que aquello había sido refugio de gente nómada, desarraigada.

El espectáculo no podía ser más desolador y decepcionante para quienes conocíamos la historia del templo, su grandeza pretérita

…Pensar que el templo fue construido con la aportación voluntaria del pueblo. Que todos los ciudadanos, de todos los estamentos y oficios, aportaron sus horas extraordinarias: los faquines bajaron los bloques de piedra de Montjuïc que cediera Pedro el Ceremonioso de sus canteras; los albañiles, picapedreros, carpinteros, herreros, unos con su trabajo, otros con su óbolo, todo el barrio de la Ribera, al unísono, construía la fábrica del templo, a la mayor gloria de la Virgen del mar.

Siglos después, quienes se decían defensores del pueblo, incendiaban y destruían la obra que, piedra a piedra, había levantado la fe del pueblo.

(Frederic Marès, El mundo fascinante delcoleccionismo y de las antigüedades)

EL MUSEU DEL COL•LECCIONISTA

Que poc sabia jo quan era estudiant a la Facultat de Geografia i Història i això ho havia de solucionar. Un dels primers dies de classe a l'assignatura Museografia i tècniques artístiques, el professor Fernández Arenas ens comentava: "como futuros historiadores del arte, debeis conocer todos los museos de la ciudad". Hi havia tants que no havia encara trepitjat que calia posar-se les piles.
Amb la Guia de los museos de Barcelona a la mà vaig anar a visitar el Museu Marès, a una part de l'antic Palau Reial Major, al cor del Barri Gòtic. El Museu havia obert les portes el 1946 i el 1948 s'inaugurava oficialment. Allà vaig fer una autèntica troballa: un espai al qual havia d'anar visitant molts cops al llarg de la meva vida. Milers de peces meravelloses omplien les sales del museu. Però el que més em va impressionar va ser veure allà el seu creador, aquell home alt, gran en l'ampli sentit de la paraula, d'escàs pèl blanc i molt ben retallada perilla. Aquell home havia nascut per col·leccionar i el seu museu és una bona prova. Al llarg de la seva vida va col·leccionar tot el que va trobar d'interès acumulant el que va anomenar la seva "família espiritual".

 
Aquell museu mostrava una meravella rera altre: un sarcòfag romà increïble, les restes de la façana de Sant Pere de Rodes, un immens conjunt de Verges amb el Nen i de Cristos a la creu, sants de tota mena i tota època. Quina sensació més formidable per un jove estudiant d'història de l'art. Però, sobretot, em va deixar al·lucinat el seu museu sentimental, on guardava diversos objectes de la vida quotidiana. Crec que des d'aleshores no he deixat de recomanar el Museu a tota la gent que vol visitar la ciutat.