CONCÒRDIA A L'ILLA DE LA DISCÒRDIA

A l'Illa de la discòrdia, a Passeig de Gràcia, on s'uneixen la casa Batlló i l'Ametller, no hi ha gens de discòrdia. Gaudí va voler que la casa que li encarregava la família Batlló acompanyés la casa veïna i no va voler que la casa que havia fet Puig i Cadafalch quedés menystinguda per l'obra que feia. Per això va retirar al centre la torre amb acabat bulbós i coronat per la seva creu tridimensional. A l'alçada del primer dels sis graons en que es corona la façana esglaonada de Puig, Gaudí hi situa un balcó. Quina manera més elegant de fer la transició d'una casa a l'altra.

Però tot s'espatlla quan la vista es dirigeix a la unió amb la casa veïna. Una remunta maleïda, una de molt greu va deixar petit, aixafat, el coronament de Gaudí. L'edifici es va pujar fins a l'alçada de la casa de Gaudí. la casa veïna va créixer i el cap del drac i la finestra dels ocells que en fa d'ull tenen un bloc indecent al costat. Com ho diria un cantant de tango: "que falta de sentido que atropello a la razón".

46 PASEO DE GRACIA

Insòlita la imatge de Passeig de Gràcia. Per aquells anys la font de Ceres era el monument més destacat del que avui és el Passeig de Gràcia. Marcava els límits entre entre Barcelona i Gràcia. Avui a Montjuïc va estar abans al Poble Sec on ha quedat el nom de Plaça del Sortidor en el seu record.

RUSIÑOL SEGONS RUBÉN DARÍO

El 12 de gener de 1914 es fa un homenatge a Rusiñol, Rubén Darío hi apareix per sorpresa. A la taula de homenatjat dirà la següent quarteta:
 
Gloria al buen catalán que hace la luz sumisa
Jardinero de ideas, jardinero de sol
Al pincel y a la pluma. A la barba y a la risa
con que nos hace alegre la vida Rusiñol

L'any 1967 una placa a la casa Casas, de Passeig de Gràcia, on va tenir la seva residència Sntiago Rusiñol, recull les paraules del poeta nicaragüenc.

 

ELS GUSTOS DEL XOCOLATER AMATLLER

La casa Amatller, de Puig i Cadafalch, és deliciosa pel que fa l’escultura. La façana està plena d’imatges d’allò més variades: les portes, les finestres, els balcons o la galeria presenten una profusió decorativa sortida del treball de l’Eusebi Arnau. Especialment interessant és la que es concentra a les obertures dels tres balcons del pis principal. Allà, es van voler representar els gustos particulars del propietari de l’edifici. A la part alta de les obertures, barrejant un element de caire culte, l’heràldica, i un de popular, figures d’animals humanitzats, es pot saber quins eren els gustos del xocolater.

Començant pel balcó de l’esquerra, sabem que el propietari era afeccionat als objectes de ferro.

Coronant l’obertura hi ha aquest escut, on es concentren eines metàl·liques, sostingut per unes criatures que riuen.

A l’esquerra hi veiem un conill que està abocant metall fos a un motllo, un altre al costat li porta un cub amb aigua.

A la dreta un mico pica amb un mall una enclusa sota la mirada d’un ajudant.

Per la decopració del balcó central sabem que li agradava la lectura i la fotografia.

Coronant l’obertura hi trobem les rialleres criatures amb l’escut on hi figura un llibre obert i un vell aparell fotogràfic.

A l’esquerra, un ase llegeix un llibre obert que porta a les mans i al seu costat un altre, amb ulleres, s'hi fixa.

A la dreta, el que sembla un lleó té el cap sota el drap d’un aparell fotogràfic mentre el seu ajudant, un ós, observa amb un paraigües a la mà.

El tercer balcó, el de la dreta, fa referència a una de les activitats en les quals van destacar els Amatller: el col·leccionisme de vidre i ceràmica.

Al centre, de nou l’escut sostingut per dues criatures amb un àmfora entre una gerra i una copa.

A l’esquerra, trobem una granota que bufa vidre mentre una altra al seu costat alça una copa.

A la dreta, un porc està modelant un gerro.

Delicades, aquestes escultures del gran escultor Eusebi Arnau!!!

QUATRE DAMES MODERNES

Desaparegudes les delicioses nimfes que hi havia a la planta baixa de la casa Lleó Morera, ens veien obligats a alçar la vista per trobar escultura.  

Mirant amunt, al primer pis, trobem una elegant galeria circular, i a banda i banda, àmplies finestres que arranquen del pis, emmarcades per columnes, amb barana metàl·lica i decoració de garlandes esculpides a la pedra. Al segon pis, una balconada completament florida ocupa pràcticament tota la façana i és com una corona dels finestrals i la galeria circular del primer pis. A cada balcó s’obren tres portes i als costats es situen dues figures femenines, de perfil i mirant a la casa.

 

Ja que no ens hi podem acostar, són d’agrair les possibilitats del zoom i el fotoshop que ens permeten emocionar-nos amb l’art de l’Eusebi Arnau. Són escultures que arrelen a l’edifici, ancorades als balcons. Una a cada costat, apareixen quatre dames modernistes, vestides amb roba ampla, amb el cabell ondulat, i que sostenen els grans invents recents de l’època. Aquí queda clar perquè es diu això modernisme.

Un fonògraf, amb un enorme trompeta.

La bombeta, és a dir, l’electricitat.

El telèfon (destruït).
En temps sense fils, sorprèn el relleu del llarg cordó a la paret.

La fotografia (amb un pesat aparell).

Veient la delicadesa de l’Eusebi Arnau en aquest treball, és de lamentar, encara més, el que es va perdre a peu pla quan la planta baixa es transformava en botiga.

LA PEDRERA HAVIA DE SER LA CASA DE LA VERGE

Que als darrers anys de la seva vida Gaudí era un home molt religiós és ben conegut, però que aquest profund sentiment va voler-lo mostrar a la seva obra arquitectònica, a simple vista, és difícil de veure. Quan l’any 1906 va rebre l’encàrrec dels Milà per construir el seu impressionant habitatge en ple Passeig de Gràcia va voler deixar una bona demostració.

Si la casa era concebuda com una muntanya, aquesta no era altra cosa que una gran peanya per una imatge de la verge. Al projecte de la façana que l’any 1906 es va presentar a l’Ajuntament es pot veure com la part central apareixia un relleu de la Verge amb Jesús als braços

Però sembla que Gaudí va repensar la seva idea original i va anar més enllà. Així va pensar que la casa fos coronada per un grup escultòric més complex en el qual la Verge, amb el nen Jesús als braços, tenia als seus peus els arcàngels Miquel, amb l’espasa, i Gabriel, amb el lliri a la mà. La idea de Gaudí la concretaria l’escultor Carles Mani. Primer es va fer un model en fang d’escala 1:10 i més tard una de nova  a tamany natural en guix que havia de donar pas a l’obra definitiva que havia de fer-se de pedra, amb elements metàl·lics i de vidre. En total havia de tenir uns quatre metres d’alçada. 

El conjunt havia de ser d’allò més impressionant: una mena de gran capella com les que omplien els carrers de la ciutat vella, un cant d’amor a la mare de Déu.

Però com les coses no sempre surten com es planegen malgrat sigui el planificador un arquitecte  molt important. L’obra no s’arriba a realitzar ja que els propietaris de l’edifici no ho consideraven adient. Hi ha unanimitat en considerar que el motiu pel qual es va desestimar aquest santíssim coronament va ser la Setmana Tràgica, al juliol de 1909, quan Barcelona es va convertir en la ciutat cremada quan, de la nit al dia, es comencen a cremar edificis religiosos. Aquest fets segur que farien que el Milà es fessin enrera. Segur que aquest fet acabaria d’espatllar les relacions entre l’arquitecte i els seus clients, de tal forma que  Gaudí acaba abandonant l’obra i va a judici contra els Milà, demanant els seus horaris, 105.000 pessetes, que acabaria cedint als jesuïtes. 

Finalment en el lloc on hauria d’haver la gran estàtua de la Verge i els potents arcàngels hi ha una discreta rosa i la inicial del nom de Maria. Aquest motiu sembla aclarir que l’advocació de la Verge de l’edifici era la del Roser, onomàstica de la propietària, i no la de Gràcia, patrona de l’antiga vila en honor a la qual hi havia una capella just on ara s’alça la construcció gaudiniana.

UNA ORACIÓ A LA PEDRERA

La simbologia cristiana que Gaudí va voler donar a la casa Milà quedà reduïda a una breu oració que es pot veure a la part alta de la façana, a la cornisa es poden veure els primers versos de l'Ave Maria "plena de gràcia, el senyor és amb tu", la llengua és la culta, el llatí: Ave plena gratia, dominus tecum

AVE

GRATIA

DOMINUS

TECUM

LA ILLA DE LA DISCÒRDIA I LA POMA DEL JUDICI DE PARIS

Explica el mestre Permanyer que el terme més adient per designar l’agrupació de cases que trobem a l’Eixample és mansana. És un neologisme usat pel propi Cerdà i que deriva del llatí; mansio/mansionis es pot traduir com habitació o casa. El terme no s’ha utilitzat en català però sí que tenim la seva transcripció en castellà, parlem de “las manzanas del Ensanche” mentre en català s’utilitza “les illes de l’Eixample”. Manzana en català és poma, però no és el mateix la fruita que els habitatges.

De les cases del passeig de Gràcia entre els carrers de Consell de Cent i d’Aragó se’n diu l’illa de la discòrdia. Diuen que la discòrdia és la que provoquen els edificis que composen l'illa. Realment, penso que l’origen d’aquesta denominació no és massa correcte en català, en canvi sí que ho és en castellà. El qualificatiu no fa referència a l’illa o mansana pròpiament dita, sinó a una poma. Hem de buscar a la mitologia clàssica per trobar l’origen: a la poma de la discòrdia, també coneguda com el Judici de Paris.

Diuen que al casament de Peleu i Tetis van ser convidats tots els deus de l’Olimp i només va quedar exclosa Eris, la deesa de la discòrdia, ja que la seva influència negativa podia perjudicar la nova parella. Però Eris es va assabentar i va acudir a la festa. Quan tothom festejava feliçment, Eris va llençar una poma d’or i va dir que havia de quedar-se-la la deessa més bella. Zeus va pensar que el millor jutge devia ser un humà, i va triar a Paris, fill del rei de Troia. Tres van ser les deesses aspirants a la poma destinada a la deessa més bella: Hera, l’esposa de Zeus, Atenea i Afrodita. Totes tres van voler convèncer Paris i, per buscar els seus favors, fins i tot van recórrer al xantatge. Hera oferia a Paris el poder, així endevindria el més poderós de la terra, Atenea la saviesa, per tant seria el més savi de tots, i Afrodita l’amor, segons això ninguna dona se li resistiria. Paris, no ho va dubtar i va escollir Afrodita i d'aquesta manera es va beneficiar de l’amor de la dona més bella  del seu temps, Helena, esposa de Menelao, rei d’Esparta. Com Helena va anar-se a Troia, el seu marit, decidí començar una guerra contra aquesta ciutat. Així va començar la mítica batalla.

Però que té a veure aquesta història amb la nostra illa de cases, amb la nostra mansana meravellosa? Doncs que allà tenim tres deesses en pedra entre els quals hauríem de triar com ho va fer Paris. Tenim:

La casa Lleó Morera (1902-1906) de Lluís Domènech i Muntaner

 

La Casa Amatller (1898-1900) de Josep Puig i Cadafalch

La Casa Batlló (1904-1906) d’Antoni Gaudí

 

Quina és la vostra elecció? La meva no la tinc clara. Les tres obres són excel·lents. Afortunadament no sóc Paris i no he de triar la més bella. Fareu el mateix vosaltres o en teniu una de favorita?

UNA FANTASIA DE LLUM

Hi ha tresors amagats i ocults a la nostra ciutat, elements que malauradament no són accessibles als ulls de la gent. Un d'espectacular és la casa Lleó Morera, una de les tres obres que embelleixen l'anomenada Illa de la Discòrdia, al Passeig de Gràcia.

És una de les obres mestres del modernisme ciutadà, un estil que va ser possible gràcies al treball de gran quantitat d'artesans que tenien cura de fer un treball únic de tots els racons dels edificis que s'aixecaven a la ciutat. Fusters, escultors, ferrers, ceramistes, vitrallers formaven una meva de "dream team" de la construcció que, dirigits pels arquitectes com a directors d’orquestra, es dedicaven a crear espais agradables per una clientela burgesa que volia tenir en el seu domicili un ambient elegant i agradable.
Un d'aquests ambients encisadors, una veritable simfonia pels sentits, és el menjador de la casa Lleó Morera amb uns interessantíssims vitralls sortits del taller d'Antoni Rigalt.

NOTA (febrer 2014): Afortunadament la casa lleó Morera és oberta a les visites.