A la ciutat antiga hi havia dos barris que competien per ser els més importants de la ciutat. Tots dos posaven al seu costat de la balança mèrits per ser el millor barri. Cadascun tenia una església com a centre: Santa Maria del Pi i Santa Maria de Mar. El primer era el barri dels que treballaven la terra i proporcionaven el menjar necessari. El segon era el barri dels artesans i dels comerciants, els que proporcionaven la riquesa a la ciutat. Tot i ser complementaris, l’orgull de pertànyer a un d’ells i les enveges que li provocava el veïnat oposat, van provocar les típiques tibantors entre veïns. Això es notava en els comentaris: deien els de la Ribera, despectivament, que als del Pi els batejaven amb l’aigua sobrant de regar els camps. Els dels Pi responien als de la Ribera que a ells els batejaven amb l’aigua amb la que remullaven el bacallà.
L’església de cada barri llueix encara i col·loca a Barcelona entre les que conserven de les joies del període gòtic. Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi mostren encara el seu esplendor. L’església del mar va créixer esplèndida en només 55 anys. La del Pi va ser de més lenta construcció. Lenta però segura, la del Pi acabaria guanyant a la del Mar en un element: el campanar. Quan els del Pi veieren els lleugers campanars de Santa Maria del Mar posaren tota la seva empenta en aixecar-ne un d’immens.
Per aixecar el campanar que havia de ser l’orgull del barri calia una bona col·lecta en la que tothom aportaria el màxim de les seves possibilitats. Explica la llegenda que quan l’Obra del Pi va anar a demanar la seva aportació a un veí de la Rambla aquest fou molt generós. Diuen que aquest veí era un home molt malcarat, que mai parlava amb ningú i que no participava gaire en la vida del barri. Sempre estava tancat a casa i mirava de reüll, amb una expressió que inspirava la desconfiança dels seus veïns. Quan els encarregats de la col·lecta van trucar a la porta de casa seva els va fer passar. Els va donar un generós refresc de fruites i va escoltar atentament el que venien a demanar-li. La seva resposta fou positiva. Els explicà que portava una vida molt apartada i que pensava que no era simpàtic a la gent del barri. La idea d’aixecar el campanar li semblava excel·lent i volia invertir en l’obra una bona suma. El barri tindria el seu capital si el necessitava. Tothom estava content i encara que el malcarat veí continuava amb aquella cara de pomes agres, tenia un somriure als llavis.
El campanar encara llueix i el podem veure des de la Rambla. Diuen que quan el generós veí va morir els veïns van saber la seva última voluntat quan es va llegir el seu testament. Per tal que el campanar es seguís veient des de la Rambla deixava clar que els que visquessin a partir d’aquell moment a la seva casa tindrien prohibit construir a sobre més pisos dels que hi havia. La casa no havia de ser obstacle per gaudir del campanar. Sembla que aquesta llegenda va influir a l’hora de dissenyar l’edifici intel·ligent que ara hi ha on la llegenda diu que era la casa del malcarat. Però ara el campanar no es veu per sobre de l’edifici, està emmarcat per un encisador passatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada