El difícil naixement de la plaça Catalunya va marcar l’ús d’aquest espai. Al centre del que avui és la plaça, al costat de les cases, trobem construccions de tipus provisional destinades a la distracció ciutadana. Els dies festius, per les revetlles de sant Joan i Sant Pere i durant la resta de festes populars, les diverses societats aixequen allà els seus envelats que s’omple de parelles de balladors. Allà actuen també les companyies de circ que visiten la ciutat. Allà, en barraquetes, es mostra de tot: atraccions meravelloses com ara una estampa amb sirenes, faunes i cavalls marins el 1869, novetats com un plànol en relleu el 1874 o un calidoscopi el 1874, també es mostren objectes amb qualitat artística fets de marbre o fang, entre 1876 i 1878. Acompanyaven aquestes barraques tota mena de xarlatans que ofereixen ungüents i remeis miraculosos. Lluís Permanyer a la seva Biografia de la Plaça Catalunya documenta l’exhibició d’un caimà de més de dos metres de llargària i el cas de Rahma-Sama, l’home salvatge, que, vestit amb calça i el cos ple de pèl, podia ser vist a una gàbia a l’interior d’una barraca que va patir un incendi l’any 1895; la gent comentava que havia sentit al pobre renegar en català i que, fins i tot, el desgraciat accident fou a causa de la seva afecció al tabac.
Entre aquell caos hem de trobar també altres atraccions importants com ara el Panorama Waterloo, una gran sala a les fosques on s’explicava, mitjançant una gran tela pintada els fets de la famosa batalla.
També en una barraca un dels invents del pioner cinema va poder ser vist pels barcelonins, era el kinetograf d’Edison, la data de la presentació d’aquest aparell en forma de caixa enorme que oferia un seguit d’imatges en moviment de forma individual mitjançant un mirador, va ser el 2 de maig de 1895.
Evidentment enmig d’aquest ambient no podia faltar un negoci d’hosteleria que es va situar a la part alta de la plaça, era el Gran Cafè del Siglo XIX que tothom anomenava la Gàbia o la Pajarera ja que al ser una construcció amb les parets de vidre donava la sensació que la clientela, asseguda davant de les taules de marbre, eren com ocells. Entre altres coses, aquest indret va destacar per les seves tertúlies com a la que acudia Santiago Ramon y Cajal amb altres catedràtics i professors i que enyorava quan exercia de professor a Madrid. Una altra tertúlia de la Pajarera girava entorn d’Amadeu Vives.
Però si hi ha dues institucions que van prestigiar l’actual plaça van ser un circ i un museu.
L’any 1879 i amb caràcter provisional, Gil Vicente Alegria, instal·lava a la plaça la seva carpa al centre de la qual s’obria una gran pista circular. El seu soci va ser un trapezista italià, Arturo Chiesi i d’aquí que el nom del circ fos Chiesi Alegria. El circ va destacar per una voluntat clara de presentar espectacles de qualitat entre les que destacaven els espectacles amb cavalls (d’aquí el qualificatiu d’eqüestre també aplicat al circ), equilibristes i pallassos, a uns preus populars i a un espai còmode i agradable que incloïa un restaurant, un pati acollidor i unes quadres ben netes. El circ va atreure a totes les capes socials, tant les més populars com les més benestants omplien les sessions de tarda i nit del circ que obria pràcticament tos els dies de la setmana i tot l’any i que tenia una capacitat de més de 2000 espectadors. El circ provisional va esdevenir permanent i va desaparèixer el 1895 quan l’ajuntament va decidir deixar lliure el centre de la plaça pensant en la seva urbanització.
També a la plaça va haver un dels museus més espectaculars dels que ha tingut la ciutat. Es tracta del museu armeria Estruch. Els Estruch eren banquers afeccionats a col·leccionar armes. El pare Ramon va encomanar la seva passió al seu fill Josep que va voler que fos compartida pels seus veïns. Josep Estruch es construïa, l’any 1887, una casa a la plaça i a un costat aixecava un gran saló on es mostrava la seva col·lecció d’armes, formada per més de 1000 peces entre armadures completes i espases de diversos tipus. Les descripcions de la premsa de l’època parlen de peces romanes, medievals i renaixentistes de gran valor historico-artístic. Quan a finals de segle la col·lecció va ser venuda, no va quedar-se a la ciutat, ningú va fer una bona oferta per aquella sensacional col·lecció i va anar a parar a un col·leccionista francès. Una part important d’aquelles peces avui formen part del Museu Cluny a París. Pel que fa a l’edifici no va ser enderrocat immediatament i, un cop buit, fou cedit per l’Ajuntament a la Creu Roja que atendria en aquell lloc als ferits de Cuba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada