La vella Barcelona emmurallada tenia els seus límits aproximadament on avui hi ha l’avinguda del Paral·lel, la Ronda de Sant Pau i de Sant Antoni, els carrers Pelai, Fontanella, Trafalgar, el Passeig Lluís Companys i el Parc de la Ciutadella. Així que l’indret on avui trobem la plaça Catalunya no era més que la part exterior de la muralla, un ampli espai sense construir per motius eminentment estratègics.
Quan es permet l’enderroc de les muralles i es projecta l’Eixample, es considera que la plaça Catalunya no havia d’existir. No formava part del projecte de Cerdà que no volia una transició entre la ciutat vella i la nova. On ara hi ha la plaça havia de ser una mansana més, la mansana 39. De fet el solemne acte inaugural de l’Eixample va fer-se on ara hi ha plaça, era el 4 de setembre de 1860, a la part alta i amb presència de la reina. Poc després el prolífic J. O. Mestres construïa al mateix indret una de les primeres construccions de l’Eixample, la casa Gibert, una mena de castell amb torres enmerletades residència del qui fou polític i home de negocis, president del Liceu i de la companyia de ferrocarrils.
Però el projecte d’Eixample de Cerdà no acabava de ser del gust ni de les autoritats ni dels propietaris dels terrenys i el que Cerdà pensava no es seguí al peu de la lletra. Aquesta modificació de les idees de Cerdà queda patent en el cas del que serà la plaça Catalunya. Tot i que després de la casa Gibert s’alcen d’altres cases com la Rosich, la Vidal o la Puig, la voluntat és que entre les parts altes de la Rambla i del Portal de l’Àngel hi hagi una plaça i, encara que amb més retard del que seria convenient, aquesta acabarà apareixent. Un reial decret de 1889 permetrà legalment la seva aparició que no es produirà de forma definitiva quasi tres dècades més tard, quan el 1927 quan el rei Alfons XIII inaugura la plaça que aleshores encara no tenia les escultures que avui l’ornamenten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada