La plaça de Catalunya constitueix una mena de museu d'escultura. Allà hi són representats bona part dels escultors actius a principis del segle XX. Hi ha estàtues fetes de bronze i de pedra, escultures aïllades i grups escultòrics. Sembla que en un principi es volia omplir la plaça amb escultures que tinguessin com a temàtica la terra catalana: els rius, les muntanyes, les poblacions, la història havien de motivar la intervenció dels escultors però al final es va allunyar d'aquesta proposta. Els escultors van aportar a la plaça peces que ja tenien realitzades i lluny d'una clara referència temàtica a Catalunya va prioritzar-se el gust artístic. Malgrat tot, hi ha una sèrie de peces que ens remeten a Catalunya i en aquest sentit destaquen dos bronzes:
El primer, al costat mar de la plaça, és obra d'Enric Monjo i porta el títol de Dona amb Mare de Déu. La figura femenina porta a la mà una estàtua de la Verge que es pot identificar amb la Mare de Déu de Núria.
L'altre, el trobem al costat Besòs de la plaça i és una obra d'Eusebi Arnau. El seu nom és Montserrat i es tracta d'una figura masculina, un home d'edat avançada, amb una llarga barba que s'ha volgut identificar amb fra Garí, l'ermità pecador temptat pel dimoni que vagà com una bèstia per la muntanya. La figura du a la mà una imatge de la moreneta.
S'explica que en els temps convulsos de la guerra civil, la població fidel de la ciutat, en el moment de passar per la plaça, s'aturava davant de les estàtues i feia una discreta prèdica, en secret, sense aixecar l'atenció es demanava el seu ajut i auxili en uns moments problemàtics.
És sorprenent trobar entre tantes imatges una manifestació de pietat.
El primer, al costat mar de la plaça, és obra d'Enric Monjo i porta el títol de Dona amb Mare de Déu. La figura femenina porta a la mà una estàtua de la Verge que es pot identificar amb la Mare de Déu de Núria.
L'altre, el trobem al costat Besòs de la plaça i és una obra d'Eusebi Arnau. El seu nom és Montserrat i es tracta d'una figura masculina, un home d'edat avançada, amb una llarga barba que s'ha volgut identificar amb fra Garí, l'ermità pecador temptat pel dimoni que vagà com una bèstia per la muntanya. La figura du a la mà una imatge de la moreneta.
S'explica que en els temps convulsos de la guerra civil, la població fidel de la ciutat, en el moment de passar per la plaça, s'aturava davant de les estàtues i feia una discreta prèdica, en secret, sense aixecar l'atenció es demanava el seu ajut i auxili en uns moments problemàtics.
És sorprenent trobar entre tantes imatges una manifestació de pietat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada