Com vaig disfrutar un dia de Sant Jordi, les biblioteques organitzaven visites pels barris, al programa una activitat a la que no podia deixar d'anar: passejada amb el meste Josep Maria Huertas Claveria.
El mestre Huertas es va estimar molt Barcelona, la va patir i la va gaudir. Se la passejava sencera i ho sabia tot. Aquell dia tocava escoltar-lo. Al vagó del metro va entrar baix i amb el pèl blanc. Havia de dir-li hola. Recordo que va dir: "arrivem tard". Va dir que estava cansat de signar per Sant Jordi. Només que signés cadascun dels llibres que va escriure (en perfecte tàndem amb Jaume Fabre) s'hauria passat una bona estona. Havia fet múscul. Tots els que vam passejar aquell dia, dalt d'un autobus per Diagonal Mar, vam escoltar-lo parlar del barri de barraques del Pequín i va parlar del seu "amic el Vaquilla". Fins i tot surto a la fotografia que de la informaió de l'acte es publicava a la Vanguardia.
A la Rambla del Poblenou ens esperaven unes patates i un vermutet. Amb les coses del mestre ens vam sentir molt ben acompanyats. Vaig aprofitar per preguntar i parlar molt. Havia moltes coses que volia que em digués. Era un plaer escoltar al mestre Huertas.
Després el trobava a qualsevol lloc, ja que era incansable, i el diàleg amb ell era d'allò més interesant. Un matí, mentre em preparava per anar a fer la meva passejada, la ràdio en va donar una triste notícia. Recordo que va ser una veu trista de l'Àngels Barceló a la SER: el mestre Huertas havia mort. Vaig quedar tocat. Quina putada.
Entre les paraules que li van dedicar recordo les de l'altre mestre, en Lluís Permanyer: "A qui acudirem ara quan tinguem un dubte?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada