La Via
Laietana és la Gran Via A del Pla
Cerdà de Reforma Interior, que acompanya el Pla d’Eixample (1859), una de les
tres gran vies que devien esponjar la ciutat antiga.
Com el projecte de Cerdà fou una imposició del govern central i no voluntat de l'Ajuntament, el
projecte quedà guardat en un calaix per sortir anys més tard.
Quan encara
era al calaix, el 1868, en ple procés desamortitzador, desapareixen dos
edificis religiosos on justament havia de passar anys després la Via Laietana:
El primer és
sant Joan de Jerusalem (1205-1835). Del convent només es conserva la portalada
que va ser col·locada a la part posterior de la parròquia de Santa Madrona del
Poble Sec (es pot veure, pujant des del Paral·lel pel carrer Margarit a
l’esquerra). Amb l’enderroc va desaparèixer la tomba de Pau Claris. En el lloc
on hi ha havia el convent ara hi ha l’edifici propietat de Caixa Catalunya, a
la plaça Antonio Maura.
El segon
és el convent de Jonqueres (1269-1810),
benetes en els seus inicis i que, més tard, seran de las señoras nobles del hábito de
Santiago. Hi entraven les filles de les millors famílies i popularment eren conegudes com a
“monges casadores”, ja que no feien vot de castedat i es podien casar, sempre i
quan els pares trobessin un marit adient i les traiessin del convent. Del
convent de Santa Maria de Jonqueres, es conserva tot. Jeroni Granell i Mundet
es va encarregar de portar l’església i el claustre fins al carrer Aragó, avui
és la Concepció (1869-1888). En part del solar del convent es va obrir un nou
carrer, més ample que el vell torrent de Junqueres que allà hi havia. El
nou carrer serà el de Bilbao. Això era el
1894. Anys després, en el solar del vell convent, Enric Sagnier aixeca
l’edifici de la Caixa de Pensions.
El 1879 Àngel
Baixeras va treure el vell projecte del calaix i va fer una reelaboració per
fer possible la via que travessaria la ciutat, des de l’Eixample al port. El
finançament es va trobar el 1907 amb el Banco Hispano Colonial i el 10 de març
de 1908 s’iniciaven les obres: hi eren presents totes les autoritats. El rei,
amb dues eines fetes expressament, un piqueta i una palanqueta que es conserven
al museu d’història de la Ciutat, va fer l’enderroc simbòlic. Diu Lluis
Permanyer que havia de néixer amb el nom d’Exposició
Universal i que es va inaugurar com a Reina
Regent, però va acabar tenint el nom Laietana,
seguint els criteris de Francesc Carreras i Candi, es recordava així la tribu
dels laietans, poble ibèric pre-romà.
Per fer
possible la nova via, van ser enderrocades 270 cases, que feien 2199 llars, afectant unes 10.000 persones segons
s’apuntava a l'època. En total van desaparèixer 82 carrers
i places. Els enderrocs acaben el 1913 i tot seguit es van anar alçant
edificis. El 1922, oficialment, el carrer Bilbao queda engolit per la via Laietana.
El 26 de
novembre de 1936, tres dies després del seu multitudinari enterrament, la Via
Laietana va portar el nom de via Durruti.
Es va fer una artística placa que es coneix per una vella fotografia.
Curiosament,
la dictadura franquista va fer créixer la Via Laietana, el nom de Via Laietana
va ser donat també al carrer Pau Claris, la seva continuació natural a
l’Eixample. Així de fàcil el règim es desfeia d’un nom que els hi semblava indesitjable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada