QUATRE RECORDS AL POETA JOAN SALVAT PAPASSEIT

Passejant pel Born topem amb un poema penjat d'un mur. Reprodueix un cal·ligrama de Joan Salvat Papasseit. Entre una flor i una estrella de mar es pot llegir camí de sol – per les rutes amigues – unes formigues. Salvat Papasseit va ser un poeta d'origen humild i formació autodidacta. Un home intens que va viure els temps del moviment obrer. Comença escrivint a revistes obreres amb el seudònim de Gorkino. Els seus textos són plens de les idees socialistes, anarquistes i catalanistes. És un dels lluitadors de la classe obrera. Poc a poc deixa la política i comença a escriure poesia. Allà troba la llibertat creativa. Beu de l'avantguarda, del futurisme principalment, però també del classicisme. Entre els seus poemes es troben un grup de cal·ligrames com el que ocupa la pared del Born. Un poema que és, per sobre de tot, una imatge. Interesa tant la manera com s'escriu com el que es vol dir.
El va fer Jose Manuel Pinillo l'any 2004 quan es va celebrar el mapapoètic, dins dels actes del Fòrum de les Cultures.
A prop. al número 64 del carrer Argenteria el poeta va escurar seus els últims dies. Bomés tenia 30 anys. Van emmalaltir l'any 1912 i des d'aleshores la seva salut serà nefasta. Fa diverses estades a institucions sanitàres al Pirineu i a Madrid.Són estades tristes, allunyat de les filles, a les que envia postals plenes d'esperances que han estat publicades. De retorn a Barcelona s'instal·la al número 51 del carrer de Can Pujolet a Horta Guinardó. Però troba a faltar el port, la vella ciutat, i anirà a morir en aquesta casa. Una placa ho recorda: DE MARE GITANA / D'OBRERA ESTIRP / I DE LEIAL NACIÓ / DE DIGNITAT POETA

TOT L'ENYOR DE DEMÀ
a Marià Manent
Ara que estic al llit
 malalt,
 estic força content.
— Demà m'aixecaré  potser,
i heus'aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
 sota el sol,
 sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
 amb unes vores fetes de puntes de coixí,
 i una rialla fresca.

I encara aquell vailet qui cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
 i els baixa,
 tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,

perquè no sé el secret
 de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
 matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
 que sobreïxen les cols
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
 i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: — Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
 amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
 i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
 posat a taula.
I l'escudella rossa,
 fumejant.

I vosaltres  amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
 si m'aixeco,
 demà.
Si no em puc aixecar,
 mai més,
heu's-aquí el que m'espera:

— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Al moll de la Fusta hi ha una estàtua del poeta. La a fer l'artista luxemburguès Robert Krier.
Tres són els moments de la vida del poeta que estan relacionats amb el port de Barcelona:
El primer és el 1901, quan el seu pare, fogoner en el vaixell Montevideo, que fa el trajecte Barcelona-Cadis ,de la Companyia Transatlàntica, pateix un accident mortal. Davant el drama, la mare porta el seu fill al Asilo Naval Español que es trobava en un vaixell cedit per l'Armada.
El segon moment es produirà quna Salvat comença  treballar. Fa d'aprenent a una adrogueria, fent les comandes, amunt i avall, i mñes tard entra a un talller de talles religioses que li portaràn aplantejar-se estudiar a la Llotja un breu temps. Finalment troba feina guardant fusta al bosc,  activitat que inspirarà el seu poema Nocturn per a acordió.
El tercer moment és quan el poeta s'enamora. El 1912 coneix a una noia de la Barceloneta, Carmen Eleuterio amb la que es casarà el 1918 i tindrà dues filles.
A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
                                  què és
                                              guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
                                què és
                                            guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
                                què és
                                            guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
El poeta neix al carrer Urgell, a l'alçada de Consell de Cent. És el 16 de maig de 1894. Els seus pares wl Joan i l'Elvira són de Sants. El bategen a la parròquia Santa Madrona, al Poble Sec pocs dies més tard.
Des d'octubre de 2013 una placa el record amb la cita:
SOM DE LA LLIBERTAT / I PER LA LLIBERTAT SUARA I SEMPRE
La seva obra li sobreviu i el poeta segueix tenint la seva veu.

Serrat va dedicar una cançó al poeta:


No sóc modest. Estic enamorat
d'aquests ulls meus petits perquè esguarden el lluny i
del meu front tan alt que ho és de tant que pensa.
No vull agrair res, perquè no he tingut mestre.

Jo no us prometo res. Només camino
(sucant la ploma al cor, que és on cal sucar l'eina...)
Jo no sé el que em proposo, perquè el tenir un propòsit no és fer feina.
Ja no vull allistar-me sota de cap bandera.
De la divina acràcia, seré ara el glossador,
de l'acràcia impossible en la vida dels homes
que no senten desig d'una era millor.

I el que pensin de mi, no m'interessa gens...no m'interessa gens...no m'interessa gens...

Va entrar al món per la porta de servei.Duia el seu bagul, i un pedaç al cul...
Era un bagul de paper que va omplir el temps,les dones i el port, l'amor i la mort.
Era un bagul que s'endreçava poc a poci esdevenia un vers cada record...

Per a ell la meuca es posava la roba de quan fou verge,
i volaven les gavines amb les plomes de diumenge... sí...
Per a ell els vaixells bufaven una, dos i tres vegades,
i s'estimava una parella en qualsevol cantonada... sí...
Per a ell miolaven els gats a la lluna, en els terrats... sí...
Per a ell s'obrien vermelles les promeses i els clavells... sí...
Per a un home primde rostre verdós,
de llavis humits i molt llargs els ditsper tastar millor les dones.
I no era modest.I estava enamorat
dels seus ullets petits,que esguardaven el lluny
i del seu front tant altde tant com ell pensava.
I no agraïa res a qui res no li ensenyava.
I el que penseu d'això no m'interessa gens...no m'interessa gens...no m'interessa gens...