Barcelona, junt amb Atenes i Roma, és una ciutat olímpica tant en els jocs de l’antiguitat i com en els de l’era moderna. Barcelona va ser olímpica molt abans del 1992. Ho va ser fins i tot abans que, l’any 1896, el baró Pierre de Coubertain iniciés els Jocs Olímpics de l’era moderna. Un llunyà any 129, és a dir, 1734 anys abans de Coubertain i 1863 abans de Barcelona 92, la nostra ciutat es relacionava amb l’olimpisme.
Als 227 Jocs Olímpics de l’antiguitat, els que es celebraven a la ciutat grega d’Olímpia, hi va haver un guanyador barceloní: era el Luci Minici Natalis Quadroni Ver. Aquest pioner olímpic, que va viure entre l’any 97 i el 154, va guanyar una cursa de quadrigues.
D’aquest personatge tenim notícies gràcies a Frederic-Pau Verrié, un home savi que, entre altres coses, va dirigir el Museu d’Història de la Ciutat. Verrié, l’any 1972, va anar a Olímpia per seguir el rastre del jove campió. Volia veure els vestigis del monument que el propi Luci Minici havia deixat a Olímpia com a testimoni del seu triomf. Així explicava aquell viatge a La Vanguardia, el 27 d’agost de 1972:
"Fue un bello viaje y una pequeña aventura. Primero Atenas, apenas entrevista. Luego un lento avanzar del tren hacia Pirgos bordeando, de Corinto hasta Patras, un golfo de aguas quietas que a lo largo del día fueron tomando todos los colores posibles del azul; bajo un cielo radiante y en una atmósfera saturada por el perfume de los naranjos y limoneros que descienden en suave pendiente hasta la orilla del mar. El país pobre que me esperaba hallar y la sorpresa de no divisar por ninguna parte las ruinas que me imaginaba ver surgir en cada uno de los lugares de nombre milenario; y ya de noche, Olimpia: un desgarbado lugar turístico que asciende lentamente hasta la colina tras la cual se esconde la maravilla del valle surcado por el Alfeo con el Altis sagrado en primer término, bajo una gran fronda de pinos; una colina en lo alto de la cual un pequeño Museo guarda los grandes tesoros hace menos de un siglo aún desconocidos (…)".
"Los días para mi búsqueda estaban contados y pasaba el tiempo. Pero en las ruinas, donde transcurrí el día, me sentía fuera de él, envuelto por una atmósfera sagrada.
Las piedras esparcidas entre hierbas y flores, el estilóbato de los grandes templos con apenas alguna columna erecta, bajo la copa de los grandes pinos, imponían a pesar del turismo que empezaba a hormiguear, la sensación revivida de lo que fue un gran templo al aire libre. El placentero descanso en la inquieta espera, empujaba la imaginación y la ayudaban los planos y guías y la lectura oportuna de Píndaro, (…) no dejaba de pensar en Minicius Natalis jr. y en su monumento (…)".
"En Olimpia había, por lo menos, trescientas o cuatrocientas inscripciones dispersas, algunas de ellas en piedras dejadas en el suelo o cerca del lugar de su hallazgo. Después de una mañana entera de búsqueda por entre las hierbas, agavillando flores para ver si tras ellas se escondía la inscripción histórica, (…) decidí volver al punto donde había sido hallada en el siglo pasado y empecé a buscar de nuevo. Y allí estaban: no dos sino tres. (…)
Dejaré de contar la carrera contra reloj —olímpica también y ésta ganada por mi— para lograr los materiales encargados a Atenas que no llegaron a tiempo y fue preciso ir a buscar personalmente, los permisos oficiales para manipular las piedras, las dificultades para hacerse entender de los obreros que habían de colaborar (…)".
Luci Minici va oferir al santuari el seu carro i va afegir-hi, a tamany natural, figures de bronze que representaven els quatre cavalls i l’auriga que el va dur a la victòria. D’aquell conjunt, descobert el 1878, només se'n conserva una part de les pedres superiors del podi on hi ha les marques de les potes dels cavalls, les rodes del carro i el peu de l’auriga. Vint anys més tard de les investigacions de Verrié, i gràcies al calc i la còpia que ell mateix va fer, aquests vestigis van ser reproduïts a la nostra ciutat, a la muntanya olímpica just davant de la seu de l'INEFC.
Relacionat amb la làpida hi ha aquest article del mestre: http://articulos-apunts.edittec.com/76/es/076_082-088PorES.pdf
“L(ou kios) Minikios Natalis strategikos, olympiadi diakosioi eikosi epta armati teleio neikesas, anetheken to arma; Ypatos anthypatos Libyes”, que significa: “El pretor Luci Minici Natal que a l’Olimpíada 227 va vèncer amb un carro complert, fa donació (al Santuari) del carro (guanyador) (Minici Natal ha estat) Cónsul i Procónsul de Líbia".
Hi ha tres làpides que fan referència al nostre campió. Sabem que va néixer a la nostra ciutat i que pertanyia a una important família, inscrit a la tribu Galeria. Va tenir importants càrrecs polítics. Entre altres títols en el seu cursus honorem el trobem com a pro-cònsol, a l’Àfrica, i com a pro-pretor a la regió de la Mísia inferior, situada voltant del Danubi (per les actuals Sèrbia i Bulgària).
Però si ens interessa saber quina va ser la relació amb la seva ciutat natal, l’epigrafia diu que va deixar, al seu testament, una bona aportació econòmica a disposició dels colonis Barcinonensibus i que, abans, una casa de la seva propietat, potser on va néixer, va ser convertida en termes públiques amb “els seus porxos i la corresponent conducció d’aigua”, com diu una de les làpides. Aquesta casa convertida en termes està sota l’actual plaça de sant Miquel, darrera de l’Ajuntament. Allà hi hagué més tard l’església de Sant Miquel (d’on rep el nom la plaça) a l’interior de la qual sembla que es veien uns mosaics que van ser dibuixats d’aquesta manera:
Per això Verrié insinuava que Luci Minici Natalis podia ser un bon nom per la vella plaça on hi va haver una església i ara hi ha el polèmic monument als castellers. Els temps olímpics van fer l’honor, i com a passeig es recorda a qui va ser campió, que no medallista, com algú arribà a dir. El seu nom el porta la zona que s’obre entre l’estadi, el palau Sant Jordi i la plaça d’Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada