SANT GAUDI NERI

La plaça de Sant Felip Neri porta el nom de l’Oratori i del convent dels “felipons” que l’ocupa.

Sens dubte és una de les més encisadores de la ciutat. Un racó confortable, de petites dimensions, que constitueix una illa de pau ja que una mica amagat enmig d’un barri sempre transitat. La seva història és d’allò més interessant va ser cementiri del barri de la catedral, centre de culte des de 1673 i objectiu involuntari durant la guerra civil un trist dia 30 de gener de 1938. 

Però avui no parlaré de la plaça sinó de l’Oratori, on hem d’entrar per veure dues interessants obres d’art que hi ha dins, dos quadres que es troben a cadascun dels murs que tanquen el creuer de l’església i que són obra del  pintor Joan Llimona. Menys conegut que el seu germà petit, l’escultor Josep, Joan Llimona  va ser una artista interessant. La seva obra es troba dins del corrent del modernisme i temàticament va estar molt influenciat per la seva forta religiositat i que ha fet que els historiadors l’incloguin dins l’estil que anomenen naturalisme místic. Nascut al carrer del Correu Vell el 1860, el seu pare, treballador d’una fàbrica de vellut, es va fer càrrec del negoci a la mort del propietari i per això va voler que el seu fills estudiés enginyeria, però Joan es va decantar per l’art i va estudiar arquitectura, carrera que no acabaria. Atret per l’art es va formar a la Llotja, en classes nocturnes, i als tallers de Martí Alsina i Antoni Caba. Al 1879 va acompanyar el seu germà Josep que havia guanyat la pensió Fortuny. Hi seran quatre anys al final dels quals Joan va a Venècia i a Madrid. De nou a Barcelona, a causa dels problemes d’índole personal, intensifica el seu sentiment religiós i el seu art es va decantant des d’una temàtica realista de tipus folklòric i ambientada en la vida marítima o rústica a un altre de temàtica religiosa. El 1893 amb el seu germà, Gaudí , Dionís Baixeras i Joaquim Bancells funda el cercle Artístic de San Lluc. L’exemple més destacat  d’aquest estil nou de Joan Limona serà el seu treball al Cambril de Montserrat. Acabat aquest intervenció, a l’iniciar-se el nou segle, el trobem treballant per a sant Felip Neri. Curiosament aquests dos quadres són els menys afectats, els menys teatrals dels quadres religiosos del pintor i per això han estat considerats pels experts com uns dels seus més reeixits de la seva producció religiosa. 

La primera de les dues pintures de Joan Llimona que podem admirar a l’oratori, està al costat de l’evangeli (a l’esquerra des de la porta) el tema és Sant Felip Neri celebrant la santa Missa. Llimona introdueix una novetat en la representació tradicional d’aquest tema en el quadre que Guido Reni va pintar per a la capella on va ser enterrat el sant a Santa Maria in Valicella, a Roma, on sempre apareixen un àmbit celestial, dominat per la Verge, i un terrenal, amb el sant agenollat. Aquí Llimona representa l’escena en una arquitectura àmplia on domina la composició en perspectiva. A l’esquerra i al fons hi apareixen els fidels en una imatge que de ben segur es segueix veient cada dia a l’oratori. En aquest àmbit de normalitat, a la dreta trobem al sant que s’eleva, els seus peus no toquen el terra i a més una intensa llum surt del calze i de l’hòstia que el sant porta a les mans. D’aquesta manera Llimona representa el miracle eucarístic.

La segona, enfront, al costat de l’epístola, és sant Felip Neri a la muntanya de sant Onofre rodejat de nois. El sant apareix assegut i atentament escolta un noi que es troba davant seu. L’acompanyen un grup de nois de diversa condició social que porten instruments i partitures musicals i que també escoltant atentament el recitador. Al centre del quadre hi ha un pilota on conflueixen les línees diagonals de la composició.  Aquí es pot veure com Llimona, que coneixia Roma, va representar el lloc amb gran realisme, es veuen un paratge bosquet de pins i, al fons, la cúpula de Sant Pere del Vaticà.

Mirant atentament la representació del sant sorprèn la gran semblança que té amb l’arquitecte Gaudí gran amic del pintor i també assidu a l’Oratori. Sempre s’ha explicat que Antoni Gaudí era assidu a l’església de Sant Felip. L’oratori era un dels llocs on pregava amb gran fervor. Cada vespre, quan plegava de la feina a la sagrada Família, a la que anomenaven la Catedral dels Pobres, Gaudí baixava a l’Oratori “a dir uns quants mots a Maria”, com va escriure F. Pujols al seu llibret La visió artística i religiosa de Gaudí. Precisament cap allà es dirigia a les 6 i cinc minuts del dilluns 7 de juny de 1926 i quan creuava la Gran via, entre els carrers Bailén i Girona, va ser atropellat per un tramvia de la línia 30 procedents de la plaça Tetuán. Tres dies després, el 1o de juny, moria el geni, a un llit de l’Hospital de la santa creu i de Sant Pau, al barri del Raval. Així que Gaudí curiosament segueix a la seva estimada església convertir en sant.