UNA VOLTA A L'EIXAMPLE EN 12 FONTS

Les fonts són espais de relació. Les fonts de la ciutat antiga, estaven situades en punts estratègics i tenien la missió de proporcionar l’aigua que es consumia i que complementava o substituïa la dels pous. Quan la ciutat moderna s’aixeca, es pensa en embellir l’Eixample amb fonts que són diferents a les antigues. Tenen autor i un motiu escultòric que les fa especials. En el moment en que l’Eixample ja està construït en la seva major part i s’ha dotat de bona part de les infrastructures i serveis, tot està disposat pel seu embelliment. Per aquest motiu, en aquell primer quart del segle XX, l’art i l’aigua es van donar la mà.

En aquesta passejada coneixerem una dotzena de fonts de l’Eixample. Hi ha de dos segles: dues són del segle XIX, una vella font monumental que havia estat al passeig de l’Esplanada i la segona que porta associat el nom del filantrop anglès Richard Wallace, i les altres deu són més modernes: hi ha tres de 1912 (les del Josep Campeny), tres més de 1917 (les de l’Eduard Baptista Alentorn), una de 1919 (la recatada Diana del Venanci Vallmitjana), una de 1921 (la de Josep Tenas) i dues 1924 (una de Frederic Marès i un altre de l’Àngel Tarrach).

Comencem a la Plaça Urquinaona on la primera font que trobem és de Josep Capmeny, es tracta de la font del noi dels càntirs. 

Una obra característica d’aquest escultor nascut a Igualada que representa una escena popular que devia donar-se als carrers de la ciutat: hi apareix un noi que ha anat a la font a omplir uns grans càntirs i que s’atura per beure’n amb un gran esforç com es pot apreciar per la postura dels seus braços i les seves cames. El bronze es troba a la plaça des de finals de 1912.

Continuem caminat per Ronda de Sant Pere fins a la plaça Catalunya, allà, a la cantonada superior, coronant la casa Pich i Pon, trobem a Mercuri, el protector del comerç. L’Eixample està sota la protecció d’aquest déu, l’esforç i el capital han anat definint el barri. Els comerciants han construït, viscut, treballat i segueixen fent-ho, sota la protecció del petit déu alat. La casa des de la que protegeix Mercuri és una reforma d’una casa anterior feta per Puig i Cadafalch en la seva “època groga” segons apuntava Cirici i Pellicer quan feia referència a una època constructiva dominada per l’expansió i l’optimisme del capitalisme que usava elements del poder, entre ells el color groc símbol del sol i de l’or.

Seguint per la ronda Universitat, passat el carrer Balmes, que marca la separació entre la dreta i l’esquerra de l’Eixample, just al confluir amb el carrer Pelai, trobem un nou motiu per aturar-nos, és la font del Trinxa, la segona de Josep Campeny.

Representa un noi, que va descalç i mal vestit, entremaliat però d’aspecte simpàtic i que juga amb l’aigua que surt de la font. És una bona mostra de l’estil de l’escultor, realista i anecdòtic.

Just al davant es presenta una font de coneixement: la Universitat de Barcelona d’Elies Rogent (1873). Anem a buscar una altra de les fonts artístiques, per fer-ho caminem ara per la Ronda de Sant Antoni i a la cantonada amb Sepúlveda trobem la petita i ombrívola plaça Goya on s’aixeca la Font de la tortuga, d’Eduard B. Alentorn, 

aquí dos nens juguen amb una tortuga, un està de peu sobre la closca i l’altre, al seu davant, la fa servir de cavall, tot plegat un conjunt graciós, simpàtic i ple de vida.

A la Plaça Goya trobem també un altre monument, una escultura de Frederic Marès, dedicada a l’advocat Francesc Layret. És curiós que el següent punt del nostre itinerari s’uneixin Goya i Marès.

Per continuar pugem Muntaner fins a la Gran Via i d’allà, en direcció Besòs, pugem Villarroel amunt fins arribar al d’Aragó on es dibuixa una petita plaça a l’arrencada de l’Avinguda de Roma, és la Plaça del Gall, fins l’any  1987 aquest tros de l’Eixample no tenia nom oficial i es va triar el de la font del Gall de Frederic Marès

feta el 1924 per un altre indret (sembla que al passeig de Sant Joan) i que va arribar al lloc on avui la podem veure l’any 1958,

l’acompanya de lluny “Los aragoneses a Goya”, un monument molt adient per estar situat al carrer Aragó, és una peça de 1984 realitzada per l’escultor de Terol José Gonzalvo.

Continuem pel carrer Aragó, passats Casanova, Muntaner i Aribau arribem a la Pl. del Dr. Letamendi, el metge, escriptor i músic té també carrer i passatge dedicats. Allà ens trobem la amb la Font de la pagesa o de la pubilla d’Eduard B. Alentorn,

la noia és la protagonista de la faula: somniant del que faria amb els diners obtinguts de la venta de la llet va veure com s’anava tot orris quan es va trencar el càntir que apareix esmicolat als seus peus.

A la recerca de les fonts, anem ara a gaudir de l’Eixample: baixem Enric Granados fins Diputació envoltant el Seminari i la Universitat. Per Balmes arribem a la Gran Via que continuem en direcció Besòs fins a la Rambla Catalunya, allà, just al davant de cinema Comèdia trobem la font més antiga del nostre itinerari, és una de les dues fonts Wallace que es conserven a la nostra ciutat. Fonts com aquestes es troben a moltes ciutats europees, 

Fonts com aquestes es troben a moltes ciutats europees, són de 1872 i va ser construïdes per l’escultor francès Charles Lebourg per encàrrec de sir Richard Wallace que volia recordar la pau entre els pobles del món en temps convulsos.

Ara toca caminar de ferm pel centre de la ciutat ja que la nostra següent font la trobem al final del passeig de Gràcia. Recorrent aquesta via podem gaudir de les més belles cases de l’Eixample, com ara les de l’anomenada l’illa de la Discòrdia, en la qual conviuen edificis construïts per Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch i Gaudí. Una mica més amunt del passeig s’alça majestuosa la casa Milà, de Gaudí, també coneguda com la Pedrera. Però no ens podem delectar gaire amb la visió d’aquestes joies de l’arquitectura modernista ja que hem d’arribar a l’avinguda de la Diagonal. Allà, passat el Palau Robert, al petit espai triangular a l’encreuament de la Diagonal amb el carrer Còrsega hi apareix la tercera font de Josep Campeny, és la Font de la granota,

en la que de nou tenim un nen, feliç i juganer que tocat amb un gros barret, s’ajup per agafar amb les dues mans una granota per la boca de la qual surt un raig d’aigua.

La Diagonal també ens permet gaudir d’una bona col·lecció de cases modernistes, baixant en direcció Besòs ens apareixen la casa Comalat de Salvador Valeri, i dues de Puig i Cadafalch com són el Palau del Baró de Quadres (Casa Àsia) i la casa de les Punxes, aquesta construïda com si fos un castell per a les germanes Àngela, Josefa i Rosa Terrades. Una nova font que queda ben a prop, a l’alçada de Provença, és la Font de la Palangana o del negret d’Eduard B.Alentorn, la seva tercera i la més curiosa,

hi apareix una parella de criatures, ell és un nen negret i demana a la nena que li netegi la cara com si volgués prendre el color. S’ha apuntat que l’autor va voler fer una rialla a un dels seus fills adoptius, un nen negre.

Deixem de banda la Diagonal per anar a la recerca d’un parell de noves fonts, creuem la Diagonal per Girona fins arribar a Còrsega i continuem en direcció Besòs per acostar-nos al passeig de Sant Joan on trobem l’àvia de totes les fonts de l’Eixample. La font d’Hèrcules és un dels monuments més antics de la ciutat, encara que es troba en aquest emplaçament des de fa quasi 80 anys.

Des del 1802 havia estat al passeig de l’Esplanada, espai urbanitzat, el 1798, entre la vella ciutadella militar i la ciutat, un indret que va ser embellit amb dues fonts de Salvador Gurri al produir-se la visita del rei Carles IV. Aquest passeig de l’Esplanada va desaparèixer amb la construcció de l'actual parc i la font es va conservar, va anar primer al passeig de sant Joan i el 1928 va arribar on ara la trobem. Té un caire més monumental que útil ja que no serveix per beure-hi aigua.

Baixant pel passeig de Sant Joan trobem una font de conte, de caire marcadament realista està dedicada al personatge més famós de la literatura infantil. Dalt de tot de la font de pedra d’inspiració barroca apareix una nena amb un cistell sota el braç, vesteix amb una caputxa i l’acompanya un llop ferotge que sembla tranquil al costat de la nena. Es tracta de la Font de la Caputxeta,

un treball de Josep Tenas de 1921.

Arribem de nou a la Diagonal a l’alçada de Mallorca on trobem el monument a mossèn Jacinto Verdaguer. Per aquest carrer, en direcció Llobregat, arribem a l’alçada de Bailén, on trobem la última font de la Diagonal. Dalt la font destaca la figura d’un adolescent nu amb una posició relaxada, com correspon a l’estètica del noucentisme. La figura recorda una escultura clàssica i d’aquí que rebi el nom de Font de l’Efeb,

l’autor és Josep Tarrac i fou  instal·lada l’any 1924.

Continuem gaudint de l’Eixample i el modernisme a la recerca de més fonts: seguim Bailén avall i a la cantonada amb València ens apareix la casa Llopis Bofill, obra ricament decorada, de Josep M.Gallissà. Seguim per València, en direcció Llobregat, on ens trobarem amb el mercat de la Concepció i el Conservatori de Música d’Antoni de Falguera. Continuem baixant per Bruc i a la cantonada amb Aragó trobem l’edifici de la Seu del Districte de Pere Falqués i la parròquia de la Concepció, traslladada des de Jonqueres. Ens queden encara més racons interessants, baixem Roger de Llúria, a l’encreuament amb Consell de Cent hi ha les anomenades cases Cerdà, quatre cases decorades amb pintures i situades en els xamfrans que van ser promogudes per Josep Cerdà i Soler (1863). No totes es conserven. UNes passes més enllà, creuant Consell de Cent, trobem la primera illa recuperada de l’Eixample: els jardins de la Torre de les aigües on destaca una construcció destinada a l’abastament d’aigua a aquest sector (1985). Continuant per Roger de Llúria arribem a la Gran Via, al mig de la qual trobem una font monumental: és Diana,

la deesa de la caça, sembla que estigui fent equilibris dalt del conjunt que Venanci Vallmitjana i Barbany va realitzar l’any 1919, aquest conjunt presenta un fet anecdòtic i és que la seva instal·lació va coincidir amb el triomf dels conservadors a les eleccions municipals, fet que va fer canviar l’aspecte de l’estàtua que va veure tapada la seva la nuesa original.