La passejada per les lletres pel Raval de baix comença en el Centre Cívic Drassanes, als núms. 43-45 del carrer Nou de la Rambla, una via oberta a finals del XVIII amb voluntat higienista. Caminem en direcció a la Rambla, quasi al final del carrer ens sorprèn el Palau Güell construcció d’Antoni Gaudí com a residència d’Eusebi Güell, home de negocis i de cultura. A l’edifici, que va acollir el Museu del Teatre, els anys 1891 i 1894 s’estrenava el poema líric Garraf de Ramon Picó i Campamar i música de García Robles.
Junt a aquest record de la cultura més aristocràtica i refinada tenim un espai que ens remet a la cultura més popular. On actualment es troba l’hotel Gaudí havia estat l’Edén Concert, “un paraiso lleno de estrellas” on s’anaven a divertir els barcelonins de principis del segle XX amb música i cançons; molt a prop, en un edifici nou que fa cantonada amb el carrer de Lancaster, hi hagué l’entranyable Bodega Bohemia potser el darrer local d’un tipus d’espectacle que va ser narrat en els diversos del treballs periodístics del Sebastià Gasch i que podem llegir a alguns dels seus llibres com ara El circo y sus figuras (1946) Barcelona de nit (1957) Les nits de Barcelona (1969) o El Molino. Memorias de un setentón (1972).
Continuem passejant, pel carrer Lancaster avall per arribar al de l’Arc del Teatre, un carrer on antigament regnava el soroll tant de dia com de nit. Un local que va contribuir a fer-ho de nit va ser el mític Villarrosa un dels locals més importants de la ciutat. Allà regnava el flamenc. El local apareix citat a un dels llibres més importants de la literatura catalana contemporània, La vida privada (1964) de Josep M. de Sagarra. Allà ara s’hi escolta la música electrònica que programa el Moog.
Seguim fins a la cantonada amb el carrer Montserrat, on hi ha un bon testimoni dels temps actuals: és la casa del llibre àrab, regentat per l’entusiasta Mowafak Kanfach des de 1996. Allà es poden rebre cursos d’àrab i trobar literatura àrab tant en versió original com traduïda al català i al castellà, hi ha uns 18.000 títols. També és força interessant l’espai d’exposicions del local.
Continuant, pel carrer arribem a una petita plaça que porta el nom d’un dels escriptors que van viure i descriure el Raval quan era el barri xino: és el francés Jean Genet autor del Journal d’un voleur (1932) que és una crònica dels seus anys al barri. Si es vol aprofundir més es pot recórrer al que ha escrit Juan Goytisolo ha fet d’aquell temps al seu llibre Genet en el Raval (2009).
 |
| A Barcelona freqüentàvem sobretot el carrer de Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormíem sis en un llit sense llençols i amb les primeres clarors del dia anàvem a demanar caritat als mercats. Deixàvem a un costat el Barri Chino i ens acorruàvem pel Paral·lel amb un cabàs al braç, perquè les mestresses de casa més aviat en donaven un porro o un nap que un ral. Cap a migdia tornàvem a casa i amb la collita ens fèiem una sopa. (...) A Barcelona vaig veure parelles d’homes en què el més enamorat deia a l’altre: Avui agafo jo el cistell. Agafava el cabàs i sortia. Un bon dia Salvador em va treure de les mans dolçament el cistell i em va dir: Vaig a demanar per tu (...)
El Barri Chino era en aquella època una mena de cau poblat amb menys espanyols que estrangers, tots eren uns brètols pollosos. ... No formàvem bandes més o menys organitzades, però en aquest extens desordre brut, enmig d’un barri empudegat d’oli, d’orina i de merda, alguns homes perduts es refiaven a un altre més hàbil. (...) Em vaig enamorar fulminantment d’un d’ells (...) sapigueu en primer lloc que no estava adornat per cap virtut cristiana. Tot el seu esclat, la seva força, tenien l’origen entre les seves cames. La seva verga i el que la completa, tot l’aparell era tan hermós que només puc anomenar-lo òrgan generador (...) Repenjat en la seva espatlla potent, hauria gosat fer cantonades des del carrer del Carme al carer de Migdia, vestit amb una faldilla de lluentons?
|
L’edifici que presideix la plaça, amb les seves 7 plantes, és l’Escola Oficial d’Idiomes. Es tracta d’una veritable casa de les llengües ja que allà es poden aprendre 14 idiomes: alemany, anglès, àrab, català per a no-catalanoparlants, espanyol per a estrangers, èuscar, francès, grec, italià, japonès, neerlandès, portuguès, rus i xinès.
Just a l’altra banda de l’Av. de les Drassanes, carrer obert després de les bombes feixistes de la guerra civil, davant de l’ambulatori, un conjunt d’arbres conformen els jardins que la ciutat dedica a la primera doctora la Dolors Aleu. Una dona valenta que va haver de superar molts entrebancs per estudiar i exercir la medicina a la ciutat. La seva vida és digna d’una novel·la.
Al costat dels jardins dedicats a la doctora ens trobem el carrer del Cid on hi havia els dos locals més animats de l’antic barri xino, La Criolla i Cal Sagristà. Aquest i altres establiments feien del raval el barri de les diversions. Aquells locals i l’ambient van inspirar escriptors a la recerca d’inspiració: fou la literatura del barri xino. Tenim: de René Bizet, Avez vous vu a Barcelone; de Paul Morand, Ouvert la nuit (1922); de Francis Carco, Printemps d'Espagne (1928); d’Henry de Montherlant, La petite infante de Castella (1929); de Pierre Mac Orlan, La bandera (1931) i Rues secrètes (1934); de Jean Genet Journal du voleur (1932); de George Bataille, Le bleu du ciel (1935); d’ André Malraux, L'espoire (1937); de Joseph Kessel, Una balle perdue (1940).
 |
| Paul Morand, Francis Carco, Henry de Montherlant, Pierre Mac Orlan |
 |
| Jean Genet, Georges Bataille, André Malraux i Joseph Kessel |
Pel carrer de Peracamps arribem a les Drassanes, la primera fàbrica del raval. On es construïen els vaixells ara s’exposen els objectes que mostren les relacions entre l’home i el mar a la nostra ciutat. A les antigues drassanes tot quedava enregistrat en els llibres de la drassana, document útil per saber de materials, treballadors i vaixells. Per trobar una nova referència sobre les lletres hem de situar-nos als jardins de davant de l’entrada al museu on trobem, una mica arraconat, el bust d’Antoni de Capmany Montpalau (1742/1813), militar i historiador autor d’una interessant obra: els quatre volums de les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792), on aporta una documentada informació sobre múltiples aspectes de la història del mar y la ciutat.
Seguint el carrer del Portal de Santa Madrona sortim al Paral·lel, que té el seu historiador definitiu en la figura de Miquel Badenas, autor d’ El Paral·lel història d’un mite (1993), on ens explica moltes coses de la via com a centre de l’espectacle i la diversió a la ciutat. Al llarg del recorregut per aquesta tram de la ciutat haurem de recordar els vells teatres i les seves figures con la Raquel Meller, en forma de Violetera de pedra en un monument junt l’antic Arnau.
Deixant enrera la xivarri del Paral·lel ens acostem al món silenciós dels monestirs quan entrem al carrer Abat Safont, Joan de Safont i de Ferrer (1789 - 1847) fou monjo benedictí i abat del veí monestir de Sant Pau del Camp. Es dedicà a la historia i la filosofia com a catedràtic en el Col·legi del monestir fins a l'exclaustració, després del 1835 fou professor i vulgaritzador de les ciències físiques.
Una escola apareix a l’entrada del carrer Sant Pau trobem el CEIP Collaso i Gil, un dels grups escolars promoguts per la Comissió Cultura de l’Ajuntament, amb l’indesmaiable Manuel Ainaud al capdavant, i que van ser edificades per Josep Goday. El seu aspecte extern s’allunya del noucentisme tradicional d’altres conjunts ja que va ser el darrer grup escolar dels inaugurats.
I si hem de parlar de construcció, a la acera de davant, tenim l’edifici escenari de la pel·lícula En construcción que el 2001 va realitzar José Luis Guerin aprofitant la reforma que vivia el barri.
Seguim Sant Pau avall i ens tronem amb la Associació Socio-Cultural Ibn Batuta que porta el nom d’un aventurer que, entre 1325 i 1353, viatjà per tot el món islàmic deixant com a testimoni un espectacular diari de viatge o rihla.
Deixant a la dreta el poliesportiu del Raval i les piscines, continuem per carrer de Sant Oleguer on ens trobem amb la seu barcelonina de diverses publicacions. La premsa i les arts gràfiques sempre ha estat una activitat habitual al barri i des d’aquesta seu els diaris tornen a sortir des del raval.
Sense apartar-nos del carrer sant Oleguer, a l’altra banda del carrer les Tàpies, un dels carrers mítics del barri xino i on es conserven encara una bona mostra d’arquitectura industrial, trobem una residència d’estudiants que porta el nom d’un metge Pere Felip Monlau, preocupat per la situació de la classe obrera va publicar diversos estudis on denunciava la forma de vida de la seva societat, entre ells destacava Abajo las murallas!!! (1841).
Per continuar només cal creuar el carrer per trobar dues places dedicades a gent de lletres ben diversos. La primera està dedicada a Pere Coromines, escriptor, polític, advocat, economista, periodista i historiador, un home immens tant per la seva producció literària com la seva vida política, ja que va ser redactor de l'Estatut d'Autonomia de Núria, regidor de l'Ajuntament, diputat a les Corts i conseller de Justícia i Dret. Com a intelectual cal dir que fou membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans i president de l'Ateneu Barcelonès.
La segona plaça porta el nom de l’escriptor francès l’André Pieyre de Mandiargues, autor que va trobar en els ambients sòrdids del raval, els carrers Escudellers, Robadors o Sant Ramon, l’escenari del premi Goncourt el 1967: La marge que fou portada al cinema una dècada més tard. Diuen d’aquest llibre que és el millor dels que s’ha escrit ambientat a l’antic bari xino que encara es viu en certa manera al carrer Sant Ramon que trobem al davant.
Continuem pels carrers del Marquès de Barberà i Unió, una zona que sempre ha estat lligada als majoristes i a la distribució de la premsa als quioscos de la ciutat. Allà entre unn munt de botigues trobem encara tres distribuïdores de llibres.
Girarem pel carrer de les Penedides, que recorda un antic convent que acollia a prostitutes retirades, i arribem al carrer de sant Pau, allà destaca tota una institució al barri ja que porta oberta des del 1900: és la llibreria Millà, especialitzada en temàtica teatral.
Unes passes enllà es troba la nova seu de la Filmoteca de la Generalitat on diàriament s’exhibeixen pel·lícules a les seves dues sales. L’edifici, d’uns 6.000 m2, a més està dotat d’un espai dedicat a exposicions temporals i la biblioteca especialitzada en temàtica cinematogràfica que va ser iniciada pel Delmiro de Queralt.
Sortim a la Rambla del Raval i a Sant Rafael per recordar dos personatges. El primer hi va néixer: l’escriptora Maruja Torres, la periodista i escriptora que ha publicat diversos llibres, un d’ells, Un calor tan cercano té com a escenari el barri del Raval. Un altre treball de la Maruja, que sempre parla del Raval com a “chino” és Esperadme en el cielo on junta a dos dels seus amics desapreguts i que hem recordat a la passajada anterior: Terenci Moix i Vázquez Montalbán, curiosament aquest últim ha estat recordat per una plaça propera.
L’altre hi va morir, tirotejat al carrer, és el dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí, el noi del sucre. L’estimat J.M. Huertas Clavería als seus Materiales para una biografía ens oferia una sèrie de dades sobre el personatge i publicava una novel·la que resumia la seva filosofia, era Escuela de rebeldía que ha estar reeditada posteriorment.
Per continuar la passejada hem de pujar una mica més la Rambla del Raval per arribar al carrer Aurora, allà trobem un mur pintat per E. Arranz-Bravo i R. Bartolozzi, és el mural dels fotògrafs a l’antiga seu del Centre Internacional de la Fotografia.
Ja s’acosta el final de l’itinerari, continuem per Carretes i Lleialtat per arribar a una plaça on s’uneixen dos escriptors i homes de cultura, Folch i Torres dona nom a la plaça, on fins la guerra civil hi havia la presó de la ciutat, mentre que Milà i Fontanals dona nom a l’Institut de Secundària que s’obre a la plaça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada