UN ARC SOLITARI I ESTRANY QUE A SANT ADRIÀ PERTANY

A Sant Adrià, a un rotonda a tocar de la Ronda Litoral, al carrer Tibidabo santadrianenc, continuació de la Rambla Guipúscoa barcelonina, hi ha el “Portal de Sant Adrià”, una porta gòtica. L’origen d’aquest arc, solitari i estrany, cal buscar-lo a un indret i a un temps allunyats: hem d'anar al carrer del Carme, al barri del Raval, a finals del segle XIII.


Una llegenda explica que quan els frares discutien quin lloc de la ciutat era el més adient per instal·lar-se, una pedra va caure del cel i deixà un sot a un camp nevat prop de l’actual rambla. Malgrat això, no tot van ser facilitats, va haver una forta oposició de la parròquia del Pi, a la demarcació de la qual es trobava el nou convent. El motiu d’aquest enfrontament eren els ingressos que el nou convent restava a la parròquia, principalment d’alguns dels gremis que van decidir trobar al nou convent la seva seu. El prior del convent s’enfrontà amb el rector del Pi i el bisbe i fou amenaçat amb l’excomunió. Van haver-hi fins i tot baralles amb escamots armats dels dos bàndols. Els conflictes s’allargaren fins ben entrat el segle XIV, però els frares en sortiren reforçats. El 1323 veien com s’hostatjava el rei Jaume II, un anys després com s'acollia el capítol general de l’ordre i el 1333 com s ‘hi establia un "estudi general" per donar formació als membres de l’ordre. Amb els anys el convent multiplicava les seves dimensions. Contava amb una àmplia església amb capelles, dos claustres (el primer del XIV, reedificat al segle XVII, i el segon del XV). A la molt útil publicació de Gaietà Barraquer dues il·lustracions ens el mostren.


 
Al llarg dels segles viu moments d’alts i baixos fins que el 1835 deixa de complir la seva funció conventual. El convent s'incendia a conseqüència de la “broma” que el dia de Sant Jaume de l’any 1835 esclata al Torín de Barcelona, una violenta revolta que acaba amb la crema de bona part dels convents de la ciutat, conseqüència de la qual, més tard, es desamortitza seguint el que ordenava la llei del ministre Mendizabal. A diferència d’altres edificis religiosos que van ser enderrocats (neix així la Plaça Reial), el nostre convent es manté amb una nova funció ja que acull, de forma provisional des de 1842 i durant 31 anys, la Universitat de Barcelona, recuperada el 1837 per Reial Ordre després d'haver estat clausurada pel governant Borbó després de la Guerra de Successió. Quan finalment el 1882 s'acaba la nova seu universitària, l’immens edifici neo-romànic fet per l'Elies Rogent a la plaça de la Universitat, tot el conjunt s'enderroca i en el seu lloc es construeixen els habitatges que envolten els actuals carrers del Pintor Fortuny i del Doctor Dou, a l'anomenat "petit Eixample del Raval". Aleshores la portalada es desmunta i es trasllada, el 1873, segons apunta Jordi Peñarroja al seu voluminós llibre Edificis viatgers de Barcelona, als terrenys de la senyora Maria Consol Moragas, primera marquesa de Moragas, a l’anomenat mas Tondo fins que és de nou muntada al seu emplaçament actual, no gaire lluny de l’anterior, al construir-se la ronda litoral prop del lloc on fins aleshores s'hi trobava.
Respecte a la porta i la seva història, l’Adrià, un assidu passejant de Sant Adrià, un dia que fèiem un itinerari pel Raval i després de parlar-li de la porta em va dir que hi havia un auca que el col·lectiu de dones del futur de Sant Adrià havia editat sobre l’arc i me’l va fer arribar. Allà es recollia la curiosa història que sembla ser que va motivar el trasllat i que explica també la raó de la seva solitud. Diu i dibuixa Aroca i Rivera: “Quan la demolició del convent començà / quelcom va passar a Sant Adrià ... Un duel a Sant Adrià, en Juli Parellada en tení / del que ben parat, vora Cal tondo, en sortí ... I agraït al Bon Déu / una promesa en feu ... La porta del Carme abans d’enderrocar-la la traslladaré / i una gran església a la riba del Besòs aixecaré ... En Juli Parellada va morir / sense dur l’església a bon fi”