La del Duc de Medinacelli és una de les places que van aparèixer després de la crema de convents (1835) i la posterior desamortització (1836) com la plaça Reial i la del treball (engolida per l’actual mercat de la Boqueria). És una part del que havia estat convent dels franciscans.
És un indret acollidor de la ciutat. M’agrada. Perfectes són les seves proporcions i elegants els edificis que l’envolten, magnífica la vegetació amb plàtans i palmeres i molt lluït el monument que hi ha al centre. Per la situació de la plaça junt al port, a l'hora d'urbanitzar-la, l'any 1849, sembla que hi havia la voluntat clara de que fos una font monumental, seguint la moda que aquells anys imperava a la ciutat (com la traslladada font d’Hèrcules, ara a Passeig de Sant Joan, la desapareguda font del Vell o del Xato al Pla del Teatre, una part a la plaça de Sants, la del Pla de la Boqueria, la de Ceres o del Sortidor ara a Montjuïc).
La particularitat del monument és que es tracta del primer monument de la ciutat que adopta la forma de columna (després la superarà la de Colom) i que usa com a material el ferro, amb a voluntat de mostrar les possibilitats del materials que protagonitzava la revolució industrial.
El monument devia estar dedicat a algun episodi de la història marítima de Barcelona, amb al·legories del poder militar i marítim. El projecte fou engegat per Lluís Rigalt. La part arquitectònica, una basa de la que sobresurt una colossal columna de 18 m., va anar a càrrec de l'arquitecte municipal Francesc Daniel Molina.
És una columna rostral, un tipus de monument aixecat entre els romans per commemorar una victòria militar naval. En aquestes columnes s’havien penjat les rostra dels enemics. Les rostra eren armes d’atac, eren essencialment un esperó ben fixat a la proa del vaixell, folrat de ferro o bronze, acabat amb punxa o fins i tot en trident, que esventrava la nau enemiga després envestir-la. M’agrada pensar que Barcelona comparteix columnes rostrades amb Nova York (al Columbus Circle de Manhattan) o Sant Petersburg (al Neva).
La decoració en relleu que envoltava la columna i les estàtues mitològiques de la base van ser fetes per l'escultor Anicet Santigosa. La fosa en ferro va recaure en el fonedor Valentí Esperó, propietari de la primera foneria establerta a la ciutat i que era la foneria oficial de canons.
El conjunt s’insereix en un estany circular, fet de pedra de Montjuïc. Al centre, també de pedra, hi ha un bloc en forma de paral·lelepíped, amb quatre peus sobre els que hi ha quatre tritons, cavalcant sobre dofins i tocant corns marins. Tritó és fill de Posidó i Anfítrite, és el missatger de les profunditats marines, té mig cos d’home i cua de peix. Els corns marins els usava per calmar o aixecar les onades. Quan bufava fort els gegants fugien ja que pensaven que arribava una temible bèstia. Aquí, però, apareixen quatre i no és una referència directa a la divinitat sinó als tritons a uns éssers que, amb l’aparença del déu, serien la versió masculina de les sirenes i que formen part del seguici de les divinitats marines.
Sobre els tritons s’aixeca la columna que presenta tres nivells:
La base permet més profusió d’elements ja que queda més a prop de l’espectador. Malgrat el poc espai que suposa l'amplada i la forma corba de la columna, tot està atapeït amb una barreja de relleus amb motius guerrers, heràldics i mariners (escuts, espases, llances, cascs, veles, naus, instruments de navegació, pendons i senyeres).
Més amunt, a un terç de l'alçada de la columna i travessant el fust, surten les rostra, dues proes de vaixell bellament ornamentats amb relleus i un cap de xai com esperó. Cada rostra té a l’extrem un fanal a l’extrem. A la unió de les proes sobresurt l’escut d’armes de la ciutat.
La part més alta, que ofereix menys possibilitat de visió i per tant menys detall, es soluciona amb un grup de fulles aquàtiques que pugen, ordenades, fins al capitell que és de tipus corinti i està decorat amb cavalls marins.
Un cop enllestida la columna es va pensar dedicar-la a algun personatge històric. La decisió final sobre qui havia de coronar la columna va ser presa a última hora. La primera opció sembla que va ser Cristòfol Colom però en aquell moment no es va creure oportú, explica Puig i Alfonso que “va haver-hi qui va impugnar la idea que al capdamunt s’hagués de col·locar l’estàtua de l’il·lustre navegant genovès, la història del qual en res no havia estat relacionada amb la ciutat de Barcelona” (resulta curiós que més d’un segle després es defensi cada cop amb més arguments el contrari). Així va proposar-se un nou candidat que tingués els honors de lluir des de dalt de la columna i s’escollí a Blasco de Garay ja que es deia que aquest il·lustre marí havia assajat per primer cop al port de Barcelona l'aplicació del vapor a la navegació. En una carta de 1825 que el director de l’arxiu de Simancas, Tomás González Hernández, adreçava a l‘historiador Martín Fernández de Navarrete explicava que el 17 de juny de 1543 va assajar “en una nau de 200 bótes … anomenada la Trinitat …vinguda de Colibre a descarregar blat a Barcelona”, un enginy “per fer caminar les naus i embarcacions grans, fins i tot en temps de calma, sense necessitat de rems ni velam”. Com tot emprenedor va voler guardar el seu secret “però es va veure al temps de l'assaig que consistia en una gran caldera d'aigua bullint i en una rodes de moviment complicades a una i altra banda de l'embarcació”. Els presents a l’acte,“subjectes de categoria, castellans i catalans … que van presenciar l'operació uns dins de la nau i altres des de la marina”, van discutir sobre la seguretatde l’aparell. Uns van aplaudir “la promptitud amb què es donava volta a la nau… que anava a llegua per hora si més no … més prest que una galera servida pel mètode regular”; d’altres consideraven que tot plegat era “complicat i costós, i que hi havia molta exposició que esclatés amb freqüència la caldera”. Malgrat que l’arxiver asegura que “Així resulta dels expedients i registres originals que es custodien en el Reial fitxer de Simancas, entre els papers de l'Estat del negociat de Catalunya i els de la secretària de Guerra, part de mar i terra, en el referit any de 1543”, aquests documents no es van trobar. El 26 de juny de 1849, Joaquim Rubió i Ors negava que el fet fos real en una conferència llegida a de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que acabaria presidint. Va ser aleshores quan es va buscar un tercer candidat en a la història medieval de Catalunya, aquest era Galceran Marquet, un dels catorze membres de la família de naviliers Marquet (que tenen un estret carreró dedicat que del carrer Ample arriba al passeig Colom), que va ser almirall de la flota catalana i que el 1331 va anar a la guerra contra la República de Gènova. Aquesta defensa del poder marítim contra l’altra potència medieval van ser de prou pes. A la tercera anava la vençuda.
No es sap certament qui és l’autor. Es sap de l’encàrrec que, el 1850, l’Ajuntament fa a Damià Campeny que presenta un model a petita escala. Es dubte que l’escultor, que tenia aleshores ja 80 anys, pogués pujar-se a una bastida per modelar, a escala natural, una peça de fang que fa dos metres i mig. Capmeny s’encarregaria de la direcció del treball que podia ser obra d’un terrissaire anomenat Tarrés o també de qui havia decorat la columna, Anicet Santigosa.
L’estàtua de l’homenatjat apareix muntada sobre un sòcol. Es representa de cos sencer i dret. D’acord amb els ideals romàntics, l’heroi nacional, vesteix indumentària medieval, al cap porta el capell de conseller, la indumentària és de guerrer i està cobert amb un mantell. Repenjant la mà esquerra té una espasa i amb la dreta sosté un pergamí enrotllat. Es tracta d'un retrat idealitzat però amb un tractament que el fa més realista que idealitzat. Les proporcions estan ben aconseguides, es té en compte la perspectiva que l’espectador ha de tenir de la imatge.
El diumenge 29 de juny de 1851, sent presents totes les autoritats però sense Damià Campeny ni Santigosa, s’inaugurava la font monumental. Tant accidentada obra no podia ser inaugurada amb facilitat. De nou Pui i Alfonso narra els fets: “Part de la columna i l’estàtua havien estat prèviament tapades, com es sol fer en casos semblants, amb una roba que, en el moment de donar l’alcalde per inaugurat el monument, havia de desembolicar-se i deixar-lo enterament visible. Però la poca traça dels que combinaren la cosa va fer que, en el moment de caure aquella cortina, quedès enganxada en la part de la figura... i no hi hagué manera de descobrir-la. El fracàs fou tan solemne com l’acte. En mig d’aquella torbació general d’autoritats i públic, es presentà un ganàpia que s’oferia, si li donaven permís, a solucionar el conflicte. Com? Senzillament, enfilant-se columna amunt i desembolicant la roba. A les instàncies de l’atrevit entremaliat, fill d’un fuster establert al carrer d’en Serra, després dels dubtes, que el cas implicava, li fou atorgat el permís de pujar a aquelles altures. I, efectivament, aquell minyó, sense encomanar-se a Déu ni las Sants, amb tot l’impuls de la joventut i tota la empenta dels que s’arrisquen a tots els perills sense preveure el mal que els pot sobrevenir, pujà com a home de paraula, i complí a les mils meravelles l’oferta feta. Si difícil havia estat l’ascensió, més difícil fos el descens; però la veritat és, que tornà a baixar sense prendre mal. En sent a terra tot el mutisme de la sopresa multitud es convertí en una ovació estrepitosa, delirat i espontània ... L’element oficial allí present, participant del mateix entusiasme que el públic, sense recordar-se de la serietat que la seva representació exigia, van desfer-se en demostracions d’admiració en vers qui, improvisadament, havia estat heroi d’aquella festa, i fins el senyor alcalde, no sabent de moment com mostrar-se-li agraït, ficant-se la mà a la butxaca, es tragué una dobla de quatre i regracià a l’arriscadíssim jovencell l’acció que acabava de realitzar”. Jo l’hauria fet encarregat de la brigada de muntar les inauguracions. Que menys no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada