La creació de la plaça Catalunya, de mansana de l’Eixample al que és ara, presenta una llarga història. Si la voluntat popular de fer una plaça és evident des dels primers moments de l'existència de l'Eixample, però cal destacar que falta una empenta ferma per veure-la realitzada de fet. L’any 1860, el pla Cerdà pretenia que el que ara és la plaça fos una illa més d’Eixample però els barcelonins preferien que allà hi hagués una gran plaça i abans d’existir, ja va ser batejada com a plaça de Catalunya. El 1889 una reial ordre establia el dret l’Ajuntament de construir la plaça i aquell mateix any es posava la primera pedra d’un monument dedicat a Cerdà que mai es construirà, diuen que a causa de l’oposició dels arquitectes en guerra oberta contra els enginyers.
Dos anys després de la reial ordre es feia un pas endavant amb l’enderroc de la casa Gibert, la primera alçada a la plaça i en aquell mateix 1891 es traslladen al centre de la plaça les fires de palmons i la nadalenca d’aus.
La primera manifestació que escollí com a escenari la plaça és l’any 1892 quan un grup d’obrers en vaga es concentren davant de l’habitatge del representant dels fabricants associats d’estampats. Aquell any s’aplica l’expropiació forçosa de les construccions de la plaça però els plets amb els antics propietaris dels terrenys aturen qualsevol actuació. El tribunal suprem finalment reconeix el dret municipal sobre els terrenys i estableix les indemnitzacions als propietaris que no és liquiden fins l’any 1944.
En aquesta situació trobem dos accions de gran transcendència de cara a deixar l’espai lliure i permetre que la plaça vegi la llum finalment.
El resolutiu alcalde Josep Rius i Badia, a finals de novembre de l’any 1895 hi envia les brigades municipals, que van acompanyades dels guàrdies municipals, amb unes ordres prou clares: enderrocar el circ del mig de la plaça, el cafè i un llac que des del 1888 embelleix el centre de la plaça. Dies després, enderroquen també la casa Grases on es trobava el Casino Republicano Nacional. El seu propietari rebrà una factura amb les despeses.
La segona acció serà la que portarà a terme l’alcalde Manuel Fabra Ledesma que aprofita la última construcció que hi ha en peu a la plaça, l’any 1902 incendia la casa Rosich per mostrar l’eficàcia del cos de bombers de la ciutat que actua amb diligència.
Lliure de construccions la plaça s’arranjarà, primer es farà senzill un treball de jardineria i de vials, dos camins en forma d’aspa envoltats de parterres amb flors i arbres, hi destaquen les palmeres que van donar lloc a diverses bromes de la premsa de l’època que va batejar la plaça com la "plaça dels apis".
Aquesta plaça era millorable i es va pensar en un dels més brillants arquitectes de l’època per donar-li una forma més adient. L’any 1923 Puig i Cadafalch presentava un projecte segons el qual la plaça tindria dues parts ben diferenciades: una zona perifèrica destinada a la circulació i un central pel repòs.
La nova situació política amb la dictadura de Primo de Rivera fa que el projecte de Pug i Cadafalch sigui abandonat i un nou projecte de Francesc de Paula Nebot, arquitecte municipal, pràcticament calcat al que havia de substituir permetrà que la plaça aparegui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada