El divendres 23 de febrer de 1973 obria a Barcelona, a l’antiga seu de la Societat de Crédito y Docks, una entitat bancària de finals del segle XIX construït per l'Elies Rogent, un nou espai d’oci: el Museu de Cera. Així ho recollia la Vanguardia dos dies més tard:
<<Ha tenido efecto la Inauguración oficial del Museo de Cera de Barcelona, situado en el Pasaje de la Banca, junto a la Rambla de Santa Mónica,en el antiguo y magnifico edificio de Crédito y Docks. El museo reúne a cerca de trescientas figuras, realizadas en cera y ataviadas según la época a la que pertenecieron. O pertenecen, puesto que muchas de ellas representan a personalidades felizmente vivas, tanto en el plano Internacional como en el nacional: el doctor Puigvert, Pau Casals, Andrés Segovia, Richard Nixon... Don Carlos Buigas pudo en la noche del viernes contemplarse a sí mismo inmortalizado en el recién nacido museo.
Todas las figuras son obra del señor Alarcón, que las ha realizado en menos de un año.
Asistieron a la inauguración oficial el gobernador civil, señor Pelayo Ros; el gobernador militar, señor Ruiz Ramón; el fiscal de la Audiencia, señor Ruiz de Luna; alcalde accidental, señor Gallardo, y otras representaciones.
Los personajes estén muy bien ambientados, reunidos muchos de ellos en escenas.También existe una «cámara de los horrores» en una de cuyas escenas se reproduce un atraco a un banco.>>
Més que parlar d’aquest nou espai lúdic, on diverses generacions de barcelonins i turistes hem anat desfilant per trobar-nos amb els grans personatges de la història, avui vull fer referència al seu inspirador Enrique Alarcón Sánchez-Manjavacas.
Enrique Alarcón havia nascut l’any 1917 a la població manxega de Campo Criptana, avuifamosa pels seu camp de molins i on anys més tard també naixia la Sara Montiel.Pertanyia a una família camperola i va marxar a Madrid on estudia matemàtiques i arquitectura. La guerra civil va truncar els seus estudis. Malgrat tot, amb aquesta formació comença a treballar i, com sempre, serà l’atzar el que li permetrà entrar seguir un nou camí. Treballant al xalet del Florian Rey i la Imperio Argentina se li obren les portes del cinema. Ho explicava així: "Estudié arquitectura, pero no tenía paciencia para hacer casa tras casa, el cine me ofrecía un campo donde aplicar el cálculo, la geometría del espacio y otros conocimientos del mundo de la fantasía". I així va convertir-se en un dels més importants decoradors del cinema espanyol fins al punt de ser, ara per ara, és l’únic director artístic de cinema premiat amb un Goya honorífic, guardó que li va ser lliurat l’any 1990. La mà d’Enrique Alarcón la trobem a unes 260 pel·lícules, tant espanyoles com internacionals, rodades entre 1942 i 1984. Entre els títols en els que participa hi ha una bona part de les obres mestres del cinema nacional i internacional: “Muerte de un ciclista” (1955), “Calle Mayor” (1956) i “La venganza” (1957) de Juan Antonio Bardem; “Los jueves, milagro” (1956) de Berlanga; “El Baile” (1959) d’Edgar Neville, “El cochecito” (1960) de Marco Ferreri; “Maribel y la extraña familia”(1960) de José María Forqué; “Rey de Reyes” (1961) de Nicholas Ray; “El Cid” (1961),d’Anthony Mann, ambdues produides per Samuel Bronston, “Llanto por un bandido”(1964) de Carlos Saura, “Cervantes” (1967) de Vincent Sherman, “Tristana” (1970) i “Ese oscuro objeto de deseo” (1977) de Luis Buñuel i tanca la seva carrera amb “La vaquilla” (1984) de Berlanga.
Impressiona el currículum d’aquest gran home del cinema tant familiaritzat amb l’art, la perspectiva i que va construir maquetes i que usà tota mena de trucatge i decorats per poder fer real la ficció del cinema. Així està clar que era l’home més adient per tirar endavant el museu de cera de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada