Que poc sabia jo quan era estudiant a la Facultat de Geografia i Història i això ho havia de solucionar. Un dels primers dies de classe a l'assignatura Museografia i tècniques artístiques, el professor Fernández Arenas ens comentava: "como futuros historiadores del arte, debeis conocer todos los museos de la ciudad". Hi havia tants que no havia encara trepitjat que calia posar-se les piles. Amb la Guia de los museos de Barcelona a la mà vaig anar a visitar el Museu Marès, a una part de l'antic Palau Reial Major, al cor del Barri Gòtic. El Museu havia obert les portes el 1946 i el 1948 s'inaugurava oficialment. Allà vaig fer una autèntica troballa: un espai al qual havia d'anar visitant molts cops al llarg de la meva vida. Milers de peces meravelloses omplien les sales del museu. Però el que més em va impressionar va ser veure allà el seu creador, aquell home alt, gran en l'ampli sentit de la paraula, d'escàs pèl blanc i molt ben retallada perilla. Aquell home havia nascut per col·leccionar i el seu museu és una bona prova. Al llarg de la seva vida va col·leccionar tot el que va trobar d'interès acumulant el que va anomenar la seva "família espiritual".
Aquell museu mostrava una meravella rera altre: un sarcòfag romà increïble, les restes de la façana de Sant Pere de Rodes, un immens conjunt de Verges amb el Nen i de Cristos a la creu, sants de tota mena i tota època. Quina sensació més formidable per un jove estudiant d'història de l'art. Però, sobretot, em va deixar al·lucinat el seu museu sentimental, on guardava diversos objectes de la vida quotidiana. Crec que des d'aleshores no he deixat de recomanar el Museu a tota la gent que vol visitar la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada