La història del monument de la plaça Garriga i Bachs és lenta i llarga. Els esdeveniments coneguts entre 1808 i 1814 van ser recordats diverses vegades i la voluntat de deixar testimoni va donar lloc a diverses provatures. Quan la política portava aires patriòtics i es volia manifestar l’espanyolitat de la ciutat s’escrivia un nou capítol en la història del monument.
Tot començarà el 1815, al marge dels sis gravats de Bonaventura Planella, tenim el trasllat de les restes mortals dels 8 ajusticiats i el seu enterrament a la sagristia de la catedral.
Anys després, el 1884, es vol fer un monument commemoratiu a la ciutadella on els herois van perdre la vida. L’artista escollit per fer el monument és Venanci Vallmitjana, qui pensa en un monument impactant on apareixia el pare Gallifa assegut al garrot amb una creu a la mà. El monument no convenç a les autoritats i queda aparcat per sempre.
El 1909, quan es produeix el centenari dels esdeveniments, de nou són les restes mortals les que protagonitzen l’efemèride. Un panteó al claustre serà encarregat August Font qui havia treballat a la façana de la catedral. El treball estarà llest el1911, els màrtirs de la independència tindran un lloc on recordar-los. A la comissió que portarà endavant la construcció de la capella hi ha dies persones que seran claus en la posterior erecció del monument del que parlem. Són Andreu Duran i Bas i Josep Maria Milà i Camps.
Durant la dictadura de Primo de Rivera van ocupar respectivament els càrrecs de regidor de l’Ajuntament i de president de la Diputació i van promoure l’erecció del monument que es troba junt a la catedral.
Era el 1927, mentre es dedicaven els carrers que comunicaven la nova Via Laetana amb a ciutat antiga, es comença a concretar la idea d’un monument dedicat als herois nacionals. El regidor Andreu Garriga i Bachs compra un edifici i el cedeix per poder aixecar l’homenatge i el president Milà i Camps fa que la Diputació el financii.
El disseny de la plaça correspon a l’arquitecte Pere Benavent de Barberà qui construeix una enorme fornícula per ubicar l’escultura que s’ha encarregat a Josep Llimona, els murs que la flanquegen es decoren amb ceràmiques informatives copiades dels gravats que Bonaventura Planella havia realitzat el 1815. L’obra queda incompleta i sabem que la reina, de visita a la ciutat el 1929, no veu l’estàtua al seu lloc i només pot llegir la placa que es col·loca als seus peus.
La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera arracona el projecte, l’estàtua de Llimona resta al taller sense haver estat pagada. La plaça queda a mitges.
Amb la República la Generalitat assumeix les funcions de la Diputació i paga als hereus de Llimona els diners que reclamaven per la feina encarregada. Una novetat apareix a la plaça que a partir d’aquell moment s’anomenarà Josep Llimona.
Definitivament amb l’arribada al poder del règim franquista l’estàtua serà posada al seu lloc. Això passarà l’any 1941. S’introduirà una petita variant, com la fornícula resulta molt gran s’encarrega a l’escultor Vicenç Navarro un àngel que encara dona un aspecte més grandiloqüent al conjunt. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada