L'any 2008, arran de l'exposició Aigua a l'Espai Cultural Caja Madrid vaig tenir oportunitat de preparar un bon grup d'itineraris, d'entre ells us proposo la ciutat sedimentada.
Barcelona és un terreny pla entre dos rius, un lleu pendent entre la muntanya i el mar. Es pot dir la ciutat vella que està sedimentada. L’aigua de la pluja ha anat conduint també terra per rius i rieres, fent créixer la ciutat que ha guanyat espai al mar.
La Rambla era una riera. Una altra riera passava justament a l’alta banda del Mons Tàber. Eren el Cagalell i el Merdançà, pels noms que portaven segur que no devien anar gaire nets. No és difícil imaginar el passat de la ciutat quan va ser, de nou, emmurallada en època de Jaume I, ara fa quasi 800 anys. On passava la riera va establir-se un dels límits de la muralla, una línia de muralles amb 5 portes i ponts al davant dels que sortien els camins que creuaven el raval actual, aleshores sense cap construcció. A l’altra banda del Mons Tàber, la riera serà soterrada (un carreró prop de santa Caterina que portava el nom de carrer de la claveguera, ara Mestres Casals i Martorell). Quan al segle XIV la ciutat creix amb unes noves muralles, la vella riera de la rambla serà coberta. El raval apareix com a barri nou, un barri servidor on es fixen les activitats que fan nosa: el mercat, els convents, els hospitals, les carnisseries i els terrissaires, els bordells... La Rambla es sedimenta i es convertirà en el principal passeig barceloní.
Passejant per la Rambla, trobem l’aigua de les fonts de Canaletes, de la Portaferrissa i de la Boqueria i la font Wallace. Entre els estadants de l’hotel Oriente és extraordinari el testimoni de H. C. Andersen quan explicava que l’aigua baixava per la rambla, l’any 1862, de color cafè amb llet, arrossegant casetes, mercaderies, carros i barrils a causa de les intenses pluges que acabaven de caure. Al capdavall, les Drassanes, un edifici increïble on es construïen els vaixells. Colom, dalt de tot del seu monument assenyala el camí del mar.
Les Golondrines han portat i porten barcelonins i turistes des de 1884 i ha constituït durant molt de temps una mena de balcó al mar, a un mar ofegat per l’activitat portuària fins fa pocs anys.
Avui el port es presenta molt diferent del temps de les muralles. El port ha canviat, el romà estava al peu de Montjuïc i el cobrí la sorra. La platja s’entenia als peus de Santa Maria de les Arenes i a prop hi havia l’illa de Maians. Als peus de la ciutat, els sediments del Llobregat i del Besòs configuraran una línia marítima canviant. La platja acabarà per menjar-se l’illa. La platja és l’escenari dels inicis del poder comercial de la ciutat amb un engranatge personal ampli amb els barquers i els bastaixos com a peces claus. La mar porta bens i diners, les mercaderies entren i surten. La ciutat bull junt el mar. Però no tot era bonança, la platja es presentava insegura. Al marge dels pirates, hi havia forts temporals i la seva cruesa fa pensar en la necessitat d’una muralla de mar. El comerç cada cop més complex i creixent fa que es plantegi la necessitat d’un port artificial. La façana marítima es transforma per intervenció dels habitants. El port porta a l’aparició d’una ciutat sedimentada on en el segle XVIII es construirà la Barceloneta.
Pugem a la Rambla de Mar, enfront del Moll de la Fusta trobem els pals dels vaixells dels Reial Club Nàutic i el Reial Club Marítim. Aquesta part del PortVell és el Moll d’Espanya, el centre del qual és el Maremagnum. A l’altra banda, en direcció Montjuïc, trobem el Moll de Barcelona amb el WTC Barcelona i les terminals marítimes. Envoltem el Maremagnum i l’Aquàrium, a l’altra banda de l’aigua més molls: el Moll de Balears i el dels Pescadors. Caminem cap a la plaça de l’Ictíneo la nau-peix amb la que experimentà Narcís Monturiol. Des del Mirador del Port Vell podem pensar en un moment literari:
“Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes, vieron el mar hasta entonces dellos no visto; parecioles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera que en la Mancha habían visto”.
Envoltarem el Moll del Dipòsit amb el testimonial Palau de Mar i ens atansarem al Moll de la Barceloneta.
La tercera etapa de la nostra passejada per la ciutat sedimentada és per la Barceloneta, el barri que fa olor a mar, el més modern de Ciutat Vella. Els seus terrenys eren fa segles mar oberta. Al segle XV es comença a construir un moll artificial i els sediments del Llobregat es dipositen al seu costat. Per resoldre els problemes d’habitatge que patia la ciutat, l’enginyer militar Pedro Martín Cermeño, projecta, en aquell terreny un nou barri seguint un pla regular en quadrícula, amb carrers estrets, illes rectangulars allargades i cases unifamiliars, de planta baixa i pis, obertes a dos carrers. Un barri ben proporcionat, homogeni i modest comença a construir-se el 1753. El seu epicentre és l’església de Sant Miquel del port i la seva població és menestral, dedicada a activitats marineres i portuàries. Amb la industrialització, al segle XIX, el barri pateix una important transformació en extensió i en alçada. Les cases es fragmenten donant lloc als quarts de casa de només 30 metres quadrats.
Si no tenim molta estona per conèixer el barri afons, aprofitarem que és petit i ho tenim tot a mà per veure La Fraternitat, ara la biblioteca del barri i que recorda el temps de les associacions obreres, i el mercat és el centre d’una ciutat abocada a la gastronomia. Ens hem d' acostar la font de la Carmen Amaya un tendre record a una filla del barri, nascuda al llegendari Somorrostro, el barri de barraques que s’aixecava on ara hi ha el Passeig Marítim. Ara allà tenim les platges: la de la Barceloneta, la de sant Miquel i la de Sant Sebastià. L’horitzó s’obra als nostres ulls.
Ha estat una passejada que ens ha portat pel lloc on abans hi havia una riera, una platja i el mar obert. Hem trepitjat laciutat sedimentada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada