Un costum antic de la ciutat de Barcelona era apedregar-ho tot. A les seves Històries i llegendes de Barcelona, Joan Amades explica diverses escenes i exemples d’aquest costum.
Per conèixer un bon exemple d’aquest costum hem d’acostar-nos a la plaça de Sants on, des del 1975, hi ha un dels que anomenem monuments viatgers ja que eren a un altre lloc abans d’ocupar l’actual. La història del monument és curiosa. Representa un home vell, potser el deu Neptú o la personificació del Llobregat. És obra de Damià Campeny i pertanyia a un encàrrec de 1816, fet pel capità general Castaños, qui volia embellir el pla de les Comèdies o del Teatre amb un monument: l’arquitecte Pere Serra va fer una font rematada per una escultura de Minerva, al·legoria de Barcelona, obra de Salvador Gurri, i en una fornícula es va col·locar el personatge que ara hi ha a Sants. La gent admiraria la imatge masculina asseguda i parlava de la font com la Font del Vell. Un dia, segurament un grup de nois, va possar en pràctica el vell costum ciutadà de les pedregades: una pedra va tocar el nas del vell que a partir d’aleshores serà la Font el Xato.
El 1877 deixarà d’estar a la Rambla i trossejada anirà a la Ciutadella i més tard a un magatzem d’on sortirà per anar a viure a Sants. Anys després, el 1906, en el lloc on hi havia el xato s’inaugurava un nou monument dedicat aquest cop al dramaturg Frederic Soler, Pitarra. Esperem que cap pedra li toqui ni el nas ni la barba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada